LA CLAROR DEL PONENT PORTEU-ME EN UNA TASSA...

La claror del ponent porteu-me en una tassa

compteu les gerres del matí i digueu-me

quanta rosada hi cau:

digue-me fins on salta la claredat del dia

i a quina hora s'adorm el qui teixia

l'amplada del cel blau...

A Quiet passion, rebatejada com Historia de una pasión, reconversió poc adient pel fet que no incideix en el tipus de passió interior que se'ns explica, és la darrera pel·lícula de Terence Davies. No he vist cap pel·lícula d'aquest director que m'acabés de fer el pes, tot i que tenen moltes virtuts, gust pels detalls, bona ambientació, referències literàries i actors i actrius molt ben triats. Aquí, com és sabut, ens expliquen la vida d'Emily Dickinson, considerada una de les poetes més rellevants de l'època, als Estats Units. 

Aquesta biografia cinematogràfica té moments molt brillants, reflecteix aspectes interessants d'aquella societat tan puritana, amb un respecte absolut per l'autoritat paterna i amb una religiositat aclaparadora. Tot i amb això em temo que qui s'acosti al cinema sense haver assolit abans uns coneixements previs sobre l'escriptora, la seva època i el seu món es quedarà una mica desconcertat. La durada de dues hores resulta feixuga considerant que poques coses li passen, a l'escriptora, que va ser una dona excèntrica i rareta, tancada a la seva habitació i en el seu univers íntim. 

Malgrat les característiques de la persona biografiada s'intenta humanitzar-la, se li reconeix fins i tot alguna espurna d'humor i d'ironia. La cunyada, també poeta, i amb la qual va tenir una relació important, relació que avui, mirada des del maliciós i poc innocent present hi ha qui pensa que podia haver estat amorosa, queda aquí tot just esbossada, però això es el de menys. La guerra i la política passen de pressa i de puntetes, constatem que la pràctica segons la qual els rics es podien lliurar d'anar a la guerra cercant un substitut era ben vigent aleshores. 

És l'època de les Brontë, de Gaskell, un temps en el qual les dones, fins i tot en països suposadament avançats, tenien poques possibilitats més enllà del matrimoni i encara bo si, com en el cas de Dickinson, comptaven amb una família amb una bona posició econòmica i amb la seva cultureta, fins i tot amb idees generoses enfront de coses com ara l'esclavisme. El pare li recorda en una de les escenes que a la casa tenen empleats i no pas criats, i que  se'ls ha de tractar amb respecte i consideració.

Precisament fa uns dies comentàvem amb una meva amiga que també escriu les moltes virtuts de les versions que Marià Manent va fer de poemes de Dickinson. No puc valorar la fidelitat als originals però tinc devoció per les versions de Manent, fins i tot per les versions de poesia xinesa que va traduir a partir de l'anglés. Fa anys vaig llegir els poemes de Dickinson i no em van acabar de fer el pes, però tot té el seu moment i aquests dies, repassant les versions de Manent, els trobava moltes més virtuts. És clar que tot s'ha de situar en el seu context. Les excentricitats de l'escriptora semblen, contemplades des del present, una possible defensa en front d'una realitat encotillada i on la poesia, la lectura, la música, eren sortides que permetien, al menys, un respir.

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes

ara que es dalla el fenc...

MITIFICACIÓ ANTIGA I MODERNA DE LA DONA PAGESA

Amb poc temps de diferència he vist dues pel·lícules, molt diferents, però amb un tret comú, el protagonisme mitificat de la dona pagesa. Una és Sunset Song i avui mateix l'Allau us n'ofereix un comentari molt més aprofundit del que pugui fer jo. He de dir que les històries noucentistes, degustades en llibre convencional o en pel·lícula i amb tirada al fulletó m'agraden força, un exemple paradigmàtic seria Lluny del brogit mundà, però en podria posar molts exemples. Sunset Song parteix d'una novel·la, poc coneguda entre nosaltres, de fet la primera part d'una trilogia que no he llegit ni crec que hagi llegit gaire gent per aquests verals, al menys fins ara, tot i que es tracta d'un clàssic escocès.

