Fotografia amb enigma

Una amiga em fa arribar aquesta bonica fotografia del President Macià. Un dels qui l'acompanyen és el seu avi, que era impressor, però desconeix el motiu de la trobada institucional amb el president. La fotografia és de Pérez de Rozas. La penjo per si algú, per casualitat, coneix algú més de la colla i me'n sap donar alguna informació. Esgarrifa pensar el poc que duraria l'alegria que expressa la gent que envolta Macià, emocionats de la rebuda formal i potser lluny encara de sospitar que anirien tan mal dades. També sorprèn l'elegància de tots plegats.


Estic pensant en què tinc en algun lloc una fotografia semblant, més moderna, amb un grup de mestres, amb motiu d'un lliurament dels premis Baldiri Reixach, en la qual surt el senyor Mas -sí, sí, el biografiat per la Pilar Rahola-. Qui sap, potser d'aquí vuitanta anys algú vulgui investigar el perquè de tot plegat, hauré de posar-hi una anotació...

Somnis bíblics i no-victòries properes

Avui no ens hem llevat amb un atac d'eufòria col·lectiva ni ahir vam anar a dormir bressolats pels clàxons estridents i arrauxats habituals quan guanyen els nostres. Ningú no pot guanyar sempre, i fins i tot, guanyant no sempre es guanya, que això ho sap molt bé el senyor Mas. Sempre arriben, com és ben sabut, anys de vaques magres després dels anys de vaques grasses i en el somni bíblic les vaques afamades acaben per cruspir-se les ufanoses quan, el més intel·ligent hauria estat arribar a un pacte d'intercanvi userdià. Les vaques grasses simbòliques i les seves èpoques ens fan oblidar les vaques famèliques, fins i tot les vaques sagrades. Aquestes vaques oblidades vénen, com era sabut fa anys i avui és força ignorat, en general, a causa de la minva progressiva en la presència curricular de la història sagrada en l'ensenyament, del somni d'un faraó. 

Josep, un personatge bíblic a qui els germans feien assetjament, doncs les coses pitjors ens acostumen a passar en els indrets més propers, va refusar les males intencions d'una dona dolenta, esposa de Putifar, que sempre tenen les dones la culpa de tot, per a més inri (continuant amb les referències religioses) i des d'allò del pecat original. Acusat i empresonat, el nostre heroi, va aconseguir interpretar els somnis del faraó on hi sortien les vaques de la dita i refer la seva vida. El capteniment de Josep, el nom de Putifar, que sona a grolleria, i la resta de la història han propiciat al llarg del temps molts acudits, i fins i tot s'ha titllat el cast Josep d'homosexual, cosa que avui no seria mal vista però sí en èpoques homòfobes i endarrerides. Aquests penjaments també van anar a parar, en èpoques anticlericals, a l'altre gran Josep, el sant, a causa de les seves estranyes circumstàncies paternals. Cal dir que a l'Antic Testament el Josep, fill de Jacob, s'acaba casant i formant una família convencional, per cert. I fins i tot, segons com es miri, especulant amb blat, en l'època de les vaques magres, ja que gràcies a les seves habilitats en interpretacions oníriques, té accés privilegiat a  informació reservada i confidencial.

Una de les derivacions més conegudes i xarones del tema va ser aquella sarsuela picaresca, La corte de Faraón, que té fragments molt i molt coneguts objecte de llunyanes censures autàrquiques.

Fa uns dies ja parlava de futbol i no en voldria tornar a parlar, però, poca broma amb aquestes coses aparentment frívoles, ja que a Amèrica el senyor Reagan va arribar a president. Avui no volem toros però fa anys el pa i toros havia substituit el pa i circ i a causa d'uns toros dolents la cosa es va escalfar l'any mil vuit-cents trenta-cinc, si no recordo malament, i la gent, enfurismada, va anar a cremar convents. De motius per a la rauxa popular n'hi havia, sempre n'hi ha, i potser si, malgrat la crisi, la majoria no anéssim tan ben peixats i mengéssim calent cada dia, avui, donades les circumstàncies estatutàries, el surrealisme polític nostrat , la crisi econòmica, i la no-victòria futbolística, ens hauríem llevat amb bullangues sorolloses. 

No sé, exactament, què s'aniria a cremar, la veritat. En general, les ires populars massives sovint es canalitzen vers els indrets menys indicats, vegis la història, el costumari i les hemeroteques. No sempre hi ha un somni oportú del faraó que alliberi els pobres joseps condemnats de forma injusta i, a més, haver de refiar-se de la justícia dels faraons tampoc no resulta pas excessivament esperançador.

Per cert, vaig parlar de Sillitoe, amb molt poc èxit comentarista i he constatat que pocs blogs en català n'han parlat. Com que per a molta gent lletraferida sembla que el que es diu i surt a L'hora del lector, va a missa, vegeu.

Alan Sillitoe i els joves irats d'abans

Stars, seen through midnight windows

Of earth-grained eyes

Are fullstops ending invisible sentences,

Aphorisms, quips, mottoes of the gods

Indicate what might have been made clear

Had words stayed plain before them.

(from 'Stars' in A Falling Out of Love, 1964)

Ha mort Alan Sillitoe, un autor mal conegut i poc llegit a casa nostra, encara que la majoria dels qui som una mica grandets recordem molt bé, crec, aquella solitud del corredor de fons i aquells dissabte al vespre i diumenge al matí, fruits d'una època decebedora per a les classes socials més desafavorides, com totes. L'èxit de les pel·lícules va fer que es publiquessin a casa nostra els llibres originals. Sillitoe formava part d'un grup d'escriptors molt del seu temps, els quals es va etiquetar com a joves irats, etiqueta que ells mateixos defugien. Les etiquetes sembla que són necessàries per a tot, classifiquen i ajuden a la vulgarització academicista de la literatura, l'art, la política o el que calgui.

