31.7.16

MITIFICACIÓ ANTIGA I MODERNA DE LA DONA PAGESA


Amb poc temps de diferència he vist dues pel·lícules, molt diferents, però amb un tret comú, el protagonisme mitificat de la dona pagesa. Una és Sunset Song i avui mateix l'Allau us n'ofereix un comentari molt més aprofundit del que pugui fer jo. He de dir que les històries noucentistes, degustades en llibre convencional o en pel·lícula i amb tirada al fulletó m'agraden força, un exemple paradigmàtic seria Lluny del brogit mundà, però en podria posar molts exemples. Sunset Song parteix d'una novel·la, poc coneguda entre nosaltres, de fet la primera part d'una trilogia que no he llegit ni crec que hagi llegit gaire gent per aquests verals, al menys fins ara, tot i que es tracta d'un clàssic escocès.

Són més de dues hores de paisatges escocesos i música adient, amb uns actors que estan prou bé però amb un guió que té molts forats.  Tot plegat fa que no t'impliquis en el drama o en els drames, car moltes tragèdies desfilen per la pantalla al llarg de la història però, al capdavall, com que quan acaba la projecció la noia encara és jove i de bon veure, tens l'esperança de què trobi un altre xicot i tiri endavant amb èxit agrari, que per això la terra és el més important a la vida, al menys per a ella, en una simbologia poc subtil sobre la deessa mare i tot això. De fet, sembla que això del nou casament s'esdevé en les dues novel·les del mateix autor que completen la trilogia, tot i que n'hi continuïn passant de tots colors. He de dir que amb d'altres obres del mateix director, Terence Davies, sovint amb crítiques remarcables i que també partien d'adaptacions literàries, he tingut una percepció semblant, ressumida en allò que deien els grans de casa, val més el farciment que el gall.



Una altra dona pagesa que podem trobar aquests dies als cinemes és la noia de Le Goût des merveilles, que aquí han titolat Pastel de pera con lavanda, en això de les transcripcions dels títols som d'allò més exòtics, tot i que s'ha de dir que després d'investigar a fons m'he trobat amb què això de les merveilles són uns pastissets semblants als orellons que els protagonistes endrapen de tant en tant. 

Aquesta és una història contemporània i romàntica, sembla que gaudim d'un d'aquests retorns idíl·lics al món rural que es donen de tant en tant i que afavoreixen la contemplació de paisatges, núvols, arbres, flors i canvis en les estacions. Els paisatges en aquest cas són els de la Provença francesa i les peres tenen un cert protagonisme però la lavanda surt més aviat per fer bonic. 

Una vídua molt maca, amb dos fills i trenta-set anys, problemes de crèdit i un pretendent poc atractiu, atropella sense voler un xicot amb la qual estableix una relació que esdevindrà amorosa, cosa una mica difícil de creure, tot i que la vida té moltes sorpreses. El noi pateix la síndrome d'Asperger, un autisme moderat, si és que se'n pot dir autisme, i això ens porta també a aquesta lectura actual i bonista de les deficiències o diferències, com en vulguem dir, molt del gust de certs sectors del públic modern.

La pel·lícula ha estat molt ben acollida per determinada crítica però a mi, tot i que admeto haver passat una agradable estona veient-la no m'ha convençut, malgrat que els actors són bons, poc coneguts per nosaltres, així com el seu director, Eric Besnard i que era conscient de l'etiqueta de comèdia romàntica que l'acompanyava. He de dir que el tractament de l'Asperger està ben fet, potser una mica exagerat pel que fa a les capacitats específiques del protagonista, però al capdavall en els temes mentals ens trobem a les beceroles i els diagnòstics no poden amagar que cada cas és ben diferent d'un altre tot i que existeixin determinades característiques comunes. 

Són dues històries molt diferents, allunyades en el to, el temps i les circumstàncies, àdhuc les geogràfiques, però en tots dos casos ens mostren dames lluitadores, gairebé dones fortes bíbliques, que cuinen, netegen, pasturen o llauren i tenen temps de fer-ho tot. També són boniques, virtut imprescidible ara per ara, ja que una de les diferències a reivindicar a fons és la de la lletjor femenina poc vistosa,  de bon cor, valentes, coratjoses, mares exemplars i aferrades al tros de forma vitalista i devota. 

Diuen els tòpics acadèmics que el modernisme potenciava la natura i les seves virtuts mentre que el noucentisme ens retornava a la civilització urbana i assenyada i que aquestes constants es van alternant al llarg de la història de la literatura i, ara també, del cinema. Vet aquí perquè els enciams simbòlics tenen tant d'èxit en el present turístic, tot i que avui aquests dos móns, al menys a casa nostra, interaccionen d'allò més i potencien això que en diuen parcs temàtics. Aquestes dues pel·lícules, cadascuna a la seva manera, també són una mica parcs temàtics, de fet. 

5 comentaris:

Allau ha dit...

Trobo molt encertat que les titllis de parcs temàtics, encara que a la de les peres no m'hi penso acostar ni en pintura.

Júlia ha dit...

Allau, confesso que vaig passar una estona distreta, els de La Claqueta, de vegades els escolto, la van deixar pels núvols, potser pel fet que en surten molts i també que es veu que es van enamorar de la pagesa provençal. Però quan més hi penso, més em grinyola.

Júlia ha dit...

ja no em puc refiar ni del Jaume Figueras, darrerament

gloria abras pou ha dit...

Jo ja fa molt temps que no em refio de Jaume Figueras.De joveneta me'l prenia molt seriosament però, fer-se gran té això, aprens o així ho creus i escoltes altres opinions mentre t'aferres a tenir la teva pròpia.
La pel·lícula escocesa, de la que tu i l'Allau en feu esment, tindria certa atracció per mi si no fos que ambdós denuncieu les falles del guió.
Quant a la de les peres i l'espígol el títol ja em tira endarrere. Per molt que, de ben segur mostra meravellosos paisatges provençals, és aquí on per mi té la trampa, preciosos paratges i guions de paper mullat...fa anys que passa. El que tu dius, val més el farciment que el gall.
Gràcies peer la informació. No les veuré.

Júlia ha dit...

Glòria, de vegades m'agrada anar al cinema'en blanc', sense haver llegir ni escoltat opinions, el mateix pel que fa als llibres, el fet és que també m'agrada 'anar al cine' per l'activitat i el ritual, no són grans pelis, pel meu gust, però tenen les seves virtuts, sobretot paisatgístiques, també m'ha agradat que sortís un Asperger, vaig tenir un alumne molt estimat amb aquestes característiques i trobo que, tot i que amb certa idealització, se'n surten prou bé, una altra cosa és que la història d'amor sigui versemblant tot i que per sort la realitat no té perquè ser versemblant. Això d'anar al cine per anar al cine em deu haver quedat del temps de les sessions contínues al barri.