29.2.16

VIDA, LECTURA, BERTOLDOS I LLETRAFERITS




Aquests dies s'han recuperat moltes frases d'Umberto Eco, amb motiu de la seva mort. Una de les més repetides als diaris ha estat aquesta: Qui no llegeix, als setanta anys haurà viscut tan sols una vida. Qui llegeix haurà viscut cinc mil anys. La lectura és una immortalitat cap enrere.

La frase pot ser tan brillant com es vulgui. Repeteix i fossilitza un tòpic habitual a tots nivells: que llegir és una cosa bona, instructiva, apassionant. També es podria dir el mateix del teatre, del cinema, del fet d'escoltar bona música. Jo ja vaig cap als setanta anys i tan sols he viscut una vida malgrat que crec que he llegit molt, força per damunt de la mitjana, si faig cas de les estadístiques, moltes setmanes m'empasso un parell de volums de mida diversa. Però fins i tot Eco, per molt que hagi llegit i escrit, ha viscut una sola vida, la seva.


El llegir no és un valor absolut, he llegit molta palla, molts llibres oblidables i oblidats alguns dels quals me'ls han venut amb recomanacions que en algun moment he tingut en compte de forma ingènua. Quan es parla de llibres es fa un capmàs i, en general, hi ha una tendència a prioritzar la narrativa. Hi ha persones que, per la seva professió o afició, llegeixen llibres sobre mecànica, medicina, bricolatge. No sé si són literatura en el sentit que Eco li podia donar.

Hi ha persones que no han llegit gaire o no han llegit fens i han viscut vides amb una gran diversitat de situacions, vides arriscades, interessants, han tingut molts amors, han fet molts viatges, i no em refereixo als viatges turístics actuals ni al turisme d'aventura. Avui, entre nosaltres, no és habitual ensopegar-nos amb gent que no sàpiga llegir ni escriure però quan jo era petita encara n'hi havia uns quants i també moltes persones que tot just sabien una mica allò d'escriure, llegir i les quatre regles, però entre aquestes persones poc lletrades vaig conèixer grans savis i sàvies, grans narradors orals, persones que entenien el món molt millor que no pas els grans intel·lectuals. 

Les narracions sobre la guerra civil, encara relativament recent, que s'escolaven a les tertúlies estivals al terrat de casa entre veïns poc lletrats o en algun vespre als pocs pobles on teníem parents, fins i tot en els dinars familiars, em van amollar una informació molt més objectiva i profunda que els grans manuals actuals o les novel·les ambientades, a posteriori, en aquells anys, moltes de les quals amarades de tòpics recurrents.

Fa uns dies escrivia sobre Alexis Zorba, un llibre que enfronta l'intel·lectual eteri, l'escriptor, amb l'home vitalista, filòsof espontani, que acaba per entendre el món d'una forma molt més seriosa i profunda que el lletraferit. Zorba, ens expliquen a la novel·la, tan sols ha llegit un llibre en la seva vida, Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno. Aquest va ser un volum molt popular, a casa meva n'hi havia un antic exemplar, el de l'editorial Araluce. A Itàlia és un clàssic i se n'han fet diferents versions en cinema i televisió. Recull històries més antigues, se suposa que medievals o fins i tot anteriors i de forma humorística enfronta també els dos móns, el del cortesà educat i fatxenda i el del pagerol senzill però amb un sentit pràctic de la vida. De fet, a la cultura italiana, ser un Bertoldo fa referència a una persona rústica i amb pocs estudis però amb seny i saviesa.

Al Cafè de la Marina de Sagarra, l'escriptor dóna vida a un personatge que també evoca en un llarg i bellíssim poema, el mariner Luard. Luard és gairebé un Zorba menys elaborat. Dóna consells, es fa escoltar, té un sentit pràctic de la vida, és comprensiu amb els defectes humans i somnia en móns imaginaris que ha llegit en l'únic llibre que té i del qual en desconeixem la referència. 

Jacinto Benavente, avui un autor marginat de forma una mica injusta de les nostres llibreries, té una obreta de teatre infantil, dirigida a nois i noies d'uns deu anys, que porta l'explícit títol  El príncipe que todo lo aprendió en los libros. L'obreta té trampa ja que malgrat que el príncep protagonista no sap res del món real amb el qual s'acaba ensopegant, al final reconeix que els contes l'han ajudat a viure i que la vida real també és un conte i que cal continuar llegint.

