18.9.14

D'ESCÒCIA FINS AL MONYO



Hi ha dos aspectes de la nostra mitologia quotidiana que m'empipen i que brollen de tant en tant a tocar de casa, un d'ells es cercar en el passat la justificació de les esperances del present i l'altre haver d'emmirallar-nos en realits de fora per a qualsevol iniciativa. Les nacions i els estats són realitats circumstancial. Fins fa quatre dies, i encara, la gent normaleta no tenia res a dir ni decidir en el tema de ser un país, una nació o una comarqueta. Per això tota la mística lligada a Pere el Gran, Ramon Llull, el general Moragues i la resta no em fa ni fred ni calor i tot això del tricentenari em fa més por que goig, a banda del fet que la història serveix per a tot i cada poder tria allò que li abelleix i ho refà i reconverteix en mites, llegendes, rondalles, capteniments, essències i idiosincràcies que semblen indiscutibles. Tothom ho fa, no ho negaré, i això no es cap excusa per a no poder-ho criticar o, al menys, comentar. 

Un altre tema ha estat, de forma recurrent, emmirallar-nos en indrets que ens semblaven admirables, això també ha estat una mena de moda temporal, fa molts anys el senyor Pujol, quan tot just iniciava la seva carrera política oficial, evocava sovint el socialisme suec. Pel que fa a la llengua i la immersió es va tenir en compte el tema del Quebec, quan aquella realitat s'assemblava a la nostra com un ou amb una castanya. Per a muntar biblioteques i escoles s'ha mencionat sovint Finlàndia, per exemple. Avui hi ha alguna escola que fa projectes en base a sistemes educatius d'aquests països tan exòtics i sembla que a l'administració els fa la mar de gràcia i als pares implicats el cau la bava quan els fan saber les excel·lències del tema. Des d'un punt de vista radical durant anys es va voler ser com el País Basc i en el fons existia certa admiració per allò tan lamentable que es deia lluita armada, la gallina catalana ja tenia arrels en temes del temps de la República, aleshores més aviat relacionant el tema amb els ous asturians, per cert. Els petits països comunistes, Cuba, Albània, eren referents habituals i comparables a una Catalunya futura per part d'una esquerra que demanava canvis de fons més lligats a ideologies que amb el temps han anat a menys i han mostrat les seves misèries ocultes. Una esquerra que mai no ha fet ni examen de consciència, la veritat. Els Països Catalans, també semblaven un fet irreversible per part d'aquell independentisme minoritari i selecte i ara no sé què són, recordo allò de volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem Països Catalans. Fins que uns il·luminats van voler anar a fer una volta en carro per aquests Països i en algun indret els van rebre amb molt pocs modos.

Les admiracions per processos i sistemes de més enllà, on la gent ni és ni va ser tan lliure ni tan desvetllada ni tan feliç com ens havíem cregut, han fomentat molts viatges, m'imagino que pagats, de polítics i periodistes, mediàtics o no tant, per anar a observar els processos, quan en l'actualitat es poden observar de meravella sense tantes despeses. Avui en corren molts per Escòcia i s'ha evidenciat quelcom una mica frustrant, nosaltres podem tenir molt d'interès per Escòcia però Escòcia passa de nosaltres. Si surt el no tothom tornarà cap a casa i oblidarem Escòcia com vam oblidar el Quebec i fins la propera. Si surt el tot és imprevisible però igualment passaran de nosaltres com passen de nosaltres els bascos quan els convé. 

En el fons tot és mitologia, el passat, el present, el futur. Aquests dies es recupera una mica la figura de Gaziel, periodista tan lúcid i intel·ligent com mirat de cua d'ull i fins i tot menystingut durant molt de temps per totes bandes, cosa interessant i saludable. Amb tant de passat i tant de futur en els horitzons s'acaba per no veure clar el present, la veritat. 

