25.10.09

Meditacions vitals a l'entorn de la mort





Si parlo de la mort és perquè em moro
i al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda,
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d'un cop per sempre el plet que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l'elegia
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.


Miquel Martí i Pol


Ja que s'acosta la festa de Tots Sant, lligada també als difunts, meditaré una mica sobre tema tan apassionant. Per cert, com en diran, d'aquesta festa, amb els canvis de nomenclatures festeres amb els quals ens amenacen els poders polítics? 


M'arriba, a través d'un enllaç del facebook, una informació aportada per la doctora Pilar Saiz al XIII Congrés de Psiquiatria que s'està celebrant aquests dies a Madrid, afirma aquesta doctora que a Espanya mor més gent cada any per suicidi que no pas per accident de trànsit. Sempre relativitzo una mica les dades que ens amollen els estudis i els informes, però el cert és que aquest tema encara és un d'aquells temes inquietants, perquè d'alguna manera sovint es disfressa o silencia.


Quan érem pobres, molt més que no pas ara, i es parlava de societats com la sueca, s'acostumava a afirmar alegrement que per allà la gent se suicidava molt més, perquè anar massa ben peixat portava a la insatisfacció. Fa poc algú em comentava que, en un viatge al Vietnam havia vist com n'era, de feliç, aquella gent tan pobra, i jo li vaig respondre que qualsevol visió externa de les festes majors de barri dels anys 40 li hauria fornit la mateixa experiència. Tornar-se ric és difícil, però esdevenir pobre és una cosa a l'abast de tothom, amb un esforç relatiu, encara que no sembla que vulguem esdevenir pobrets i alegrets de forma general, per ara. Ni tan sols els cristians creients, que segueixen els ensenyaments evangèlics, reuncien fàcilment als béns materials.


La veritat és que comptabilitzar suïcidis no vol dir res, perquè al darrera hi ha persones, i hi pot haver també motius diversos i circumstàncies molt divergents. S'haurien d'estudiar els aspectes individuals, també en casos com el d'aquesta empresa francesa on el volum de suïcidis ha neguitejat la societat, ja que la persona té molts més àmbits vivencials que no pas la feina. En el cas de l'escola, per exemple, s'ha parlat molt de les depressions del professorat, però sempre he tingut clar que hi havia quatre components que incidien en el tema: l'alumnat, els companys, la família i el tarannà personal. És quan tres d'aquests elements són conflictius quan la cosa s'agreuja. En el fons, el tarannà personal és allò que ajuda a superar la resta i en aquest hi té molt a veure la genètica.


Vaig assabentar-me fa anys del cas del suïcidi d'un mestre jove. Jo no el vaig arribar a conèixer, però vaig treballar anys després dels  fets a l'escola on treballava quan va decidir acabar amb la seva pròpia vida. Gairebé ningú no en parlava, de res de tot allò. Vaig anar sabent que el noi tenia problemes de salut, que no controlava l'alumnat, que potser la direcció d'aleshores també el burxava, però el fet és que ell tampoc no va voler acceptar un canvi de feina a dins de l'escola. Més endavant, per casualitat, vaig anar a raure a una escola on havia treballat un familiar d'aquest mestre. La família sempre va culpar a l'escola del mestre de tot plegat i sembla que hi va haver molta tensió en el moment de l'enterrament. Cercar culpes és absurd, ningú no vol que algú altre mori, però jo crec que en aquells fets hi devien convergir molts aspectes: personals, laborals, socials... Hi ha un llibre juvenil de relats, Las botas de fútbol, de Frederick Hetmann, molt interessant i dur, fins al punt que en algunes trobades havia sentit gent que aconsellava no agafar-lo per a lectura d'aula. Una de les narracions explica la història d'una professora a qui tothom es rifa i que acaba suicidant-se, trasbalsa el seu realisme i com podem identificar situacions viscudes sovint en l'ensenyament, encara que el seu final no hagi estat tan tràgic.


El suicidi trasbalsa perquè ens sembla que es podia haver evitat, que hi ha una culpa social o familiar al darrere, però no sempre és així i sovint va lligat també a un estat depressiu important, diagnosticat o no. El fet és que moltes  persones que viuen circumstàncies dramàtiques, tràgiques, no se suïciden, al menys no pas sempre, i que persones sense motius greus aparents ho fan. En això, com en tantes coses, les històries personals, complexes i diverses, són les úniques que poden donar respostes coherents, més enllà d'estadístiques i estudis convencionals. La doctora-monja Forcades, tan mencionada darrerament, opinava també en una entrevista sobre l'excés de medicació en casos com ara les depressions adolescents. Durant l'adolescència hem tingut, la majoria, experiències d'una certa pulsió suicida, sense que, afortunadament, la cosa hagi anat a més.