La nostra postguerra va ser trista i grisa però fins i tot les postguerres europees, en entorns suposadament democràtics, van ser també molt descolorides. Aquells joves, irats o no, ens van mostrar una realitat que anava molt més enllà dels cants gloriosos amb els quals es va festejar el final de la segona guerra mundial. Anglaterra era molt més que la seva  mitologia patriòtica, era també un bon feix de joves obrers fastiguejats i avorrits, sense massa horitzons, i uns quants barris fumats on la gent sobrevivia com podia.

El teatre, la novel·la i el cinema van reflectir aquella situació i Sillitoe va ser un dels millors en fer-ho. Fill d'obrers pobres, castigada la seva salut per la guerra, va aconseguir surar en el mar de les mediocritats vitals amb gran esforç. Aquells joves autors també es van fer grans i van canviar i alguns d'ells es van adaptar als sistemes. I els vam oblidar una mica. Sillitoe es considerava, expliquen, més poeta que no pas narrador. També va escriure llibres per a infants. Malauradament, se'ns fa difícil trobar traduccions d'obra seva en català, avui. Com que molt jovent sap anglès i es viatja tant, m'imagino que, pel que fa a les nostres noves generacions, no tindran massa feina en recuperar textos d'aquest autor, si volen saber-ne alguna cosa més. De fet, sempre hi haurà joves irats i es d'esperar que sàpiguen els d'avui, també, explicar-nos amb grapa les grises històries del present.

La història reinventada: cromos i postals

Pels quioscs es venen facsímils d'aquells antics llibres d'escola dels nostres temps. Ingenus i senzills, recuperables fins i tot en alguns aspectes, és evident que han quedat obsolets en temes  d'història, per exemple. La Història d'Espanya de l'enciclopèdia de la meva infantesa anava il·lustrada amb diferents dibuixos en blanc i negre que eren, en realitat, males còpies de quadres històrics. La pintura històrica va tenir una època gloriosa durant la segona meitat del segle XIX. Responia a la necessitat de bastir una imatge patriòtica unitària, en un moment crític que, com se sap, va precedir moments molt més crítics. Aquest tipus de pintura no és exclusiva del nostre país, temes com el de la Revolució Francesa i molts d'altres, lligats al romanticisme noucentista, i fins i tot anteriors, van poblar l'imaginari popular i van ser reproduïts de moltes maneres i en moltes ocasions. De fet, com moltes icones actuals, o com el mateix cinema o la televisió, el que fan és inventar i reinventar la història segons toca i convé.

El segle XIX, en general, tan proper i tan llunyà, té per a mi una gran atracció. Aquells quadres teatrals, gairebé cinematogràfics, de qualitat diversa, feien respecte. Més endavant es van anatematitzar de forma també injusta i es van oblidar molts noms de pintors realistes esforçats, grans treballadors, una llarga llista que sorprèn encara. Molts d'ells catalans, valencians... També algunes xocolates com la Tupinamba regalaven cromos amb reproduccions de temes històrics. En un món sense cinema, aquelles escenes van conformar un imaginari que, ens agradi o no, encara perdura. El cinema patriòtic de postguerra també va copiar escenes pictòriques d'èxit, com en els cas de Locura de Amor o Alba de América i molts altres.

Fa algunes setmanes vaig dedicar un enigma a aquest tema, el de la pintura històrica. En aquest tipus de pintura s'hi troben totes les tendències polítiques, per cert. A causa d'aquell enigma m'han fet arribar un llibre molt interessant, Imagen històrica de España (1850-1900), tesi doctoral del professor Carlos Reyero, qui compta també amb molts altres llibres interessants sobre l'art i la seva relació amb la història i la societat, durant els segles XIX i XX. És una llàstima que a Catalunya estigui tot plegat una mica oblidat, més enllà de la figura emblemàtica de Francesc Fontbona  i que gent jove no tingui, per ara (que jo sàpiga) massa interès en estudiar aquell art que tan agradava -o impressionava- els nostres avis i besavis. I no tan sols pel que fa a la pintura històrica, sinó al realisme en general. Els nostres avantpassats feien llargues cues per contemplar quadres que desvetllaven curiositat i un cert morbo i la pintura era la reina del panorama cultural d'aquells temps, encara que fos un panorama una mica senzillet, això sí.

Una meva vella tieta, cosina del meu avi, vivia en un pis petit i misteriós del carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, a Barcelona, a prop de la Rambla. Era una escala fosca, amb una gran portalada, ella vivia molt amunt, i a mig tram d'escala hi havia un seient per descansar. Recordo una vella portera, que, coses de la vida, també es deia Margarida. Les petites porteries d'aquell temps, amb la senyora vigilant l'entrada mentre cosia o sargia i escoltava les novel·les de la ràdio, em resultaven casolanes i acollidores, jo desitjava ser portera i romandre en un petit indret semblant. Vídua i sense fills, la meva tia vivia sola, des que, feia molts anys, havien mort la seva mare i una tia. Feia de modista i amb més de vuitanta anys encara anava a cosir a cases bones. Era molt independent, estava boja per anar al cinema, tenia una passió culpable per Clark Gable, i només volia venir a dinar a casa nostra en festes assenyalades, cosa que feia sempre portant a la mà un paquetet de Can Massana que acostumava a ser un peix de crema. Però la vida no perdona ningú i un dia va tenir un atac de feridura i va haver de romandre quatre anys a casa nostra, fins que va morir.

