16.7.11

Mig món se'n riu de l'altre mig




Recordo haver llegit en algun lloc, fa temps, que entrar en un gran museu i voler veure-ho tot és gairebé com entrar en una gran biblioteca i voler llegir-ne tots els volums.

Crec, de forma subjectiva, que avui els grans museus són tan il·lògics com els zoològics, que es van reconvertint i repensant i que tan sols tenen raó d'existir per protegir exemplars en perill d'extinció.

En tot cas, si es fa un viatget i es passa a prop d'un d'aquests grans centres acumulatius de cultureta de consum resulta gairebé impossible no anar-hi, fins i tot si la visita comporta haver de fer cua o pagar un preu una mica exagerat. L'ànsia tafanera és un sentiment compartit per la gran majoria d'éssers humans.

Quan jo era petita els quadres famosos ens arribaven impresos en aquelles enciclopèdies amb poques il·lustracions en blanc i negre o mal impreses. O a través dels cromos de la xocolata. Veure els originals emocionava com emocionen tantes coses quan no són normalment al nostre abast. Pel que fa a viatjar, com que anar al Tibidabo o a Montserrat era ja un extraordinari...

Avui per internet podem tenir una visió detallada i estudiada, sovint més lluminosa que l'original, dels quadres però veure'ls en directe sembla que encara conserva molta atracció per a un gran nombre de gent. Ni que sigui veure'ls entre multituds retratadores i col·leccionistes d'obres d'art i paisatges.

Un fotògraf, Ramon Armengol, que s'ha especialitzat en retratar imatges de Sant Llorenç del Munt durant anys, comentava una vegada que la gent afirma que coneix un indret quan sovint tan sols coneix aquell indret en un moment determinat, amb una llum concreta, en una època de l'any... 

Totes les coses es poden conèixer a diferents nivells de profunditat, és clar. Jo no entenc els viatges apressats i acumulatius on en una setmana algú ha fet Alemanya i Suïssa, per exemple. Però he comprovat que hi ha qui gaudeix molt d'aquests passeigs cansats, feixucs, que comporten moltes hores d'avió, vaixell, autocar, per gaudir durant unes hores, de vegades durant uns minuts, d'un munt de coses i això sí, retratar-les, que aquest és un altre gran tema del nostre present.

Pel que fa a les obres d'art, quadres i estàtues, retaules i mobiliari, sovint es van crear fent joc amb un indret al qual ja no pertanyen, com és el cas de la imatgeria o la pintura religioses, per exemple. 

Com que no tinc esperit col·leccionista m'agradaria poder gaudir d'aquestes coses amb tranquil·litat, amb visites breus però repetides, però això gairebé mai no és possible. Per això m'estimo més les exposicions temàtiques de mida moderada i encara en aquestes sovint en surto amb un sentiment de saturació una mica aclaparador. 

A Anna the green gables una professora una mica amargada de la vida li comenta a la protagonista, quan aquesta li lloa un d'aquells vells àlbums d'estampes amb paisatges i obres d'art del XIX, que no en té prou amb saber que tot allò existeix, que ho vol veure. 

Deu ser aquest, doncs, un sentiment molt humà. Voler veure allò que sabem que existeix, tot i que hi pot haver coses belles que existeixen, potser a tocar de casa, i ni tan sols les coneixem pel fet que no han estat promocionades.

Aquests dies, a Florència, menjant una pizza en ple centre turístic de la ciutat, tenia al davant una colla de nois i noies al volt dels quaranta-i-tants, castellans. Un d'ells explicava a la resta el que veurien a la ciutat i també molts detalls de la història del territori, dels Medici, del Renaixement; vaig pensar que potser era historiador, doncs li havien insistit en què els fes una aproximació al tema. 

Una de les noies li va comentar que els indrets depenen molt de les circumstàncies de quan els visites, amb qui vas, en quina època de l'any, del temps que fa, de la gent que t'ensopegues, de l'edat que tens i l'època vital en la qual et trobes... Jo també ho penso, això. Res és res per ell mateix, hi ha un munt de circumstàncies aleatòries i personals que ens acompanyen en els viatges i les visites.

