19.12.10

Rendell i els seus paisatges literaris



Ja he parlat en d'altres ocasions de Ruth Rendell, escriptora de qui sóc gairebé incondicional, car no sóc incondicional absoluta de res ni de ningú.

Encara em sorprèn l'èxit recent de novel·les policíaques nòrdiques de tota mena, en comparació amb el poc ressò que aquesta autora té, encara, entre nosaltres.

Hi ha qui potser no l'ha encertat en triar un llibre d'ella, en té molts, la majoria bons o, si més no, amb fragments absolutaments genials, però també en té d'alguns amb finals mal resolts o que grinyolen una mica. Aquest fet, però, és força general quan s'escriu novel·la de misteri, policíaca, o com en volgueu dir. I el mateix passa en el cinema 'de por'.

Rendell té, a més, una gran cultura. Les seves novel·les són plenes de referències cultes, literàries, de picades d'ullet que sovint qui no en té ni idea no és capaç de copsar. Malauradament ens han arribat de forma desordenada, tardana, limitada. Darrerament s'ha publicat a casa nostra El Minotauro que, si no vaig errada, és de 2005. L'estic acabant de llegir. Està publicada amb el seu alter ego de Bàrbara Vine, un pseudònim que utilitza per diferenciar els títols que no són exactament policials, encara que això també resulta, a la pràctica, relatiu.

Moltes novel·les d'ella s'han dut al cinema i sovint s'ha fet poca referència a l'origen rendellià de la història. Com que al Regne Unit tenen molta cura de la seva gent, té un títol nobiliari i tot, és Dama de l'Imperi Britànic i baronesa.

Hi ha qui la considera una mena de secundària, cosa que em sembla una mostra d'ignorància culpable, o qui creu de bona fe que P.D. James és molt millor. Tot són gustos i tinc la teoria que la gent treballadora és, avui, mal considerada, pel fet que posa en evidència la galvana de la resta. Per això sempre tenen més èxit aquells que han publicat un nombre limitat de llibrets que no pas els qui mostren un gruix de producció absolutament inabastable per als nostres temps de consum immediat. Morir jove i amb poca producció és, també, un factor de culte. Ser prolífic sembla una vulgaritat.

Fins i tot les sèries que s'han fet sobre els seus llibres ens han arribat tard, malament, i de forma fragmentada i desordenada. Rendell té molta cura de l'estudi psicològic dels personatges, mostra una cultura amplíssima i ben documentada. Referències a coses com l'arquitectura, la medecina, la lectura dels clàssics, esquitxen els seus llibres de temes que, si no estàs al cas, et poden passar per alt. En aquest darrer, per exemple, hi ha un personatge que té síndrome d'Asperger i l'explicació de la patologia resta integrada de forma excel·lent a dins de la trama. Com que em vaig trobar a escola amb un cas de possible Asperger, el tema m'ha semblat molt ben treballat. A Saltamontes hi ha tot un treball interessantíssim sobre l'arquitectura urbana de Londres, a través d'un personatge que viatja per les teulades.

També té cura d'un tema que aquí se sol passar pel folre en moltes ocasions, els anacronismes. En aquest mateix llibre, la protagonista, que explica la història, comenta sovint els canvis de mentalitat entre els anys seixanta i l'actualitat, entre la societat rural i la urbana, cosa que explica el comportament dels personatges. A casa nostra -i part de l'estranger- és habitual fer pensar i sentir una senyora del temps de Maricastanya com si fos una feminista avant la lettre o un senyor benestant del XVIII com si fos un militant d'Iniciativa.

Un dels espais protagonistes d'aquest darrer llibre és una estranya biblioteca. Amb aquest motiu, les referències a autors clàssics o emblemàtics que aquí ens rellisquen pel pendent del desconeixement sense vergonya, tenen, també, un paper important en la narració. Autors no tan sols de lletres sinó també de ciències. En els nostres mitjans de relació també és habitual excusar el desconeixement matemàtic o naturalista explicant que som de lletres.


Es poden fer molts retrets històrics al territori que un senyor francès, d'origen hispànic, Augustin Louis Marie de Ximénèz, va batejar com a Pérfida Albió, però compta amb una literatura de gruix i una televisió que, per ara, és la millor que conec, a més de moltes altres virtuds. Ruth Rendell és un producte emblemàtic del seu context cultural i educatiu. Ruth Rendell, a més, és membre de la Cambra dels Lords pel Partit Laborista, al qual dóna un gran suport econòmic, per cert.



Que consti que aquesta entrada no és cap mena de recomanació, ja que fa molt temps que em considero incapaç de recomanar res literari, gastronòmic ni turístic. Els gustos són diversos i nosaltres també canvíem de gustos. Precisament amb motiu de la meva entrada anterior sobre aquesta autora de qui, com comento, sóc força devota, algú en va llegir alguna cosa i em va dir, després que no li havia acabat d'agradar. Veient la migradesa de publicacions de l'autora que tenim a l'abast i la manca de criteri selectiu que mostren les biblioteques assequibles, no m'estranya gens. Em sap greu no saber anglès en aquests casos, imagino que les versions originals de Rendell-Vine deuen ser tota una experiència.