De forma quotidiana és habitual repetir que ens agrada llegir, que ens agrada el cinema, que ens agrada l'esport o que ens agrada viatjar. Però aquestes afirmacions són absurdes, si les analitzem a fons, que t'agradin els homes o les dones no vol dir pas que t'agradin tots els homes o totes les dones, evidentment, encara que potser al món hi ha de tot i més i ens en trobaríem algun cas. El llegir, no ho oblidem, fa perdre l'escriure, que deien els grans del meu temps.

Avui és gairebé impossible no llegir ni escriure, en el nostre món del present. Es llegeix de forma constant i per tot arreu encara que no es llegeixin llibres. Es llegeix per necessitat professional, a causa dels estudis, per orientar-nos en un món complicat i ordenat a mitges. Llegim i escrivim al mòbil, llegim la premsa, els subtítols al cinema, llegim rètols de publicitat i consignes escrites als murs, de forma espontània, etiquetes i fulletons propagandístics o d'informació sobre els estris que comprem. Hi ha persones que quan els parles d'algun llibre gairebé se't disculpen i et demanen perdó, ai, no tinc temps de llegir ara, havia llegit molt, ara no puc. 

L'excusa de no tenir temps és això, una excusa. A mi no m'agrada l'esport i no tinc temps per fer-ne però sé de gent a qui li agrada i troba temps per a fer-ne malgrat que estigui molt ocupada. El que passa és que avui sembla que s'hagi de fer de tot, més enllà dels gustos personals, i això és impossible. L'horror vacui al temps buit o a un possible avorriment vital és gairebé una malaltia, que en l'època de la jubilació es pot convertir en greu i perillosa.

Pel que fa als llibres, hi ha una ingent oferta de novetats de tota mena, la massificació, universalització i democratització de la cultura, amb totes les seves limitacions i condicionaments, ha fet que hi hagi potser més gent que escriu llibres que no pas gent que els llegeix. A la meva bústia virtual m'arriben, gairebé cada dia, més de deu o dotze anuncis de llibres publicats, de presentacions de novetats editorials, informació sobre volums adquirits per les biblioteques. Jo m'ho he buscat fent-me subscriptora d'un munt de llocs, per tafaneria llibresca, evidentment.  

Però és impossible comprovar la possible excel·lència de tot plegat i al capdavall  ens movem per intuïció, per dèries personals, per la grapa aparent de l'oferta i, com ens passa amb la gent, hi ha llibres que t'atreuen i que després et deceben de forma absoluta i d'altres que has rebutjat al principi i dels quals t'enamores quan els coneixes, malgrat que la coberta sigui poc reeixida i el títol una mica raret.

Molts llibres ja no fan història, com abans, passen pels prestatges de pressa, com la roba barata. Grans títols ens passen desapercebuts i mediocritats ben venudes fan calerons. És possible que sempre hagi estat així, ho admeto. A casa meva, la dels meus pares, teníem pocs llibres però hi havia una mica de tot i crec que el patrimoni literari, considerant la classe social, estava també per damunt de la mitjana. El que passa és que ara tot va a l'engròs, com el que comentava fa pocs dies sobre capses de colors i material escolar.

Molta gent que et diu que li agrada llegir ho fa amb un cert orgull fatxenda. Després s'aterra al món real dels continguts i del pòsit que han deixat aquestes lectures consumistes i en molts casos la lectura aviat ha quedat en res. I no ho dic de forma del tot pejorativa, el consum ha tingut molts avantatges i de vegades és fins i tot aquest consum baratet un consol considerant la impotència vital davant de les galdoses realitats que ens envolten. Jo llegeixo de tot, segons el dia i les ganes, tot té el seu moment i no negaré que llegir, a qui li agrada fer-ho, el distreu. Un altre tema és que es piconi els infants i joves amb això de la necessitat de llegir, de llegir, així, en absolut. 

Una falsedat pedagògica molt repetida és allò de què si els infants veuen llegir els grans que tenen a prop, llegiran, o que si els veuen fumar, fumaran. Maria Aurèlia Capmany, tot un personatge i que, segons la meva opinió, tenia una volada intel·lectual considerable i avui poc apreciada, ironitzava sobre el tema en una ocasió dient que potser els infants si veien llegir tant els grans pensarien que aquella devia ser una activitat ben avorrida. Tot requereix mesura, seny i respecte per als altres, infants inclosos, els quals han de fer el seu camí sense la pesadesa de les recomanacions insistents que sovint provoquen el contrari del que s'esperava. 

