Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nines de retallar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris nines de retallar. Mostrar tots els missatges

11.3.16

LES ENTRANYABLES JOGUINES DE PAPER


Unes de les distraccions més econòmiques durant la nostra infantesa eren les joguines de paper i cartró. Per això les papereries, establiments d'allò més ben assortits de meravelles, eren un indret estimat i màgic. Les nenes tiràvem a les nines de retallar i els nens, als soldats. Una activitat més aviat femenina era la de picar cromos. Dels cromos de picar alguna amigueta en deia panelletes i no sé de quina variant dialectal formava part aquesta bonica paraula tot i que a mi, això de cromo era una paraula que m'agradava d'allò més. Quan era petita les paraules eren molt més que paraules, tenien olor, gairebé gust. N'hi havia que m'excitaven la imaginació encara no sé el perquè, per exemple, la paraula castellana oleaje, lligada a la platja i als misteris oceànics. 
De cromos de picar n'hi havia una gran varietat i si no eres hàbil podies perdre'n una pila jugant a escola, a casa o al carrer. N'hi havia de preus i mides diferents, fins i tot alguns portaven al damunt un polsim de purpurina. M'agradaven molt uns de flors que duien escrit el nom, violeta, rosa, alhelí... Això de l'alhelí  crec que en català es diu violer però aleshores ho ignorava. Avui hi moltes més varietats de flors a l'abast però aleshores la nòmina era limitada. Una altra paraula en castellà molt evocadora era caléndula.
Fa ja uns quants anys es van començar a vendre cromos de picar que eren facsímils de cromos antics, anglesos la majoria. La gent del temps de les meves àvies tenia capsetes a la tapa de les quals hi enganxava cromos, a casa encara en tinc una, molt malmesa, on la meva mare hi havia desat restes de puntes de ganxet, sobrants d'antigues labors perdudes. Durant un temps em va agafar la dèria de fer col·lecció de cromos de picar d'aquests tan bonics i me'n comprava de tant en tant però sóc molt poc col·leccionista de res, així que ho vaig deixar córrer. De cromos de picar i de nines de retallar, amb els seus vestidets, encara se'n troben, però les nenes d'avui tenen moltes altres distraccions i aquestes coses són una més entre moltes.
Un meu oncle em va dir en una ocasió que allò era molt senzill i em va comprar retallables més complicats, d'aquests amb els quals feies cases i castells. En vaig construir alguns però m'omplia de pega per tot arreu, d'aquella pega imedio que feia olor d'ametlles amargues, no he tingut mai gaire traça per a aquesta mena de manualitats. 
La poca calderilla que podies aplegar per comprar nines de retallar, cromos de picar o cromos d'alguna col·lecció en concret, gairebé sempre provenien de les vendes fetes als drapaires, paper de diari, ampolles, pa sec, draps. També et podies comprar unes plantilles de cartolina que es deien lapisabio amb les quals podies endegar dibuixos amb facilitat i fins i tot estampes. 
Unes petites estampes de sants, santes i marededéus es venien en uns grans fulls dels quals la mestressa de la papereria et retallava les que volies, al mòdic preu de deu cèntims de l'època cadascuna. Una monja velleta de l'escola tenia una capseta amb estampes a la venda, suposo que d'algun excedent que havia acumulat al llarg dels anys, les venia a preu barat i n'hi havia de prou boniques. Suposo que la comunitat feia la vista grossa davant d'aquell negoci extraoficial de la monja emprenedora. Les estampes de sants eren, de fet, una varietat prou apreciada dels cromos convencionals.

Gairebé tot ho podies canviar, a escola, fer barates, vaja. Les nenes espavilades tenien molta grapa per a la petita estafa, en això de ser negociant sense escrúpols es veu que ja s'hi neix. També hi havia qui tenia habilitat per mangar, qualsevol badada feia que desapareguessin cromos, llapis o el que fos. Jo era molt badoca i una víctima fàcil. 
Tenir fills i, després, néts, et forneix una excusa per comprar coses que et fan il·lusió a tu més que no pas a les criatures del present. Quan la meva filla era petita, al migdia, anàvem a fer el volt amb unes altres mares-mestres joves, sobretot els dimecres, quan hi havia mercat a Can Vidalet, que aleshores era a prop de l'escola on treballàvem. D'aquest mercat, per raons òbvies, en deien el miércoles i, en broma, el mierdácoles. 

Una vegada un pare de l'escola que no devia trobar la dona a casa a l'hora habitual li va escriure una nota humorística en un full de la llibreta de la nena que deia, ya te habrás ido al mierdácoles a gastarte los cuartos, cariño. Cal dir que vam xalar molt amb aquella nota que segurament el jove pare no va pensar que llegiríem. 

