15.7.15

BIQUINIS I PA AMB TOMÀQUET


Avui, gràcies al facebook, he accedit a un breu article on s'explicava l'origen de l'entrepà calent el quan, en general, coneixem com a biquini. De fet a viquipèdia expliquen el mateix que a l'article. Com que aquests temes punyents sempre genere debat fins i tot algunes persones posaven en dubte la relació amb la sala de ball Bikini però, vaja, aquestes tradicions sempre són difícils de demostrar científicament.

M'ha vingut al cap una anècdota, viscuda per una companya de feina, fa més de vint anys. Precisament era una persona la qual, en general, parlava en a castellà i no és pas que fos molt catalanista. Va anar a Salamanca i en una cafeteria va demanar aquest entrepà calent tan popular. El cambrer, amb pocs modos, li va dir que allà no parlaven català. Aleshores va demanar un sandvitx calent, ja sabem que això de sandvitx ve de l'espanyol més primigeni, vaja. 

Es va empipar però jo diria que no pas tant com ho hauria fet algú més catalanitzat. Fins i tot recordo que comentava: y yo creo que no tengo acento catalán. Avui, a l'article que cito, fins i tot constaten que a Madrid ja en diuen biquini, a més d'un lloc. És clar que Madrid no és Salamanca, a Madrid he demanat biquinis i cacaolats i tot i que en alguna ocasió m'ha dit que allà no en deien de la mateixa manera, he tingut sort i l'atenció ha estat excel·lent, fent broma del tema sense verí. A molts llocs dels madriles avui també et fan pa amb tomàquet sense problemes. L'Espanya profunda és una mica diferent de la capital de la mateixa manera que també Barcelona és diferent de la Catalunya solidificada.

Per cert, quan vaig començar a poder anar a algun hotelet vaig descobrir allò del croque-monsieur, l'entrepà que, expliquen, va donar origen, una mica simplificat i desengreixat, al biquini famós.

També avui, per facebook, m'he trobat amb aquesta fotografia amb frases, que tothom està compartint, totes se les pensen.

Tot i que per aquí tenim tendència a creure'ns els reis del mambo hem caigut en paranys diversos relacionats amb això de les llengües, un tema que no s'estudia a escola, i no em refereixo a les llengües estàndard convencionals sinó a com en la realitat ens movem en un món molt divers, en el qual això del parlar no ve marcat per fronteres artificials sinó que és viu, colorista i difícil d'entendre. No fa gaires anys algú m'explicava, entusiasmat, que ja amb els italians s'entenien en anglès, a la seva empresa. Que amb persones amb les quals, parlant una mica a poc a poc, et pots entendre força, hagis de parlar-hi en anglès d'acadèmia diu molt de com tots ensopeguem amb els mateixos paranys, d'una manera o d'una altra.

Encara fa pocs dies una dama suposadament culta m'insistia en allò de què el millor català és el de Girona i el de Barcelona, el pitjor, com si algú des de la cort celestial dels lingüistes dogmàtiques hagués establert que també per a les formes dialectals hi ha cels i inferns. Ja no entro en debats sobre tot plegat perquè m'he trobat amb moltes curiositats, abans el català era ignorat olímpicament i no fa tants anys, abans de la immersió, molta gent nostrada creia que aprendre'l era una pèrdua de temps i d'esforços. 

Ara hem entrat en una espiral normativa ortodoxa massificada que fa una mica d'angúnia. La mostra més evident és aquest concurs del Gran Dictat on les paraules surten fora de context i la santa ortografia és sagrada. Deien que els estudiants escriuen pitjor, segons estadístiques. La meva opinió és que escriuen molt pitjor però, això sí, amb una molt millor ortografia que en d'altres temps, ja que això de l'aprenentatge de l'escriptura se sol centrar en el tema ortogràfic i en quatre coses més.

En el tema lingüístic, em deia una de les millors professores de català que he tingut, no hi ha bo ni dolent sinó adient o no al context comunicatiu de cada circumstància. Si els polítics, molts d'allà i alguns d'aquí, no saben anglès, ni francès, ni alemany, és pel fet que ningú ha plantejat mai demanar-los que en sabessin per accedir al càrrec. Però potser si s'exigís una cosa així els traductors  perdrien llocs de treball, aneu a saber. De fet potser sí que alguns de la Pell de Brau creuen que amb l'espanyol van a tot arreu però segurament que molts polítics anglesos o francesos creuen, amb més raons miops, que amb l'anglès i el francès també van a tot arreu. Les llengües majoritàries i útils ja són molt més uns instruments pràctics que no pas uns vehicles culturals interessants. Amb això de tenir una llengua minoritària ens curem de moltes coses però no pas de totes, ep. 

14 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

aixó de demanar un biquini a Madrid tambè em va passar a mi, a la vora de lers oficines de Galerias Preciados, nomès que el cambrer que em v a atendre havia estat a Barcelona un temps i sabia de que anava, i ja de passada em va informar de com anava el tema a Madrid del café, solo, mancxhado, Etc etc. Per cert, el diumenge als encants vaig trobar un llibre sobre el pa amb tomàquet molt interessant, d`en Leopoldo Pomés.

Enric H. March ha dit...

La gent funciona molt bé amb tòpics perquè no els obliga a pensar. I anem fent.

Júlia ha dit...

Francesc, ens delatem en aquestes coses aparentment sense importància...

Júlia ha dit...

És que els tòpics són molt còmodes, Enric

Júlia ha dit...

Per cert, el biquini de veritat s'ha de fer amb pa de motllo de forn, formatge que no sigui del de laminetes en paquetet i pernil en dolç de qualitat i sense ser tan atapeït i farcit com el de la foto, a més de torradet al punt, et serveixen cada bírria... i mireu que jo hi tinc tirada.

