19.9.11

François Villon i el seu seguici, al Teatre del Raval




Balada [de les coses petites]


Sé veure la mosca dins la llet,                                                                      
Sé reconèixer l’home pel vestir,
Sé distingir el bon temps del dolent,
Sé veure la poma al pomer,
Sé reconèixer l’arbre per la resina,
Sé veure quan tot s’assembla,
Sé distingir qui treballa de qui descansa,                                                         
Sé de tot menys de mi mateix.

Sé veure el gipó al coll,
Sé reconèixer el monjo pel seu habit,
Sé veure l’amo pel seu criat,
Sé reconèixer la monja pel seu vel,
Sé quan algú parla en argot,
Sé veure els ximples farts de bledes,
Sé reconèixer el vi a la bóta,
Sé de tot menys de mi mateix.

Sé distingir el cavall del matxo,
Sé veure quin fardell porten,
Sé distingir Beatriu de Bet,
Sé comptar amb les peces,
Sé distingir entre somni i vigília,
Sé reconèixer els errors dels bohemis,
Sé veure la potestat de Roma,
Sé de tot menys de mi mateix.

Príncep, en el fons ho conec tot.
Sé distingir una faç pàl·lida d’una bruna,
Sé veure que la Mort ho sega tot:
Sé de tot menys de mi mateix !



El Teatre del Raval és l'antic teatre parroquial de l'església del Carme, situada en l'antic indret on hi havia el famós convent de les Jerònimes, i encara conserva, afortunadament, l'aspecte original, tot i que s'hi han fet alguns arranjaments. En tinc molts bons records, sobre tot de l'època en la qual els cantants catalans actuaven de forma modesta, intimista, minoritària, econòmica i entusiasta per les parròquies del país, hi havia vist i escoltat Enric Barbat, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet.

En l'època moderna hi he pogut veure un magnífic Marat-Sade fet per aficionats i més endavant un molt bon muntantge clàssic, el de 12 homes sense pietat. Hi vaig tornar divendres per veure i escoltar un excel·lent muntatge sobre François Villon, sobri i de molta qualitat. El dia 25 s'acaba, però m'imagino que potser faran alguna volta per Catalunya.

Villon és molt poc conegut a casa nostra. La gent de la nostra edat encara en té una idea, ja que en aquelles antologies de l'antic, gairebé prehistòric batxillerat, se'n parlava una mica i es feia un cert paral·lelisme amb el seu contemporani hispànic, Jorge Manrique. Uns autors molt diferents que insinuen ja el renaixement cultural en molts aspectes. En alguns aspectes determinats poemes evoquen també Ausiàs March. El que aleshores no coneixíem era el contingut general dels poemes de Villon, més enllà d'allò de les dames d'abans i de l'enyorament del passat. Un contingut agosarat i canallesc, estripat i innovador per l'època. I molt actual, és fàcil identificar moltes de les coses que es diuen a les balades amb fets i dèries del nostre present.

El que em va sobtar és que la gent més jove que ens acompanyava ni tan sols en sabia el poc que en sabíem els grans, de Villon. A més, els qui vam seguir la cançó francesa hem pogut escoltar versions de les balades de Villon fetes per cantants com ara Leo Ferré i Brassens. Ovidi Montllor també va cantar alguna de les seves balades, no podia ser un altre, ben pensat. Villon va ser un vividor, un provocador que es va ficar en molts embolics i que va estar a punt de morir penjat. En un moment, a causa d'un desterrament, la seva figura s'esvaeix i es desconeix com i on va morir. 

L'editorial Labreu ha tingut el bon gust d'editar les balades en una edició bilingüe, amb l'original en francès medieval i la traducció al català, feta pel poeta Andreu Subirats. També Feliu Formosa ha fet molt bones versions de Villon. El llibre es pot comprar també al teatre, a més del cd de l'espectacle.

El muntatge combina els poemes recitats per Pepa Arenós i Jaume Comas, dos grans actors, jo crec que dels pocs que actualment diuen el vers de forma acurada i excel·lent, a la vegada que moderna i poc 'teatral', en el sentit pejoratiu del terme. Uns grans recitadors que ja han protagonitzat d'altres iniciatives d'aquest estil acompanyats amb música de jazz i cançó, interpretada magistralment per Víctor Bocanegra. Al programa Boulevard, de Com Ràdio, que es pot escoltar en xarxa, podeu sentir una llarga entrevista amb actors, director i músics (és el número 1 dels corresponents al dia 19/9).


En resum, una estranya perla cultural en el panorama del frívol i mediocre present barceloní pel que fa al teatre. Una bona oportunitat per a retrobar uns grans actors que són molt més que bons secundaris de les sèries televisives i per a conèixer uns grans músics poc coneguts per a la majoria. Un rar luxe a l'abast per a tots nosaltres, doncs.

Un retret pel que fa als preus d'aquest espectacle i del teatre en general. Acostumen a ser preus una mica alts però que es rebaixen gairebé sempre amb targetes de biblioteques, ofertes diverses, carnets joves i vells i descomptes variats, com ara els que es fan amb motiu de la Mercè. No seria millor posar un preu únic sempre, més moderat, i deixar-nos de ximpleries i descomptes? Tot plegat el que dóna és feina.

10 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

vaja! un altre que desconeixia.

Júlia ha dit...

Ep, Francesc, que en el 'nostre temps' alguna cosa en deien, sobretot allò de les neus d'abans i les dames d'abans...

Gemma Sara ha dit...

Quina casualitat, en dos dies dos posts que parlen de Villon. M'ha agradat aquesta balada. Salutacions!

Júlia ha dit...

Gemma, és que ha coincidit la publicació de la traducció, l'espectacle, i potser també la casualitat, passen coses d'aquestes...

Anònim ha dit...

Agraeixo, per la part que em toca, aquesta magnífica ressenya de l'espectacle. Que els déus (i els programadors!) t'escoltin!.

Víctor Obiols

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Víctor, i felicitats per l'espectacle, a veure si la gent fa cas de les nostres recomanacions!!!

Deric ha dit...

Com sempre, molt interessant, ens fas descobrir coses noves

Júlia ha dit...

No creguis, Deric, sovint me n'assabento per casualitat.

Vicent Ferri ha dit...

Gràcies, m'has fet recordar un espectacle semblant que vaig poder vore a finals dels setanta en València. Recorde, i cite de memòria, que Villon feia broma del dia que el penjarien "sabrà el teu coll el que pesa el teu cul".

Júlia ha dit...

Je suis François et cela me pèse
Né à Paris près de Pontoise
Et de la corde d'une toise
Mon cou saura ce que mon cul pèse

Aquest és el fragment que menciones, Vicent, molt conegut, tot i que transcrit en francès modern. Pels setanta hi va haver un munt de grans iniciatives, sempre estem reinventant.