22.5.08

22 de maig: Santa Júlia i Santa Rita



Corro el risc que el blog sembli un blog de contingut religiós, amb aquests darrers posts que us he engaltat, però avui em veig obligada, per raons òbvies, a parlar de les santes del dia: Santa Júlia i Santa Rita.




A una servidora li van posar Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre, Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i vulgui retornar als llunyas temps de Sant Galderic pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.




Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.




Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, que crec és obra d'en Feliu Formosa.




Quan jo era jove el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. És també curiós el canvi de sexe montserratí, per cert.




Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom ‘era de vella’, les col·legues. El patronatge juliero no ha estat massa esponerós pels nostres verals, malgrat que la santa té prestigi reconegut. Cercant per la ciutat santa d’internet he trobat parròquies dedicades a la meva patrona per les amèriques, ves, quines coses.




El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa, Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades, que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. Javier Krahe té una cançó molt punyent, Si lo llego a saber, en la qual un amant contrariat invoca aquesta Rita malèfica en la tornada:




Anoche te vi por la calle,entrabas sonriente a un portal.
La mano de un novio en tu talle - morboso detalle -me sentó fatal.
Seguro que estás todo el día
metida en la cama con él,
le obsequias tu ninfomanía,y aromas la orgía con rico Channel.
Si lo llego a saber,
desde luego el perfume te lo compra Rita,si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!¡Quita, quita, si lo llego a saber ...!




En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. A mi, és clar, i al pare de la criatura, perquè en això mai no es pot comptar amb l’interessat, que encara no parla, quan el bategen, ja sigui de forma religiosa o laica.





Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.

19 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

El món de les roses és molt complica. N'hi ha que tenen complexe de lliri i qui voldria anomenar-se violeta. Ara bé si a una rosa li pesa el seu nom, probablement li pesarà també qualsevol nom.
Feliç onomàstica. que comparteixes amb les Joaquimes, Faustines, Timotees, Venustes, Castes, Secundines, Emilies, Basilisques, Quiteries, Fulques, Amancies, Romanes, Elenes, Rites, Ausonies, Atones i Marcianes.

Per cert en la biografia de Santa Júlia a la que remet el teu link hi ha un petit error: No era d'Africa del Sud, sinò de Cartago, que no és exactament el mateix.

Puigmalet ha dit...

Joiosa onomàstica, blocaire. Vaig riure molt amb el poema dedicat al llibre catosfèric. No deixis mai de ser Júlia ni de ser patufetística.

Júlia ha dit...

Bon dia, Gregorio, és un honor compartir amb Na Joaquima de Vedruna, barcelonina, que jo sàpiga, i amb la Quitèria que suposo que és la del mal de ràbia, que es mal que molt fa patir.

Sobre Cartago, ja se sap que una no pot refiar-se ni d'internet, avui dia. Ai, aquells nacionalismes sí, que eren gloriosos.

Odio eterno a los romanos!!!

Júlia ha dit...

M'alegro molt de provocar la teva saludable rialla, Puigmalet. Feliç qui esdevé carnerià sense perdre el patufetisme.

Júlia ha dit...

Per cert, amb el meu germà, quan era petit, ens feia molta gràcia que 'Oh, no mastica!' volgués dir 'sant'.

Júlia ha dit...

Atona, basilisca, marciana, casta i ausonia, com el talc, òndia, el senyor Luri m'ha inquietat amb aquest santoral compartit...

Marta ha dit...

Moltes felicitats, guapatú, pel teu sant! Demà ja ho celebrarem.

Marali ha dit...

Moltes felicitats pel teu sant, que suposo que si el celebres perquè abans ho feia tothom. Els meus fills (en Joan i Na Marina) si el pròsim fill és una nena pensen posar-li Júlia, els hi agrada molt aquest nom i a mi també.
I ets el que no hi ha, una altra vegada más fet recordar la infantesa, jo també vaig anar a escridassar a la porta del nadó batejat - "tireu avellanes, tireu confits," ........ que cruels oi? passa com els comptes infantils de tota la vida, en realitat no són gens infantils i són cruels.

Marali ha dit...

on diu "más fet recordar" ha de dir m'has fet recordar. Perdona.

Sàlvia ha dit...

Dos besades ben fortes, Júlia. Per cert, has llegit "Diccionario de nombres propios", d'Amelie Nothomb? Hem dona que pensar que d'alguna manera el nom ens imprimeix "caràcter".