El menjador de la meva tia em fascinava. Tenia una làmpara antiga, amb moltes llàgrimes, algunes ja desaparegudes i també un gran i enigmàtic mirall. I a canto i cantó d'aquella sala-menjador, a més d'altres estampes, els dos quadres que penjo al post, en realitat unes reproduccions en làmines barates: La campana d'Osca, de Casado del Alisal,  i la conversió de Sant Francesc de Borja, de Moreno Carbonero,  tots dos, ja ho veieu, súper alegres. Em sobtava que la meva tia visqués tranquil·lament, indiferent i feliç, amb aquells quadres que a mi em feien basarda, sobre tot de petita, tan a la vora. Imagino que els quadres van anar a parar a la brossa en buidar el pis, que era de lloguer. En tot cas, no els vam pas heretar, per sort. Recordo també un cap d'indi molt reeixit, obsequi de la botiga El Indio, del carrer del Carme, si no vaig errada. 

Al Poble-sec havia viscut un gran pintor realista, Simó Gómez, de vida molt curta i arrauxada, pel seu estudi va passar molta gent de l'època, com ara Verdaguer i d'altres. Per tal de poder endegar quadres d'ambient històric o religiós el germà de Simó, Enric, que era un gran gravador, cercava als encants vells parracs diversos per disfressar els models. Un altre gran pintor de l'època, aquest amb més quadres de temàtica històrica, va ser Benet Mercadé.  Gómez i Mercadé van merèixer biografies d'encàrrec realitzades per Feliu Elias, un personatge immens que va fer moltes coses i totes bé i avui és, també, molt poc conegut.

Espero que no somníeu amb el rei Ramir i la seva original campana ni en la mòmia de l'emperadriu Isabel que va fer que Francesc de Borja digués allò tan famós: no serviré a señor que se me pueda morir (sembla que ho va dir en castellà normatiu, malgrat ser valencià) i renunciés als plaers mundans per dedicar-se a temes més espirituals, com es sabut. Cal dir que també en l'època hi havia crítics que es fumien de segons quins quadres. Reyero també recull fragments de delicioses crítiques en vers, com ara aquesta, que fa referència a un quadre que reflectia un combat al mont Hirni, on els bascos van mostrar el seu valor davant dels romans:

De los vascos el valor/ por nadie es desconocido/ Y no obstante, no han sabido/ defenderse del pintor.

Compte amb els tics i els tocs!!!!

Quan jo era petita i joveneta era habitual que algú t'arrambés en les aglomeracions o als transports públics. Al cinema, la meva mare se situava estratègicament entre un de nosaltres i el passadís, per si un cas. Malgrat els temps que corrien, ens avisaven sovint que anéssim amb compte amb aquestes coses però tampoc no se'ls donava una importància excessiva, si no passaven d'aquí. També hi havia molts exhibicionistes, aquests no acostumaven a fer res més que espantar-te ensenyant les vergonyes. No sé si ara n'hi ha menys o s'han tancat a l'armari, però no en sento explicar tants casos. 

Avui, mentre que per un costat hi ha una gran llibertat sexual des de molt aviat, s'han desvetllat una sèrie de paranòies proteccionistes a l'entorn dels infants, una mica o molt exagerades, que diferents sectors de l'administració crec que fomenten i magnifiquen. Pels volts del pati de la meva escola passava de tant en tant un pobre avi amb el seny una mica perdut que en alguna ocasió potser -no es va comprovar- havia dit alguna bestiesa a les nenes més grandetes, les quals, per cert, l'havien insultat a crits, dient-li de tot. L'home també, en alguna ocasió, orinava pel parc proper. Els pares van muntar un tangai considerable, alguns venien a l'hora del pati a vigilar i més d'un pare protector em va assegurar que li clavaria una pallissa al pobre home. Per sort o potser perquè algun familiar el va controlar, la cosa es va calmar ben aviat.

Avui llegeixo al diari una notícia d'aquestes tan surrealistes sobre el tema. No explica on va passar, no dóna cognoms, però sí noms de pila. Una nena de deu anys que agafava l'autobús, imagino que sola, va percebre que un home li feia l'ullet sovint. Es va posar nerviosa i va acabar per explicar-ho als pares, que van fer una denúncia. Dos agents de paisà van pujar a l'autobús per tal de vigilar,  van constatar les picades d'ullet i un dia aturen l'autobús i s'emporten l'home... emmanillat.  La mare de la nena aprofita l'ocasió per insultar-lo a cor què vols. Resulta que l'assetjador tenia una minusvalia important, havia perdut un ull en una operació i l'altre el picava perquè se li assecava el llagrimal i havia desenvolupat un tic nerviós. El volien fer anar a la presó com fos però en el tema van intervenir les inevitables mediadores, es van presentar certificats mèdics i la mare de la nena va constatar que el pobre home feia l'ullet... a tothom. L'acusat va tenir una depressió important a causa de tot plegat, encara pren medicació i no volia sortir de casa ni anar a treballar. Finalment la mare de la nena admet que potser es va precipitar. El germà del pobre home fins i tot diu que comprèn la denúncia ja que ell també és pare i si una filla seva li explica coses així...

Vaja, que qui no té feina el gat pentina i mentrestant un munt de gent pagada amb diners públics fent feina inútil i absurda.

M'ha vingut al cap un home ben vestit, ja gran, de cabells blancs, que, en els meus temps, viatjava sovint en autobús per Barcelona i mirava les noietes joves somrient. Jo crec que li faltava un bull però era inofensiu. Anava amb barret i bastó, li dèiem 'l'home del barretet', en alguna ocasió fins i tot baixava i ens seguia una estona, cosa que ja feia menys gràcia. En tot cas, si fos ara, no vull ni pensar com acabaria.


