6.2.11

Tangos a París i sardanes a la plaça


Maria Schneider ha mort, de càncer, i de forma inevitable plana per damunt de la seva mort relativament prematura, als cinquanta-vuit anys, una mena de maledicció mitificada per haver estat la noia de Brando en aquella pel·lícula que tanta tinta va fer vessar, El darrer tango a París.

Com molts altres catalans i espanyolets vaig veure la pel·lícula a França. Corrien moltes brames sobre aquella història, com ara que Marlon Brando ho ensenyava tot, cosa que no era certa, ja que tan sols mostrava la part del darrere. Les pel·lícules agosarades, fins fa quatre dies, només mostraven de forma integral les senyores. El cinema de Bertolucci, el que jo he vist, ja que no l'he vist pas tot, no m'ha acabat mai de convèncer. És crepuscular i pretensiós, en general, amb una profunda tristor surant per damunt de qualsevol personatge i situació. 

En aquells anys setanta vivíem de mites. El cinema era molt més que cinema. Ahir mateix vaig tornar a veure, al barri, La ciutat cremada, i amb una amiga recordàvem el gran ressò que va tenir, després d'haver estat censurada, i com vam fer cua durant molta estona gairebé per militància catalanista i democràtica, sense entrar en consideracions artístiques. Ara és una curiositat entranyable però té poc a veure amb el bon cinema. Maria Schneider era molt joveneta, ambiciosa, i com a tanta gent de l'època, el foc dels setanta i els vuitanta la va socarrimar, cosa que potser també li hauria passat sense tango. 

S'ha dit que es van oblidar d'ella. No és ben bé així, va anar treballant, en cinema i televisió, en papers de molt menys ressò mediàtic i va aconseguir, amb els anys, una certa estabilitat i refer la seva carrera amb directors interessants i pel·lícules remarcables, moltes de les quals potser haurem de tornar anar a França per veure-les, i no per motius de censura eròtica, ara, sinó de mala distribució generalitzada. 

L'actriu tenia mal record de Bertolucci, de Brando. Ara el director s'ha despenjat amb uns comentaris sobre el fet que no va poder parlar amb ella per demanar-li perdó, cosa que vol dir que admet que no la va tractar gens bé. Brando ja va ser sempre un personatge molt complicat amb una vida tràgica i estranya. Més mala sort que Schneider van tenir d'altres conegudes seves, com la pobra i oblidada Pina Pellicer.

Schneider estava tipa de parlar del tango, de Bertolucci i Brando, i del seu pare. Filla no reconeguda d'un gran actor francès que recordem poc i que va estar condemnat sovint a fer de secundari de luxe, Daniel Gelin, l'actriu explicava que havia vist el seu pare biològic dues o tres vegades i que no hi havia tingut cap mena de  relació, però ja sabem com és la premsa rosa. I ja és un gran honor considerar-la rosa, quan sovint és més aviat de color de gos quan fuig.

Fins i tot la Trinca, quan era catalanista i nostrada, va fer una cançó molt divertida sobre el tango i la mantega.  Eren temps d'entusiasmes, de curiositats, de consignes, de blanc o negre, d'humor intel·ligent i de moltes esperances. La democràcia va ser com el nu integral de Marlon Brando, a l'hora de la veritat era molt menys evident i, a més, l'amarava una ombra de pessimisme realista amb certs trets pretensiosos, això sí. 

El poble, com la Maria Schneider, vam quedar en un segon pla, maltractats pels directors i els actors estrella, deprimits,  i encara bo que ens anem refent sempre a empentes i rodolons i que ens deixen fer algun paperet, ni que sigui secundari o d'extra, de tant en tant. 

El senyor Miterrand-nebot, flamant ministre de cultura, que també havia estat actor, cosa que m'imagino que no deu anar malament a cap polític, va parlar de Schneider, amb qui havia treballat, de forma molt elogiosa. Fa poc temps li havien donat a l'actriu una merescuda condecoració per la seva trajectòria artística, per cert. 


El senyor Miterrand-nebot-ministre ha protagonitzat darrerament una sucosa polèmica a l'entorn de la figura de Céline, que m'ha recordat, a escala europea, tot allò dels Premis d'Honor nostrats. Han escrit poca gent sobre el tema, però ho han fet molt bé, en concret Joan de Sagarra i Gregorio Morán. Les biografies serioses són poc amables amb els artistes i escriptors, àdhuc amb els polítics, el mateix ministre un passat boirós. Estaria molt bé que tota la gent d'esquerres fos guapa, bona i intel·ligent i la de dretes just a l'inrevés, però, malauradament, sovint la cara no és, ni de bon tros, el mirall de la  nostra complexa, incoherent i feble ànima.

