Meditacions vitals a l'entorn de la mort

Si parlo de la mort és perquè em moro
i al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda,
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d'un cop per sempre el plet que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l'elegia
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.


Miquel Martí i Pol

Ja que s'acosta la festa de Tots Sant, lligada també als difunts, meditaré una mica sobre tema tan apassionant. Per cert, com en diran, d'aquesta festa, amb els canvis de nomenclatures festeres amb els quals ens amenacen els poders polítics? 

M'arriba, a través d'un enllaç del facebook, una informació aportada per la doctora Pilar Saiz al XIII Congrés de Psiquiatria que s'està celebrant aquests dies a Madrid, afirma aquesta doctora que a Espanya mor més gent cada any per suicidi que no pas per accident de trànsit. Sempre relativitzo una mica les dades que ens amollen els estudis i els informes, però el cert és que aquest tema encara és un d'aquells temes inquietants, perquè d'alguna manera sovint es disfressa o silencia.

Quan érem pobres, molt més que no pas ara, i es parlava de societats com la sueca, s'acostumava a afirmar alegrement que per allà la gent se suicidava molt més, perquè anar massa ben peixat portava a la insatisfacció. Fa poc algú em comentava que, en un viatge al Vietnam havia vist com n'era, de feliç, aquella gent tan pobra, i jo li vaig respondre que qualsevol visió externa de les festes majors de barri dels anys 40 li hauria fornit la mateixa experiència. Tornar-se ric és difícil, però esdevenir pobre és una cosa a l'abast de tothom, amb un esforç relatiu, encara que no sembla que vulguem esdevenir pobrets i alegrets de forma general, per ara. Ni tan sols els cristians creients, que segueixen els ensenyaments evangèlics, reuncien fàcilment als béns materials.

La veritat és que comptabilitzar suïcidis no vol dir res, perquè al darrera hi ha persones, i hi pot haver també motius diversos i circumstàncies molt divergents. S'haurien d'estudiar els aspectes individuals, també en casos com el d'aquesta empresa francesa on el volum de suïcidis ha neguitejat la societat, ja que la persona té molts més àmbits vivencials que no pas la feina. En el cas de l'escola, per exemple, s'ha parlat molt de les depressions del professorat, però sempre he tingut clar que hi havia quatre components que incidien en el tema: l'alumnat, els companys, la família i el tarannà personal. És quan tres d'aquests elements són conflictius quan la cosa s'agreuja. En el fons, el tarannà personal és allò que ajuda a superar la resta i en aquest hi té molt a veure la genètica.


Vaig assabentar-me fa anys del cas del suïcidi d'un mestre jove. Jo no el vaig arribar a conèixer, però vaig treballar anys després dels  fets a l'escola on treballava quan va decidir acabar amb la seva pròpia vida. Gairebé ningú no en parlava, de res de tot allò. Vaig anar sabent que el noi tenia problemes de salut, que no controlava l'alumnat, que potser la direcció d'aleshores també el burxava, però el fet és que ell tampoc no va voler acceptar un canvi de feina a dins de l'escola. Més endavant, per casualitat, vaig anar a raure a una escola on havia treballat un familiar d'aquest mestre. La família sempre va culpar a l'escola del mestre de tot plegat i sembla que hi va haver molta tensió en el moment de l'enterrament. Cercar culpes és absurd, ningú no vol que algú altre mori, però jo crec que en aquells fets hi devien convergir molts aspectes: personals, laborals, socials... Hi ha un llibre juvenil de relats, Las botas de fútbol, de Frederick Hetmann, molt interessant i dur, fins al punt que en algunes trobades havia sentit gent que aconsellava no agafar-lo per a lectura d'aula. Una de les narracions explica la història d'una professora a qui tothom es rifa i que acaba suicidant-se, trasbalsa el seu realisme i com podem identificar situacions viscudes sovint en l'ensenyament, encara que el seu final no hagi estat tan tràgic.


El suicidi trasbalsa perquè ens sembla que es podia haver evitat, que hi ha una culpa social o familiar al darrere, però no sempre és així i sovint va lligat també a un estat depressiu important, diagnosticat o no. El fet és que moltes  persones que viuen circumstàncies dramàtiques, tràgiques, no se suïciden, al menys no pas sempre, i que persones sense motius greus aparents ho fan. En això, com en tantes coses, les històries personals, complexes i diverses, són les úniques que poden donar respostes coherents, més enllà d'estadístiques i estudis convencionals. La doctora-monja Forcades, tan mencionada darrerament, opinava també en una entrevista sobre l'excés de medicació en casos com ara les depressions adolescents. Durant l'adolescència hem tingut, la majoria, experiències d'una certa pulsió suicida, sense que, afortunadament, la cosa hagi anat a més.