Fa un temps vaig ser a un càmping força familiar. Una nena passava sovint per davant del bungalow on eren uns amics de la nostra edat, la tercera edat, vaja. La meva amiga li deia sempre alguna cosa, bon dia maca, adéu, quin sol fa avui, coses així, i la nena ni se la mirava, com si sentís ploure. Finalment, després d'un temps, quan els seus pares devien considerar que no érem pas una colla de pederastes perillosos li van explicar: és que la tenim avisada per tal que mai parli amb cap persona desconeguda... No sé si sabien que un gran nombre d'abusos als infants es produeixen per part d'amics i parents, i és que evitar tots els riscos del món és un miratge d'allò més absurd. Una altra cosa és la prevenció raonada i lògica, ep. I una altra, encara més greu, és aquella de la pressumpció d'innocència, la qual, en segons quins temes, campa per la seva absència amb el vistiplau de la gran majoria.

Anomia post santjordiana

Havia escrit un llarg i profund post sobre el senyor Samaranch, fent referència al d'en Francesc Puigcarbó que tantes visites va propiciar i que es va interpretar per alguns benvolguts blogaires participatius com una mena de defensa del personatge quan, en realitat, era una valoració aprofundida del senyor en qüestió i dels nostres temps i les nostres misèries col·lectives passades i presents. Em temo que el tema ja pertany a l'ahir i aviat serà oblidat per qüestions més frívoles o més urgents, així que deixaré l'aprofundiment per a una altra ocasió:

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat

- ja ha quedat enrera després de la lectura.

La resta del poema és el futur,

que existeix fora de la vostra

percepció.

Els mots

són aquí, tant si els llegiu

com no. I cap poder terrestre

no ho pot modificar.

Joan Brossa

El present d'ahir és passat avui, doncs, i les paraules són aquí, tant si les llegiu com si no, però també són modificables, interpretables i oblidables, més enllà de les intencions brossianes de perdurabilitat.

Els anys -ahir en vaig fer un més- donen una perspectiva una mica decebedora damunt de la realitat, però també una certa tranquil·litat interior, en constatar que les coses -i les persones- són com són i no com ens agradaria que fossin. Els Samaranchs i els Fouchés i tants d'altres sobreviuen i triomfen per molts motius, que ara serien llargs d'enumerar i que fins i tot podrien desvetllar noves reticències si no encertava del tot la manera d'explicar-los per escrit. Les Itziars González, en el ja improbable cas que arribin a regidores, es cremen o les cremen, sense que la societat benpensant de dretes o esquerres hi faci massa cosa. 

Condemnar els samaranchs al foc etern i gaudir d'olimpíades i d'altres esdeveniments de circ modern, amb fruïció col·lectiva desacomplexada, és una contradicció de tantes com ens bressolen durant la vida. El mateix quan es parla dels negreros comillencs i s'obliden tants mecenatges nostrats que generen avui turisme gaudinòfil i badoqueria majoritària, subvencionats amb fortunes d'origen amoral o inquietant. En tot cas ens movem entre contradiccions i incoherències i els dogmàtics fan més por que els corruptes, vegis la història. I no només la gran història sinó les mateixes històries familiars i veïnals que sovint maquillem i arreglem segons toca i ens agrada creure. I és que els corruptes es poden convèncer o subornar si cal, i els dogmàtics ortodoxos acaben tallant caps a tort i a dret de forma indiscriminada.

Tot això ho sabia molt bé la generació dels meus pares i avis, que havien vist i patit la guerra més enllà d'haver-la llegit als llibres o mirat als vídeos. Hi havia quan jo era petita un gran afany de subsistir en pau i una gran desconfiança vers les ideologies diverses. Parlo de la bona gent humil, no dels poders fatxendes o dels resistents revanxistes. Havien estat potser d'esquerres, de bona fe. O de dretes, pel fet que a casa seva potser anaven a missa i passaven el rosari. Havien vist grans canvis de camisa per tot arreu, abans, durant i després. I barbaritats per tot arreu, només que uns van tenir més temps per fer-ne que no pas els altres. Alguns d'ells havien amagat falangistes i capellans, i més endavant van haver d'anar a demanar avals de falangistes i capellans. Els líders de prestigi van guillar aviat nord enllà, alguns van tenir sort i van morir de vells o van retornar amb la transició, en olor de multitud, i la resta es va quedar com es va quedar o va rebre bastonades -i trets- a tort i a dret -literalment parlant-.

L'incòmode, lúcid i genial Pere Quart va escriure aquell Romanço del fill de vídua que van popularitzar els Tres Tambors, encara que més endavant el van cantar d'altres, fent, fins i tot, uns molt desafortunats canvis en la lletra per tal d'actualitzar-la, cosa impossible, ja que la lletra aleshores perd tota la gràcia testimonial, i que reflectia de forma irònica com un xicot petit burgès s'adaptava a la realitat del moment:

Amb teatre a veure Capri i de cine, quan hi vaig,
servidor, per poc que paguin, prefereix les d'art i assaig.
En política som neutres, però no votem en blanc
ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch...



(...) Però sóc catalanista, i a casa amb la mamà/ quan no hi ha visites parlo sempre en català...



Ara potser hauríem de cantar:

Vaig cada dissabte al Verdi a veure cine del bo,

tinc un blog que és molt polèmic, i llegeixo en Quim Monzó.

