11.11.11

Els pretendents refusats per les tietes






A la seva magnífica entrada sobre el llibre Siluetes epigramàtiques, Galderich esmenta com Tomàs Roig i Llop, el pare de Montserrat Roig, havia estat pretendent d'una seva tieta, segons tradició familiar.

Avui el casament no té aquell valor definitiu i irreversible d'altres temps quan es deia allò de casamiento y mortaja del cielo baja. Triar un  bon pretendent esdevenia una qüestió important fa dècades. De fet, triar el que sigui té molts riscos, deixes de banda moltes oportunitats i això val per a qualsevol cosa a la vida, en la qual el pes de l'atzar i de la sort és molt important.

Els pretendents refusats de les tietes, mares, àvies, conformaven un imaginari el qual acostumava a sorgir de tant en tant en les memòries familiars. Fins i tot en una de les pel·lícules de la sèrie de Superman, l'antiga noia maca de l'institut que s'havia malcasat amb el guaperes de torn es pregunta perquè va refusar el bonhomiós Clark Kent, en un dels episodis. 

Una meva tieta explicava com havia estat acompanyada en algunes ocasions per un Joan Capri jovenet que no li acabava de fer el pes i que, segons explicava, tenia la mà molt llarga. Vaig conèixer fa anys una noia que deia que la cançó Rosò l'havia dedicat Vendrell a la seva àvia. És fa difícil saber del cert la profunditat d'aquests records però qui més qui menys, més aviat dones, certament, en tenen algun. 

Quan ets joveneta et sorprèn comprovar com músics i escriptors romàntics van tenir problemes amorosos i les seves estimades van triar més aviat homes anònims que els oferien una seguretat eficaç. El pitjor és quan la tria comporta un error, error que en d'altres èpoques era definitiu, agreujat pel fet que en ocasions el matrimoni era més o menys arreglat per les famílies. En aquests casos hi ha culpables externs però quan l'error no es pot atribuir més que a l'arrauxament juvenil que sovint fa enamorar de qui no toca, la cosa provoca un cert enyorament retrospectiu inevitable. No tan diferent, per altra banda, del que provoca comprovar que vas menystenir una feina en la qual hauries tingut moltes més oportunitats.

Va haver-hi un temps en el qual moltes noies jovenetes afirmaven haver sortit, poc o molt, amb gent com Joan Manuel Serrat o amb músics dels conjunts de l'època, com ara els Sírex, els Mústang. De vegades d'aquelles relacions no reeixides en restava una amistat i una nostàlgia. Conec algun cas de jaies i jaios vidus o separats que al llarg del temps han retrobat un antic pretendent pels camins de l'imserso i fins i tot de vegades han recuperat allò que podia haver estat i no va ser. Cosa perillosa, car el record sempre s'idealitza i la vida quotidiana és molt desmitificadora.

Des d'un punt exclusivament materialista, refusar algú que amb el temps es va fer ric i famós sap greu, ja que fins i tot en el cas que t'hagués abandonat el tema de la pensió pot ser molt més sucós que si et deixa un pobre en atur. Com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el dinar, cantava Guillermina Motta en l'època de Montserrat Roig. El cas de la Soraya va fer vessar molta tinta però, evidentment, plorar en l'abundància té els seus avantatges.

Els pretendents de les tietes i àvies són tota una curiositat. No sempre eren famosos, de vegades es tractava d'aquell senyor gran que tenia un negoci. El futur no es pot preveure tot i que hi ha qui a l'hora de calcular el que li convé té molta vista, fa poc em van explicar el cas d'un polític conegut que, segons la llegenda, va deixar la nòvia de tota la vida quan va tenir l'oportunitat d'engrapar una ricatxa. Més o menys com el xicot de la vella, coneguda olor. Tants n'hi deu haver! I noies també, evidentment. 


Les pel·lícules són plenes de xicotes maques que deixen el nòvio pobre i enamorat per ser desgraciades amb un poca-solta folrat de guita. Les noies maques, en tenir moltes més oportunitats, també tenien més possibilitats d'equivocar-se. Corren més llàgrimes pel rostre d'una noia bonica que no pas pel d'una de lletja, deia la mare de la noia a la pel·lícula La muchacha del trapecio rojo.

No es pot defugir, a la vida, una certa dosi de romanticisme retrospectiu. L'altre dia llegia, amb això de l'homenatge a Montserrat Roig, un text de l'autora carregat d'ingenuïtat, en el qual explicava com va decidir tenir el seu segon fill, en un moment d'abrandament amorós, en una estada a l'estranger. 


