LA METÀFORA DE L'OU

M'ha passat el meu marit un article de El Nacional sobre els ous on s'afirma i demostra que menjar un ou cada dia no és res dolent, ans al contrari.

Tot i que avui hi hagi temes més importants dels quals parlar trobo que l'ou i la seva valoració exemplifica la relativitat de totes les creences. Encara més, els experts immortals ens fan creure una cosa i després, la contrària. I sembla que els qui creiem allò que ens van fer creure som gent ignorant i poc informada quan, al capdavall, ells ens van fer creure en el que crèiem. No sé si m'explico. 

Les creences ortodoxes, quan fan fortuna, son compartides per una gran majoria, fan forat en l'opinió popular i, aleshores, s'ha de parar compte en fer comentaris que sacsegin aquesta creença generalitzada, mentre dura la fe en les seves afirmacions. No diré res de nou però tot allò de què la masturbació produïa ceguesa i coses pitjors ho deia i escrivia gent amb estudis, i no pas sempre des del vessant religiós, com es pot demostrar amb una relativa facilitat. Els exemples podrien ser molt nombrosos. Metges, capellans i mestres eren l'autoritat, avui moltes afirmacions han passat al camp suposadament científic i alguns suposats científics cauen en dogmatismes quan surten del seu camp d'estudi el qual, per raons de temps i capacitat humana, acostuma a ser molt reduït i especialitzat.

Quan jo era petita els ous eren un producte car. De vegades, amb la meva mare, fullejàvem un antic llibre de cuina que havia estat de la meva besàvia quan servia, ço vol dir, quan feia de minyona. Era un exemplar ancestral de Carmencita, o la buena cocinera. Especificava mides antigues, com ara els cuartillos i feia moltes referències a menges d'ultramar, ja que s'havia publicat abans de la pèrdua de les darreres colònies.

Quan llegíem la recepta a estudiar, per si era possible variar el reduït ventall dels menús casolans, si es demanaven més de dos o tres ous, cosa habitual, la recepta quedava descartada. Els flams van deixar de ser d'ou i l'única excepció, per raons òbvies, era la crema de Sant Josep. En una ocasió vaig fer una auca del veïnat, per a consum familiar, i respecte a una coneguda molt gasiva, recordo que vaig escriure: amb un ou, truita per deu, i maionesa fareu. Un refrany que avui semblaria cruel i estrany feia: quan siguis gran, menjaràs ous. Però els ous tenien la seva mítica, s'afirmava que un consum recomanat era el d'un ou diari tot i que també semblava que un ou era una cosa ben miserable: per un ou, el ventre no es mou.

En temps d'excedents i de bonança, per les festes dels pobles, fa molts anys, els homes, sobretot, es menjaven coses tan estranyes com truites de vuit ous. Una parenta més gran que els meus pares es va casar amb l'hereu d'una casa de pagès mitjaneta i els seus sogres eren molt rancis i agarraos. La seva mare li va aconsellar que, d'amagat, quan anés a donar menjar a les gallines, es prengués un ou cru o un parell, si era possible fer-ho sense riscos. Sobretot, quan estava embarassada.

Vaig fer, quan estudiava, un curset sobre nutrició escolar. Allà se'ns va afirmar, per part d'una experta, que l'ou cru no servia per a res, i que allò de donar un rovell cru barrejat amb sucre als infants, una cosa habitual antigament, fins i tot, en ocasions, barrejant el rovell amb algun licor, era inútil, no pas, com semblaria avui, pel sucre -que enguany sembla un verí- o pel foment de l'alcoholisme infantil, sinó perquè el rovell cru no tenia les propietats que assolia en solidificar-se. Més endavant, en una xerrada, ens van dir el contrari, més o menys. En aquest cas un senyor que crec que era biòleg o una cosa així. La llet i els ous eren el paradigma de la bona alimentació i als països nòrdics la gent era neta, lliure, desvetllada i feliç a causa del seu consum de làctics. Avui també la llet es qüestionada, segons com.

De l'ou diari es va passar a l'ou setmanal i fins i tot a un invent com ara la truita feta amb la clara, menystenint el rovell a causa del colesterol, ja no sé si bo o dolent que contenia. A les pel·lícules i novel·les angleses, tot i ser aquell un país desenvolupat i enlairat, molta gent esmorzava ous passats per aigua o durs, beicon, melmelada i moltes coses més. És clar, deien, que allà es menjava menys a l'hora de dinar. El Poirot, per exemple,  menja sempre el seu ou al punt. Els ous passats per aigua no son fàcils de fer i han anat a menys, el temps ideal d'ebullició, durant la meva infantesa, era el que dura el temps de resar un credo, per cert.