En això de l'educació, en els meus llargs anys a l'escola, he trobat pares molt més assenyats entre els poc lletrats que no pas entre els mentalitzats empatxats de teories pedagògiques de gust dubtós i dogmàtiques en excés. Tot i que he d'admetre que en determinades èpoques del passat, com cantava Guillermina Motta, en matèria literària jo també era esnob. Qui estigui lliure de pecat que em llenci al cap el primer llibre que trobi, si pot ser de butxaca, millor.


12 comentaris:

Francesc Cornadó ha dit...

Coincideixo completament, l'experiència i la saviesa s'obté de tot plegat fins i tot dels llibres. Però la vida és només una, més o menys rica en felicitat o més o menys pobra en dolors i penalitats. Jo també he llegit molt i probablement potser molt menys del que ho hauria d'haver fet, he llegit quasi tota l'obra d'Umberto Eco amb qui vaig tenir el plaer de parlar amb ell en dues ocasions, pero sóc d'opinió que tampoc cal sacralitzar la lectura. Tots hem conegut a més d'un lletraferit que havia llegit massa i havia viscut massa poc.
De vida només n'hi ha una encara que de llibre n'hi hagin molts i de molt bons.
Salut
Francesc Cornadó Estradé

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha molts llibres bons però molts més de mediocres i dolents i negatius i per això no es pot ficar tota 'la lectura' en un sac, de vegades pot ser més interessant anar a fer un volt que llegir segons què, a això em referia. I en tot cas, és qüestió de gustos, i d'experiència i saviesa se'n poden obtenir de moltes maneres. Vaja, a això em referia, crec que hi ha coses molt sacralitzades, em recorda quan a casa meva no es podia llençar el pa però s'era més tolerant amb d'altres restes alimentícies...

Júlia ha dit...

Eco també té coses genials i coses 'alimentícies'.

gloria abras pou ha dit...

Llegir m'ha ensenyat molt. Pensar, parlar, escriure sol ser funció de la lectura des de la més senzilla fins a la més sofisticada. Molta gent es descuida de mesurar el temps per la seva intensitat i,és ben veritat, que la lectura fa més intensa la vida i nodreix la nostra ment. Això sí, amb el pas del temps hem d'intentar saber sempre què llegim. D'adolescent vaig llegir, entre d'altres, Corín Tellado i també Françoise Sagan. La diferència m'era evident encara que Sagan no fos un Proust.
Està clar que les arts en general donen sentit a la vida, l'omplen i ens permeten rebre i transmetre amb més consciència. També és cert que gent poc llegida ha estat dotada d'un extraordinari sentit comú. Els meus pares no havien llegit res sobre cinema i, tanmateix, en sabien i molt. La sensibilitat és una eina magnífica que fa de guia a qui la té.

Júlia ha dit...

Glòria, no dubto del pes de la lectura però crec que és una afició com qualsevol altra i que està encara sobrevalorada, jo he llegit de tot, he tingut d'altres aficions, però gent que ha fet, per exemple, esport, té unes experiències que jo no he tingut, més que res m'empipa la sobrevaloració sovint lligada a una certa fatxenderia o a una preocupació excessiva dels pares pels nens que 'no llegeixen', avui el cinema també és un doll d'experiències i moltes altres coses ho són, també m'adono que això de llegir se sol lligar amb narrativa o poesia, una mica de divulgació i poca cosa més. Quan llegíem Corín Tellado no es pretenia enganyar ningú però avui es ven molta palla ben promocionada i sovint caus en paranys promocionals de forma innocent i crèdula. Tot és negoci, que diuen.

Enric H. March ha dit...

"Bertoldo, Bertoldino y Cacasenno" va ser la meva primera lectura, repetida diverses vegades al llarg de la meva infantesa. Encara conservo l'exemplar de la biblioteca del meu avi.

Potser la lectura no, però el relat, escrit o oral, si que és cabdal perquè desenvolupa la capacitat per construir el nostre propi relat sigui escrit, parlat o vital, el discurs que ens explica. Som paraula.

Júlia ha dit...

