11.3.16

LES ENTRANYABLES JOGUINES DE PAPER


Unes de les distraccions més econòmiques durant la nostra infantesa eren les joguines de paper i cartró. Per això les papereries, establiments d'allò més ben assortits de meravelles, eren un indret estimat i màgic. Les nenes tiràvem a les nines de retallar i els nens, als soldats. Una activitat més aviat femenina era la de picar cromos. Dels cromos de picar alguna amigueta en deia panelletes i no sé de quina variant dialectal formava part aquesta bonica paraula tot i que a mi, això de cromo era una paraula que m'agradava d'allò més. Quan era petita les paraules eren molt més que paraules, tenien olor, gairebé gust. N'hi havia que m'excitaven la imaginació encara no sé el perquè, per exemple, la paraula castellana oleaje, lligada a la platja i als misteris oceànics
De cromos de picar n'hi havia una gran varietat i si no eres hàbil podies perdre'n una pila jugant a escola, a casa o al carrer. N'hi havia de preus i mides diferents, fins i tot alguns portaven al damunt un polsim de purpurina. M'agradaven molt uns de flors que duien escrit el nom, violeta, rosa, alhelí... Això de l'alhelí  crec que en català es diu violer però aleshores ho ignorava. Avui hi moltes més varietats de flors a l'abast però aleshores la nòmina era limitada. Una altra paraula en castellà molt evocadora era caléndula.
Fa ja uns quants anys es van començar a vendre cromos de picar que eren facsímils de cromos antics, anglesos la majoria. La gent del temps de les meves àvies tenia capsetes a la tapa de les quals hi enganxava cromos, a casa encara en tinc una, molt malmesa, on la meva mare hi havia desat restes de puntes de ganxet, sobrants d'antigues labors perdudes. Durant un temps em va agafar la dèria de fer col·lecció de cromos de picar d'aquests tan bonics i me'n comprava de tant en tant però sóc molt poc col·leccionista de res, així que ho vaig deixar córrer. De cromos de picar i de nines de retallar, amb els seus vestidets, encara se'n troben, però les nenes d'avui tenen moltes altres distraccions i aquestes coses són una més entre moltes.
Un meu oncle em va dir en una ocasió que allò era molt senzill i em va comprar retallables més complicats, d'aquests amb els quals feies cases i castells. En vaig construir alguns però m'omplia de pega per tot arreu, d'aquella pega imedio que feia olor d'ametlles amargues, no he tingut mai gaire traça per a aquesta mena de manualitats. 
La poca calderilla que podies aplegar per comprar nines de retallar, cromos de picar o cromos d'alguna col·lecció en concret, gairebé sempre provenien de les vendes fetes als drapaires, paper de diari, ampolles, pa sec, draps. També et podies comprar unes plantilles de cartolina que es deien lapisabio amb les quals podies endegar dibuixos amb facilitat i fins i tot estampes. 
Unes petites estampes de sants, santes i marededéus es venien en uns grans fulls dels quals la mestressa de la papereria et retallava les que volies, al mòdic preu de deu cèntims de l'època cadascuna. Una monja velleta de l'escola tenia una capseta amb estampes a la venda, suposo que d'algun excedent que havia acumulat al llarg dels anys, les venia a preu barat i n'hi havia de prou boniques. Suposo que la comunitat feia la vista grossa davant d'aquell negoci extraoficial de la monja emprenedora. Les estampes de sants eren, de fet, una varietat prou apreciada dels cromos convencionals.

Gairebé tot ho podies canviar, a escola, fer barates, vaja. Les nenes espavilades tenien molta grapa per a la petita estafa, en això de ser negociant sense escrúpols es veu que ja s'hi neix. També hi havia qui tenia habilitat per mangar, qualsevol badada feia que desapareguessin cromos, llapis o el que fos. Jo era molt badoca i una víctima fàcil. 
Tenir fills i, després, néts, et forneix una excusa per comprar coses que et fan il·lusió a tu més que no pas a les criatures del present. Quan la meva filla era petita, al migdia, anàvem a fer el volt amb unes altres mares-mestres joves, sobretot els dimecres, quan hi havia mercat a Can Vidalet, que aleshores era a prop de l'escola on treballàvem. D'aquest mercat, per raons òbvies, en deien el miércoles i, en broma, el mierdácoles. 

Una vegada un pare de l'escola que no devia trobar la dona a casa a l'hora habitual li va escriure una nota humorística en un full de la llibreta de la nena que deia, ya te habrás ido al mierdácoles a gastarte los cuartos, cariño. Cal dir que vam xalar molt amb aquella nota que segurament el jove pare no va pensar que llegiríem. 

La zona d'aquest mercat setmanal era un indret una mica feréstec quan vam començar a anar-hi però després el van urbanitzar molt bé, hi van instal·lar una magnífica biblioteca, bars i restaurants, és un lloc que fa molta patxoca, i tot i que pertany a Esplugues toca a L'Hospitalet. 

En aquells anys van sortir els ninos barriguitas, els d'abans, tan bufons, amb tants accessoris i robeta que després ens van oferir varietats multiculturals. Els qui teníem nenes petites en vam comprar de seguida en un d'aquells recorreguts dels dimecres. La mestressa de la botiga de joguines, més gran que nosaltres, ens va dir que també li encantaven i que n'havia posat un a la calaixera com si fos un nen Jesús. 