A més d'aquests penjaments els ous tenien perills, la salmonel·la el més evident, perills que no vull defugir però que han contribuït a què molta gent rebutgi coses com ara la maionesa casolana. A les escoles ja es fan les menges escolars amb ous sintètics. En els darrers anys a l'escola als mestres, alguna cuinera pietosa, ens feia ous ferrats, d'amagat, el mateix que, també d'amagat, en alguna ocasió ens posava un gotet de vi. I ja no entro en el tema del fumar, si algú volia fer una cigarreta, a partir de què el tabac va passar de ser un ús social a ser verí i pecat, s'havia d'allunyar de l'escola i amagar-se en algun indret on no el poguessin enxampar. Avui no es pot tenir cap beguda alcohòlica en un recinte escolar. Una vegada un inspector va veure que tenien una ampolleta en un armari de la sala de professors i ens va renyar, de bon rotllo, això sí.

Ara els ous s'estan reivindicant i a l'article que menciono al principi ja ens expliquen, amb moltes referències cultes que pots menjar un ou cada dia, si no ets vegà ni tens al·lèrgia a aquesta menja senzilla i que, avui, és relativament barata. Per sort, i això em sembla molt bé, ens hem anat mentalitzant del tema de les gallines esclavitzades i molta gent ens avenim a pagar més pels ous si ens diuen, tot i que ves a saber, que venen de gallines en llibertat i felices. Això de la llibertat es pot comprovar però sobre la felicitat animal hi hauria molts aspectes a debatre.

El que ha passat amb els ous ha passat amb d'altres coses, com ara amb les sardines, que van ser pecat dietètic durant una llarga temporada. Crec que amb una mica de paciència podria trobar textos més o menys científics on s'afirmen coses estranyes o que, amb el temps, han donat una volta sencera. Per adonar-te d'aquesta mena de canvis cal que et facis vella, de jove t'ho creus gairebé tot i potser ha de ser així, tenir fe ajuda a viure, o així m'ho sembla. De gran ja no cal que tinguis fe, la vida passa, amb ous o sense, i tot acaba per ser relatiu i sotmès a l'atzarós futur. Me sé todos los cuentos... deia el poeta. I todos los alimentos, afegeixo, fent una rima totalment xarona. 

L'exemple de l'ou pot semblar anecdòtic. Amb aspectes més importants de la vida, morals o ètics, també ens venen la moto i ens fan passa bou per bèstia grossa. Si pensàvem que amb el declivi -relatiu- de la moral catòlica ens podríem alliberar de culpes i pecats, res de res. Les religions, com l'energia, no desapareixen, es transformen i para de comptar. Si en llegir tot això algú pensa que el tema tan sols va d'ous, doncs no m'he explicat prou bé, que ja passa.

MEDITACIONS GAIREBÉ BÍBLIQUES

Altíssim: Mentre els jueus salmodien el sublim formulari, executen des de les poltrones llur revenja. A Susa degollen en quaranta-vuit hores cinc-cents barons. Tianet us brindarà una llista dels conspicus  (...) Els sicaris suprimeixen deu fills d'Aman, i Esther, femella baciva, ordena que pengin al pal els cadàvers: així ho llegiràs al text protocanònic. ¿Interpolació, costum llevantí, escarment macabre? Ai, com m'aboco damunt el buit! (...)

Salvador Espriu, Primera història d'Esther

El meu pare explicava que quan era petit i anava extern a l'escola del Collell, caminant des de Mieres, de vegades algun capellà es fotia de la gent d'altres religions, com ara dels qui tenen a les vaques per sagrades, mireu que són ximples, adoren les vaques. Amb els anys i l'experiència el pare es va adonar del que podia pensar un adorador de vaques que aterrés en una missa catòlica, sobre tot això del cos i la sang de Crist i d'altres rondalles inqüestionables per dogma de fe.

De petit t'ho creus tot si t'ho diuen els grans, fins i tot de jove encara ets molt crèdul quan la informació te l'amollen persones que admires, de vegades de forma injusta i condicionada a les idees vigents que estiguin en consonància amb la teva gent i la teva generació. Hi ha qui està molt segur d'allò que creu i pensa i, és clar, s'estranya que algú no pensi igual, quan existeixen tantes evidències irrefutables sobre el que sigui. 

