25.1.16

LA SARSUELA I D'ALTRES MÚSIQUES

portada del Libro: El siglo de la zarzuela, 1850-1950


Pocas etapas de la historia de la cultura española soportan hoy tantos tópicos e incomprensiones como la zarzuela, un género lírico que iluminó un siglo de historia de los españoles e hispanoamericanos. Y, sin embargo, estamos ante uno de los fenómenos culturales de mayor calado que haya registrado jamás nuestra cultura. 


La zarzuela implica cien años de repertorio vivo, que unió como ningún otro fenómeno artístico ni sociológico a ricos y pobres, a progresistas y conservadores, a monárquicos y republicanos, a creyentes y anticlericales. Y que en la guerra civil fue uno de los poquísimos elementos comunes que ambos bandos irreconciliables reivindicaron como seña de identidad propia. 


Por ello, la zarzuela vuelve a ser hoy un fenómeno digno de atención. Si hasta hace unas décadas su vigencia parecía relegada a la nostalgia, en los últimos treinta años, numerosas investigaciones, tesis doctorales y congresos han revelado datos que nos invitan a reconocer, con perspectiva histórica y sin tópicos, este género único, con las luces y las sombras tan características de la España que le fue contemporánea. 

(El siglo de la zarzuela, José Luis Temes, 2014)




Ahir vaig anar a una representació de les que organitzen els Amics de la sarsuela de Gràcia. Aquesta associació va néixer en una època en la qual la sarsuela ja era, per a molta gent, una cosa tronada i nostàlgica, car així s'ha considerat de forma injusta per part de certes elits intel·lectuals atrotinades i ignorants de tot el que ha estat i és encara aquest gènere.

Ahir el teatre del carrer Montseny era ple a vessar. Si no t'espaviles no trobes entrades per aquestes representacions. És cert que la mitjana d'edat del públic era alta i em temo que això prové de la mala propaganda que s'ha fet a casa nostra entre els joves, sobre un gènere que va fer tronar i ploure, que va durar en plenitud cent anys i que acull obres diverses, també en català, moltes d'elles oblidades, cosa que passa també amb l'òpera.

Si el públic era grandet, els músics, car hi havia orquestra i no tan sols un pianet modest o música enllaunada, eren joves i entre els actors i cantants hi havia uns quants joves. Fa algun temps vaig llegir un llibre imprescindible, profund i extens sobre el tema, El siglo de la zarzuela, de José Luis Temes. La sarsuela va ser un gènere que va atreure diferents generacions, diferents classes socials i diferents ideologies polítiques. Existeixen moltes sarsueles en català, amb llibrets de personatges com Guimerà o Rusiñol, però la rància persistència de pocs títols fa que tan sols coneguem Cançó d'amor i de guerra i La Legió d'Honor. En castellà n'hi ha moltes més però també es representen, en general, les més conegudes.

Quan per la televisió, fa anys, es van emetre sarsueles, doblades i representades per actors, cosa que va generar la seva polèmica, van tenir un gran èxit i quan a Barcelona han vingut companyies amb cara i ulls s'han omplert els teatres. Malauradament això no és freqüent. Els Amics de la sarsuela de Gràcia ofereixen muntatges seriosos, professionals, molt millors que d'altres que he vist en teatres convencionals en algunes ocasions. Hi ha joves d'avui, ben preparats, que no defugen cantar i muntar sarsueles i que alternen fragments de sarsuela amb d'altres d'òpera, en els recitals. 

Alguns arguments de sarsuela són una mica delirants però això també passa amb les òperes. L'òpera ha revifat entre els joves, en certa manera s'ha posat de moda gràcies a la promoció que se n'ha fet. Al meu barri hi va haver un grup d'amics de la sarsuela durant molts anys, La Antorcha, però van plegar per manca de recursos i local, després de més de cinquanta anys en actiu. Vaig sentir dir a un director de teatre dels nostres temps que els musicals són la sarsuela d'avui. Res d'això, els musicals són una altra cosa encara que tinguin punts de contacte amb la sarsuela o fins i tot amb la revista.