La política ens agrada, i sempre hi fiquem el nas,

jo trio Herrera o Montilla, ella tria el senyor Mas...


(...) Però sóc independentista i vull participar/ com que no em costa ni un euro avui aniré a votar...

Els llibres meus i els dels altres

Hi ha un lloc on les princeses són lliures i valentes,
on els follets regiren els somnis amagats,
un indret on les bruixes es vesteixen de festa,
I on parlen les girafes, els elefants o els gats.
Hi ha un indret on s’apleguen les millors aventures,
on els vaixells de vela solquen mars de cristall,
on fins les papallones saben explicar histories,
i on naus brillants, de plata, viatgen per l’espai.
HI ha un racó on cada dia el sol clarors escampa,
on neden les balenes o cacen els lleons,
un lloc ple de boscatges, de deserts i de selves,
on s’hi desen els contes, els versos, les cançons.
D’aquest palau de màgia en diuen biblioteca,
hi ha cofres de pirates amb tresors de paper,
tothom hi té cabuda, tothom pot arribar-hi,
avui, així que pugui… jo també hi aniré.

Ahir, en Francesc Puigcarbó parlava del tema de Sant Jordi i les inevitables firmes de llibres, fent referència al llibre de Ramon Folch i Camarasa Manual del perfecte escriptor mediocre, on aquest autor ironitza sobre el tema. En Sani, al seu blog, tenia l'amabilitat de  recomanar L'inici del capvespre i, a més, vaig tenir també l'alegria de rebre un missatge al Facebook d'una antiga alumna on m'explicava que en el full de les, també inevitables, recomanacions escolars de lectura, que el seu fill havia portat a casa, hi havien reproduït un poema meu, en concret el que vaig fer per al recull Volen versos , que copio al post. La petita  alegria santjordiana de l'escriptora suposadament mediocre és la constatació del fet que algú et valora i et recorda i que algun text teu sobreviu en el mar de les paraules adormides i oblidades.

Sant Jordi era una data que m'emocionava de forma incondicional, fa anys. Ara em passa una mica com amb les dates nadalenques, m'aclapara l'excés i el consumisme, cultural o no, que es genera. En aquest magma de lletra impresa, surar per uns instants ja és tot un mèrit. El concepte d'escriptor mediocre, sobre el qual ironitzava Folch i Camarasa, fa referència a la percepció de mediocritat pel que fa a la fama i el reconeixement de la gent, no pas a la qualitat de l'obra, tema subjectiu i complex. Quan tenia cura de la biblioteca escolar, en unes reunions de coordinació, bibliotecàries ben informades van admetre que més del noranta per cent del que es publica és, al cap de dos anys, pasta de paper altra vegada. De forma incontrolable sembla que arribem a un estat molt semblant al del Món feliç, on una de les consignes propagandístiques era que valia més llençar que no pas haver d'apedaçar. Encara bo que moltes biblioteques conserven, ignoro per quant de temps, algun exemplar caducat de tants i tan llibres.

El món d'avui precisa de novetats i el problema i el desig ocult o no és vendre. En el fons, per més que parlem de temes abstractes relacionats amb el valor de l'obra ben feta, i la satisfacció que produeix haver escrit quelcom que han llegit quatre gats, avui i sempre s'ha valorat l'èxit econòmic, en tots els camps, àdhuc el literari. La milionària Hutton, en una entrevista en la qual algú va amollar-li un comentari com ara ja sabem que els diners no donen la felicitat, va respondre, convençuda, però, qui li ha dit a vostè aquesta bajanada? En un món cultural petit, com és el català, la competència és encara més visible, i el tema del prestatget que sempre comentava Pere Calders, continua vigent. Un escriptor català es pot guanyar bé la vida a base de tertúlies i col·laboracions a mitjans diversos, però mai, crec, podrà viure com Stephen King, ni tan sols com Simenon, de la mateixa manera que cap actor de telesèries catalanes, ni tan sols hispàniques arribarà a comprar-se tantes cases com Larry Hagmann.

Vendre molts llibres es fa cada vegada més difícil, per això s'ha de recórrer a gent mediàtica o relacionada amb els mitjans, persones que ja garanteixen una difusió a través dels coneguts i saludats. Quan vaig publicar Ombres, imagino que pel fet que l'editor d'aleshores de La Magrana tenia relacions en alguns mitjans, fins i tot en van parlar una mica a l'Avui, al Punt diari, al Temps. De L'inici del capvespre, llevat d'alguns estimats blogaires o de mitjans de comunicació locals, a tots els quals els estic molt agraïda, ningú dels encara oficials, o sigui dels suplements culturals dels diaris més llegits o les ràdios de més audiència, no n'han cantat ni gall ni gallina. De fet, els únics llibres meus que encara es poden trobar amb certa seguretat, pel fet que l'editorial és molt professional i també ven al públic, són els dos de Meteora: L'inici del capvespre i La pols dels carrers. Un altre tema és la visibilitat que els llibres de petites editorials tenen a les llibreries. Però és que, com saben molt bé els qui venen llibres, el problema és també la producció i que no es dóna l'abast a renovar prestatgeries. Conèixer amb una certa profunditat tot allò que es publica resulta impossible. Per tot plegat, cada vegada més, fins i tot les recomanacions dels experts, professionals o afeccionats, són molt poc fiables i ens hem de guiar per l'instint i els comentaris de la contraportada que, manta vegades, tenen poc a veure amb la realitat del text. I per això, recomano molt poc, cada vegada menys, llibres, restaurants, perruqueries o paletes...