Hi ha també qui no creu en res del que diu o explica però pensa que el poble hi ha de creure per tal que tot rutlli. El pitjor són els qui pensen que l'adoctrinament s'ha de fer a la força quan l'ase no vol beure ni veure. Un tema recurrent per tal de convèncer ideològicament és recórrer al passat, ahir mateix per la tele feien un programa d'història recreativa sobre la identitat catalana amb suposats fonaments històrics definitius. Ahir mateix, també, va sortir una llista d'aquestes a la contra de suposades personalitats que no estan d'acord amb l'independentisme. De fet, en aquestes llistes, d'un signe o de l'altre o de cap o de tots hi sol haver tres o quatre coneguts i després una tirallonga de persones a les quals a casa seva els fan sopes.

El que no hi ha avui és un debat seriós amb gent de pensament divers i raonable, amb ganes d'argumentar a fons i no amb amenaces o amb cofoismes diversos. Ni sobre aquest tema ni sobre cap. Pel que fa a la història, podríem trobar arguments per a defensar el que sigui, tan sols cal amagar el que no toca i donar rellevància al que toca. Com que la història de la humanitat, meravellosos catalans inclosos, és plena de disbarats i violència, sempre trobarem arguments que corroborin les teories, arguments que poden servir a qualsevol causa. Ahir mateix, com de passada, no es va poder deixar de mencionar en el programa que esmento allò del poble barceloní atacant la ciutadella per anar a linxar un centenar de pobres soldats carlistes, molts dels quals probablement reclutats a la força. 

El cas és que els poders ens tracten per totes bandes com a criatures petites, com a criatures petites d'abans car les d'ara estan molt espavilades, al menys en aparença, potser perquè des de ben menuts ja fan anar les tablets cosa que inquieta els grans perquè això de què un infant es defensi per internet millor que un adult no fa gens de gràcia de la mateixa manera que mestres i professors són reticents, en general, davant d'un alumne que els supera en coneixements i intel·ligència. Anys enrere la gent gran t'avisava, quant tenies un fill petit, no espavilis tant el nen. Això tan controvertit de la hiperactivitat segurament procedeix d'un excés d'espavilament, qui sap.

Espriu qui, que jo sàpiga, no era independentista, cosa que potser explica un cert oblit pòstum després de la seva sacralització poètica, és clar que aquells eren altres temps, deien els experts que havia escrit la magnífica Primera història d'Esther com homenatge a la tan maltractada llengua catalana. La història i la seva interpretació reblava el clau sobre el paral·lelisme que es va establir durant un temps entre el poble jueu i el català, paral·lelisme molt sui generis com tots els paral·lelismes oportunistes.Ser més aviat jueu volia dir que no eres gens moro, també, i en aquella època alguns progres amb possibles anaven i venien dels kibutzs amb un gran entusiasme viatger. 

Avui, com que rebrota l'antisemitisme, cosa preocupant, perquè els rebrots de tots els anti-el-que-sigui són perillosos, la cosa no sembla tan clara. Es deia que fins l'humor d'uns i altres tenia punts en comú i s'incidia en la fina ironia en comú mentre els castellans recorrien a l'humor negre, una grolleria. Però resulta que en català, poc o molt, també podem trobar humor negre. Un tret comú a jueus, catalans i escocesos, en els acudits del tebeo, era la gasiveria, però això no té res a veure amb Espriu sinó amb la cultura popular d'estar per casa.

El final de la bonica història d'Esther és esgarrifós car quan l'oncle de la noieta té poder estossina una pila d'enemics sense manies, com sol fer tothom a tot arreu quan es gira la truita del poder, de vegades de forma expeditiva i en temps civilitzats de forma subtil. En ocasions quan s'escriu sobre l'obra d'Espriu, en l'actualitat, es passa per alt aquest final, calcat de la Bíblia però passat per la interpretació de l'escriptor. 

Una deriva que sembla no política del tracte que se'ns dóna mediàticament, però que potser ho és més del que sembla, és el tema mèdic, les informacions sobre temes mèdics ocupen un gruix important en els informatius i programes diversos de teles i ràdios, tot i que no pas tant com el futbol. Cal fer-se revisions, vigilar el menjar, no fumar, fer esport, passar per l'ombra quan fa calor i beure aigua, molta aigua. Els metges són avui els nous sacerdots i sembla gairebé que serem immortals si fem el que toca i ens diuen, el que passa és que ni la gent de la professió es posa d'acord en això del que toca i a més a més l'evidència constata que també els sacerdots es poden condemnar.