Hi ha un tipus de suïcidi que entenem però per al qual la societat no dóna cap facilitat, per ara, aquell que està lligat a l'eutanàsia. Mentre en els animals és freqüent afavorir el seu traspàs amb una mort digna, en les persones encara hi ha moltes reticències i s'allarguen tractaments i hospitalitzacions de forma, al meu entendre, fins i tot cruel, i que esberla la dignitat individual de forma evident. En aquest tema hi ha una certa discriminació, perquè no tothom pot accedir de la mateixa manera a fàrmacs que possibilitin la seva mort lliure i acceptada. Tampoc no sempre se'ns informa de les derivacions perverses que pot tenir un tractament, quan la persona podria decidir ja no és a temps de fer-ho, ja es troba paralitzada en un llit, entubada o deteriorada al màxim.  Em sorprèn que una societat que ha admès tan alegrement l'avortament lliure i gratuït, un avortament que no fa tants anys era considerat condemnable per gairebé tothom, encara mostri una pell tan fina amb aquest tema. I, en canvi, els animals domèstic gaudeixen, en general, de morts molt humanes.


En una película francesa, Les invasions bàrbares, de cert èxit, un fill ben situat, amb diners, i per això menystingut pel seu pare, molt bohemi, aconseguia donar a l'home una mort plàcida amb ajuda de les drogues. I tots tan contents.  Però, certament, per a aquestes coses haurien de servir les drogues. Vivim en una societat que no vol assumir, com en d'altres èpoques, que al món també s'hi ve a patir. Sembla que tot tingui solució, em resulten una mica patètiques aquestes declaracions habituals a la televisió de persones que han superat -de moment, en aquest món tot és temporal- greus malalties o accidents i que també es volen superar vitalment i expliquen totes les activitats a les quals es dediquen amb esforç i voluntat. Potser no havien fet esport fins que van tenir el problema i ara volen ser gairebé olímpics. Perquè, la veritat, no sento massa gent que manifesti que davant del problema s'ha dedicat a tancar-se a la biblioteca a llegir tot el que no havia llegit. O a deixar passar el temps amb tranquil·la placidesa. Per exemple. Fa uns dies el xiruquero ironitzava sobre les declaracions d'una alpinista que pensava derrotar la muntanya. Ara ho derrotem tot. Hem vençut la malaltia, es diu, també, vulgarment. Però la vida sempre ens acaba derrotant, ens agradi o no. 


Fa uns dies, per la tele, oracle dels nostres temps, vaig assistir a un debat sobre el tema. Parlaven a l'entorn d'un personatge important de la cultura catalana, i, en un moment precís, algú va preguntar a un metge si una vida sana i equilibrada comportava una bona mort. El metge, en una rauxa de sinceritat, va haver d'admetre que res no comportava res, i que hi havia casos de tot, de vides inquietants amb bones morts i de vides aparentment tranquil·les, plàcides i felices, sanes i higièniques, amb una mort políticament incorrecta, per dir-ho de forma pietosa.


La mort és present sovint en la literatura, escrivint avui del tema m'han vingut al cap dos títols una mica oblidats d'autors nostres que també estan una mica oblidats, autors difunts, és clar, Necessitem morir, de la Maria Aurèlia Capmany i Morir quan cal, de Miquel Àngel Riera. Un altre autor, més antic, Pous i Pagès, ja admetia la necessitat de llibertat per a morir, en la Vida i mort d'en Jordi Fraginals. De poemes, en podem trobar una pila. Avui és freqüent, als recordatoris, substituir el parenostre o el referent religiós per un poema laic, cosa que ha propiciat que Martí i Pol, gran poeta, esdevingui dels més antologats en aquest tipus de publicacions, de la mateixa manera que la Vall del Riu Vermell o l'Adagi d'Albinoni sovintegin als comiats funeraris. Sobre poemes consoladors, cal dir que sempre s'han escrit en vida, cosa que en relativitza el poder testimonial.