La zona d'aquest mercat setmanal era un indret una mica feréstec quan vam començar a anar-hi però després el van urbanitzar molt bé, hi van instal·lar una magnífica biblioteca, bars i restaurants, és un lloc que fa molta patxoca, i tot i que pertany a Esplugues toca a L'Hospitalet. 

En aquells anys van sortir els ninos barriguitas, els d'abans, tan bufons, amb tants accessoris i robeta que després ens van oferir varietats multiculturals. Els qui teníem nenes petites en vam comprar de seguida en un d'aquells recorreguts dels dimecres. La mestressa de la botiga de joguines, més gran que nosaltres, ens va dir que també li encantaven i que n'havia posat un a la calaixera com si fos un nen Jesús. 

En això de les joguines s'ha volgut evitar el sexisme i la resta però he arribat a la conclusió de què hi ha ha una certa tendència natural diversificada, en general. El nét d'una amiga li va dir, fa uns dies, que té ganes d'anar a primer de primària ja que aleshores no el faran jugar amb cuinetes, com a parvulari, ja que les escoles modernes i mentalitzades, amb bona intenció i bones idees, són integradores. 

Jo també he intentat comprar cotxets i coses unisex a la meva néta sense gaire èxit, de moment. És curiós comprovar com l'antibel·licisme educatiu no aconsegueix bandejar les armes ni les lluites en activitats d'oci per a gent més grandeta, sobretot per als nois, quan s'entra en el món dels jocs d'ordinador destinats als adults per no parlar de sèries i cinema. La vida és complicada.
De tota manera les coses canvien, en els darrers anys, una tarda en què vaig anar a ajudar a la classe de cinc anys vaig escoltar una conversa entre un nen i una nena, en castellà, car era la llengua de casa seva tot i que a la classe es fes tot en català. Eren en un racó de joguines, la nena feia alguna cosa a la cuineta i el nen li va dir, mientras acabas esto yo plancho y luego vamos los dos al súper, amorcito. Aquestes coses fan emocionar, reflecteixen l'existència amable de families felices i ben avingudes. Encara em va fer més gràcia pel fet que el nen era d'aquests tabalots i una mica esventats i veure l'afició amb la qual enllestia la feina de planxar i l'afecte que mostrava a la seva jove parella era molt entendridor.

Tot això m''ha vingut al cap quan aquest matí he anat a saquejar l'Abacus i amb l'excusa de comprar cosetes per a la néta he comprat joguines que em feien gràcia a mi, un clàssic. Els homes també demanen als reis que portin trens i d'altres galindaines als seus nois, de fet. Llàstima que a llocs com Abacus no sigui habitual trobar-hi joguines de paper i cartró tot i que en els magnífics basars xinesos dels nostres temps sí que s'hi pot trobar de tot. Si algun dia desapareixen els enyorarem, aquests magatzems acolorits i amb una oferta tan diversificada que sempre em fan pensar en l'antiga publicitat radiofònica d'un basar clàssic, ja desaparegut, el Bazar Perpiñá, on s'hi anava pasito a pasito i s'hi podia trobar desde un alfiler hasta un elefante.


19.2.14

CURRÍCULUMS OCULTS I MATERIALS DIDÀCTICS D'ABANS D'AHIR

La referència que l'amic blogaire Allau va fer l'altre dia del llibre ENCERADO Y CLARIÓN m'ha evocat per art de màgia nostàlgica tot un món escolar que avui sembla perdut i que ha estat molt bescantat, de vegades amb raó i d'altres de forma injusta. 


Com podeu comprovar aquell llibre amb models de dibuixos per a les austeres pissarres del passat era obra d'un mestre, artista i professor de dibuix molt apreciat, Lluís Mallafré. He trobat poques referències biogràfiques sobre ell però per casualitat m'he ensopegat amb una web familiar on es parla d'ell i d'altres persones notables de la mateixa família. Això és el que he pogut esbrinar (copio de forma literal del blog que indico):

LUIS MALLAFRÈ GUASCH

Nacido en Tarragona en el año 1895.Maestro y profesor de dibujo.Dibujaba con un trazo muy limpio y casi infantil.Fueron famosos y distribuidos incluso por Sudamérica sus cuadernos “Estío” para trabajos escolares durante las vacaciones y otros dirigidos a los maestros para hacer dibujos en la pizarra. Hizo ilustraciones del libro de Rovira i Virgili sobre la muralla de Tarragona. Realizó proyectos de urbanización del Campo de Marte y de unas escalinatas que bajarían del mirador a la Playa del Miracle. Llegó a trabajar en la Consellería d´Ensenyament. Tras la Guerra fue depurado y mandado a una aldea castellana, renunció y volvió a Barcelona para trabajar libremente y dando clases de dibujo en las escuelas salesianas,con los años, rehabilitado, fue profesor en un instituto de segunda enseñanza.Tenía cierto parecido con mi hermano Pedro. Estaba casado con Pilar García que regentaba una óptica en dónde está ahora el café Viena.Tuvo un único hijo , Luis, abogado, que ha trabajado por el gas de Barcelona.Llegó a nonagenario, los últimos años lo cuidó una negra.