Sobre Escòcia i la resta em ve aquests dies al cap la biografia de Zweig sobre Maria Estuard la qual va ser sempre, en teoria, la bona de la pel·lícula. La reina escocesa, segons l'autor, mostra grans febleses i mancances, per no dir indiferència, respecte al  seu patriotisme i la gent que governa, poques vegades va pensar en el seu país més enllà del poder que ostenta i que a la llarga, a causa de grans errors, li costarà la vida. Isabel, en canvi, tenia un gran sentit d'estat i gairebé sempre va posar els interessos del país per damunt dels personals. Tot plegat s'ha de situar en el seu temps i en el seu context. La mitologia posterior ha castigat literàriament Isabel i ha mitificat Maria qui, per a més inri hispànic era catòlica. La gran paradoxa va situar-se en el futur, no hi havia hereu per a la Gran Bretanya i es va haver d'anar a buscar al fill de Maria per tal que regnés. La història té coses molt raretes i atzaroses i no hauria de servir mai per a bastir presents i futurs amb cara i ulls, la veritat. Em sembla que és al llibre L'invent de la tradició on un dels mites desmuntats és això dels clans i les faldilles escoceses, ja que sembla que tot va ser, de fet, fruit d'una operació comercial per vendre excedents tèxtils. En el fons del fons, tot és negoci.


22 comentaris:

Miquel ha dit...

Copio, pego y hago mío :
" a banda del fet que la història serveix per a tot i cada poder tria allò que li abelleix i ho refà i reconverteix en mites, llegendes, rondalles, capteniments, essències i idiosincràcies que semblen indiscutibles."

D´acord totalment.

Cuba, Albània, eren referents habituals i comparables a una Catalunya futura per part d'una esquerra que demanava canvis de fons més lligats a ideologies que amb el temps han anat a menys i han mostrat les seves misèries ocultes.

Ayy pobre FRAP..y pobre PORE troskistas de la IV...Miquel incluido....

Si surt el sí tot és imprevisible però igualment passaran de nosaltres com passen de nosaltres els bascos quan els convé.

Menudos prendas...

Aquests dies es recupera una mica la figura de Gaziel, periodista tan lúcid i intel·ligent com mirat de cua d'ull i fins i tot menystingut durant molt de temps per totes bandes..."

Te envié un artículo del 34 con visión de futuro de un tipo que estuvo en primera línea de la primera mundial y vió aquel derroche inútil de vidas y energías.

En el fons del fons, tot és negoci."

Tristemente cierto.
Salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tendim a fer comparacions, és un fet humà, més encara: diria que és la manera com ens movem per la realitat. Una visió olímpica és rara, i fins i tot diria que inhumana.
Els diners mouen el món, ben cert... Però en aquest àmbit, i sembla mentida, es produeix una cosa insòlita: hi ha persones a les quals no compra ningú.

Francesc Puigcarbó ha dit...

es el de sempre, necessitem una referència on emmirallar-nos. A mi, mentre segueixin fent el Whisky se m'en fot que siguin independents o no, de fet no cònec cap poble, nació o Estat que sigui independent, qui més qui menys depén d'altri. Tant de bó guanyi el NO, a vewure si es refreda una mica el souffle i ens deixen viure tranquils, els uns i els altres.

Temujin ha dit...

Lo curioso de Escocia (estuve alli hace tiempo) es que los de Burgos comparmos el whisky de alli , más barato aqui que alli... lo que dice mucho de que va esto de los paises...
Un saludo

Júlia ha dit...

Sí, Miquel, lo leí,muy interesante, tengo algun libro suyo, un personaje a recuperar y a leer y releer.

Júlia ha dit...

Teresa, jo encara filaria més prim 'hi ha persones a les quals en algun moment no les compra ningú' i és que no som monolítics i a la vida fem coses bones i coses que no tant i persones molt dignes han fet disbarats en algun moment i d'altres de moral més dubtosa han estat a l'alçada en moments difícils.

Júlia ha dit...

Francesc,ja tinc ganes que passi tot aquest soroll, a veure que en queda

Júlia ha dit...

Temujín, es que muchos países son bastante restrictivos con el tema alcohólico y aquí no está tan penalizado su consumo todavía.

Lluís Bosch ha dit...

Allò que dius hauria de ser obvi, però és evident que si cal dir-ho és perquè es prefereix el mite. Avui he vist el facebbok ple de fotos del Mel Gibson disfressat de "Braveheart" (una de les pel·lis més lamentables que he vist, i que em sembla una apologia del hooligan). Aquestes coses em posen trist, i per això agraeixo el teu article. Et felicito de veritat!

miquel ha dit...