Enric, el sentit en què parles del relat és molt diferent del tema del llibre sobrevalorat per una determinada 'cultureta', abans fins i tot es deia que un poble no tenia història fins que no hi havia constància escrita, que ja és gros.

Jo també dec tenir el llibre en algun lloc, la tapa era com la que he penjat, no sé si era dels avis o de la meva mare, va ser un veritable best-séller, l'origen també son relats orals, o així es creu. L'hauré de tornar a llegir que no me'n recordo gaire.

Júlia ha dit...

El relat també té molt poder doctrinari, sovint les alfabetitzacions s'han fet servir per adoctrinar, per part de dretes i esquerres, he vist textos escolars molt preocupants. Per això s'insisteix en incloure la història i la geografia a l'escola primària tot i que el que fas a l'escola primària no és que serveixi per a gran cosa malgrat la gran preocupació existent a l'hora de triar escola, tots hem estat pares joves, que hi farem.

Olga Xirinacs ha dit...

Júlia, escrius unes grans veritats, resultat de les teves observacions i reflexions. M'agraden. I m'agrada la il·lustració d'Araluce. Tinc un llibre vellet i antic del Bernardo etc...
Avorrida de les fluixes/dolentes novel·letes negres catalanes, torno a rellegir amb gust "La muntanya màgica", que em tornarà a terra sòlida.
El títol sobre la Marçal ve perquè Lluïsa Júlia, experta i crítica en lletres, farà un llibre sobre la poeta desconeguda. O això diu Nació Digital. Ja no m'he atrevit a posar el nom. Des que M. Mercè de ben joveneta va començar en literatura, els escriptors se la van fer seva i tothom, en els seus llibres o esborranys en posa ara encara una frase; i no cal dir la coneguda divisa. Pensa que vaig tenir ocasió de veure a TV2, que el va filmar, el naixement de la seva filla Heura. Tot com abanderada del feminisme
fins al moment present. Que en facin tots els estudis que calgui, però dir que és desconeguda...
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Olga, fa molts anys que vaig llegir La muntanya màgica, potser hi hauria de tornar, en recordo poca cosa.

Els deu semblar que amb això de 'desconeguda' crida més l'atenció, ves a saber. Jo també diria que és de les més conegudes, tot i que no sé pas si a fons o com es coneix la gent pel nostres verals, de forma més aviat superficial.

gloria abras pou ha dit...

Però jo no he triat l'esport. Jo he triat llegir i el fet de la lectura mai podrà ser sobrevalorat. No canviaria la lectura per cap altra afició -i en tinc- però res m'acompanya tant com un bon llibre. És molt progressista voler donar a les diverses aficions el mateix valor. De Shakespeare -un sol sonet- a veure futbol, jo ho tinc molt clar.

Júlia ha dit...

Glòria, afortunadament tenim moltes coses a triar, també llibres, i no dubto que un bon llibre sigui un tresor, només que una cosa és 'un bon llibre' i l'altra, la lectura en general, m'he ensopegat amb molta palla literària que potser, d'agradar-me el futbol, hauria pogut intercanviar per un bon partit en directe, qui sap. Es ven molta mediocritat ben promocionada, pel que fa a la lectura, de tota manera una cosa no treu l'altra, es pot ser fan del Barça i bon lector, o atleta corredor de curses muntanyenques, afició que no entenc, i un savi, que també en conec algun, ep. Tot té el seu moment. Es com algú diu que li agrada 'la música', la música és un camp on hi ha de tot i aquesta tendència generalitzada no té gaire sentit. Jo no sé si és progressista o conservador valorar de la mateixa manera les aficions però m'he adonat que hi ha qui ha llegit molt i no sap res. Qui té molt de gust per pintar i dibuixar tampoc canviaria aquesta afició per res més, encara que també llegeixi alguna cosa de tant en tant, per posar un altre exemple. I, és curiós, però molts escriptors d'abans, és clar que eren 'de casa bona o gairebé', també van ser bons músics i bons pintors, fins i tot bons esportistes, gràcies a una educació que potenciava moltes coses a fons. Fa anys vaig llegir un llibre sobre educació molt interessant que demanava el retorn a la figura del preceptor, de la institutriu, sobre tot de cara als sectors més desafavorits que no podien compensar a la llar les mancances de base, en substitució d'una escola uniformitzadora i convencional.