22.3.14

TRENS NOSTÀLGICS INTERNACIONALS QUE SORTIEN DE L'ESTACIÓ DE FRANÇA


Foto: Aquesta tarda ens ha deixat el poeta i lletrista Josep Maria Andreu.  Un bon amic que des de l'any 1968 ens escrivia cançons.  Amb ell vam donar a conèixer el Gripau Blau l'any 1975, vam posar lletra catalana als millors rock and rolls l'any 1977 i, fins que la malaltia no li va impedir escriure el 2011, vam publicar dues dotzenes de discos amb el Ara Va de Bo. Era un gran professional que no li dolia fer versions per nosaltres mentre rebia encàrrecs per en Josep Carreras, Montserrat Caballé, Salomé, Núria Feliu i tants d'altres artistes consagrats. Gràcies Josep Maria per la teva amistat i generositat.  Ja fa temps que et trobem a faltar però per sort tenim les teves cançons que no paren de sonar.


No crec en misteris premonitoris però he de dir que de tant en tant em passa alguna cosa que em desmunta la fe en la racionalitat, per sort s'esdevé amb temes absolutament banals relacionats amb la memòria sentimental. Em ve al cap l'escena d'una pel·lícula de l'any de la picor, per exemple, i al cap d'uns dies la passen per la televisió. Recordo la música d'una cançó i l'escolto per la ràdio l'endemà. Coses així, que tampoc no són tan estranyes pel fet que el meu imaginari va lligat al de molta gent de la meva generació o de les properes. El cas és que em va venir al cap allò de les 500 millas i avui he pogut sentir la cançó en més d'una de les seves versions al programa Cocodril Club que no puc escoltar sempre però sí molts dissabtes pel matí, quan em desperto aviat i no tinc obligacions familiars ni laborals.



Confesso que fins que no vaig veure l'excel·lent pel·lícula Inside Llewyn Davis no vaig ser conscient de l'origen anglosaxó de la cançó. Durant anys vaig donar per fet que era francesa tot i que la vaig aprendre en les versions en castellà dels Mustangs i de l'Ennio Sangiusto, un cantant que va gaudir de molta popularitat durant un temps breu però molt rellevant per a la gent de la meva generació. El disc del qual penjo la coberta va protagonitzar moltes festetes de la meva adolescència, amb els xicots agosarats fent el fatxenda amb allò del limbo rock contorsionista. Una professora de francès, que aleshores era l'idioma únic i obligatori en la majoria de batxillerats lliures i oficials, ens la va escriure tota en aquest idioma, ens va encantar, la cantava Richard Anthony, un altre crack de l'època i d'aquí ve la meva confusió. Crec que la lletra en francès i en espanyol s'allunya força de la versió original, atribuïda a persones diferents i que potser fins i tot beu en fonts antigues i populars. La popularització més coneguda en anglès va arribar a través del trio Peter, Paul and Mary, per cert. La lletra que nosaltres cantàvem parla d'un amor convencional, un amor que se'n va en tren, potser per sempre. Els trens, que no són un invent excessivament antic, han gaudit sempre d'un romanticisme especial i van lligats a moltes poemes, novel·les i cançons. Avui amb això de l'alta velocitat i l'internet tot ha canviat força o a mi m'ho sembla, qui sap.



Recordo que em vaig inventar una lletra en català per a la cançó, molt romàntica, adolescent i lamentable, no la conservo. No sé pas si algú la va escriure de forma seriosa o si es va arribar a cantar en la nostra llengua, és possible. Hi  va haver en aquells anys diferents intents d'adaptar al català cançons de moda. Un dels autors de cançons més coneguts i prolífics, va ser Josep Maria Andreu, un gran poeta de la mort del qual m'he assabentat avui, a través de l'espai del facebook del també músic Jordi Roura. Moltes vegades atribuïm lletres i fins i tot músiques als cantants que les han donat a conèixer i queden injustament amagats els seus autors reals. Andreu ha tingut una vida llarga i malgrat que avui molta gent jove potser no sap qui era havia rebut reconeixements i homenatges de la professió en més d'una ocasió. 

Amb Lleó Borrell van conformar un tàndem molt interessant. Però aquest és un país d'oblits ràpids, petit i mesquí en moltes ocasions. Avui moltes cançons es canten en anglès, sembla que tothom sàpiga anglès, tot i que també hi ha producció en català i castellà. Pel que fa al català poques produccions actuals em desvetllen un interès excessiu. Les lletres sovint són molt mediocres, mal escrites, mal rimades, amb incorreccions de tota mena i continguts que no passen del t'estimo, m'estimes, me'n vaig o te'n vas. Les músiques, de vegades, em semblen dels anys seixanta mal reciclades. Hi ha excepcions, no diré que no. Però són poques i puntuals. És clar que tampoc no hi ha una promoció que faci arribar tot el que es fa a un públic de diferents generacions, com abans. Passa com amb la literatura, es produeix molt i has d'anar espigolant com pots en un mar d'excessos i promocions enganyoses o interessades. Per tant admeto que hi ha molta cosa i no ho puc escoltar pas tot.