Els canvis socials i polítics han fet que moltes d'aquelles entranyables publicacions quedessin lligades a un temps ombrívol però crec que tenien valors que ens caldria recuperar. El dibuix realista s'ha menystingut de forma absurda com si anés renyit amb la creativitat quan és una eina molt útil en tot moment. Fa uns dies escrivia sobre Emili Freixas i les seves làmines i crec avui que tot pot conviure i que tot es pot aprendre i tot ajuda a aprendre.

HI ha qui creu que es neix dibuixant, escriptor o músic quan, de fet, en tot es pot millorar. Un altre tema és arribar a ser un geni, és clar, però això passa també en camps com en el de l'esport, hi ha aptituds, actituds i habilitats. No hi ha res millor per dibuixar bé que fer-ho sovint i per a aquesta finalitat tot serveix, des de l'apunt del natural a la làmina més clàssica.

Una mestra molt gran i molt sàvia, avui ja desapareguda, que va compartir amb mi una de les primeres escoles quan jo tenia uns vint anys i ella gairebé seixanta, edat que en aquell moment em semblava una eternitat, conservava algunes publicacions curioses, llibres per a mestres de la seva època, amb pocs recursos i moltes necessitats. Un d'ells era un mètode inventat per un altre mestre, destinat a l'alfabetització d'adults o a ensenyar a llegir moltes criatures, en aquelles aules superpoblades del passat. El mètode, molt pràctic, havia estat inventat per l'autor, del qual sento molt no recordar el nom, un mestre anònim que potser fins i tot s'havia autoeditat el llibre. Consistia en fer el que més endavant vaig veure explicar com si es descobrís la sopa d'all, associar les lletres a sons i gestos. Potser en català tingui el tema més dificultat, no ho sé, en aquells anys tot era en hispànica llengua oficial, com podeu imaginar. La mestre que menciono l'havia utilitzat amb gent gran i amb criatures i me'n va garantir l'efectivitat.

Aleshores no hi havia sistemes de còpia, ni tan sols màquines d'escriure, a les escoles primàries. Vaig copiar-me mig llibre a mà, dibuixos inclosos, i amb el temps se'm van perdre aquells apunts maldestres. L'autor havia experimentat el mètode en campanyes d'aquelles d'alfabetització que, de tant en tant, es feien per la geografia espanyola, poques i apressades, i crec que també s'havia aplicat en algunes casernes, doncs durant anys la mili servia a més d'un per aprendre a llegir i escriure. No he sentit a ningú del camp de l'ensenyament parlar d'aquell llibre, ni l'he vist mai més. Sovint entomem mètodes pedagògics amollats per patums que no han vist l'escola ni pel folre, la veritat, i aquestes iniciatives nostrades, tan meritòries, ni són apreciades ni són conegudes ni se'ls dóna cap valor.

Els dibuixos de Mallafré no es trobaven tan sols en indrets pedagògics, havia fet moltes coses, nines de retallar, construccions, de tot. Sobta avui comprovar de quantes coses va ser autor, entre les quals molts dels models per a treballs manuals en paper de l'Editorial Salvatella, uns treballs barats i ben explicats, molt útils. Pot ser que algú trobi carca tots aquells materials, avui la pissarra tradicional és ja un record i fins i tot se la va arribar a considerar perillosa per a la salut, a causa del polsim de guix que produïa, què hi farem. Si tot el que avui diuen que és dolent ho fos tant com diuen la gent de la meva generació i de les anteriors no hauria passat dels quaranta-i-pocs, la majoria.

La pissarra era un estri econòmic i que demanava l'esforç de copiar i d'escriure a mà amb lletra llegible, cosa aquesta que sempre m'ha costat força. Més endavant vam començar a fer còpies amb coses pintoresques, com ara una gelatina ensucrada que fabricàvem a casa nostra les seguidores del mètode Freinet i que funcionava amb uns clixés especials, se'n podien treure vint-i-pico de còpies i tot. Un cap de setmana calorós vaig arribar a la meva classe i es veu que el sucre havia atret una rastellera de formigues que pujaven per la paret, passejaven pels prestatges i es fotien sense manies aquell invent tan reeixit. Després vam fer servir els clixés encerats, amb els punxons aquells  i el vernís acolorit per arranjar errades. Tot ha passat i tot passarà i el que avui sembla modern demà serà un record i encara gràcies.