Els comentaris en mitjans de més difusió tampoc no volen dir que els llibres es venguin, és clar. Tot compta, també la sort o la casualitat o el fet que un tema concret, en un moment determinat, fa gràcia. Un altre aspecte del present és la manca d'espai i el servei bibliotecari, avui molt eficaç, que propicia que no tiguem necessitat de comprar sempre els llibres que volem llegir i que a casa ja no sabem on col·locar. Les coses són com són i fer volar coloms sobre la suposició interessada de que la qualitat sempre sura pot resultar molt afalagador per als qui suren, però molt poc convincent per a la resta. I no només en literatura, en totes les arts i oficis hi ha famosos, mig famosos, reconeguts, menystinguts i anònims passavolants. 

Malgrat que tinguis la percepció d'haver escrit -o pintat, o compost, o cuinat- coses d'una certa qualitat, saps que la seva transcendència en el panorama general serà, probablement,  molt petita. Creure que el món literari, avui, té el mateix pes específic que en d'altres temps, és també un miratge. En el segle XIX i fins ben entrat el XX eren pocs els qui accedien a la cultura. Avui gairebé tothom escriu i pot escriure de forma mitjanament acceptable, si ho intenta de forma una mica seriosa, de la mateixa manera que es poden fer raonablement bé moltes altres coses. Al nostre abast es troben, a més, molts recursos gratuïts, correctors, diccionaris de sinònims, accés a obres literàries de tot el món. Per no parlar de les escoles d'escriptura, que s'estan posant de moda. Fins i tot les facilitats per plagiar són immenses. L'important, com en tants altres camps, és, de fet, vendre.  I a vendre i a comprar es va al mercat, també a aquest immens mercat de Sant Jordi. Els cursos d'il·lustració, per exemple, dediquen un grapat d'hores a explicar com fer el book i els cursets dedicats a ajudar a buscar feina del que sigui, a explicar com millorar la imatge i la redacció del currículum per tal de vendre'ns millor.

Com passa amb el Nadal, no te'n pots escapar, d'aquesta festa plena de roses d'importació, de llibres d'encàrrec i de perfums primaverals abrandats i patriòtics, i acabes per encomanar-te una mica de tot plegat. Aniré amb els meus llibres a la parada dels benvolguts i admirats Relataires, a les onze del matí, més aviat per fer tertúlia que per res més, i també una estona a la parada del barri, a la Plaça del Molino, a dos quarts d'una. Després faré un volt i no crec que compri res, és el dia que menys compro. Bé, sí, ep. Compraré els llibres de la Sílvia Romero i de la Maria Carme Roca, bones amigues, recentment premiades,  novel·les juvenils que regalaré als meus nebots firmades per escriptores conegudes de la tieta. Tenir llibres firmats per gent que no conec de res no em fa ni fu ni fa, la veritat. 

Etiquetar de mala literatura autors mediàtics o de bestsellers és tant injust com creure que els autors minoritaris i de culte són sempre bons. Els llibres, com les persones, s'han de jutjar de forma individual. La nostra percepció també canvia amb el temps, com canvíem nosaltres mateixos. Hi ha llibres que viuen el seu instant de glòria, per ser oblidats després, de forma justa o injusta. D'altres ressusciten de forma inesperada en un moment determinat. Llegir de forma innocent un llibre dels anomenats clàssics és pràcticament impossible. Qui gosaria dir que no val res un text que fa segles que es considera boníssim? Com en el cas d'aquell retaule de les meravelles o del vestit de l'emperador, sovint s'admet l'opinió majoritària fins que algú gosa dir el contrari. Som fills i filles del nostre temps i de les nostres circumstàncies i, per més que volguem ser lliures en opinar, no ho som ni de bon tros.

Fa uns dies Saragatona parlava de Carles Soldevila,  un autor que cal també recuperar i llegir sense complexos, considerat un secundari per motius extraliteraris, en aquest món cultural català de capelletes petitones, petitones. Una de les seves obres de teatre, Bola de Neu, de finals dels anys 20, quan els diaris ja tenien un pes específic en la formació d'opinió, és tota una metàfora sobre l'èxit i la qualitat. Un home considerat mediocre, a qui fins i tot la dona, que el menysprea, fa el salt amb un crític d'art, és objecte de mofes diferses per part del crític quan decideix dedicar-se a la pintura. El periodista, per fer barrila, li dedica un escrit on el lloa de forma irònica. Aquella crítica produeix un efecte no esperat, el pintor comença a ser reconegut i valorat, la dona el torna a admirar i se'n torna a enamorar, abandonant l'amant, que creu que menystenia el seu marit per lligar-se-la. I fins i tot el crític acaba dubtant de les seves conviccions sobre la poca qualitat  del pintor. Tot és relatiu, vaja. I, encara més, crec que avui som més gent escrivint que no pas llegint, ja ho diu, la dita, que el llegir no et faci perdre l'escriure.




L'amic Miquel, des del blog TOT BARCELONA, també recomana L'INICI DEL CAPVESPRE!!! GRÀCIES!!!!

Quan ahir era avui i nosaltres érem joves

Per a la propera tertúlia del Grup 99 estic llegint -o rellegint- Els altres catalans, en la seva primera versió de 1964. Fa alguns anys es va tornar a reeditar aquest llibre i la propaganda explicava que s'hi afegien fragments censurats en la seva època, aquest és un recurs habitual en moltes reedicions, anunciar la recuperació de veritats ocultes que en temps pretèrits i grisos van ser intencionadament amagades.