22 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

aixó del suïcidi també ho he sentit a dir, fins i tot a Catalunya entre els joves l'augment es alarmant. És una malaltia d'una societat opulenta suposo, com molt bé dius tu que abans ho comentàvem dels països nòrdics.
Quan el dis de tots sants, es podria dir:

"LA FESTA DELS OSSOS" o quelcom així

Júlia ha dit...

Jo crec que no és que n'hi hagi més ara que abans, ni als països rics més que no pas als pobres, crec que s'hauria de veure com és quantifiquen, els països desenvolupats tenim més mitjans per comptabilitzar aquest tipus de fets. De tota manera, és cert que quan t'has d'espavilar per menjar estàs molt distret...

Júlia ha dit...

Cal dir que abans es dissimulava molt, ja que ni t'enterraven en 'terra sagrada', era molt gros tot plegat.

zel ha dit...

Tema dur, el del suicidi...Prop, de molt a prop, he viscut uns quants suicidis, dos eren alumnes, un, una mestra ja fa anys, dues persones de mitjana edat, espòs un i pare l'altre de persones amigues, i un noi conegut del meus fills i nebot d'una amiga...i em sembla que me'n deixo...I ara que m'hi fas pensar, són massa persones per la "anormalitat" del fet, perquè en sé d'altres, també propers en l'espai físic, i sí, són massa persones, la qual cosa em porta a pensar en què hi té a veure el nostre malmuntat món...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La veritat és que la notícia que enllaces en primer lloc, té molt de suc. Llegida amb atenció té molt de suc. El gremi s’explica prou bé.

Anònim ha dit...

EL FILL D'UNA AMIGA ES VA SUICIDAR,ESTAVA MALAL,AL VAIG ENTENDRER.
SI LA VIDA A DE SER UN CAMI D'AGONIA SENSA ESPERANÇA,PERQUE CAMINAR?.
JUGANT......

jasapski ha dit...

A F.Puigcarbo:

Si vas a mirar,és normal que hi hagi més suicidis ara:

- Pels valors dels "triomfadors". Quan tothom era més pobre et podies conformar millor amb lateva sort.

- La menor tolerància al patiment i la frustració.

- La pèrdua de la por al càstig diví pel creixent laicisme.

- L'ambició molt actual de voler controlar-ho tot, fins i tot el moment de la pròpia mort en comptes de que sigui ella la que ens sorprengui

I segur que encara trobariem més..

Júlia ha dit...

Zel, aquesta societat no és ni millor ni pitjor que moltes altres, però en l'ésser humà hi ha encara molts misteris per descobrir i una sola evidència, la de la temporalitat de tot.

Júlia ha dit...

Sí, Xiruquero, al menys accepten responsabilitats.

Júlia ha dit...

Oliva, és que el suicidi de vegades també és un respectable acte de llibertat.

Júlia ha dit...

Jasapski, jo no estic gaire d'acord, no crec que aquesta societat sigui pitjor que les altres. Abans els suicidis encara es 'tapaven' molt més, les guerres i els serveis militars eren indrets on n'hi acostumava a haver, com també en establiments educatius tipus internats. A les famílies sempre t'assabentes de casos antics, que es van tapar.

Els motius poden haver canviat. Per altra banda, com ja he comentat, no sempre el suicidi es condemnable, de vegades pot ser un acte de llibertat.

I en moltes ocasions va lligat a depressions i aleshores és un tema mèdic, encara poc conegut, encara que han millorat molt els tractaments.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola a tota la comunitat bouesca de la Júlia,

Dues o tres cosetes.

1. Crec que va ser cap el 2004 o poser ja era el 2005 quan vaig llegir que Toni Ibáñez s'interessava en el seu blog de l'època per una llista completa de suïides relacionats amb amb el món de la literatura en particular (?) o una cosa així.
I recordo que vaig participar-hi aportant el resultats de vàries recerques a Google (anglès i francès)

He buscat una mica i he trobat que en vaig fer un resum aquí al meu Dicofilopersiflex:

Suïcidi / suïcides

Veureu que déu n'hi do!
Les llistes són força aparatoses perquè demostren que són molts els escriptors i escriptores que han acabat matant-se.