Totalment d'acord amb els teus dos punts de partida i en molts aspectes del desenvolupament. En tot cas, un petit detall que jo veig diferent: crec que la gent normaleta que tenia poca cosa a dir sobre les estructures d'estat, en canvi si que tenien clar que eren catalans. Entrar a matisar que significava això i relacionar-ho amb altres pertinences governamentals, nacionals, etc. és un tema llarguíssim, inesgotable, opinable.

Eduard ha dit...

És clar que els mites es forgen, però no és tan clar que ho facin els poderosos, o en tot cas no tenen l'exclusiva ni tan sols la garantia de poder fer que arrelin. Per sort, l'ànima popular és molt més complexa.
Crec que la decisió d'engegar un moviment independentista ha de dependre de la voluntat de molta gent i del nostre present, hi estic totalment d'acord. Però també cal adonar-se que sense conèixer d'on venim no podrem entendre el nostre present.
Hi ha fets del nostre passat -dels darrers tres-cents anys, per acotar... però que evidentment tenen causes anteriors-, que s'entossudeixen a anar-se repetint cada segle. És una transmissió generacional que funciona amb cert misteri però que és lògica si anem lligant les interrelacions que es produeixen de generació en generació.
Avui tenim la sort de comptar al nostre país amb historiadors que han estudiat amb rigor la vida de la gent del poble, el dia a dia de tothom, al 1714, i ens han obert els ulls que estaven mascarats per tanta ocultació i tergiversació d'una historiografia oficial miserable.
Si mirem a Escòcia és, senzillament, perquè la democràcia ha guanyat una batalla.

Júlia ha dit...

Lluís,ja hem comentat aquest tema en moltes ocasions, crec que qualsevol opció s'hauria de basar en el present i la gent del present i deixar el passat tranquil,fins i tot el més immediat,però em sembla que no ens en sortirem.

Júlia ha dit...

Miquel, la població de Catalunya en èpoques en la qual l'estat espanyol tenia prestigi, se sentia més espanyola del que volem creure, si ara ha revifat el tema és perquè l'estat espanyol, els seus governants, han estat lamentables, precisament avui escoltava algú que també relacionava l'augment de l'independentisme escocès amb l'època Tathcher.

Les coses sovint no són gens senzilles ni d'un color.

Jo he treballat en moltes escoles d'això que en diuen la perifèria i no tinc clar que tot el jovent que era exalumne meu participi de determinats entusiasmes i no tingui més d'una 'pertinença'.

De fet, per això aniria bé fer el referèndum d'una vegada tot i que la pregunta es tan surrealista que deunidó.

Júlia ha dit...

Ui, Eduard, els historiadors no són neutrals i als seriosos no se'ls té en compte car sovint el discurs no respon a allò que se n'espere, pel que fa a l'ànima popular és una abstracció tan etèria que no hi entraré. D'historiografia oficial també n'hem tingut a tocar de casa i molta.

Sobre el tema escocès no diré que no però hi ha molts aspectes a aprofundir i no hi tenim res a veure encara que ara vulguem establir paral·lelismes, potser inevitables.

Júlia ha dit...

ENVELLIR té l'inconvenient de recordar i abalteix la sorpresa, recordo molta esquerra de fa anys que deia allò de què el català 'era burgès', una barbaritat com tantes, i que avui sembla que ningú no vol evocar. Per posar un exemple de com es canvia segons toquen les campanes.

gloria abras pou ha dit...

No és cert que fins fa quatre dies ningú tenia res a dir sobre què volia per Catalunya. Jo, de tota la vida, he percebut els sector sobiranistes i també els contraris. La gent sobiranista ha estat força callada, embolcallada en la timidesa d'un poble endormiscat. Tot s'acabava seguint el Barça, en Llach i fent moltes excursions amb estelades. I aquí, en la xiruca, quedàvem aturats. Les tres o quatre darreres manifestacions del 11/09 han estat decisives, la gent ha madurat i, per sort, hio ha un jovent que no ha patit a Franco i pensa en un país nou.
A mi el tuf de tant tricentenari ja fa temps que m'atipa. M'agrada la sobrietat i, fins i tot, em desagrada l'aire d'aplec que té l'11/09.
Fem-nos grans i deixem que tothom digui la seva.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, no dic que no existís però era minoritari, al menys per les meves percepcions fins fa quatre dies però també si es considera el resultat de les diferents eleccions que hem anat tenint des del restabliment de la democràcia o el que sigui.