Les teories pedagògiques són un altre perill, insistents, tirant a dogmàtiques i pesadetes. De vegades enyoro el temps en que creia en idees, déus, persones, medicines, polítiques i pedagogies. La llibertat real de pensament té aquestes servituds, no tens on agafar-te més enllà del relliscós sentit comú o seny català però, al capdavall potser paga la pena viure en aquesta inseguretat car també t'estalvia un munt de maldecaps i de litúrgies de tota mena.

Tan clar que es veu, que les vaques no són sagrades... Però, i si ho fossin?

BIQUINIS I PA AMB TOMÀQUET

Avui, gràcies al facebook, he accedit a un breu article on s'explicava l'origen de l'entrepà calent el quan, en general, coneixem com a biquini. De fet a viquipèdia expliquen el mateix que a l'article. Com que aquests temes punyents sempre genere debat fins i tot algunes persones posaven en dubte la relació amb la sala de ball Bikini però, vaja, aquestes tradicions sempre són difícils de demostrar científicament.

M'ha vingut al cap una anècdota, viscuda per una companya de feina, fa més de vint anys. Precisament era una persona la qual, en general, parlava en a castellà i no és pas que fos molt catalanista. Va anar a Salamanca i en una cafeteria va demanar aquest entrepà calent tan popular. El cambrer, amb pocs modos, li va dir que allà no parlaven català. Aleshores va demanar un sandvitx calent, ja sabem que això de sandvitx ve de l'espanyol més primigeni, vaja. 

Es va empipar però jo diria que no pas tant com ho hauria fet algú més catalanitzat. Fins i tot recordo que comentava: y yo creo que no tengo acento catalán. Avui, a l'article que cito, fins i tot constaten que a Madrid ja en diuen biquini, a més d'un lloc. És clar que Madrid no és Salamanca, a Madrid he demanat biquinis i cacaolats i tot i que en alguna ocasió m'ha dit que allà no en deien de la mateixa manera, he tingut sort i l'atenció ha estat excel·lent, fent broma del tema sense verí. A molts llocs dels madriles avui també et fan pa amb tomàquet sense problemes. L'Espanya profunda és una mica diferent de la capital de la mateixa manera que també Barcelona és diferent de la Catalunya solidificada.

Per cert, quan vaig començar a poder anar a algun hotelet vaig descobrir allò del croque-monsieur, l'entrepà que, expliquen, va donar origen, una mica simplificat i desengreixat, al biquini famós.

També avui, per facebook, m'he trobat amb aquesta fotografia amb frases, que tothom està compartint, totes se les pensen.

Tot i que per aquí tenim tendència a creure'ns els reis del mambo hem caigut en paranys diversos relacionats amb això de les llengües, un tema que no s'estudia a escola, i no em refereixo a les llengües estàndard convencionals sinó a com en la realitat ens movem en un món molt divers, en el qual això del parlar no ve marcat per fronteres artificials sinó que és viu, colorista i difícil d'entendre. No fa gaires anys algú m'explicava, entusiasmat, que ja amb els italians s'entenien en anglès, a la seva empresa. Que amb persones amb les quals, parlant una mica a poc a poc, et pots entendre força, hagis de parlar-hi en anglès d'acadèmia diu molt de com tots ensopeguem amb els mateixos paranys, d'una manera o d'una altra.

Encara fa pocs dies una dama suposadament culta m'insistia en allò de què el millor català és el de Girona i el de Barcelona, el pitjor, com si algú des de la cort celestial dels lingüistes dogmàtiques hagués establert que també per a les formes dialectals hi ha cels i inferns. Ja no entro en debats sobre tot plegat perquè m'he trobat amb moltes curiositats, abans el català era ignorat olímpicament i no fa tants anys, abans de la immersió, molta gent nostrada creia que aprendre'l bé era una pèrdua de temps i d'esforços. 

Ara hem entrat en una espiral normativa ortodoxa massificada que fa una mica d'angúnia. La mostra més evident és aquest concurs del Gran Dictat on les paraules surten fora de context i la santa ortografia és sagrada. Deien que els estudiants escriuen pitjor, segons estadístiques. La meva opinió és que escriuen molt pitjor però, això sí, amb una molt millor ortografia que en d'altres temps, ja que això de l'aprenentatge de l'escriptura se sol centrar en el tema ortogràfic i en quatre coses més.