2. M'autocito també el que havia escrit ja al Dipofilopersiflex I el dia 11 de setembre del 2005.

"Crec recordar que Camus, a Le mythe de Sysiphe escriví que l’únic problema filosòfic realment seriós era el suicidi.
Jo estic convençut que estava molt equivocat. I valdria la pena que els filòsofs de veritat es dediquessin a desmuntar aquesta frase que no passa de “boutade”. Boutade per boutade, per a mi el suicidi o arriba ni a ser cap problema, i en tot cas, ni és un problema filosòfic."

Em va faltar afegir que no volia dir que no fos cap problema... sinó que no era cap problema filosòfic, en tot cas fóra el final fatal d'una enfermetat mental produit per ves a saber quines causes: sentimentals o econòmiques en els sentits amplis de les praules.
Decepcions, frustracions, pors, inseguretats, gelosies, i un llarg etc...

3. Ara però, els 25 suicidis de treballadors de l'epresa France Télécom semblen introduir un pont o punt de contacte entre la tortura i el suicidi: insuportables condicions de treball acaben comportant que hi hagi persones que contreguin una malatia o desequilibri mental que els acabi portant a prendre la decisió de suicidar-se!

Cal posar l'accent en les causes més que en el resultat, sempre lamentable, però crec que gairebé mai condemnable. Efectivament és una decisió personal que cal respectar.


_____________

Post Scriptum que no ni té res veure...

Vaig felicitar efusivant en Pere pels seus 1500 +2 posts
Si llegeixes el meu comentari veuràs que li deua quepca gent pot dit "jo també" ... i vaig pensar que entre aquests pocs /poques us hi trobaveu tu, Júlia, i l'hiperprolífic Francesc.

Que quedi precisat, "Súpers" !

Sani Girona Roig ha dit...

17-11-2005 10:36:09
Lista de escritores suicidas
Categoria: General — Vicente Luis Mora

http://vicenteluismora.bitacoras.com/archivos/2005/11/17/lista-de-escritores-suicidas

+ 72 cmentaris al post
http://vicenteluismora.bitacoras.com/archivos/2005/11/17/lista-de-escritores-suicidas#comentarios

______________


* Escriptors suïcides
http://trosdequoniam.blogspot.com/2005/01/escriptors-sucides.html

+ Els 25 comentaris al post
http://trosdequoniam.blogspot.com/2005/01/escriptors-sucides.html#comentaris

Júlia ha dit...

Sani, recordo molt bé aquesta llista. També no sé on en vaig trobar una d'actors. No crec que aquests tipus de professionals es suicidin més que una mestra o un paleta, el que passa és que són més coneguts i que, en general, com he comentat, molts suicidis de gent normaleta es disfressen.

No m'estranya que en el temps de Camus es plantegés així, en el llibre del Jordi Fraginals també es planteja una mica d'aquesta manera, perquè és una època de més pes religiós i la religió catòlica considerava que era el pitjor dels crims, mentre, per l'altra banda, és considerava un gran acte de llibertat.

Si llegeixes el primer enllaç que he posat, a la notícia del diari, veuràs que els psiquiatres admeten moltes causes, diverses, entre les quals les mentals i genètiques.

Precisament fa poc vaig posar un comentari en un blog sobre cinema on algú comentava que els actors se suicidaven o autodestruïen força, és un mite com tants, n'hi ha molts que han fet una vida d'allò més normal, però ni se sap.

Precisament en aquest blog feien referència a Charles Boyer, que es va suicidar quan es trobava vell, malalt i sol, després d'haver-se mort la seva única dona amb qui havia compartit molts anys. Aquest és un suicidi ben comprensible, fins i tot desitjable, no és el mateix que el cas de la Monroe, per exemple. Per altra banda, també hi ha allò de l'autodestrucció, anar a lo bèstia amb el cotxe, fer pràctiques de risc, emborratxar-se cada dia, també n'he conegut algun cas, no es comptabilitzen com a suicidis però de fet, ho són.

En fi, un tema complex, com complexa és la vida. Hi ha persones que es voldrien suicidar, morir, però no en són capaces. El suicidi és tràgic, sobre tot en gent jove, perquè és irreversible i sabem que hi ha intents 'agafats a temps' que es repeteixen però també altres que no ho fan i canvien de tarannà.

En el fons, la vida també és un problema filosòfic, com la mort, si s'agafa pel costat filosòfic.

Júlia ha dit...

