VIDA, LECTURA, BERTOLDOS I LLETRAFERITS

Aquests dies s'han recuperat moltes frases d'Umberto Eco, amb motiu de la seva mort. Una de les més repetides als diaris ha estat aquesta: Qui no llegeix, als setanta anys haurà viscut tan sols una vida. Qui llegeix haurà viscut cinc mil anys. La lectura és una immortalitat cap enrere.

La frase pot ser tan brillant com es vulgui. Repeteix i fossilitza un tòpic habitual a tots nivells: que llegir és una cosa bona, instructiva, apassionant. També es podria dir el mateix del teatre, del cinema, del fet d'escoltar bona música. Jo ja vaig cap als setanta anys i tan sols he viscut una vida malgrat que crec que he llegit molt, força per damunt de la mitjana, si faig cas de les estadístiques, moltes setmanes m'empasso un parell de volums de mida diversa. Però fins i tot Eco, per molt que hagi llegit i escrit, ha viscut una sola vida, la seva.

El llegir no és un valor absolut, he llegit molta palla, molts llibres oblidables i oblidats alguns dels quals me'ls han venut amb recomanacions que en algun moment he tingut en compte de forma ingènua. Quan es parla de llibres es fa un capmàs i, en general, hi ha una tendència a prioritzar la narrativa. Hi ha persones que, per la seva professió o afició, llegeixen llibres sobre mecànica, medicina, bricolatge. No sé si són literatura en el sentit que Eco li podia donar.

Hi ha persones que no han llegit gaire o no han llegit fens i han viscut vides amb una gran diversitat de situacions, vides arriscades, interessants, han tingut molts amors, han fet molts viatges, i no em refereixo als viatges turístics actuals ni al turisme d'aventura. Avui, entre nosaltres, no és habitual ensopegar-nos amb gent que no sàpiga llegir ni escriure però quan jo era petita encara n'hi havia uns quants i també moltes persones que tot just sabien una mica allò d'escriure, llegir i les quatre regles, però entre aquestes persones poc lletrades vaig conèixer grans savis i sàvies, grans narradors orals, persones que entenien el món molt millor que no pas els grans intel·lectuals. 

Les narracions sobre la guerra civil, encara relativament recent, que s'escolaven a les tertúlies estivals al terrat de casa entre veïns poc lletrats o en algun vespre als pocs pobles on teníem parents, fins i tot en els dinars familiars, em van amollar una informació molt més objectiva i profunda que els grans manuals actuals o les novel·les ambientades, a posteriori, en aquells anys, moltes de les quals amarades de tòpics recurrents.

Fa uns dies escrivia sobre Alexis Zorba, un llibre que enfronta l'intel·lectual eteri, l'escriptor, amb l'home vitalista, filòsof espontani, que acaba per entendre el món d'una forma molt més seriosa i profunda que el lletraferit. Zorba, ens expliquen a la novel·la, tan sols ha llegit un llibre en la seva vida, Bertoldo, Bertoldino e Cacasenno. Aquest va ser un volum molt popular, a casa meva n'hi havia un antic exemplar, el de l'editorial Araluce. A Itàlia és un clàssic i se n'han fet diferents versions en cinema i televisió. Recull històries més antigues, se suposa que medievals o fins i tot anteriors i de forma humorística enfronta també els dos móns, el del cortesà educat i fatxenda i el del pagerol senzill però amb un sentit pràctic de la vida. De fet, a la cultura italiana, ser un Bertoldo fa referència a una persona rústica i amb pocs estudis però amb seny i saviesa.

Al Cafè de la Marina de Sagarra, l'escriptor dóna vida a un personatge que també evoca en un llarg i bellíssim poema, el mariner Luard. Luard és gairebé un Zorba menys elaborat. Dóna consells, es fa escoltar, té un sentit pràctic de la vida, és comprensiu amb els defectes humans i somnia en móns imaginaris que ha llegit en l'únic llibre que té i del qual en desconeixem la referència. 

Jacinto Benavente, avui un autor marginat de forma una mica injusta de les nostres llibreries, té una obreta de teatre infantil, dirigida a nois i noies d'uns deu anys, que porta l'explícit títol  El príncipe que todo lo aprendió en los libros. L'obreta té trampa ja que malgrat que el príncep protagonista no sap res del món real amb el qual s'acaba ensopegant, al final reconeix que els contes l'han ajudat a viure i que la vida real també és un conte i que cal continuar llegint.

De forma quotidiana és habitual repetir que ens agrada llegir, que ens agrada el cinema, que ens agrada l'esport o que ens agrada viatjar. Però aquestes afirmacions són absurdes, si les analitzem a fons, que t'agradin els homes o les dones no vol dir pas que t'agradin tots els homes o totes les dones, evidentment, encara que potser al món hi ha de tot i més i ens en trobaríem algun cas. El llegir, no ho oblidem, fa perdre l'escriure, que deien els grans del meu temps.