En tot cas, els gustos són diferents i variables i crec que, ara per ara, els grans grups turístics que es desplacen amunt i avall gaudeixen de molt bona salut, tot i que mirats des de fora provoquin certa angoixa i la sensació d'haver-nos convertit tots plegats en escolars immadurs i gregaris. Sobretot quan porten al davant la inevitable persona que fa de guia, va explicant coses a un micròfon i enarbora una bandereta o quelcom semblant per tal d'aplegar el grup quan cal.

Un refrany català fa mig món es riu de l'altre mig. Recordo fa anys, al principi de l'arribada de turistes a Espanya, un acudit qe recollia el refrany, crec que al Destino. Es veia una colla d'avis a l'antiga rient a cor què vols dels vestits dels turistes mentre que els turistes es fotien de l'aspecte arcaic i pagerol dels tafaners. Per això, tot i que de vegades no puc evitar fer broma davant d'aquests afanys col·leccionistes d'indrets i imatges, sento un gran respecte per a qualsevol opció turística, en el fons.

El món és així i, com repetia sovint una companya de feina que havia viatjat molt més que no pas jo i havia viscut a països estrangers tan llunyans com Brasil, mig món ven per tal que l'altre mig compri. Es ven cultura, natura, art, gastronomia, el que sigui. I el paper de venedor i comprador és, actualment, absolutament intercanviable segons les circumstàncies.

De tota manera crec que en un futur més o menys llunyà el tema evolucionarà i potser, pel que fa a l'art o això que en diuen art, i que com la cultura pot tenir milers de definicions, ens acabaran oferint exposicions més petites o subdividides. O fins i tot còpies dels originals, com passa ja en algunes coves prehistòriques emblemàtiques.

No sé com se les arreglaria Nostre Senyor per fer fora, avui, en els grans indrets turístics, tants i tants mercaders dels temples, la veritat. 

21 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sovint, els museus són visitats per no dir que no s'han visitat... Em recordo ara a Berlin, visitant el museu romàntic, prenent consciència d'aquests visitadors: passaven per davant dels quadres gairebé sense mirar. Això és l'habitual, i és també el signe dels temps, què hi farem!

Júlia ha dit...

Sí, Teresa, un amic viatger em va confessar fins i tot que en el fons el que li agrada és poder dir 'que hi ha estat'. El món és ben estrany, la veritat...

Això val per a quadres però també per a paisatges i em temo que la cosa s'accelera amb el ritme de vida i consum que ens volen imposar.

pere ha dit...

Un altre comportament curiós d'alguns viatgers-turistes és que no es volen (volem) perdre els museus -algns interessants, d'altres no tant- dels llocs on van mentre que han estat incapaços de visitar els museus de la pròpia ciutat o del seu entorn més proper.

Ai els mercaders! Avui gairebé tot és mercat i cada població fa publicitat de les seves característiques i productes "únics", siguin botifarres o paisatges naturals.

Sigui com sigui, viatjar és bonic ... i cansat

Júlia ha dit...

Pere, tens raó. També és ben curiós tant d'interès pel passat i tan poc pel present, tant d'interès per les persones de països exòtics quan són allà i ben poc quan són al costat de casa.

Quan jo era joveneta i la gent viatjava menys hi havia una teoria de molta gent gran segons la qual primer s'havia de conèixer Catalunya, després Espanya i més endavant, si es podia, la resta.

Avui tot està molt desordenat, he, he.

M. Antònia ha dit...

Com gairebé estic d'acord amb tu el 95%, per dir una xifra, no et poso comentaris.
Sí molts turistes visiten els museus perquè toca. Quan hi he anat com a turista ho he passat malament, t'ensenyen corrents el més popular i passen de llarg a moltes coses molt interessants i valorades pels entessos.Però malauradament a vegades no hi pots tornar. Quan van portar el Mir, vaig anar-hi tres vegades, per copsar bé el què ens volia transmetre. La primera de cop d'ull i les altres parant-me en uns quadres específics. Tot l'art necessita el seu temps per intentar interioritzar-lo. Bones vacances!