Lleó Borrell va morir l'any 94, a la viquipèdia han tingut el mal gust de remarcar que els seus problemes de salut probablement estaven relacionats amb el tabac. Josep Maria Andreu ha arribat a una edat envejable i va estar en actiu durant molt de temps, se'n compten més de quatre-centes cinquanta lletres, entre originals i adaptacions. Potser encara siguin unes quantes més. De jove, l'any 59, va guanyar el premi Carles Riba i va tenir la sort d'ensopegar-se amb una professió que li va permetre guanyar-se la vida sense abandonar la poesia. Era també un bon moment, els anys seixanta demanaven cançons en català, de tota mena, i un optimisme esperançat surava per tot arreu. Descansi en pau. 

Una de les cançons de la meva vida, que són moltes, és aquesta amb música de Lleó Borrell i lletra de Josep Maria Andreu. L'ha cantat molta gent però la va estrenar Magda, una cantant que es va retirar aviat i que va morir l'any 2001. Va lligada també, en el meu record, a un tren. Un  tren en el qual anàvem a la platja a Garraf amb unes amigues, una de les quals, més gran que jo i que estava molt al dia en el tema de la música catalana me la va ensenyar amb gran paciència car malgrat que m'hauria agradat ser cantautora no he tingut mai ni una oïda privilegiada ni una veu remarcable.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

I l'ànima, l'aire
que passa pels pins,
que fa aquesta flaire,
que avui porto a dins.

Si un dia sóc terra,
que ho sigui, en secret,
d'aquesta que els segles
han fet i han desfet.

D'aquesta que és nostra,
amb pluges i amb fang,
amb sol que fa crostes
i amb plor que fa sang.

Que ningú no m'endevini,
que només un gra de blat
creixi fort i s'il·lumini
del no-res que hauré donat.

Si un dia sóc terra,
si un dia sóc pols,
que sigui d'aquesta
que han trepitjat molts.

D'aquesta que encara
puc prendre i besar.
Si un dia m'empara
més meva serà.






8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

500 millas que també pensava era francesa, va ser la primera cançó que vàrem assajar quan començávem amb els Wattusi, aquesta i tous les garçons et les filles de Françoise Hardy.
Quan a les premonicions, existeixen, pitser són percepcions, però penses en una persona que fa molt de temps no has vist, i te la trobes, m'ha passat més d'una vegada, o tambè veure a algú pensant que és aquesta persona i no l'és i al cap d'una estona si que et trobes aquesta persona.
Com diria el filòsof d'Ubrique, en dues paraules: im...presionant!

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, coses així també em passen de vegades, però no quan vull sinó quan menys m'ho espero.

Per cert, si els Wattusi feu un revival avisa, farem un club de fans, ep.

Enric H. March ha dit...

Aquesta mena de percepcions tenen a veure amb l'estadística i l'atzar. De tot allò que ens passa pel cap, quina part acaba relacionada amb un fet extern? Un percentatge insignificant. Però és aquest petit percentatge el que ens crida l'atenció.

Molt millor la versió francesa que l'original anglès.

Júlia ha dit...

Enric, ho sento però per a mi, Sangiusto i els Mustangs, 'les autèntiques', he, he.

Enric H. March ha dit...

No, Júlia, si a mi també m'agraden les versions de Sangiusto (d'ell m'encanta "Limbo Rock") i Mustangs. Jo només comparava entre les versions anglesa i francesa.

Júlia ha dit...

ep, Enric, jo feia broma

Ramon ha dit...

Coincidències amb el que expliques:
els "misteris premonitoris"; escoltar quan m'és possible el programa de l'Albert Malla;les "festetes" de la adolescència i els intèrprets que assenyales;el convenciment de l'encant dels viatges en tren...per cert no fa massa vaig descobrir a la 2 els divendres a les 16,15h una serie de viatges en tren per Europa, protagonitzada per un ex-polític britànic que amb una guia turístic-ferroviaria de 1913, va resseguint les seves rutes i les seves recomanacions (inclosos els hotels d'aquell temps que encara existeixen). Pocs dies abans de la troballa d'aquest programa de TV tenia al cap aquest tema dels viatges en tren.Es va produir, doncs, un dels que tu anomenes "misteri premonitori", hehe.

Júlia ha dit...

Ramon, és que ja tenim una edat, he, he. Aquest senyor que dius també l'he vist en alguna ocasió, m'agradaria que em contractessin per un viatge així, fins i tot em conformaria amb el país a la motxilla del Labordeta, en pau descansi, ves.