Avui és gairebé impossible no llegir ni escriure, en el nostre món del present. Es llegeix de forma constant i per tot arreu encara que no es llegeixin llibres. Es llegeix per necessitat professional, a causa dels estudis, per orientar-nos en un món complicat i ordenat a mitges. Llegim i escrivim al mòbil, llegim la premsa, els subtítols al cinema, llegim rètols de publicitat i consignes escrites als murs, de forma espontània, etiquetes i fulletons propagandístics o d'informació sobre els estris que comprem. Hi ha persones que quan els parles d'algun llibre gairebé se't disculpen i et demanen perdó, ai, no tinc temps de llegir ara, havia llegit molt, ara no puc. 

L'excusa de no tenir temps és això, una excusa. A mi no m'agrada l'esport i no tinc temps per fer-ne però sé de gent a qui li agrada i troba temps per a fer-ne malgrat que estigui molt ocupada. El que passa és que avui sembla que s'hagi de fer de tot, més enllà dels gustos personals, i això és impossible. L'horror vacui al temps buit o a un possible avorriment vital és gairebé una malaltia, que en l'època de la jubilació es pot convertir en greu i perillosa.

Pel que fa als llibres, hi ha una ingent oferta de novetats de tota mena, la massificació, universalització i democratització de la cultura, amb totes les seves limitacions i condicionaments, ha fet que hi hagi potser més gent que escriu llibres que no pas gent que els llegeix. A la meva bústia virtual m'arriben, gairebé cada dia, més de deu o dotze anuncis de llibres publicats, de presentacions de novetats editorials, informació sobre volums adquirits per les biblioteques. Jo m'ho he buscat fent-me subscriptora d'un munt de llocs, per tafaneria llibresca, evidentment.  

Però és impossible comprovar la possible excel·lència de tot plegat i al capdavall  ens movem per intuïció, per dèries personals, per la grapa aparent de l'oferta i, com ens passa amb la gent, hi ha llibres que t'atreuen i que després et deceben de forma absoluta i d'altres que has rebutjat al principi i dels quals t'enamores quan els coneixes, malgrat que la coberta sigui poc reeixida i el títol una mica raret.

Molts llibres ja no fan història, com abans, passen pels prestatges de pressa, com la roba barata. Grans títols ens passen desapercebuts i mediocritats ben venudes fan calerons. És possible que sempre hagi estat així, ho admeto. A casa meva, la dels meus pares, teníem pocs llibres però hi havia una mica de tot i crec que el patrimoni literari, considerant la classe social, estava també per damunt de la mitjana. El que passa és que ara tot va a l'engròs, com el que comentava fa pocs dies sobre capses de colors i material escolar.

Molta gent que et diu que li agrada llegir ho fa amb un cert orgull fatxenda. Després s'aterra al món real dels continguts i del pòsit que han deixat aquestes lectures consumistes i en molts casos la lectura aviat ha quedat en res. I no ho dic de forma del tot pejorativa, el consum ha tingut molts avantatges i de vegades és fins i tot aquest consum baratet un consol considerant la impotència vital davant de les galdoses realitats que ens envolten. Jo llegeixo de tot, segons el dia i les ganes, tot té el seu moment i no negaré que llegir, a qui li agrada fer-ho, el distreu. Un altre tema és que es piconi els infants i joves amb això de la necessitat de llegir, de llegir, així, en absolut. 

Una falsedat pedagògica molt repetida és allò de què si els infants veuen llegir els grans que tenen a prop, llegiran, o que si els veuen fumar, fumaran. Maria Aurèlia Capmany, tot un personatge i que, segons la meva opinió, tenia una volada intel·lectual considerable i avui poc apreciada, ironitzava sobre el tema en una ocasió dient que potser els infants si veien llegir tant els grans pensarien que aquella devia ser una activitat ben avorrida. Tot requereix mesura, seny i respecte per als altres, infants inclosos, els quals han de fer el seu camí sense la pesadesa de les recomanacions insistents que sovint provoquen el contrari del que s'esperava. 

En això de l'educació, en els meus llargs anys a l'escola, he trobat pares molt més assenyats entre els poc lletrats que no pas entre els mentalitzats empatxats de teories pedagògiques de gust dubtós i dogmàtiques en excés. Tot i que he d'admetre que en determinades èpoques del passat, com cantava Guillermina Motta, en matèria literària jo també era esnob. Qui estigui lliure de pecat que em llenci al cap el primer llibre que trobi, si pot ser de butxaca, millor.