Un altre cas de gran autor, en aquest cas dels Estats Units, menystingut per determinats sectors a causa de la quantitat de producció és el de Stephen King, molt més que un autor d'històries de terror i de best-sellers, i que també omple sovint els seus llibres de referències cultes. És un altre escriptor que sembla que és necessari, si és pot, conèixer en versió original, pel tipus de registre que fa servir, molt característic i personal.

Sobre la crítica literària, cinematogràfica o el que sigui, és tot un altre tema i ja en parlaré en una altra ocasió. 

12 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

No he llegit res d'ella, però si sé qui és. Ens hi haurem de posar. Gràcies per la recomanació, però abans toca llegir la cendra dels anys.

Júlia ha dit...

Evidentment, Francesc, a veure què et sembla. Com que tu ja vas llegir Ombres ja saps de que va això de 'el mite d'Userda', he, he.

Allau ha dit...

Júlia, tot i que no acostumo a llegir el gènere policial, sóc un admirador absolut de Ruth Rendell/Barbara Vine i n'he llegit la majoria dels seus llibres en anglès, ja que la política de traduccions a casa nostra és més aviat arbitrària. Sempre m'he preguntat, igual que tu, perquè no és més popular entre nosaltres. Em sembla tan admirable com poc convencional, especialment quan escriu com a Barbara Vine. Gràcies per recordar-la.

I, sí, fem pinya i recomanem-la vivament!

Júlia ha dit...

M'alegro del fet que coincidim, Allau, tot i que en ocasions discrepem en aquest cas estem d'acord! Una sort que la puguis llegir en anglès.

pere ha dit...

Em sembla que la Ruth Rendell fa uns quants anys era molt més coneguda que ara, de tota manera, fins i tot Almodóvar l'ha duta al cinema; potser el seu llibre més citat era Judici de pedra. llàstima que en català es facin moltes menys trduccions de la seva obra que en castellà.
(Per cert, un dels personatges importants de la darrera novel·la dels "dimarts", i sospitós important, també té la síndrome d'Asperger.:-)

Confesso també les meves lectures d'Stephen King. Que en quedi constància.

Júlia ha dit...

Pere, crec que mai no ha tingut a casa nostra el reconeixement que mereix, l'adaptació d'Almodóvar és molt lliure, no em sembla malament, però és així. M'agraden més les versions que va fer Chabrol d'alguns llibres seus. En català no hi ha gairebé res i en castellà només una part. Em temo que l'Asperger està 'de moda', cal dir que la novel·la de Rendell ja té cinc anys o més.

Anònim ha dit...

TENS EL DO DE UNA PLUMA ENTENEDORA,EL TEU LLIBRE ES BO,BO,BO....
JUGANT....

Ramon ha dit...

El meu comentari, un cop escrit, he vist que coincidia, lletra per lletra amb el de Puigcarbó, jeje.
M'estalvio, doncs, repetir el text.

Júlia ha dit...

Gràcies, Jugant!

Júlia ha dit...

Ramon, moltes gràcies igualment, espero que us agradi!

Olga Xirinacs ha dit...

Quantes emocions amb el teu llibre, Júlia... Felicitats de nou.
Pel que fa a Ruth Rendell, com a bona lectora que sóc de novel·les de misteri ben parides, en tinc un bon plec de les seves. N'han fet bones sèries per la televisió britànica, no gaire divulgades aquí.

Ara fa poc em vaig comprar un dietari de P.D.James, una altra autora de culte, més prolixa en els seus relats. Es diu "La hora de la verdad" (Ediciones B). Confesso que em va fer enveja la consideració que li tenen, la seva intensa però ben mesurada vida social, les associacions de les que forma part... Realment els britànics valoren les seves autores quan, com aquestes, fan bona literatura.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga,
Tens tota la raó pel que fa a la consideració que tenen per la seva gent els britànics i, d'una altra manera, a la seva, també els francesos.

Aquí em sembla que ja tant se'ls en dóna de la bona literatura, el cas és vendre. Avui mirava el suplement de La Vanguardia que en d'altres temps es deia 'Libros' i portava una mena d'apartat dedicat al llibre en català i que s'ha convertit en una cosa que es diu 'Culturas'. Pel que fa al passat, l'Avui recollia en el suplement de llibres gairebé tot el que es publicava, gran o petit, en català.

Ara cada vegada hi ha més escriptors i escriptores 'invisibles del tot'.

Avui fa anys de la mort de George Elliot, ara publicaré una ressenya, a Anglaterra no han parat de fer sèries sobre la seva vida i els seus llibres, cosa que n'ha propiat reedicions.

En fi... què hi farem, és així.