En el tema lingüístic, em deia una de les millors professores de català que he tingut, no hi ha bo ni dolent sinó adient o no al context comunicatiu de cada circumstància. Si els polítics, molts d'allà i alguns d'aquí, no saben anglès, ni francès, ni alemany, és pel fet que ningú ha plantejat mai demanar-los que en sabessin per accedir al càrrec. Però potser si s'exigís una cosa així els traductors  perdrien llocs de treball, aneu a saber. De fet potser sí que alguns de la Pell de Brau creuen que amb l'espanyol van a tot arreu però segurament que molts polítics anglesos o francesos creuen, amb més raons miops, que amb l'anglès i el francès també van a tot arreu. Les llengües majoritàries i útils ja són molt més uns instruments pràctics que no pas uns vehicles culturals interessants. Amb això de tenir una llengua minoritària ens curem de moltes coses però no pas de totes, ep. 

SANTA SALUT, SANTA HIGIENE, SANTA ESTÈTICA I SANTA PREVENCIÓ, PREGUEU PER NOSALTRES

Imatges manllevades aquí i aquí. Les cigarretes de xocolata i les electròniques, tot és pecat.


L'altre dia llegia en un lloc consideracions sobre el fet que, en determinada època, es van associar coses com ara la prohibició de fumar als feixismes, de dretes o d'esquerres. Franco, Stalin, Hitler, eren gent austera pel que fa al fumar i beure, per exemple. I fins i tot Mussolini no fumava, tampoc. Fumar es va associar a llibertat i gresca, a caves de culte de París, plenes de fum,  amb Greco cantant sobre fulles mortes i amors perduts. Sebastian Haffner, una de les persones que de forma més lúcida i menys tòpica ha escrit sobre Hitler, potser perquè no era un historiador convencional sinó més aviat un periodista ben informat, té escrits uns records de joventut, publicats de forma póstuma, on percep ja aleshores la inquietud que desvetllen certs comportaments, símptomes de tot el que vindria després, entre els quals el culte al cos, a l'esport, a la salut. 

Aquests símptomes prohibicionistes i higienistes es combinen a poc a poc amb d'altres més inquietants, culte a la seguretat, mides més o menys racistes, una mica encobertes, coses així. No vull ser apocalíptica ni anunciar temps pitjors, tot és relatiu, però hi ha alguns trets inquietants en tot això de la salut com a religió, tema molt estimat per les televisions i per la classe mèdica actual, al menys per una bona part, que ens parlen de salvar vides i tot això quan al capdavall a allò que et condemnen allargant la vida és a l'alzheimer o a coses pitjors. Ara fins i tot s'han ficat amb aquestes cigarretes estúpides que deixen anar vapor d'aigua, tenen mil perills, si en faig cas tants o més que les altres gràcies a les quals no sé pas com no estem ja morts i criant malves tots els de la meva generació, tan fumadora, tan bevedora i tan respiradora de fumerols per tot arreu.

La meva sogra va morir, amb tota probabilitat, de les seqüeles antigues que li havia deixat la seva feinam de jove, a una fàbrica tèxtil, aspecte que mai cap metge li havia comentat. Fa poc ens van descobrir la sopa d'all, la contaminació ambiental és dolenta.Hi ha aspectes sobre perills per a la salut que no cal remenar massa, és clar. Però avui no hi ha programa de ràdio o de televisió on no hi sorgeixi el tema mèdic, la prevenció, gràcies a la qual sembla ben bé que assolirem la immortalitat, encara més des que ens ho cruspim tot envasat i precintat, ara fins i tot l'oli dels restaurants, que ja és gros.

Els països pobres on gairebé no hi ha escoles, ni aigua, i on els infants sovint sobreviuen en un mitjà ple d'inseguretats ja es poden fotre tots de cap a mar, doncs. Preocupar-nos per foteses quan el món està com està em sembla d'un egoïsme i d'una miopia absurdes. Poques veus escolto en contra d'aquesta dictadura gairebé religiosa de molts sectors de la medicina actual, preocupats, com les televisions per tota mena d'estadístiques. Hi ha alguna cosa que t'anima, com l'existència de la gent de l'Equip Cesca, afortunadament i per a consol dels incrèduls i agnòstics sobre aquests nous dogmes que ens piconen a tort i a dret.