Un xin-xin, amb bombolles de cava i versos

Gulchenruz ha dit...

Ostres, vaig tard... "vale mas tarde que nunca", oi? doncs això, FELICITATS!!

Veus, a mi Ferran no m'agrada massa, sempre em diuen, el dia 30 de maig, Sant Ferran Rei d'Espanya!, no pot ser sant Ferran i prou?, la felicitació implica que hi havia un rei dit Ferran. I no es que tingui mania a Espanya, no, però no sé, sempre m'ha fet ràbia. A part del Rei, no m'agrada el meu nom perquè em costa molt que m'agradin tots en general. M'agraden els noms súper extranys, que, qui sap si d'aqui 50 any seràn súper normals.

Bon Sant passat.

Una abraçada... per cert, per a mi sempre ha sigut més important, és evident, el dia que vaig néixer que el dia del sant.

Júlia ha dit...

Hola, Marta, guapíssima, així m'agrada que entris per aquí a dir alguna cosa!

Júlia ha dit...

Doncs sí, és el que deia, que ara és un nom que 'agrada', Marali.

De petit dius moltes bestieses sense pensar, per això no s'ha de fer massa cas del que diuen els infants, la mort no té la mateixa 'dimensió', afortunadament.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sàlvia, estic molt contenta de veure't per aquí. No l'he llegit, l'hauré de buscar. Una abraçada i felicitats pel teu blog, que cada dia és millor, sovint entro encara que no t'hi posi comentari. No entro més per manca de temps.

Júlia ha dit...

Em sembla que aquest sant d'Espanya encara no era rei, sinó de Castella tan sols, ep, no li posis més poder del que tenia.

Ferran és un nom bonic i sonor, sona a timbals, a mi m'agrada força, la veritat. Abans aquests noms els castellanitzaven, Fernandu, i també Nando, que no està malament.

Evidentment que és més important el dia que neixes, la resta és cultureta i a vegades val més no recordar 'l'original'.

Júlia ha dit...

Crec que puc desvetllar un secret, la Marta del comentari és la meva 'superfilla'. Li vaig posar com a la meva mare, que també es deia Marta, però durant el temps de la meva mare n'hi havia molt poques. El meu avi no li va posar per tradició familiar, sinó a causa d'una novel·la, 'Abajo las armas', un clam pacifista avançat al seu temps, es deia així la protagonista. La Marta filla meva ja va agafar l'època de la proliferació martiana i a la classe n'hi havia unes quantes. Ara bé, guapa i llesta com ella, com 'la meva' CAP, CAP, CAP.

Santa Marta, com sabeu, és patrona de l'hosteleria, i era la que pencava mentre Magdalena es dedicava a escoltar les explicacions de Nostre Senyor. Deia la meva mare que això l'havia marcat, ella també es feia sempre uns grans tips de pencar a casa.

Espero que la meva filla no es vegi condicionada per aquesta tradició cristiana i, en tot cas, si un dia es dedica a l'hosteleria, que sigui desde 'dalt', he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per molts sants, la Teva santa no ho sé, per la rita també li deien no se perqu+e Santa Rita la cantaora, ves que no fos per la Hahyworth, que de fet es deia Cansino. Per cert, ja que pafrles d'estampetes, recordes que deien que si en llegies els versets d'una i feies una bona obra, salvaves una ànima del purgatori

pere ha dit...

Felicitats, Júlia!
A mi m'agrada molt Júlia (també Rosa). M’agradaven les primeres Júlies i Roses que vaig conèixer i ara ja es massa tard per canviar de gust.
Si no ho he sentit malament, el nét del màgic Andreu es dirà Merlí (quina potència!).
La setmana passada, en una visita al refugi antiaeri de la plaça del Diamant, la noia que ens feia de guia es deia Aloma; és clar, no vaig poder estar-me de fer-li un comentari, suposo que la pobra noia ja en deu estar tipa.

Júlia ha dit...

Hola, Pere, bon dia,

Merlí, Aloma...
Jo li posaria Andreu com el iaio, i Aloma, no ho sé, la història acaba de forma una mica trista.

Recordo un acudit dels temps d'en Franco, un nen a qui li posaven 'Vicentico años-de-paz' per allò de la commemoració.