A una servidora li van posar
Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre,
Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i vulgui retornar als llunyas temps de Sant Galderic pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.
Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.
Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, que crec és obra d'en Feliu Formosa.
Quan jo era jove
el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. És també curiós el canvi de sexe montserratí, per cert.
Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom
‘era de vella’, les col·legues. El patronatge
juliero no ha estat massa esponerós pels nostres verals, malgrat que la santa té prestigi reconegut. Cercant per la
ciutat santa d’internet he trobat parròquies dedicades a la meva patrona
per les amèriques, ves, quines coses.
El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa,
Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar
impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que
Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò
de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una
Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades,
que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. Javier Krahe té una cançó molt punyent,
Si lo llego a saber, en la qual un amant contrariat invoca aquesta
Rita malèfica en la tornada:
Anoche te vi por la calle,entrabas sonriente a un portal.
La mano de un novio en tu talle - morboso detalle -me sentó fatal.
Seguro que estás todo el día metida en la cama con él,
le obsequias tu ninfomanía,y aromas la orgía con rico Channel.
Si lo llego a saber,
desde luego el perfume te lo compra Rita,si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!¡Quita, quita, si lo llego a saber ...!
En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. A mi, és clar, i al pare de la criatura, perquè en això mai no es pot comptar amb l’interessat, que encara no parla, quan el bategen, ja sigui de forma religiosa o laica.
Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.