M. Antònia ha dit...

Et felicito pel vídeo del post anterior, tot ell, la cançó i les fotografies. Esplèndit!

Lectora corrent ha dit...

Els grans museus m'aclaparen, per això intento concentrar-me en unes poques coses. Quan vaig a Madrid, si puc, m'agrada anar al Prado, però vaig directa a la sala de les pintures del Bosco, on m'hi passaria hores. La resta, tot i el seu valor artístic, m'embafa. La darrera vegada que vaig anar a Florència vaig anar a la Galleria degli Uffizi per veure si la impressió que m'havia fet la Primavera de Botticelli era només fruit d'aquell primer contacte, als quinze anys, amb la pintura d'aquell artista. Em va agradar tant com aleshores, però va ser molt difícil poder-lo observar tranquil·lament i veure'l sencer a causa de l'aglomeració i del xivarri de tres o quatres guies parlant en llengües diverses al mateix temps. I sí, hi ha molta gent que a la seva ciutat mai no visita museus ni exposicions i quan viatgen ho fan.

Puigcarbó ha dit...

Jo no em complico la vida, em porten a Lanzarote o a qualsevol lloc on hi hagi platja i allí em dedico al dolce far niente.
Curiós que llevat d'un traspàs de l'altra part de la parella, mai podré visitar Florencia, Venecia, San Petesburg, o Viena.

Ricard Masferrer ha dit...

El que expliques forma part del món globalitzat en el que vivim on el consum s'ha converteix en l'eix central de la nostra societat. Entre ells el consum de viatges, com més estranys i llunyans millor, i el consum de cultura. Vés que hi farem és el que hi ha.
Personalment procuro evitar-ho però a vegades també és ben difícil anar a contracorrent, encara que no em preocupa massa.

Lectora corrent ha dit...

Puigcarbó diu: "Curiós que llevat d'un traspàs de l'altra part de la parella, mai podré visitar Florencia, Venecia, San Petesburg, o Viena."

Si jo hagués de dependre de l'altra part de la parella, em sembla que no sortiria de Barcelona. Fa anys que vaig decidir-me a viatjar pel meu compte. I vaig descobrir que viatjar sola té molts avantatges --també algun inconvenient, però menys.

Anònim ha dit...

Jo faig el que en div "Visites pràctiques" als museus. És a dir solo anar a veure-hi obres concretes altrament em saturo i no puc individualitzar el que sé que m'interessa. Segur que aquesta actitud em fa perdre coses magnífiques però no puc abastar-ho tot.
És cert també que l'art depén de la mirada humana. Obres com Las meninas han estat anys tancades a l'armari...Jo quan repeteixo la visió d'una obra d'art al natural i la trobo diferent, o millor o pitjor o com si fos un altra, penso immediatament que alguna cosa ha canviat en mi.
Les inevitables musions de turistes-jo entre ells-devaluen molt els recorreguts. Pots estar dies i dies a Florència i sempre sembla la mateixa jornada perquè, tant si plou com si neva, els figurants sempre són multitud.
Bon cap de setmana, Júlia!
Glòria

Júlia ha dit...

Tens raó, Maria Antònia, i a mi també m'agrada, si és possible, repetir la visita i reflexionar però sovint no es pot fer tal i com està muntat tot. M'alegro que t'agradi, estic fent proves amb això dels videos 'domèstics'.

Júlia ha dit...

Lectora, jo faig el mateix, veure 'alguna cosa' i ja tornaré si puc, tot i que una volta desacomplexada per aquests indrets, més que res per observar el món que s'hi aplega, també resulta interessant. Als museus com els Uffizi, a més, hi sol haver aquesta mena d'aglomeracions davant de les 'estrelles' i ja tan sols faltava el tema de les guies, una altra cosa que s'ha perdut a museus i també a biblioteques és el silenci, malauradament.