Decidimos tener un hijo en Budapest. Había un soldado húngaro escuchando a Beethoven en un transistor. Franco acababa de tener la flebitis. Joaquim era del PSUC y tenía que irse a una reunión a París, y entonces, con las prisas, con el Danubio cerca de nosotros, con el bosque de Budapest y Beethoven y todo aquello, pues decidimos tener a Jordi...


La escritora que sedujo a una sociedad
Article aparegut a “La Vanguardia” el 26/10/01 per Antoni Batista




Fa anys vaig escoltar una història molt semblant, en boca d'una mestra una mica esventada que ens trobàvem al metro, molt ben casada amb un catedràtic. Jo sabia per una altra coneguda que el catedràtic havia deixat una nòvia de molts anys, del seu poble, en un moment d'arrauxament causat per l'assetjament eròtic de la definitiva. I és que això també era una història recurrent i lamentable d'altres temps, fer perdre el temps durant anys i panys a una noia i acabar plantant-la per una rauxa sobtada.

-Vam decidir tenir un fill a Rússia, en un viatge, i allà em vaig quedar embarassada, a Moscú... -ens explicava la triomfadora de la batalla sentimental, amanint la història amb moltes reminiscències romàntiques i amb música imaginària de balalaika. És clar que a Moscú deu fer un fred que pela i potser tot plegat contribueix a cercar escalfors, qui sap.


Els països de l'est tenien aleshores un component mític que avui han perdut del tot. Quedar-se embarassada a Moscú o Budapest era quelcom molt més literari que fer-ho al Poble-sec o a la Torrassa, malgrat que aquests fossin barris obrers i d'esquerra, què hi farem.

Els amors perduts han donat molt de joc literari. La vida és feta d'errors, ensopegades i també de desamors, oblits i desenganys.  Com m'agradaria poder explicar que algú molt famós em feia l'aleta!!! Malauradament, els meus pocs pretendents refusats, tot i que bons nois, no són ni seran mediàtics. Un professor molt divertit que vaig tenir explicava el cas del marit d'una seva amiga que sempre deia a la dona: Per tu he renunciat fins i tot a Sofia Loren!!! I era ben cert, ens comentava, per una persona es renuncia al conjunt de tota la resta.





No he trobat vídeo de la Guillermina Motta, però he trobat l'original francès de la cançó esmentada. Per a completar al informació, a sota copio l'adaptació catalana.



Si una és pobra i no té res
el desconsol que li és permès
no és ni emfàtic ni elegant
ni pot ser gaire exuberant
Ha d'ésser controlat
ha de pitxar el fre
és un dolor privat
no en parla cap paper

Com la Soraia vull plorar
amb desconsol superlatiu
plorar com una emperadriu
com favorita de sultà

Jo vull plorar amb decorat
plorar amb tots els requisits
viure el meu drama com la Liz
com una viuda de magnat

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa

Si una no cobra dividends
té molt poc temps pels sentiments
no en pots fruir la intensitat
s'et cremaria l'estofat
no em puc acostumar
és massa inhumà
en el pitjor disgust
a penes trobes gust

com la Soraia vull plorar
vull gemegar sobre coixins
que m'acompanyin violins
com la germana d'un paixà

jo vull plorar com la Begum
sense ulls vermells sense ensumar
no vull plorar fent el dinar
no vull plorar com de costum

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa

Com la Soraia vull plorar
vull exhibir el meu patiment
amb luxe sumptuosament
i no plorar com sempre en va

vull plorar com la Margaret
vull proferir gemecs semblants
vull plorar perles i diamants
o és que potser no hi tinc dret

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa.

18 comentaris:

Eastriver ha dit...

Quin article més maco... A més es relaciona amb parts de la meva memòria, doncs no tinc una tieta, que en tinc tres (ni més ni menys). Aquest mite català de la tieta és curiós i sorprenent (confesso que mai em poso la cançó de Serrat perquè acabo plorant). Sí, el tema dels pretendents de les tietes ha estat recurrent també a la meva família, i sorprenents els motius del perquè algunes d'aqueestes històries d'amor no van reeixir. Recordo ara que una de les tietes va estar molt enamorada d'un noiet que tenia ocasionals atacs epilèptics, no greus, però va ser més que suficient perquè els pares li diguessin que no, que no es podia casar amb el seu enamorat. I ella ho va entendre sempre, ho va acceptar, passats els anys va inclús justificar la decisió dels pares, fixa't com ha canviat el món.

