On canten els ocells que canten?

He anat aquest cap de setmana al Santuari de la Salut, de Sant Feliu de Pallerols. A Sant Feliu hi havia anat sovint de càmping, fa anys, també. És un poble molt bonic. La Garrotxa i l’Empordà em semblen les comarques objectivament més excitants del mapa català, i que no se m’enfadi ningú. Malauradament, com en tantes coses, el turisme indiscriminat, massiu i depredador, ha fet de les seves tant en l’una com en l’altra. A l’Empordà més, evidentment.

Els Santuaris, en general, són evocadors i em desvetllen pregones tendreses infantils. Alguna vegada, el meu oncle capellà llogava, fins i tot, el taxi d’algun conegut i, quan anàvem a veure’l, ens portava a algun santuari gironí: els Àngels, santa Afra. Els ex vots, que aleshores eren molt nombrosos, em produïen una estranya i morbosa angúnia, aquells peus, mans, caps, les fotografies esgrogueïdes i els vestidets arnats, tot plegat em desvetllava neguits diversos. Sempre recordo en veure’ls aquella escena de Solitud, quan el pastor explica a la Mila la història d’una llarga cabellera que algú es va tallar a causa d’una promesa i, de sobte, allò que en principi feia angúnia a la protagonista, pren un nou sentit, ja que té una història. Penso això, en contemplar aquestes col·leccions, enguany, que tot té una història. Ara, en general, n’han reduït el material exposat a tot arreu, que acostuma a estar tancat en vitrines i als santuaris no hi ha capellà fix, són hotelets, de fet.

Les meves primeres sortides d’excursió van lligades a Montserrat, a Montgrony i a alguns altres indrets semblants, menys coneguts. Quan algun parent o conegut proper visitava un santuari, acostumava a portar-nos, als infants de la família o veïnat, alguna fotesa d’aquestes que es venen, encara, com a records, encisadores: medalletes, rosaris, bastonets, didalets, llapis amb barretina, fulls de goigs, esquellots, marededéus de plàstic i, sobretot, un objecte que em fascinava, aquella mena de maquinetes de retratar en les quals, pitjant un botonet, es podien contemplar vistes del lloc visitat.

La Salut és una immensa balconada damunt del paisatge garrotxí. No es tracta d’un Santuari massa antic, i va ser, de fet, la font, la causa del culte posterior. Molts santuaris i ermites van ser fets o refets a partir del segle XVIII, en una època d’un cert optimisme rural i demogràfic, però incòmoda per a les lectures poc hispàniques de la nostra història. Per això tot aquest barroc i fins i tot el neoclàssic una mica insuls de tants indrets semblants es sovint menyspreat per la història de l’art nostrat, que incideix, al meu entendre, excessivament en el romànic, del qual també hi ha de tot, per cert. Per la nostra geografia hi ha molts santuaris de la Salut, lligats sempre a fonts miraculoses. Com a nom, Salut no ha fet massa fortuna, hi ha moltes més Dolors que no pas Saluts, cosa una mica inquietant.

A molts santuaris, com en aquest, hi tenen emmarcades fotografies antigues, amb gent mudada de principis del segle XX o finals del XIX pujant esforçadament a un aplec, amb carros i cistells de menjar. Evoquen tot un estrany món, proper i antic, abastable encara en la memòria històrica familiar, per part dels qui som una mica grandets. Les fotografies antigues mostren esglésies molt més luxoses, amb pintures a les parets i marededéus ben habillades i coronades, amb espelmes i ciris fumejant pel recinte i enfosquint el conjunt. Tot és ara domesticat i controlat, no hi ha olor d’espelma i poc olor d’encens. Les parets s’emblanquinen i prou, en general.

Una gran majoria de les esglésies antigues, de tots els estils, se’ns presenten avui austeres i desmaquillades, i costa d'imaginar uns edificis acolorits per dins i per fora, com, ben segur, devien ser. Els antics, fins i tot els de les èpoques remotes, no compartien la nostra afició per la pedra vista, la fusta descarada, el marbre blanc i els murs nus. A la resta d'Espanya el tema és una mica diferent, perquè per les circumstàncies de la guerra civil, es van conservar millor i hem associat, potser també per això, el barroquisme o l'excés decoratiu a gustos foranis. Em produeix un somriure irònic escoltar algú quan manifesta, davant d’un edifici antic rehabilitat, que ‘l’han deixat com era’. El guix i la cal van protegir moltes parets, desinfectant-les, i ara els hem engegat a dida de forma indiscriminada i s’ha estès per la ciutadania normaleta, gràcies al dogmatisme dels experts canònics, un cert mensypreu pels nostres avantpassatas afeccionats a emblanquinar i pintar amb blauet, o fins i tot amb tota mena de sants exteriors i interiors, murs sagrats, profans i casolans. La història, fins i tot en aquests aspectes materials, arquitectònics, no és mai com ens l’expliquen. I és que un edifici mai no es pot deixar com era, perquè, ni sabem com era quan el van fer, ni podem bandejar les petjades de la història posterior, amb els seus afegits, ampliacions, incendis, reconstruccions i repintades... Són com les persones, que per més que ens arreglin amb repassades diverses, mai no tornem a ser com érem. L’autenticitat i el retorn als origens, com tantes coses, és un mite del present.

Per cert, vaig resistir la temptació de comprar-me qualsevol record tradicional, però no em vaig poder estar d’emportar-me’n un magnífic llibre sobre la història del santuari, de Xavier Solà i Colomer, amb un gran nombre de fotografies i dades, molt interessant. No cal dir que el dia va ser esplèndid, massa calorós, com vau poder comprovar, malgrat que diuen que tornarà el fred, és clar, cosa que sol passar sovint en aquesta època de l'any, però que sempre sembla estranya, exòtica i lligada a conspiracions etèries o pecats humans. Els boscos de l'entorn de la Salut són magnífics, de bedolls, faigs i roures, silenciosos durant l'estiu, però encatifats ara de fulles seques de tons diversos, entre les quals malden per treure el cap brots novells i flors coratjoses. Dormen, encara, com és natural, el son de l'hivern, encara que ja s'endevinen les petjades primaverals, gairebé imperceptibles, per tot arreu. En escoltar mallerengues i d'altres ocellets refilar animadament, sense aconseguir localitzar-los amb exactitud, em va venir al cap aquell poema de Juan Ramón Jiménez, que també i tan bé parla del final proper de l'hivern: cantan, cantan, ¿dónde cantan los pájaros que cantan?