Rendell i els seus paisatges literaris

Ja he parlat en d'altres ocasions de Ruth Rendell, escriptora de qui sóc gairebé incondicional, car no sóc incondicional absoluta de res ni de ningú.

Encara em sorprèn l'èxit recent de novel·les policíaques nòrdiques de tota mena, en comparació amb el poc ressò que aquesta autora té, encara, entre nosaltres.

Hi ha qui potser no l'ha encertat en triar un llibre d'ella, en té molts, la majoria bons o, si més no, amb fragments absolutaments genials, però també en té d'alguns amb finals mal resolts o que grinyolen una mica. Aquest fet, però, és força general quan s'escriu novel·la de misteri, policíaca, o com en volgueu dir. I el mateix passa en el cinema 'de por'.

Rendell té, a més, una gran cultura. Les seves novel·les són plenes de referències cultes, literàries, de picades d'ullet que sovint qui no en té ni idea no és capaç de copsar. Malauradament ens han arribat de forma desordenada, tardana, limitada. Darrerament s'ha publicat a casa nostra El Minotauro que, si no vaig errada, és de 2005. L'estic acabant de llegir. Està publicada amb el seu alter ego de Bàrbara Vine, un pseudònim que utilitza per diferenciar els títols que no són exactament policials, encara que això també resulta, a la pràctica, relatiu.

Moltes novel·les d'ella s'han dut al cinema i sovint s'ha fet poca referència a l'origen rendellià de la història. Com que al Regne Unit tenen molta cura de la seva gent, té un títol nobiliari i tot, és Dama de l'Imperi Britànic i baronesa.

Hi ha qui la considera una mena de secundària, cosa que em sembla una mostra d'ignorància culpable, o qui creu de bona fe que P.D. James és molt millor. Tot són gustos i tinc la teoria que la gent treballadora és, avui, mal considerada, pel fet que posa en evidència la galvana de la resta. Per això sempre tenen més èxit aquells que han publicat un nombre limitat de llibrets que no pas els qui mostren un gruix de producció absolutament inabastable per als nostres temps de consum immediat. Morir jove i amb poca producció és, també, un factor de culte. Ser prolífic sembla una vulgaritat.

Fins i tot les sèries que s'han fet sobre els seus llibres ens han arribat tard, malament, i de forma fragmentada i desordenada. Rendell té molta cura de l'estudi psicològic dels personatges, mostra una cultura amplíssima i ben documentada. Referències a coses com l'arquitectura, la medecina, la lectura dels clàssics, esquitxen els seus llibres de temes que, si no estàs al cas, et poden passar per alt. En aquest darrer, per exemple, hi ha un personatge que té síndrome d'Asperger i l'explicació de la patologia resta integrada de forma excel·lent a dins de la trama. Com que em vaig trobar a escola amb un cas de possible Asperger, el tema m'ha semblat molt ben treballat. A Saltamontes hi ha tot un treball interessantíssim sobre l'arquitectura urbana de Londres, a través d'un personatge que viatja per les teulades.

També té cura d'un tema que aquí se sol passar pel folre en moltes ocasions, els anacronismes. En aquest mateix llibre, la protagonista, que explica la història, comenta sovint els canvis de mentalitat entre els anys seixanta i l'actualitat, entre la societat rural i la urbana, cosa que explica el comportament dels personatges. A casa nostra -i part de l'estranger- és habitual fer pensar i sentir una senyora del temps de Maricastanya com si fos una feminista avant la lettre o un senyor benestant del XVIII com si fos un militant d'Iniciativa.

Un dels espais protagonistes d'aquest darrer llibre és una estranya biblioteca. Amb aquest motiu, les referències a autors clàssics o emblemàtics que aquí ens rellisquen pel pendent del desconeixement sense vergonya, tenen, també, un paper important en la narració. Autors no tan sols de lletres sinó també de ciències. En els nostres mitjans de relació també és habitual excusar el desconeixement matemàtic o naturalista explicant que som de lletres.

Es poden fer molts retrets històrics al territori que un senyor francès, d'origen hispànic, Augustin Louis Marie de Ximénèz, va batejar com a Pérfida Albió, però compta amb una literatura de gruix i una televisió que, per ara, és la millor que conec, a més de moltes altres virtuds. Ruth Rendell és un producte emblemàtic del seu context cultural i educatiu. Ruth Rendell, a més, és membre de la Cambra dels Lords pel Partit Laborista, al qual dóna un gran suport econòmic, per cert.

Que consti que aquesta entrada no és cap mena de recomanació, ja que fa molt temps que em considero incapaç de recomanar res literari, gastronòmic ni turístic. Els gustos són diversos i nosaltres també canvíem de gustos. Precisament amb motiu de la meva entrada anterior sobre aquesta autora de qui, com comento, sóc força devota, algú en va llegir alguna cosa i em va dir, després que no li havia acabat d'agradar. Veient la migradesa de publicacions de l'autora que tenim a l'abast i la manca de criteri selectiu que mostren les biblioteques assequibles, no m'estranya gens. Em sap greu no saber anglès en aquests casos, imagino que les versions originals de Rendell-Vine deuen ser tota una experiència.


Un altre cas de gran autor, en aquest cas dels Estats Units, menystingut per determinats sectors a causa de la quantitat de producció és el de Stephen King, molt més que un autor d'històries de terror i de best-sellers, i que també omple sovint els seus llibres de referències cultes. És un altre escriptor que sembla que és necessari, si és pot, conèixer en versió original, pel tipus de registre que fa servir, molt característic i personal.

Sobre la crítica literària, cinematogràfica o el que sigui, és tot un altre tema i ja en parlaré en una altra ocasió.