Són més de dues hores de paisatges escocesos i música adient, amb uns actors que estan prou bé però amb un guió que té molts forats.  Tot plegat fa que no t'impliquis en el drama o en els drames, car moltes tragèdies desfilen per la pantalla al llarg de la història però, al capdavall, com que quan acaba la projecció la noia encara és jove i de bon veure, tens l'esperança de què trobi un altre xicot i tiri endavant amb èxit agrari, que per això la terra és el més important a la vida, al menys per a ella, en una simbologia poc subtil sobre la deessa mare i tot això. De fet, sembla que això del nou casament s'esdevé en les dues novel·les del mateix autor que completen la trilogia, tot i que n'hi continuïn passant de tots colors. He de dir que amb d'altres obres del mateix director, Terence Davies, sovint amb crítiques remarcables i que també partien d'adaptacions literàries, he tingut una percepció semblant, ressumida en allò que deien els grans de casa, val més el farciment que el gall.

Una altra dona pagesa que podem trobar aquests dies als cinemes és la noia de Le Goût des merveilles, que aquí han titolat Pastel de pera con lavanda, en això de les transcripcions dels títols som d'allò més exòtics, tot i que s'ha de dir que després d'investigar a fons m'he trobat amb què això de les merveilles són uns pastissets semblants als orellons que els protagonistes endrapen de tant en tant. 

Aquesta és una història contemporània i romàntica, sembla que gaudim d'un d'aquests retorns idíl·lics al món rural que es donen de tant en tant i que afavoreixen la contemplació de paisatges, núvols, arbres, flors i canvis en les estacions. Els paisatges en aquest cas són els de la Provença francesa i les peres tenen un cert protagonisme però la lavanda surt més aviat per fer bonic. 

Una vídua molt maca, amb dos fills i trenta-set anys, problemes de crèdit i un pretendent poc atractiu, atropella sense voler un xicot amb la qual estableix una relació que esdevindrà amorosa, cosa una mica difícil de creure, tot i que la vida té moltes sorpreses. El noi pateix la síndrome d'Asperger, un autisme moderat, si és que se'n pot dir autisme, i això ens porta també a aquesta lectura actual i bonista de les deficiències o diferències, com en vulguem dir, molt del gust de certs sectors del públic modern.

La pel·lícula ha estat molt ben acollida per determinada crítica però a mi, tot i que admeto haver passat una agradable estona veient-la no m'ha convençut, malgrat que els actors són bons, poc coneguts per nosaltres, així com el seu director, Eric Besnard i que era conscient de l'etiqueta de comèdia romàntica que l'acompanyava. He de dir que el tractament de l'Asperger està ben fet, potser una mica exagerat pel que fa a les capacitats específiques del protagonista, però al capdavall en els temes mentals ens trobem a les beceroles i els diagnòstics no poden amagar que cada cas és ben diferent d'un altre tot i que existeixin determinades característiques comunes. 

Són dues històries molt diferents, allunyades en el to, el temps i les circumstàncies, àdhuc les geogràfiques, però en tots dos casos ens mostren dames lluitadores, gairebé dones fortes bíbliques, que cuinen, netegen, pasturen o llauren i tenen temps de fer-ho tot. També són boniques, virtut imprescidible ara per ara, ja que una de les diferències a reivindicar a fons és la de la lletjor femenina poc vistosa,  de bon cor, valentes, coratjoses, mares exemplars i aferrades al tros de forma vitalista i devota. 

Diuen els tòpics acadèmics que el modernisme potenciava la natura i les seves virtuts mentre que el noucentisme ens retornava a la civilització urbana i assenyada i que aquestes constants es van alternant al llarg de la història de la literatura i, ara també, del cinema. Vet aquí perquè els enciams simbòlics tenen tant d'èxit en el present turístic, tot i que avui aquests dos móns, al menys a casa nostra, interaccionen d'allò més i potencien això que en diuen parcs temàtics. Aquestes dues pel·lícules, cadascuna a la seva manera, també són una mica parcs temàtics, de fet.