Júlia ha dit...

Francesc, no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré ni a Florència no hi aniré, ep.

Júlia ha dit...

Ni a mi Ricard i, a més, també té la seva gràcia, la de constatar el temps en què vivim, de totes les obres d'art a contemplar una de les més extraordinàries és la gent, o sigui, nosaltres mateixos i els nostres comportaments, ja siguin gregaris o individualistes.

Júlia ha dit...

Lectora, tens raó, al final s'han de prendre decisions 'individualistes' en les parelles, ja que és molt difícil que els gustos coincideixin en tot i al que s'arriba de vegades amb l'afany de voler fer-ho tot plegats és al 'mal rotllo.

Júlia ha dit...

Glòria, jo també ho faig d'aquesta manera, quan puc.


'Les menines' la vaig veure de molt joveneta, la primera vegada que vaig anar a Madrid amb tretze anys, aquells eren un altre tipus de museus, silenciosos i poc visitats, els tenien en una cambra amb un mirall per veure'n els detalls, em va produir una gran emoció, el mateix que L'enterrament del comte d'Orgaz, que era a l'església de Santo Tomé, però a dins, i un capellà llevava una mena de teló artesanal.


Quan he tornat a veure aquests quadres, tot i que m'emocionen i que el del Greco encara es pot veure a 'nivell individual' l'allau de gent al volt fa que no hagi sentit la mateixa emoció però els temps també han canviat i nosaltres amb ells.

Per això sóc una mica 'antisagradafamília'.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Prou que tens raó Júlia en el que dius. I en el que diuen els comentaristes també.
Hi ha una cosa que -santa innocència- m'admira especialment, que és l'anirem "a veure el que toca", com si el viatge, o l'excursió, fos una magnitud física i no un itinerari personal.
Trobo que, al capdavall, els viatges pertanyen més al "tenir" que al "ser".
També en aquest cas, és el mercat el que s'auto-regula.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero. En una ocasió vaig llegir un article, sento no recordar l'autor, en el qual es comparava el col·leccionista de paisatges i museus amb el col·leccionista d'amors temporals, breus, i aviat oblidats, amb el 'don juan', vaja. Una coneguda molt viatgera, en llegir-lo, es va enfadar i tot. I és que cap geperut no es veu el gep, diuen.

Clidice ha dit...

Sóc molt crítica amb els museus, fruit d'una idea colonialista i hipernacionalista, tot i que, algunes vegades, em deixo caure pel MNAC a veure alguna obra en concret del barroc català, o com quan vaig anar a la National Gallery a veure expressament un sol quadre, o a El Prado a veure'n un parell i prou. La resta, això de passejar-se esgotada per galeries i més galeries, només ho vaig fer, de joveneta, al Louvre i em vaig prometre a mi mateixa que no ho tornaria a fer, no tenia ni cap ni peus tot allò. M'agrada viatjar, de fet estalvio durant dos anys per poder anar als llocs que em (ens) vénen de gust, però sempre és per veure, i viure, les persones i la natura. Si m'atabalen massa amb la "cultura oficial" fujo corrents. Potser és per això que Europa la "toco poc" :)

Júlia ha dit...

Sí, Clídice, tot té pros i contres, en tot cas els grans museus estan on estan a causa d'una determinada història i nosaltres també canviem. Donen feina i diners a molta gent, més enllà de les lectures oficials.De tota manera, a Europa hi ha moltes més coses que la cultura convencional i viatjar molt més 'enllà' també crec que em produiria una mena de mala consciència si no era que hi anava a fer alguna cosa concreta i positiva a més del turisme.

Jo no sóc molt viatgera, la veritat, però de tant en tant faig alguna sortideta i miro de treure'n el màxim, al meu gust.

És pot viure perfectament sense viatjar, tot són gustos i moments.