Han desaparegut fins i tot les cigarretes de xocolata que ens portàvem els Reis d'Orient, aquells paquets tan entranyables. Quan érem petits, per imitar els grans, ens fèiem cigarretes amb papers vells i a dins hi posàvem farina o pòlvores de talc, així al bufar semblava que sortís fum, no sé si això estaria permès avui. No vaig fumar mai pel fet que no em va agradar quan ho vaig provar, de la mateixa manera que la meva néta ha refusat el xumet i no serà pas perquè no haguem intentat aviciar-la amb el tema, sobretot quan no vol dormir. El món és estrany i els qui manen intenten fer-nos anar per on volen i sovint ho aconsegueixen ja que ningú de nosaltres és tan virginal que no es deixi contaminar en algun moment pel discurs que toca, en tots els camps, no tan sols en el mèdic, és clar.

Tots morirem, he vist morir metges savis d'aquelles malalties que tant et deien que podies prevenir i agafar a temps de la mateixa manera que he vist fills problemàtics procedents de famílies pedagògiques i psicològiques que fins i tot havien escrit llibres sobre remeis educatius de tota mena. No sabem res, els misteris de la vida i de la mort continuen sent els mateixos i hauríem d'estar molt contents de coses ben quotidianes, tenir aigua, no passar fred, no passar gana -al menys de forma obligatòria, un altre tema són les dietes i tot això- i tenir escoles i hospitals encara que no siguin perfectes. Fa uns dies escoltava algú que explicava que sí a causa de no poder gastar en condicionaments tèrmics, a l'hivern tens la casa a menys de divuit graus i l'estiu a més de vint-i-cinc ets un pobre energètic. Quan jo era petita els pobres energètics érem legió, no crec que ni a les cases dels  rics assolissin la perfecció en aquest camp. I no entro en el tema de l'estètica, tots hem de ser perfectes, sense arrugues, primets i bufons, amb totes les dents ben posades i blanquetes i amb pèl al cap fins a les acaballes. Ens crèiem amb dret a tot, ens ho mereixem tot i qualsevol mancança ens fa cridar més del compte. Si fos creient acabaria aquesta entrada amb allò de què Déu ens perdoni.

INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure. 

Somriu, o fes moixoni i toca el dos

Explica en Sonríe o muere que cuantas más mujeres con cáncer conocía y más cosas leía, más sola se sentía… ¿Cómo era posible, con la cantidad de información, organizaciones y testimonios que hay alrededor de esta enfermedad?

Cuando me diagnosticaron el cáncer, mi primer impulso fue buscar apoyo, buscar a otras mujeres que pasaron por lo mismo. Me sentía furiosa, furiosa por tener la enfermedad y someterme a los tratamientos. Pero no encontré apoyo, sino todo tipo de exhortaciones de ser positiva: con mensajes como que no iba a mejorar si me enfadaba con mi situación. Que mi curación dependía de mi actitud. Y la cosa no acababa aquí, sino que se me instaba a ir más allá y sentir que el cáncer era una cosa maravillosa.

Eso es algo perverso…

Es muy perverso. De hecho, se usa un término que dice que el cáncer “es un regalo”. Alguien llegó a decírmelo, y yo le respondí que esperaba no figurar en su lista de Navidad… Estaba muy enfadada. Y, de hecho, fui a mi tratamiento con pensamientos muy negativos. Iba a las sesiones escuchando a Rage Against de Machine, un grupo de rap-metal, que se aleja de mi gusto musical habitual… Quizás debería escribir un libro sobre cómo te puedes curar de un cáncer estando así. Porque hoy sabemos, ya hay suficientes estudios hechos en los últimos diez años, que tu actitud no tiene nada que ver con tus posibilidades de sobrevivir cualquier tipo de cáncer. El mito ha sido desautorizado, ¡pero siguen diciéndolo!

Barbara Ehrenreich és una periodista americana feminista, socialista i amb una activitat política molt interessant. El Magazine d'avui del diari La Vanguardia publica una entrevista amb ella a l'entorn d'un darrer llibre seu, escrit a partir de la seva experiència amb el càncer.

La veritat és que ens agrada llegir allò que, més o menys, respon al propi pensament. Per això m'han agradat les opinions d'Ehrenreich, actualment ens trobem immersos en un món molt ben peixat, malgrat la crisi i el que sigui, on la gran majoria mengem calent i no passem fred.

En aquest context qualsevol desgràcia sembla que ens sigui estranya, inportuna, evitable. Tens fills difícils? No els has educat bé, no has triat l'escola adient, els has aviciat, sobreprotegit. És culpa teva. En el fons és com un retorn al pecat original ja que l'existència d'una causa fa que tot sembli controlable i previsible. Evitable, vaja. Per no parlar del tema estètic, fomentat i publicitat per tot arreu, et treuen arrugues, et posen pits millorats, t'aprimen fins a l'absurd. Això sí, com en els temps de la nostres iaies, qui vol presumir, ha de patir. Patir per a superar-se, és clar. 