Aquest llibre és ja avui un llibre històric, pel que va representar. Crec que és un llibre molt més comentat que no pas llegit, la veritat. No entraré en valoracions literàries ni de qualitat, el llibre és un recull de coses molt diverses, fins i tot de pàgines viscudes per l'autor. Se'l considera un assaig, però jo no sé en quin gènere l'inclouria. Crec que no s'ha d'incloure en cap, la tendència a la definició i compartimentació fa més mal que bé. Francesc Candel també ha estat molt més personatge que no pas escriptor, encara que té un volum de publicacions important i que, afortunadament per a ell, ha estat profeta a la seva terra, sobretot al seu barri, on li han dedicat biblioteca, premi literari i fins i tot gegant. A la seva biblioteca es pot accedir a tota la seva obra. 

Si fóssim un país com cal, amb ganes de saber qui som i qui hem estat, molts fragments d'aquest llibre haurien de ser llegits i comentats en els instituts de secundària i a les universitats. Potser és així i jo no ho sé, ep, parlo per no callar. Molts tòpics del present sobre la nova immigració multidetot i l'antiga se'ns esberlarien ben aviat, però, si aquest llibre fos conegut i reconegut. Ens mostra una Catalunya força miserable, amb una burgesia, gran i petita, que viu d'esquena a les seves realitats més evidents.  I tampoc no defuig, encara que, també com sol passar a casa nostra, té molta cura de no llençar llenya al foc, els malentesos i prejudicis que sovintegen per totes bandes i que ja es van forjar en el temps d'abans de la guerra quan, expliquen, a la Torrassa van posar un cartell que deia: Aquí acaba Catalunya y empieza Murcia. Hi ha afirmacions de l'autor que ens sobten, avui les matisaríem, fins i tot les bandejaríem ja que hem canviat molt, al menys en aparença, pel que fa a la valoració dels altres.

M'ha emocionat la referència a l'escola de l'època. Una escola amb un grau d'absentisme important, amb seixanta  o més alumnes per aula, poques de públiques, amb mestres mal pagats que havien de recórrer a cobrar repassos i permanències i fer més hores que un ventilador. Nens que deixaven l'escola als dotze anys per treballar, nenes que l'abandonaven molt abans per tenir cura dels germans petits, de la llar, quan la mare treballava i perquè, al capdavall, això era el que havien de fer les noies. No ens agrada massa, recordar que  érem tan pobres i tan endarrerits o que teníem tants prejudicis viscerals (per totes bandes, de dalt a baix i de baix a dalt). El llibre és molt interessant ja que reflecteix una realitat vigent, no parla del passat sinó del present i des del present, i qui en parla en pot parlar ja que viu en un dels llocs que descriu i forma part d'aquella societat humil i de parla castellana. 

Sovint es fan volar molts colomets sobre aquests temes, avui. I aleshores, també. És fàcil caure en un bonisme paternalista d'estar per casa o en un pessimisme feixuc i espinós. Un parell de dies per setmana vaig a uns cursos pel matí, surto de casa a quarts de nou, travesso el Raval per anar fins al carrer de Sant Pere més Baix. És l'hora d'anar a escola i he de dir que m'emociona una mica contemplar tants infants de tot el món, ben arreglats i pentinats, amb les carteres a la mà, apressats, dirigint-se al cole. Les escoles on es dirigeixen són moltes i diverses, n'hi ha un gran nombre de públiques, com ara el Rubén Dario, el Castella o el Milà i Fontanals i, ja a Ciutat Vella, el Cervantes, en un edifici que m'encanta. Però també va molta immigració als Escolapis de la Ronda, al Vedruna. Totes elles són bones escoles, amb gent molt treballadora i esforçada que hi treballa, tenen bon aspecte i instal·lacions dignes. Segur que tenen també problemes i mancances, però la realitat és que classes amb menys de trenta alumnes acullen pràcticament tota la població escolar de la zona a més de comptar amb suports diversos. En alguna ocasió he vist a la Biblioteca Bonnemaison alumnes d'aquestes escoles, petits, llegint en un silenci lloable i màgic contes acolorits i ben editats. O grups d'escolars pel carrer, anant a fer visites culturals, en un ordre força acceptable. Un altre tema, per raons òbvies, és el dels adolescents, sempre problemàtic.

Malgrat els prejudicis vigents, en algunes d'aquestes escoles hi veig també arribar força nens i nenes de casa. Hi ha qui pensa que l'augment d'immigració en una escola fa baixar el nivell educatiu. Això pot ser veritat en alguns casos, no pas en tots, i molt menys si pensem en l'educació d'una forma molt més oberta i generosa. Les escoles que han pogut mantenir un nivell d'immigració raonable són, crec, molt més educatives que les selectes, minoritàries i cares, on se cerquen més aviat relacions socials que no pas aquesta etèria qualitat  educativa tan instrumentalitzada. Si l'alumnat nou arriba a pàrvuls i segueix una escolaritat normal els problemes són molt relatius i rauen més aviat en els prejudicis dels adults que en d'altres temes més suposadament pedagògics. En tot cas, actualment moltes famílies ja porten anys aquí i molts d'aquests nois i noies han nascut i crescut aquí.

Una altra cosa és el sistema, molt millorable. O la preparació dels mestres. O el fet, molt greu, que els nous mestres mai no aprenen en directe de mestres en actiu amb llarga experiència, sinó d'acadèmics eteris, en general, cosa que no passa en cap altre sector professional, sense que això sembli preocupar ningú.

