Tangos a París i sardanes a la plaça

Maria Schneider ha mort, de càncer, i de forma inevitable plana per damunt de la seva mort relativament prematura, als cinquanta-vuit anys, una mena de maledicció mitificada per haver estat la noia de Brando en aquella pel·lícula que tanta tinta va fer vessar, El darrer tango a París.

Com molts altres catalans i espanyolets vaig veure la pel·lícula a França. Corrien moltes brames sobre aquella història, com ara que Marlon Brando ho ensenyava tot, cosa que no era certa, ja que tan sols mostrava la part del darrere. Les pel·lícules agosarades, fins fa quatre dies, només mostraven de forma integral les senyores. El cinema de Bertolucci, el que jo he vist, ja que no l'he vist pas tot, no m'ha acabat mai de convèncer. És crepuscular i pretensiós, en general, amb una profunda tristor surant per damunt de qualsevol personatge i situació. 

En aquells anys setanta vivíem de mites. El cinema era molt més que cinema. Ahir mateix vaig tornar a veure, al barri, La ciutat cremada, i amb una amiga recordàvem el gran ressò que va tenir, després d'haver estat censurada, i com vam fer cua durant molta estona gairebé per militància catalanista i democràtica, sense entrar en consideracions artístiques. Ara és una curiositat entranyable però té poc a veure amb el bon cinema. Maria Schneider era molt joveneta, ambiciosa, i com a tanta gent de l'època, el foc dels setanta i els vuitanta la va socarrimar, cosa que potser també li hauria passat sense tango. 

S'ha dit que es van oblidar d'ella. No és ben bé així, va anar treballant, en cinema i televisió, en papers de molt menys ressò mediàtic i va aconseguir, amb els anys, una certa estabilitat i refer la seva carrera amb directors interessants i pel·lícules remarcables, moltes de les quals potser haurem de tornar anar a França per veure-les, i no per motius de censura eròtica, ara, sinó de mala distribució generalitzada. 

L'actriu tenia mal record de Bertolucci, de Brando. Ara el director s'ha despenjat amb uns comentaris sobre el fet que no va poder parlar amb ella per demanar-li perdó, cosa que vol dir que admet que no la va tractar gens bé. Brando ja va ser sempre un personatge molt complicat amb una vida tràgica i estranya. Més mala sort que Schneider van tenir d'altres conegudes seves, com la pobra i oblidada Pina Pellicer.

Schneider estava tipa de parlar del tango, de Bertolucci i Brando, i del seu pare. Filla no reconeguda d'un gran actor francès que recordem poc i que va estar condemnat sovint a fer de secundari de luxe, Daniel Gelin, l'actriu explicava que havia vist el seu pare biològic dues o tres vegades i que no hi havia tingut cap mena de  relació, però ja sabem com és la premsa rosa. I ja és un gran honor considerar-la rosa, quan sovint és més aviat de color de gos quan fuig.

Fins i tot la Trinca, quan era catalanista i nostrada, va fer una cançó molt divertida sobre el tango i la mantega.  Eren temps d'entusiasmes, de curiositats, de consignes, de blanc o negre, d'humor intel·ligent i de moltes esperances. La democràcia va ser com el nu integral de Marlon Brando, a l'hora de la veritat era molt menys evident i, a més, l'amarava una ombra de pessimisme realista amb certs trets pretensiosos, això sí. 

El poble, com la Maria Schneider, vam quedar en un segon pla, maltractats pels directors i els actors estrella, deprimits,  i encara bo que ens anem refent sempre a empentes i rodolons i que ens deixen fer algun paperet, ni que sigui secundari o d'extra, de tant en tant. 

El senyor Miterrand-nebot, flamant ministre de cultura, que també havia estat actor, cosa que m'imagino que no deu anar malament a cap polític, va parlar de Schneider, amb qui havia treballat, de forma molt elogiosa. Fa poc temps li havien donat a l'actriu una merescuda condecoració per la seva trajectòria artística, per cert. 


El senyor Miterrand-nebot-ministre ha protagonitzat darrerament una sucosa polèmica a l'entorn de la figura de Céline, que m'ha recordat, a escala europea, tot allò dels Premis d'Honor nostrats. Han escrit poca gent sobre el tema, però ho han fet molt bé, en concret Joan de Sagarra i Gregorio Morán. Les biografies serioses són poc amables amb els artistes i escriptors, àdhuc amb els polítics, el mateix ministre té un passat boirós. Estaria molt bé que tota la gent d'esquerres fos guapa, bona i intel·ligent i la de dretes just a l'inrevés, però, malauradament, sovint la cara no és, ni de bon tros, el mirall de la  nostra complexa, incoherent i feble ànima.