Amb la malaltia passa el mateix. Si ets positiu, si lluites, si la teva actitud és adient i optimista, sobreviuràs. Sobre la vellesa i les seves xacres, si fa no fa. Fes activitats diverses, manté l'esperit obert, practica esport, llegeix, ves a cursos, cursets i conferències, visita al metge un dia sí i un altre també per fer-te revisions i proves i provetes i no envelliràs o ho faràs de forma positiva. No et poden dir que no et moriràs, és clar, però tota la semàntica fa que ho arribis a pensar, com ara quan et diuen una cosa tan absurda com que ha disminuït la mortalitat. 

Tenir malhumor davant de la realitat evident de la desgràcia, de la malaltia, de la mort, de la mala sort, és una frivolitat. Ehrenreich identifica aquestes idees amb la seva societat americana però jo crec que és també una actitud molt de la nostra Europa de supermercat ben farcit. De la societat occidental en general, que ja projecta les seves dèries damunt d'una gran part del món mundial.

En el fons, diu l'escriptora, tot això porta a l'individualisme. Si és culpa teva no hi pot haver reacció col·lectiva solidària i assenyada davant de determinats fets. Els discursos que li van endegar amb motiu del seu càncer no són diferents dels que escolto cada dia per tot arreu sobre mil i un temes de la nostra realitat física i social. 

Abans les desgràcies eren un do de Déu, que ens posava a prova. També havien esdevingut un càstig diví pels nostres pecats, evidents o no. Ara és més o menys el mateix, sense transcendentalismes. No has fet una vida prou sana, no t'has revisat prou, no lluites. Amb Déu o sense tot és culpa nostra.

Plana, a nivell universal, una gran insolidaritat i una immensa miopia, fomentada per aquest individualisme segons el qual ens hem d'autoestimar i sobrevalorar tant. A dues passes de casa hi ha gent que pateix guerres i malalties que per a nosaltres són una francesilla, aquestes sí, ben evitables, de fet. I els metges, fins i tot els més savis, moren i emmalalteixen. La medicalització ha arribat a unes cotes tan fora de mida que gastem en ella el que tenim i el que no tenim. Hi ha molts dogmes mèdics inqüestionables que no es poden tocar. L'església té doctors i la medicina -i també l'educació- experts. Tot està comprovat científicament a base d'enquestes  i estudis, plagues bíbliques del nostre temps.

Així doncs, enfadar-te o tenir dret a plànyer que no estàs bé o envelleixes és quelcom molt mal vist. De fet, els vells i les velles ja no existeixen des de fa temps, ni tan sols els venerables ancians que aconsellaven la comunitat, hi ha gent gran, mayores i coses encara molt més lletges i surrealistes. 


De fet, la societat bandeja els vells normalets, els envia a l'imserso i als casals, a les aules d'extensió universitària i d'altres indrets, i ens jubilen i prejubilen aviat, tot i que pots ser cardenal o ministre, encara bo. El que pots fer i aprendre ja no et serveix per a res més que per a la realització personal, un concepte molt eteri i abstracte, tot plegat per distreure't i fer-te oblidar la realitat: que la vida passa. El tema, és clar, resulta molt manipulable, si convé tornarem a allargar el temps del retiro, va com va, però sigui el que sigui es fa i determina sense tenir en compte el valor humà individual i professional sinó per motius econòmics i polítics. També la medicalització de la tercera edat, en molts casos, així com l'augment d'oferta cultural i esportiva destinada als jaios és una mica com els hotels de l'imserso, una necessitat de mantenir llocs de treball per a la població activa. I més jove. Cosa que tampoc no està malament, és clar. Però que no ens facin passar bou per bèstia grossa. 


Fins i tot en qüestions com el govern espanyol actual, més enllà d'ideologies en les quals no entraré, una de les crítiques que estic escoltant és el fet que la majoria d'ells són molt vells. 