12 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

així va ser la seva vida després de rodar l'ùltim Tango a Paris, que tant bé has explicat. Jo també la vaig veure a Perpinyà, juntament amb una altra peli estranya "La Grande Bouffe" que no tot eren pelis erótiques 'allende' la Frontera.

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, la Bouffe també la 'venien' com a agosarada. Jo vaig veure fins i tot 'La caiguda dels déus'. I també de polítiques com 'La vieja memoria'. Llàstima que hi vaig començar a anar tard, a aquells festivalets, hi havia molt d'ambientillo...

A Ceret i Canet -el francès- t'apuntaves no sé on i t'enviaven la programació, es barrejava sexe i política, potser sempre han estat barrejats, de fet, he, he.

Júlia ha dit...

També record 'Grandeur nature' i uns dibuixos verds d'un gat trencador, Fritz.

lola ha dit...

Se m'havia passat l'article d'en Morán; molt bo, com de costum. El comentari de Trotski és profund, per a repensar. Coincideixo amb el que dius de Bertolucci. Pretensiós i buit. Per a mi, la grandesa del "tango" famós està en Brando (que era immens, per be i per mal); sobretot, es despulla d'ànima. La resta, la nena i els seus amiguets i l'època dels joves progres, és, vista des d'ara, irrellevant com a mínim.

Joana ha dit...

No he seguit la trajectoria de la Maria Schneider i no sé si és bona o no tan bona com a actriu però als 19 rodar el Tango en una època on la censura i el sistema poliític era tan tancat de mires no li va fer cap bé. La joventud és ambiciosa ara i abans i sovint és fàcil deixar-se enlluernar per projectes que et marquen de per vida. L'etiqueta va matar la persona.
Al meu poble feien autocars per anar a Perpìnyà, jo però encara era massa jove ,vaig haver d'esperar als 18 anys per anar-hi.Ara la sensació de transgredir allò prohibit era indescriptible. Entràvem en el món dels adults :)

Júlia ha dit...

Lola, efectivament, Brando pot ser odiós però és immens. En aquesta pel·lícula també va arriscar molt, anava una mica de baixa, Bertolucció no era conegut com ara, i la seva interpretació efectivament, és molt bona, en d'altres pelis està molt més histriònic.

Alberich ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Joana, el que dius pot ser cert mirat des d'Espanya, però a França ja s'havien fet coses força 'agosarades', molt del 'morbo' va venir del fet que hi sortís Brando, sobretot.


Els triomfs prematurs tenen aquestes servituds, certament.

Pel que diuen, com a actriu, de més gran, era digna. Malauradament gairebé no ho hem pogut valorar.

Júlia ha dit...

Alberich, és que una cosa és l'ètica personal i l'altra escriure bé o molt bé, com també és el cas de Moran, seguit per molta gent que no compartim tot el que diu però que admirem 'com ho diu', en un temps de plomes molt mediocres.

Aquí passem de puntetes sobre aquestes qüestions: Vilallonga, Pla, i tants d'altres a la dreta. I a l'esquerra, molts estalinistes, el mateix.

França ha intentat estrendre un vel damunt del col·laboracionisme desacomplexat, hi ha casos evidents i d'altres que han sabut fer 'la puta i la ramoneta'. Pel que fa al franquisme i fins i tot al comunisme estalinista, el mateix.

Barrejar art o literatura i ètica sense màcula sempre dóna resultats no esperats, perversos.

Júlia ha dit...

Òndia, l'has esborrat???

Alberich ha dit...

(Disculpa, torno a penjar el meu comentari, del que me'n havia deixat el començament...)
Sovint ens passa que aquelles velles icones del passat, que ens havien remogut sentiments i produït emocions, vistes amb el temps se’ns apareixen envellides i desfasades. Potser hem evolucionat per viaranys diferents i s’han quedat anquilosades en el temps...”El tango”, per mi n’és una d’aquestes.
Ahir vaig llegir l’article d’en Gregorio Morán a “La Vanguardia”. Ja sabíem que aquest era un gran bacó que escrivia de manera magistral –potser el llegir no tingui res a veure amb l’escriure-
Llegint les memòries d’en Ernst Jünger, que va ser l’escriptor, oficial militar alemany, destinat a establir relacions culturals amb la intel•lectualitat francesa quan l’ocupació, em vaig assabentar de que en Cèline no feia altra cosa que emprenyar-lo demanant que fotessin més canya als jueus, comunistes, anarquistes i tot el que ell en deia ‘la patuleia resistent’.
Em va semblar una trista evidència del que va ser l’ocupació i la col•laboració, sense voler generalitzar.
La reflexió de la dicotomia entre art, poesia i idees és força interessant...

Salutacions.

Júlia ha dit...

Si us és possible, cerqueu sobre Céline l'article de Joan de Sagarra a la Vanguardia, diumenge passat, no l'he pogut penjar.