Hi ha un tipus de suïcidi que entenem però per al qual la societat no dóna cap facilitat, per ara, aquell que està lligat a l'eutanàsia. Mentre en els animals és freqüent afavorir el seu traspàs amb una mort digna, en les persones encara hi ha moltes reticències i s'allarguen tractaments i hospitalitzacions de forma, al meu entendre, fins i tot cruel, i que esberla la dignitat individual de forma evident. En aquest tema hi ha una certa discriminació, perquè no tothom pot accedir de la mateixa manera a fàrmacs que possibilitin la seva mort lliure i acceptada. Tampoc no sempre se'ns informa de les derivacions perverses que pot tenir un tractament, quan la persona podria decidir ja no és a temps de fer-ho, ja es troba paralitzada en un llit, entubada o deteriorada al màxim.  Em sorprèn que una societat que ha admès tan alegrement l'avortament lliure i gratuït, un avortament que no fa tants anys era considerat condemnable per gairebé tothom, encara mostri una pell tan fina amb aquest tema. I, en canvi, els animals domèstic gaudeixen, en general, de morts molt humanes.

En una película francesa, Les invasions bàrbares, de cert èxit, un fill ben situat, amb diners, i per això menystingut pel seu pare, molt bohemi, aconseguia donar a l'home una mort plàcida amb ajuda de les drogues. I tots tan contents.  Però, certament, per a aquestes coses haurien de servir les drogues. Vivim en una societat que no vol assumir, com en d'altres èpoques, que al món també s'hi ve a patir. Sembla que tot tingui solució, em resulten una mica patètiques aquestes declaracions habituals a la televisió de persones que han superat -de moment, en aquest món tot és temporal- greus malalties o accidents i que també es volen superar vitalment i expliquen totes les activitats a les quals es dediquen amb esforç i voluntat. Potser no havien fet esport fins que van tenir el problema i ara volen ser gairebé olímpics. Perquè, la veritat, no sento massa gent que manifesti que davant del problema s'ha dedicat a tancar-se a la biblioteca a llegir tot el que no havia llegit. O a deixar passar el temps amb tranquil·la placidesa. Per exemple. Fa uns dies el xiruquero ironitzava sobre les declaracions d'una alpinista que pensava derrotar la muntanya. Ara ho derrotem tot. Hem vençut la malaltia, es diu, també, vulgarment. Però la vida sempre ens acaba derrotant, ens agradi o no. 

Fa uns dies, per la tele, oracle dels nostres temps, vaig assistir a un debat sobre el tema. Parlaven a l'entorn d'un personatge important de la cultura catalana, i, en un moment precís, algú va preguntar a un metge si una vida sana i equilibrada comportava una bona mort. El metge, en una rauxa de sinceritat, va haver d'admetre que res no comportava res, i que hi havia casos de tot, de vides inquietants amb bones morts i de vides aparentment tranquil·les, plàcides i felices, sanes i higièniques, amb una mort políticament incorrecta, per dir-ho de forma pietosa.

La mort és present sovint en la literatura, escrivint avui del tema m'han vingut al cap dos títols una mica oblidats d'autors nostres que també estan una mica oblidats, autors difunts, és clar, Necessitem morir, de la Maria Aurèlia Capmany i Morir quan cal, de Miquel Àngel Riera. Un altre autor, més antic, Pous i Pagès, ja admetia la necessitat de llibertat per a morir, en la Vida i mort d'en Jordi Fraginals. De poemes, en podem trobar una pila. Avui és freqüent, als recordatoris, substituir el parenostre o el referent religiós per un poema laic, cosa que ha propiciat que Martí i Pol, gran poeta, esdevingui dels més antologats en aquest tipus de publicacions, de la mateixa manera que la Vall del Riu Vermell o l'Adagi d'Albinoni sovintegin als comiats funeraris. Sobre poemes consoladors, cal dir que sempre s'han escrit en vida, cosa que en relativitza el poder testimonial.