El dogma de la Santa Constitució

Ja fa anys, pràcticament des del primer dia, que vam veure que això de les festes de desembre, a tocar de Nadal, eren un d'aquells grans despropòsits habituals pels nostres verals i lligats a la intransigència d'uns i altres. I, cal dir-ho, el pont també va generar devocions en temps de vaques grasses, fins i tot no tan grasses, ja que encara hi ha moltes persones que aprofiten l'avinentesa per fer turisme internacional, pel que veig per la tele. Precisament ara fa un any de tot allò dels controladors aeris que van aconseguir fer molt de mullader sense que fins ara els afectats hagin cobrat res de res. A les escoles el desgabell és considerable, encara més quan es dóna l'absurd que sovint no hi ha manera de consensuar, ni en un mateix municipi, les festes de lliure elecció.

Fa anys, quan jo era petita, hi havia moltes festes religioses entre setmana. Però, és clar, treballàvem, en general, fins i tot els matins dels dissabtes, també les escoles i teníem horaris més llargs, normalment fins a les sis de la tarda però amb repassos que podien durar fins les set o les vuit del vespre en el cas d'alumnes més grandets.

Em va saber greu quan aquells tres dijous que brillaven més que no pas el sol, jueves santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión, van passar a ser dies normalets tot i que les tradicions es van mantenir de forma íntima i fins i tot municipal. Em va saber greu que el pobre Sant Josep no fos festa de precepte. Però és que tot allò que hem viscut des de petits ens sembla etern fins que t'adones que res no és ni pot ser etern ni immutable. I que coses que creus ancestrals són, com qui diu, i considerant l'edat de la humanitat, de fa quatre dies.

Quan jo devia tenir uns deu o dotze anys, amb la minva de l'escassedat autàrquica, es van començar a celebrar coses consumistes com ara el día de la madre. Els primers díes materns es van fer per la Immaculada, tot i que aviat moltes veus es van aixecar en contra de la tria, per motius obscurs que en aquella època no t'acabaven d'explicar, i al capdavall la festeta matriarco-consumista es va passar al maig. Celebrar el dia del pare per Sant Josep també pot esdevenir susceptible de molta brometa desafortunada, és clar.

A la wikipedia en castellà trobo una explicació del tema, tan espiritual i teològica que se m'escapa, però així ha de ser amb les qüestions poc terrenals:

El dogma de la Inmaculada Concepción, también conocido como Purísima Concepción, es un dogma de fe del catolicismo que sostiene la creencia en que María, madre de Jesús, a diferencia de todos los demás seres humanos, no fue alcanzada por el pecado original sino que, desde el primer instante de su concepción, es decir, de su ser personal, estuvo libre de todo pecado. No debe confundirse esta doctrina con la de la maternidad virginal de María, que sostiene que Jesús fue concebido sin intervención de varón y que María permaneció virgen antes, durante y después del embarazo.

Aquest dogma es va proclamar el 1854, en un moment en el qual l'Església Catòlica intentava recuperara una influència que havia perdut, una mica com ara, tot i que el context era molt diferent, i va generar molta controvèrsia, fins i tot abandonaments de catòlics de prestigi. A l'Espanya nacional-catòlica de 1954 el centenari de la proclamació va ser molt sonat, com era d'esperar. De tot plegat hores d'ara em quedo amb la popularitat del nom d'Imma i Conxita, que porten moltes conegudes, i amb les delicioses mostres d'art dedicades a aquesta Immaculada que sense ser dogma ja tenia els seus devots des de temps immemorials. La puresa del que sigui i de qui sigui, en un context religiós, té per mi ja connotacions molt més simbòliques i tradicionals que no pas literals.

A escola, amb motiu del centenari, vam fer una funció commemorativa que es deia El sueño de un  pintor i representava un somni en el qual la Immaculada s'apareixia a Murillo, que després la pintava i que havia passat per una crisi creativa. Jo vaig fer de pintor, de Murillo, cosa que no em va fer el pes, ja que això que et facin fer de noi i et pintin bigotis, quan ets petita, no és el mateix que fer de princesa o fins i tot de Mare de Déu. Pitjor és fer d'arbre o d'ovella, és clar.

Amb el temps no perdem tan sols la fe en les devocions sagrades sinó també en les profanes, com aquesta santa constitució que tan bé vam rebre en la seva època i que amb els anys ha mostrat les seves febleses i el perill,també, de dogmatitzar-se.

En tot cas, les festes no tenen perquè ser laborals per a celebrar-les com cal i un bon exemple el tenim en Sant Jordi, la meva preferida de totes per molts motius, malgrat que també s'ha massificat i frivolitzat força. Em temo, però, que el debat festero encara durarà molt de temps, ja que a l'hora de tocar-les i retocar-les entren en conflicte moltes creences, devocions i visceralitats.