He disfrutat molt l'entrada, des de les cançons de la Guillermina (jaja, no la coneixia) fins aquestes coses que es deien i que sovint tenien molta raó, encara que avui ens puguin sonar poc políticament correctes.

Saps si puc descarregar-me alguna cosa de la Roig? (Es que jo ara vaig amb l'e-book, així no porto pesos). Si l'autor es viu miro de comprar els llibres, que els vius mengem, però en el cas de la Montserrat Roig no em semblaria pas malament de descarregar-me algun llibre. Podem fer-ne circular algun?

Francesc Puigcarbó ha dit...

avui fa 9 anys de la mort d'en Miquel Martí i Pol. He posat un poema d'ell - crec que addient - a Anoharra. Se'ns ha passat.

Enric H. March ha dit...

Dels amors perduts sempre se'n pot fer un relat perquè hi ha molt d'espai per a la imaginació.

Dels amors reixits i passats també se'n pot escriure perquè hi ha molt d'espai per a la mentida.

Dels amors presents poc o res en diem perquè la imaginació i la mentida tot ho esguerra.

Dels amors futurs... Si d'alguna cosa viu l'ésser humà és de l'esperança.

Júlia ha dit...

Eastriver, l'altre dia vaig estar mirant a 'qué de libros' i no vaig trobar res seu, també m'estic tornant una mica 'piratilla' amb això de l'ebook.

No sé si els autors catalans estan més oblidats o més protegits.

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta aniversaris van molt per números rodons, segur que el proper any, que serà el 10è segur que es fa alguna cosa.

Júlia ha dit...

Enric, el teu comentari és gairebé un poema sobre els amors...

Clidice ha dit...

N'he gaudit molt de la teva entrada. De pretendents no en puc parlar, un i prou, potser hauré de posar-m'hi ;) Bon cap de setmana!

Júlia ha dit...

Clídice, segur que tenies admiradors secrets, he, he!!! No creguis, m'agradaria poder dir que vaig donar moltes carabasses, però no és pas així, què hi farem.

Júlia ha dit...

Amplio el tema amb l'original francès de la cançó de Motta.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

No hi ha amor més etern que l'amor no consumat. Com dius, queda mitificat.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, tot allo imaginat sempre té un 'plus'.

Galderich ha dit...

Tens raó que això dels pretendents (es deia així abans...) dona per a molt. En un comentari en Girbén n'explica el cas de la seva àvia amb en Tarradelles...

En fi, hauríem d'escriure la història que no va poder ser per culpa de les carabasses!

Puigmalet ha dit...

"més val quedar per vestir sants que per desvestir borratxos", com vaig sentir dir a una iaia barcelonina.

Xevi Metal ha dit...

Sens dubte, trobo fascinant saber explicar coses i coses i no topar amb la angoixa del ridícul... Vull per exemple dir que, també per exemple, la gent que conec de la vora s'ha guardat prou de confessar o millor dit de mostrar on va engendrar el seu fill malgrat que es poden fer càlculs... d'algun viatge...És clar. Llavors: tota 'questa tonteria del Danubi? En Jordi? El soldat... No valia més la pena fer un trio que diríem ara i disculpeu. La qüestió penso de podríem dir literatura on podríem també encabir-hi l'article - o no? - és: a qui va dirigida? Jo una vegada vaig parlar de haver redactat una cosa que pensava, mentres feia: ben bé podia ser un manifest en tant que no sabia a qui l'adreçava. Hehe

Júlia ha dit...

Galderich, el passat té molts secrets i aquelles tietes, iaies i iaios també van ser joves, he, he. Sempre queden coses que no van ser per culpa del que fos, és la servitud de la vida, només en pots viure una.

Júlia ha dit...

Molt bona dita, Puigmalet, la faig meva.

Júlia ha dit...

Xavi, crec que l'autora ho va explicar en el seu moment de bona fe, li devia semblar molt literari. Avui, si visqués, segur que se'n penediria.

Anònim ha dit...

Jo potser no hauria d'haver dit fascinada, com en aquella cançó del Loquillo: "Está fascinada, siempre habla muy bien de mí, está fascinada (...) La agarré por el cuello hasta enloquecer, nunca más la he vuelto a ver".
Havia d'haver dit: Digne d'enveja. Tanta cultura, això ho fan els anys!