En això de les joguines s'ha volgut evitar el sexisme i la resta però he arribat a la conclusió de què hi ha ha una certa tendència natural diversificada, en general. El nét d'una amiga li va dir, fa uns dies, que té ganes d'anar a primer de primària ja que aleshores no el faran jugar amb cuinetes, com a parvulari, ja que les escoles modernes i mentalitzades, amb bona intenció i bones idees, són integradores

Jo també he intentat comprar cotxets i coses unisex a la meva néta sense gaire èxit, de moment. És curiós comprovar com l'antibel·licisme educatiu no aconsegueix bandejar les armes ni les lluites en activitats d'oci per a gent més grandeta, sobretot per als nois, quan s'entra en el món dels jocs d'ordinador destinats als adults per no parlar de sèries i cinema. La vida és complicada.
De tota manera les coses canvien, en els darrers anys, una tarda en què vaig anar a ajudar a la classe de cinc anys vaig escoltar una conversa entre un nen i una nena, en castellà, car era la llengua de casa seva tot i que a la classe es fes tot en català. Eren en un racó de joguines, la nena feia alguna cosa a la cuineta i el nen li va dir, mientras acabas esto yo plancho y luego vamos los dos al súper, amorcito. Aquestes coses fan emocionar, reflecteixen l'existència amable de families felices i ben avingudes. Encara em va fer més gràcia pel fet que el nen era d'aquests tabalots i una mica esventats i veure l'afició amb la qual enllestia la feina de planxar i l'afecte que mostrava a la seva jove parella era molt entendridor.

Tot això m''ha vingut al cap quan aquest matí he anat a saquejar l'Abacus i amb l'excusa de comprar cosetes per a la néta he comprat joguines que em feien gràcia a mi, un clàssic. Els homes també demanen als reis que portin trens i d'altres galindaines als seus nois, de fet. Llàstima que a llocs com Abacus no sigui habitual trobar-hi joguines de paper i cartró tot i que en els magnífics basars xinesos dels nostres temps sí que s'hi pot trobar de tot. Si algun dia desapareixen els enyorarem, aquests magatzems acolorits i amb una oferta tan diversificada que sempre em fan pensar en l'antiga publicitat radiofònica d'un basar clàssic, ja desaparegut, el Bazar Perpiñá, on s'hi anava pasito a pasito i s'hi podia trobar desde un alfiler hasta un elefante.


10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Y los recortables...de casas, de castillos, de tranvías, de autobuses militares...y después jugábamos..
Ostras...muy bien JÚLIA..muy bien
Un abrazo fuerte

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel!!! Ja tenim una edat, he, he.

Helena Bonals ha dit...

Els cromos em fan sentir molta nostàlgia, i també les nines retallables. No sé per què totes les nenes juguen a nines si després jo mai he volgut tenir fills.

Marta ha dit...

Quin revival Júlia! I quins farts de pica cromos m'havia fet per guanyar-ne!
Com que l'economia de casa era precària, fins i tot les nines de retallar les dibuixava i també els vestits. Les guardava enmig dels fulls dels llibres perquè no es trenquessin! M'ha agradat l'apunt!

Enric H. March ha dit...

Quantes hores jugant amb joguines de paper, retallables, cromos... Nosaltres també fèiem servir els programes de mà dels cinemes per jugar i fins i tot com a moneda de canvi.
També vaig jugar amb nines i ama la cuineta, tant amb la meva germana gran com amb una amiga filla d'uns amics dels meus pares. És veritat que la pressió social condiciona molt el comportament, però la familiar també. A casa mai ningú hi va veure cap problema en l'intercanvi de rols. Això sempre ajuda.

M. Roser ha dit...

Ostres, quants records, per uns moments he tornat a la infantesa...A mi les nines de retallar m'encantaven i els cromos de picar , o no; recordo que a les rajoles de xocolata sempre hi sortia un cromus, que després enganxàvem en un àlbum i això es prestava molt a l'intercanvi( tengui, falti)...
Ai els barriguites , quin monada i com que eren ninos baratets...Jo els feia els vestits i sempre feien molt de goig!!!
Trobo que de vegades hi ha qui es passa molt "obligant " a la mainada a jugar amb certes joguines, que fa progre...Als nens i nenes els agrada fer la seva pròpia tria!
Bon vespre.

Júlia ha dit...

Helena, això és ben explicable, una cosa és la biologia i l'instint i l'altra, el raonament adult sobre un tema tan seriós. Quan sabem que morim tenir fills no té massa sentit però sembla que la biologia té el seu pes.

Júlia ha dit...

Marta, jo també les dibuixava sovint, després n'he dibuixat moltes, per gust, per a la meva filla, alumnes, amiguetes...

Júlia ha dit...

Enric, jo també havia jugat amb nens a coses diverses i els nens s'adaptaven bé a jocs variats, sobretot amb amics de l'escala, però quan cadascú tornava a la colla específica, del carrer o l'escola, la cosa es tornava a diversificar.

Júlia ha dit...

M.Roser, és una llàstima que les xocolates actuals hagin bandejat els cromos tot i que en d'altres productes encara surten galindaines per a criatures.

Els nens i nenes sovint són víctimes de les nostres dèries, dogmes, déus, patriotismes i creences diverses, potser no hi podem fer més, però de vegades l'educació millor és la menys intervencionista.