Miquel ha dit...

Cuando mi señora pidió un biquini en medio Madrid, el camarero, que era muy chungón, le contestó:
-El Corte Inglés segunda planta. Mixto, aquí se llama mixto, e inmediatamente se lo hizo.

gloria abras pou ha dit...

Sí, Júlia, la llengua catalana va quedar molt denostada. Fa poc una senyora catalana que passa dels vuitanta em deia "és que el català no serveix per res". Vaig estalviar una discussió inútil.
No hem de perdre mai de vista que la llengua de catalana va ser condemnada a no ser llengua d'autoritat. Les coses importants, l'idioma oficial del nostre entorn exigia castellà a tota hora, notícies dites i escrites, cinema, premsa en general i l'obligació d'emprar-la en llocs oficials començant pels instituts d'ensenyament mitjà.
Així arriba una part important del poble catalanoparlant a pensar que el seu idioma és una mena de codi tribal. Una llengua no s'anorrea des de baix, es fa des de ben amunt. Catalunya n'és el paradigma.
Les llengües anglesa i francesa provenen de països poderosos i això és que mana. La llengua castellana, fora d'aquí, és com un anglès de pobres i, que consti, que no critico el formós idioma de Cervantes però sí l'us que se'n fa.
El diner y el poder són el quid del poder dels idiomes.

Júlia ha dit...

MIquel, encontro un simpàtico, pero era Madrid, es lo que digo, que alguien se ofenda por eso es inquietante.

Júlia ha dit...

Glòria, i el francès va de baixa i l'alemany, que era un oblidat, ara es valora més. Sembla que les llengües són com les audiències de televisió. Del mateix castellà en sabem poca cosa més enllà dels Pirineus, en un interessant reportatge sobre les varietats americanes del castellà o espanyol un professor sudamericà insistia en què són molts més milions els d'aquestes varietats que no pas els peninsulars i que per tant s'haurien de reconsiderar les 'normatives' i allò que es considera correcte o no. La llengua oficial i normativa és una abstracció i la forma amb la qual es considera tota la dialectologia diu moltes coses sobre la sensibilitat de la gent. L'italia i l'alemany són invents posteriors a les unificacions territorials, Ramón y Cajal, de petit, es movia a causa de la feina del seu pare per pobles aragonesos i cada vegada havia d'aprendre la parla que tocava per no ser rebutjat pels noiets del poble, és clar que en una societat no alfabetitzada i amb mitjans de comunicació inexistents la varietat és molt més gran. França va aconseguir eliminar llengües i dialectes a partir de l'establiment de l'escola estatal obligatòria però com que a Espanya el tema escolar no va remuntar fins els setanta tot va quedar agafat amb pinces, cosa que ha afavorit, de retruc, el tema del català. La història de les llengües oficials és molt fosca i també m'he trobat amb alguna foscor nostrada a partir de la immersió però com que el poder polític català és limitat... Hi ha , una tendència, com en tot, a piconar diferències i fer-ne un ús polític que sempre és perillós i potser no pot ser d'una altra manera, la diversitat de procedències actuals no sé quins fruits donarà, en tot cas el miratge d'una llengua universal per a tothom que no fos la del poder sempre ha estat un somni, ara en hores baixes i que hauria de partir d'un món agermanat i en pau absoluta, un miratge, ja dic.

gloria abras pou ha dit...

Ben bé un miratge. Podria existir una llengua universal i al cap de mesos s'hauria convertit en tantes llengües com col·lectivitats. Llengües tan parlades com l'espanyol i l'anglès no poden cohesionar de cap manera en una normativa a seguir. La imaginació de la gent fa els llenguatges. Alemanya té centenars de dialectes i si hi vas a viure t'exigeixen que parlis el que toqui segons el territori on vas a parar.
No en và i amb raó ens ensenyen que la llengua és viva. Com nosaltres.

Júlia ha dit...

Evidentment, ara és un miratge, ja que caldria comptar amb un consens polític de germanor i igualtat i estabilitat que avui és utòpic però hi ha experiències sobre llengües gairebé perdudes i recuperades o invenció d'estàndards,que mostren que no és impossible en un futur utòpic i remot, les possibilitats dels mitjans de comunicació actuals també ho podrien potenciar, bé, cìència ficció, ja dic. I caldria també relativitzar el tema de l'ortografia i la normativa, és clar.

Júlia ha dit...

Sobre els imaginaris, també es globalitzen, avui infants de molts indrets diversos, ens agradi o no, comparteixen coses com els dibuixos de la Peppa Pig, per exemple, no sabem com seran els imaginaris del futur.

miquel ha dit...

Sóc un mal lector, ho sé: "els alumnes escriuen ara amb millor ortografia"? Deu ser ironia?
Tots tenim les nostres dèries normatives, conceptes purament arbitraris en ortografia. A mi sempre m'ha interessat més la llengua (les llengües) parlada que la seua fixació escrita, molt més pobra i reduccionista

Júlia ha dit...

Miquel, jo, al menys a Primària, no estava pas descontenta de com anaven en això de l'ortografia, la veritat, però a la secundària els espatllaven, he, he. Un altre tema és la redacció i la resta, que costa molt de corregir de forma acurada, però és que els adults, fins i tot amb carreres 'de lletres' tampoc redacten gaire bé llevat d'algunes excepcions. Jo crec que són dues coses diferents, és una mica com allò de què prefereixes, si el llibre o la peli, cada cosa al seu lloc i en perpètua interacció, però això és difícil d'assolir.