Crec que també ha contribuït al tema el fet que Esquerra ha estat durant temps un partit erràtic que no acabava d'aplegar aquesta tendència i que intents interessants com els Nacionalistes d'Esquerra no van reeixir, en canvi el socialisme més oficial ha davallat i no pas per culpes exteriors, tot pesa.

Sobre el 1714 i el folklore, ja veus que coincidim en gran part.

Pel que fa a les manifestacions massives en desconfio una mica, la història mostra com de forma massiva la gent surt al carrer per molts temes però després, a l'hora de la veritat, les coses són força diferents, les urnes, en democràcia, són al capdavall allò que compta però com que no deixen ni consultar...

Eduard ha dit...

Parlar des d'una equidistància del tipus: "també aquests ho fan" és gairebé ofensiu, quan un compara historiografies oficials, és prendre partit pels que fan més trampes. No es pot comparar la interpetació que donen uns historiadors després de mostrar els documents (que un pot consultar) amb la dels altres que deliberadament ocultaven documents. Millor dit, sí es pot comparar, però per posar en evidència les grolleres manipulacions d'uns historiadors que han asentat càtedres, butaques d'acadèmies, etc. Et podria citar molts exemples, però no em vull fer pesat.
Un sol exemple del contrari: creus que no és seriós Albert Garcia Espuche? Consulta : "Barcelona, ciutat assetjada, 1714-14". No se li fa cas? Ha dirigit la recuperació històrica del Born.
L'ànima del poble és una expressió etèria que ens retrotrau als inicis del nacionalisme alemany, el volkgeist, i té un contingut històric important. Aquest no és eteria, però sí complex. I el componen els mites, però també la llengua, els costums, i coses més delicades i esmunyedisses. Per exemple, aquest component n'autoflagel·lació que en el cas dels catalans és tan comú. A la fi, però, en una societat civilitzadament demòcrata (diguem amb una democràcia més real en termes qualitatius) es manifesta amb sufragis universals.

Júlia ha dit...

Eduard, no vull entrar en aquesta polèmica car em sembla que en això de la història cadascú es queda amb allò que li va millor i que vol creure. Sobre els sufragis universals, totalment d'acord.

He llegit molta història, sobre 1714 em refio molt més d'Albareda i el seu equip.

Només, pel que fa a 'tothom ho fa' es quelcom que vaig sentir en directe fa anys per part dels responsables de l'educació catalana quan en una xerrada del temps de la reforma -ja no sé de quina- es qüestionava la història mítica patriòtica que s'amollava als materials educatius àdhuc als dirigits a infants molt petits. Una de les justificacions va ser aquesta 'tothom ho fa i ho manté i si no ho fem, doncs...'

Sobre el nacionalisme alemany també hi podria aprofundir però ni és el moment ni l'espais adient al tema. Sobre l'alemany i sobre la resta.

Júlia ha dit...

I no només creen mites els vencedors, els vençuts reivindicatius, en tots els camps, també tenen una gran tendència a la subjectivitat.

La història es complexa i, en general, interpretable i sempre la interpretem des del present, avui hi ha llibres com ara La invención del pasado o el que menciono de Hobswan que estudien a fons aquesta invenció de mites i senyals d'identitat.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Júlia, m'agrada poder llegir un article temperat com aquest. He sentit algunes bajanades els darrers dies sobre Escòcia, i la comparació amb Catalunya. Tots tenim els.nostres mites, però tota la parafernàlia que es munta em sembla patètica.

Júlia ha dit...

Eulàlia, és que aquestes dèries comparatives i remembrances històriques cofoïstes cada vegada em fan més angúnia,la veritat. A més amb aquest tema passa com amb els escriptors, quan n'hi ha un al prestatget ja no hi cap res més.