En tot cas, per problemes que tingui l'educació en els nostres temps i en el nostre espai vital, no té res a veure amb els problemes d'aquella època, no tan llunyana, de fet. De vegades també s'ha de mirar cap enrere per tal de recuperar entusiasmes perduts o abaltits. Així que, de cara a Sant Jordi, recomano recuperar aquest llibre, en la seva versió original o en la reedició més actual -si és que es troba amb facilitat- i comprovar qui érem i com érem per tal de saber com som i com volem ser. Sempre tenim la tendència, molt humana, a recordar-nos més guapos, llestos i democràtics del que la trista realitat ens fa evident quan som capaços d'entomar-la. Per a la gent més jove, que no va conèixer aquells anys, el llibre pot ser una gran descoberta sociològica.

SOMNI

Aplego una flor oblidada
i guaito el vol d’un ocell,
esbrino el pas d’una fada
i pinto el cel de vermell.
Omplo d’estels l’escocell,
i escric amb rella d’arada
camins fets de vi novell.


Alço els ulls cap el no res,
veig el far a la muntanya,
oblido el primer promès
i m’amaro de migranya
i guaito la forma estranya
d’un miratge amb foc encès,
teixit amb seda d’aranya.


Passo retrats oblidats
d’excursions a llacs i prades
dins d’àlbums abandonats,
a dins de capses arnades.
Cullo ramells d’arracades
i m’enfilo pels terrats
i per parets esmolades.


No tinc res i tot és meu,
la ciutat no té fronteres,
m’esmunyo per tot arreu,
mig de broma, mig de veres.
No vaig ni en cotxe ni a peu,
i al caliu de les voreres
hi madura el meu conreu.


Tinc el temps que ve i se’n va
i els minuts sense recança,
Amago l’olor del pa
al fons d’una vella estança.
Convido amics a la dansa
però abans els porto a sopar
a l’Hostal de l’Esperança.




Júlia Costa. La pols dels carrers. Editorial Meteora, 2006

El bon whisky porciolesc i els seus hereus postmoderns

La televisió de Barcelona ofereix els divendres un cicle de pel·lícules ambientades en la nostra ciutat.  Hi ha també un blog de cinema de la cadena on es reprodueixen amb força fidelitat els comentaris fets sobre la pel·lícula, que la situen en l'època i en le seves circumstàncies. BTV és avui, per al meu gust, una de les cadenes més interessants, el telenotícies del vespre amb el senyor Muixí, dels millors i el crític Carles Mir de cinema és genial, pel que sap i per com ho explica. Les pel·lícules passen sense interrupcions i la publicitat és força moderada. Sé de molta gent que és fidel a aquesta cadena, d'abast local, encara que sigui un local força menys local que d'altres. Ha perdut una mica la frescor dels seus inicis, però no es pot tenir tot.

Recordo molt bé l'època d'aquesta pel·lícula, jo no la vaig arribar a veure, deien que era molt forta i per tant, no apta para menores. De fet, però, els cinemes de barri feien la vista grossa i s'entrava amb criatures al cinema, fessin el que fessin, sense dificultat, llevat d'alguna ocasió en la qual venia una inspecció, cosa que passava poques vegades. La música de la pel·lícula es va escoltar molt per la ràdio, evocava un món fosc, de gent estranya i ombrívola. Com que en aquestes pel·lícules no s'acabava de veure res, tot s'insinuava, cosa que encara resultava més excitant. Arturo Fernández, molt jove, com no podia ser altrament fa el paper d'un vividor sense escrúpols que sempre corre amunt i avall amb tres turistes de diverses procedències i que va fent malbé cors i fins i tot vides. Vol corrompre un joveníssim Larrañaga que estudia medicina, ha contribuït a la desgràcia de Yelena Samarina, una actriu molt bonica i exòtica, que també havia fet coses per la ràdio, i en un hostal aleshores solitari d'Empúries, que encara existeix, troba un amor pur que no sap conservar, en la figura de Rossana Podestà que havia estat fins i tot Helena de Troia, poca broma.

De fet, es feien pel·lícules així en molts països. El que sobta més i que ja es comenta al blog de cinema, és una parrafada moralista que surt al principi, escrita en un paper, sobre els perills del capteniment immoral o amoral. Aquell cinema acostumava a fer coses d'aquestes que contribuïen a estovar els censors. De vegades, al final de la història, s'escoltava un llarg discurs a favor, per exemple, del cos de polícia. El director de la pel·lícula és Julio Coll, un director que potser tenia massa pretensions, però que caldria recuperar en molts aspectes, com tants d'altres. 

Barcelona no hi surt massa, en aquesta pel·lícula, llevat de la sala de festes per on viu i malviu el protagonista. Aquella Barcelona d'aleshores  intentava canviar, amb moltes dificultats. Ara ha canviat tant que gairebé no es pot reconèixer res. Els canvis se'ns venen com a millores inevitables, però, ho són? El fet és que molta gent no veiem massa clar perquè s'ha de tocar tant la Diagonal. Per exemple. Persones que tenen ganes de fer les coses bé es troben amb grans dificultats i acaben cremades, com ha passat amb la regidora de Ciutat Vella i la seva dimissió. M'ha recordat  el cas de Paco Candel amb la conselleria de Cultura de L'Hospitalet. Massa poders fàctics pel món, per surar en aquest context s'ha de tenir aquella natura d'anguila que els clàssics nostrats ja van explicar. O una ambició desmesurada i militant i un morro que te'l trepitges, com es diu de forma vulgar i barroera. 


Bé, deixarem la realitat i tornarem al cinema, doncs, que és un mirall de la realitat passada i present molt més fidel que no pas els manuals d'història o els tractats d'urbanisme...  La vida és cine i els somnis, com cantava Aute, cinema són. Els somnis bonics i també els malsons, ep.


No ve a tomb -o potser sí- però si us agrada googlejar i la història recreativa, teniu un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.