Les sarsueles d'ambient popular ofereixen arguments senzills i divertits, com aquesta Revoltosa que ens retorna a un llenguatge castís que s'ha perdut. Quan de joveneta vaig poder anar a Madrid encara hi havia madrilenys que parlaven ben bé com els seus personatges. L'escolarització massiva ha comportat la pèrdua de determinats accents i girs populars, també en català, amb l'agreujant que determinades maneres de parlar i accents s'han menystingut, cas així mateix del xava barceloní. Moltes frases fetes que perduren tenen el seu origen en les sarsueles i en elles es fa referència a aspectes ben vius del temps en el qual es van escriure, com ara la referència irònica a Mussolini que trobem a La del manojo de rosas.

La relació amb la sarsuela ha passat també per una dèria elitista, la de considerar que determinades coses són franquistes pel fet que aspectes d'aquestes produccions culturals es van abduir en profit propi pel règim dictatorial. Ara fa uns dies, a l'espai de cine espanyol de la segona cadena, excel·lent i que ha ofert un ventall interessantíssim de pel·lícules de tota mena, es va passar aquesta curiositat sociològica que és Raza, situada en el context i comentada per gent tan fora de sospita com Romà Gubern i més d'un s'ha esquinçat les vestidures per les xarxes socials, com si la intenció hagués estat adoctrinar-nos cosa que crec que, si es volgués fer, precisament amb aquesta mena de pel·lícules s'aconseguiria l'efecte contrari. 

La cobla andalusa i la jota aragonesa han revifat i s'han modernitzat, no ha passat ben bé el mateix amb la sardana tot i que té el seu públic, molt més nombrós del que sembla. Les havaneres són un cas estrany ja que es van posar de moda amb la  democràcia, quan interessos diversos van reduir els cantautors a l'ostracisme, llevat de les quatre patums que tots coneixem. Recordo com fa anys algun periodista alternatiu va gosar ironitzar sobre l'ajuntament barceloní i les seves contractacions oficials per a les festes de la Mercè, en les quals, en català, les restes de la Nova Cançó es reduïen a quatre patums i una patumeta. 

L'havanera catalana no s'ha modernitzat ni ha intentat el que va fer Carlos Cano amb les castellanes. Al menys, que jo sàpiga. L'èxit massiu del meu avi, una exaltació de la guerra colonial i del patriotisme hispànic, és tota una curiositat així com que s'hagi convertit en una mena d'himne patriòtic català que tanca de forma enfervorida els concerts habituals que encara cuegen, però menys, a totes les festes majors que es fan i es desfan.

L'altre dia feien per la tele un programa sobre la censura que va patir la Nova Cançó, sortien els quatre cantants de sempre, cap cantautora, i tot i que es mencionaven d'altres cantants no els vam poder veure. A la grollera, destralera, ignorant i perillosa censura franquista la va substituir la censura subtil d'oblidar-los i no contractar-los per les festes populars, per exemple, ni a Barcelona ni a comarques, i d'això també se n'hauria hagut de parlar. No tot és culpa  de Madrid, vaja. Ovidi Montllor, avui tan lloat i recordat, en va ser el cas més paradigmàtic però n'hi ha una pila. 

En tot cas, i torno al tema central del dia, si en teniu ocasió i no hi heu anat mai, aconsello l'assistència sense complexos a alguna d'aquestes representacions dels Amics. Hi ha molts móns culturals avui que conviuen i que no es coneixen entre ells, hi ha molta gent que fa coses per a tots els gustos i que les fa bé, molt de teatre més enllà del Nacional o del Lliure del Mercat de les Flors, que ja no és ben bé lliure, ja que per ser lliure del tot no es pot dependre en res de les institucions ni de la política de partit. 

La sarsuela i l'acollida que va rebre i que encara rep mostra que som un país divers i en coloraines però amb una perillosa tendència a assegurar que som com no som, o que volem ser com no voldríem ser de cap manera. Si és que som d'alguna manera, és clar.


