D'ESCÒCIA FINS AL MONYO

Hi ha dos aspectes de la nostra mitologia quotidiana que m'empipen i que brollen de tant en tant a tocar de casa, un d'ells es cercar en el passat la justificació de les esperances del present i l'altre haver d'emmirallar-nos en realits de fora per a qualsevol iniciativa. Les nacions i els estats són realitats circumstancial. Fins fa quatre dies, i encara, la gent normaleta no tenia res a dir ni decidir en el tema de ser un país, una nació o una comarqueta. Per això tota la mística lligada a Pere el Gran, Ramon Llull, el general Moragues i la resta no em fa ni fred ni calor i tot això del tricentenari em fa més por que goig, a banda del fet que la història serveix per a tot i cada poder tria allò que li abelleix i ho refà i reconverteix en mites, llegendes, rondalles, capteniments, essències i idiosincràcies que semblen indiscutibles. Tothom ho fa, no ho negaré, i això no es cap excusa per a no poder-ho criticar o, al menys, comentar. 

Un altre tema ha estat, de forma recurrent, emmirallar-nos en indrets que ens semblaven admirables, això també ha estat una mena de moda temporal, fa molts anys el senyor Pujol, quan tot just iniciava la seva carrera política oficial, evocava sovint el socialisme suec. Pel que fa a la llengua i la immersió es va tenir en compte el tema del Quebec, quan aquella realitat s'assemblava a la nostra com un ou amb una castanya. Per a muntar biblioteques i escoles s'ha mencionat sovint Finlàndia, per exemple. Avui hi ha alguna escola que fa projectes en base a sistemes educatius d'aquests països tan exòtics i sembla que a l'administració els fa la mar de gràcia i als pares implicats el cau la bava quan els fan saber les excel·lències del tema. Des d'un punt de vista radical durant anys es va voler ser com el País Basc i en el fons existia certa admiració per allò tan lamentable que es deia lluita armada, la gallina catalana ja tenia arrels en temes del temps de la República, aleshores més aviat relacionant el tema amb els ous asturians, per cert. Els petits països comunistes, Cuba, Albània, eren referents habituals i comparables a una Catalunya futura per part d'una esquerra que demanava canvis de fons més lligats a ideologies que amb el temps han anat a menys i han mostrat les seves misèries ocultes. Una esquerra que mai no ha fet ni examen de consciència, la veritat. Els Països Catalans, també semblaven un fet irreversible per part d'aquell independentisme minoritari i selecte i ara no sé què són, recordo allò de volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem Països Catalans. Fins que uns il·luminats van voler anar a fer una volta en carro per aquests Països i en algun indret els van rebre amb molt pocs modos.

Les admiracions per processos i sistemes de més enllà, on la gent ni és ni va ser tan lliure ni tan desvetllada ni tan feliç com ens havíem cregut, han fomentat molts viatges, m'imagino que pagats, de polítics i periodistes, mediàtics o no tant, per anar a observar els processos, quan en l'actualitat es poden observar de meravella sense tantes despeses. Avui en corren molts per Escòcia i s'ha evidenciat quelcom una mica frustrant, nosaltres podem tenir molt d'interès per Escòcia però Escòcia passa de nosaltres. Si surt el no tothom tornarà cap a casa i oblidarem Escòcia com vam oblidar el Quebec i fins la propera. Si surt el sí tot és imprevisible però igualment passaran de nosaltres com passen de nosaltres els bascos quan els convé. 

En el fons tot és mitologia, el passat, el present, el futur. Aquests dies es recupera una mica la figura de Gaziel, periodista tan lúcid i intel·ligent com mirat de cua d'ull i fins i tot menystingut durant molt de temps per totes bandes, cosa interessant i saludable. Amb tant de passat i tant de futur en els horitzons s'acaba per no veure clar el present, la veritat. 

Sobre Escòcia i la resta em ve aquests dies al cap la biografia de Zweig sobre Maria Estuard la qual va ser sempre, en teoria, la bona de la pel·lícula. La reina escocesa, segons l'autor, mostra grans febleses i mancances, per no dir indiferència, respecte al  seu patriotisme i la gent que governa, poques vegades va pensar en el seu país més enllà del poder que ostenta i que a la llarga, a causa de grans errors, li costarà la vida. Isabel, en canvi, tenia un gran sentit d'estat i gairebé sempre va posar els interessos del país per damunt dels personals. Tot plegat s'ha de situar en el seu temps i en el seu context. La mitologia posterior ha castigat literàriament Isabel i ha mitificat Maria qui, per a més inri hispànic era catòlica. La gran paradoxa va situar-se en el futur, no hi havia hereu per a la Gran Bretanya i es va haver d'anar a buscar al fill de Maria per tal que regnés. La història té coses molt raretes i atzaroses i no hauria de servir mai per a bastir presents i futurs amb cara i ulls, la veritat. Em sembla que és al llibre L'invent de la tradició on un dels mites desmuntats és això dels clans i les faldilles escoceses, ja que sembla que tot va ser, de fet, fruit d'una operació comercial per vendre excedents tèxtils. En el fons del fons, tot és negoci.