Sobre Telecom, probablement sigui una suma de causes, però hi ha persones que han tingut horribles condicions de treball sense suicidar-se. Mai hi ha una sola causa, em sembla. S'haurien de veure els casos individuals i no 'en estadística' com ara agrada tant de fer conclusions.

Júlia ha dit...

El cas de Boyer és també proper al de Sandor Marai, ara d'actualitat, i que se cita sovint, era vell, malalt, havia perdut la parella...

Galderich ha dit...

Bon tema per anar fent ambient per Tots Sants...

Jo tenia un professor que es va suïcidar durant les vacances de Nadal i a l'escola (de capellans) ho van silenciar. No va ser fins molt temps després que un professor em va confessar que aquell altre professor s'havia suïcidat.

Júlia ha dit...

Galderich, jo crec que hi havia molts casos així que se sospitaven però no 'se sabien'.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Avui en dia es considera, encara que per la notícia no sembla que sigui així, que al món moren més persones per suïcidi que per les guerres. Si això ho hem de considerar un "problema" sobre el que s'ha d'actuar ja és un tema que admet tots el matisos que es vulgui. Hi ha moltes causes de suïcidi i, al meu entendre, atribuir una bona part dels mateixos a la medicació com fa la reverenda Forcades és com a mínim frívol. L'experiència (i parlo de dades científiques, no del que "em sembla" o els sembla als psiquiatres) demostra que el major risc de suïcidi està entre els que despareixen del seguiment i abandonen o no segueixen el tractament. I demanar que no es tracti una malaltia de les que abans anomenàvem psicòtiques em sembla una mica arriscat.
Però també és cert que molts suïcidis són imprevisibles. Quan tenia quinze anys es va suïcidar un amic meu, un xicot afable, alegre, obert, allò que se'n diu "ple de vida". Ningú no va entendre mai què li va passar pel cap abans de penjar-se, encara que alguns van dir que havia participat en una campanya nadalenca en un barri marginal de Barcelona i no havia pogut aguantar la impressió que li va causar la pobresa. Potser va ser això, o potser no.
Com li vaig sentir dir un dia a un amic psiquiatre la idea de la mort té un atractiu molt gran per als adolescents i genera una curiositat que de vegades porta a conductes absolutament incomprensibles...
Una entrada molt interessant júlia, i valenta, sobre un tema del que no és fàcil ni còmode parlar. I per cert, la pel·lícula "Les invasions bàrbares" em va semblar genial (no ens passi per alt la imatge de l'hospital canadenc, per cert, amb l'atapeïment de passadissos i habitacions).

Júlia ha dit...

Antoni, a mi aquella peli em va semblar estranya, no sé si dir-ne 'genial' exactament.

Potser la senyora Forcades diu això, però jo no ho he sabut entendre així, és clar que potser et refereixes a algunes declaracions que desconec.



De tota manera, sempre relativitzo les 'dades' per científiques que siguin, ja tinc uns quants anys i he vist com moltes dades científiques suposadament contrastades quedaven invalidades per noves interpretacions.
Si mires l'enllaç al diari de referència veuràs que les causes de què parlen els psiquiatres són diverses, entre les quals una predisposició genètica, aspecte aquest que, pel que fa a aquest tema i a molts d'altres, s'havia bandejat durant uns anys en els quals semblava que gairebé tot era cultural o social.

Per cert, ja veus que en el congrés han constatat també que molta gent suïcida no havia rebut una atenció adient en la medicina familiar o primària, jo crec que el sistema actual, molt bo en força aspectes, descuida força la relació personal que existia abans, amb aquells metges que potser no en sabien massa però coneixien la família i les seves característiques i anaven a les llars sovint. Això també passa en educació, on cada vegada és tot més 'especialitzat'.

L'adolescència és una edat complicada, després la recordem suavitzada però és força traumàtica, en general.

I el cap de les persones encara és el gran desconegut.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, has esmentat "Les invasions barbares" (film en llengua francesa, però canadenc), que és una de les meves pel·lícules favorites. És la segona part de "Le déclin de l'empire américain", que em va entusiasmar. En aquest cas, això que les segones parts mai no són bones no és cert.

És una mostra que es pot tractar el tema de la mort de manera respectuosa i alhora fer somriure --i fins i tot riure-- l'espectador.

Júlia ha dit...

Lectora, a mi em va semblar una peli interessant, però no em va acabar de convencer, tampoc la precedent, pero tot són gustos.