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El pare era molt de la sarsuela, tenia molts discs de vinil, i clar,jo he crescut escoltant molta sarsuela, el pare la posava i la cantava,
havia fet d'amigo mio alguna vegada, jo no sabvia que volia dir amigo mio, i són dins els dels coros, els de rellenu.
La sarsuela per a mi es a l'Opera el que la música de Verdi a l'Opera, més comercial, que arriba més a la gent corrent, lluny de l'elitis-me de l'Opera.

Júlia ha dit...

A casa meva tots cantàvem sarsuela en la intimitat, jo també, Francesc, he, he...

La sarsuela va ser i és un gran fenomen cultural poc i mal explicat.

gloria abras pou ha dit...

Jo també em sé alguna romança però no m'estranya la seva decadència atès que, per molt que diguis, Júlia, les sardanes també han caigut. Ara toca la gralla i fer castells i comencen a néixer musicals en català.
Quant a l'èxit de l'havanera "El meu avi" per més que sigui una cançó de patriotisme hispànic, va fer furor per allò de "Visca Catalunya, Visca el català", tant que nom sé si saps que al final d'una sardana, els balladors cridaven "Visca!".
Discrepo de l'opinió de Francesc. El poble només coneix de Verdi algunes melodies. Òperes com Traviata, Trovatore, Falstaff i Otelo pertanyents a èpoques ben diferents de l'artista són molt superiors a la majoria de sarsueles. Moltes d'elles m'agraden i, naturalment, agradaven als meus pares. Pel que fa a la cobla espanyola em considero una aficionada, fins i tot he anat a sentir figures en algun dels festivals que munta Justo Molinero. Olé.

Júlia ha dit...

Glòria, les sardanes són tot un altre tema i una cosa són les ballades i l'altra, els concursos, on hi va molt de jovent, tot és relatiu, pel que fa les sarsueles quan hi he anat era ple a vessar, això quan les representacions són serioses, és clar, i hi ha un cert interès pel seu estudi i recuperació, també la moda de diables i castells és curiosa, s'ha fet general un tema que era d'alguns llocs concrets i hi ha qui diu que està relacionat amb l'auge dels esports d'aventura i l'afició al risc. Ja entenc això del final del meu avi però tot i així em sembla surrealista.

Sobre l'òpera, hi ha molt i divers, hi ha gent aficionada d'abans que creu que avui hi ha més moda que no pas afició seriosa, sempre parlant en general, és clar. Hi ha òperes bones i no tant i el mateix pel que fa a la sarsuela i a les bandes sonores de les pelis, un gènere en ell mateix no és bo ni dolent. La cobla m'agrada molt però depèn de qui la canta i com, això també. També hi ha bo i dolent i mediocre, com en tot. El meu avi tan cantava en afaitar-se sarsuela com òpera, això que en podem dir 'clàssics populars', vaja. Ara cada dia es canta menys, en l'àmbit de la vida quotidiana, però les corals han revifat amb això del godspel i els programes de la tele que els hi han dedicat, és clar, tot pesa. La sort és que avui en el món de la música hi ha molt de jovent amb un bon nivell, veure'm què en surt, també hi ha més competitivitat, és clar, com en la literatura, encara que en determinada música és més difícil fer passar bou per bèstia grossa, en pintura i literatura, avui, és més fàcil fer-ho.

gloria abras pou ha dit...

Les bandes sonores de les pel·lícules estan molt valorades i molts dels seus compositors estan considerats com clàssics. de fet, els melòmans coincidim en que si el cinema hagués sortit fa tres cents anys, el genis como Mozart, Beethoven etc. haurien composat moltes bandes sonores. Sovint, a la música de les Pel·lícules hi trobo influències quan no vertaders expòlis.

Júlia ha dit...

Glòria, seria així, efectivament, ja que els d'abans treballaven per encàrrec, encara més que no pas ara. No tan sols a les pel·lícules, molta música moderna s'ha 'inspirat' en la clàssica però també els clàssics manllevaven música popular, tot es retroalimenta.