19.12.16

PESCADORS DE SOMNIS MALMESOS


Resultat d'imatges de els pescadors chigozie obioma


Resultat d'imatges de els pescadors chigozie obioma


He llegit aquests dies la novel·la Els pescadors, editada per Quaders Crema. Siruela la va publicar en castellà fa poc. L'autor, Chigozie Obioma (Akure, 1986), és un jove escriptor nigerià, ha estudiat a llocs diferents i actualment treballa en una universitat americana. Aquesta és la seva primera novel·la llarga, ha rebut guardons i una nominació al Main Booker. Ha comptat amb una bona promoció i s'ha traduït a molts idiomes. Es tracta d'una història familiar, escrita en anglès, però situada en un context que encara coneixem poc, aquest món africà on conviuen el passat i el present, una convivència que sovint és traumàtica i espinosa.

El narrador, Ben, ens explica la seva infantesa i les tragèdies que la van condicionar quan ja és un jove, un adult. Pertany a una família de classe mitjana, nombrosa, que quedarà marcada per uns fets tràgics moguts per una atzarosa fatalitat. L’autor utilitza un llenguatge complex, treballat, amarat de descripcions, comparacions i metàfores i que beu en les fons inherents a una societat que es modernitza amb dificultat i en la qual convergiexen l’occidentalització i la pervivència de mites i llegendes pròpies. I també, així mateix, les característiques d’un món primitiu, rural, ple de contradiccions, en el qual, per llunyà que ens pugui semblar, hi podem retrobar evocacions de la gent de les nostres pròpies generacions anteriors.

Obioma utilitza frases en igbo, una de les llengües nigerianes, i des del nostre món occidental no podem valorar a fons si els diàlegs són o no versemblants. Potser es tracti, com han opinat alguns crítics africans, d’un llibre sobre nigerians escrit per als occidentals, però és que l’autor compta en el seu procés de formació amb un munt d’influències diverses que es reflecteixen en l’estructura del llibre. El fet és que el relat captiva i inquieta, ens passeja per un món en el qual l’autoritat paterna pot semblar brutal en ocasions, contemplada des del nostre present, però es troba a faltar quan fa fallida i resulta atenuada per l’amor que, sense cap mena de dubte, existeix entre els membres d’aquesta família sacsejada per la desgràcia. Aquest pare no és un padre padrone, vol que els fills estudiïn, siguin homes de profit i amb carreres importants, tot i que ha de quedar clar qui mana, encara que sigui a cops de corretxa.

L’autor ha estat influenciat per la mitologia occidental i en aquesta història hi retrobem mites clàssics, com ara l’enfrontament entre germans, absurd, inútil, i inevitable, que aconseguirà esberlar les il·lusions sobre el futur del pare de família i ajornar, una vegada i una altra, l’anada dels germans al Canadà, que esdevé un altre mite llunyà, inabastable.  La desgràcia arriba per molts motius, a la família, però sobretot a causa d’una profecia, la d’un boig, víctima d’una irracionalitat que té una gran part de símbol, de metàfora. En alguns comentaris sobre el llibre hi ha qui fins i tot ha volgut identificar aquest boig amb occident. Jo no aniria tant enllà però, vaja, és interessant pensar-hi.

Els infants d’aquest relat miren pel·lícules juvenils, llegeixen, veuen la televisió i juguen amb la consola i al mateix temps estan immergits en un mon dominat per creences lligades a la tradició, que podem considerar supersticions des d’un punt de vista reduccionista. Tot i que encara avui, en el nostre món més proper, hi ha qui creu en aquesta mena de coses i en misteris improbables. I és que les diferències entre la gent, fins i tot en persones molt allunyades culturalment i geogràfica, sovint són molt més superficials del que voldríem creure.

Malgrat un ambient que en ocasions pot semblar irreal, que juga amb les comparacions dels personatges amb animals, segons les seves característiques, o que ens mostra un riu amb un poder inquietant, prohibit als infants, i un fatalisme menat pel destí, l’autor fa un munt de referències reals al seu país, al sistema polític, als governants i a un nivell de violència, enfrontament i corrupció que millora amb problemes i enmig de grans dificultats. 

L’herència colonial és dolorosa, va contribuir a la divisió i l’enfrontament però l’autor tampoc no la rebutja de forma absoluta. Obioma ha manifestat en ocasions que l’anglès és per ell una llengua pròpia, un instrument que li ha estat imposat però que s’ha fet seu, i que li aporta cultura i beneficis. M'agrada la visió que té l'autor sobre l'anglès, de vegades he volgut fer raonaments semblants a dogmàtics ortodoxos a l'entorn del castellà i no m'he sabut explicar amb tanta claredat. 

Fa anys vam entomar allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, un moviment que va comptar amb una promoció intensiva i que va propiciar l'aparició de grans noms, molt coneguts, i d'altres, tant o més interessants, que no van tenir tanta sort mediàtica. Avui, potser sense fer tant de soroll, els joves autors d’aquest món africà en procés de desenvolupament, que sovint no surt per la televisió i que ens és força desconegut, van emergint i renovant el panorama literari, i ens enfronten amb una realitat diferent i atractiva. És probable que ens calgui consultar la història recent de Nigèria, en llegir aquest llibre, em temo que, en general, en sabem poca cosa, ara per ara. Àfrica és la gran absent dels telediaris i, quan se'n parla, les coses s'expliquen poc i malament, jo diria que més aviat per ignorància que no pas per mala fe, en molts casos. 

ChigozieObioma potser ha volgut dir-nos massa coses en aquesta primera novel·la que és, a la vegada, una tragèdia familiar, un homenatge al gran autor nigerià, Chinua Achebe, un quadre gairebé costumista i una metàfora sobre el seu país i la qual, malgrat tot, ens és propera i comprensible.  I és que el dolor d’una mare quan perd un fill, la frustració d’un pare amb una ambició excessiva sobre el futur dels seus descendents però que, al mateix temps, és incoherent pel que fa la seva autoritat, o l’odi que es pot generar entre germans per motius diversos, són fets dels quals podem trobar molts exemples en la vida quotidiana, en la literatura universal de tots els temps i en els mites i llegendes en les quals s'uneixen i transformen les diferents cultures. 

L’autor no és deixa arrossegar del tot pel destí i ens consola amb una esperança que supera culpes i tragèdies, la vida continua, tot i que res no serà com era o com hauria pogut ser. I un nou món urbà, amb totes les seves servituds, canviarà el paisatge de forma apressada i, segurament, irreversible.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Siruela se caracteriza por imprimir libros de calidad, me refiero a los autores), aunque para mi es un completo desconocido.
¿Qué hago ?
¿Lo recomiendas ?
Un abrazo

Júlia ha dit...

Miquel, no quiero recomendar nunca nada, somos todos muy distintos, si tienes interés por la cultura africana moderna y joven te interesará, a mi me ha gustado. Pero no me hago responsable, je, je. Lo mejor a veces es pedirlo prestado en una biblioteca i después, si gusta, comprarlo, considerando que hoy no tenemos en casa un espacio excesivo, también te lo puedo pasar, si quieres, yo lo tengo en catalán. Yo pediré en la biblio alguno de Achebe, ahora que estoy interesada en el tema. Para mi también era un completo desconocido hasta anteayer. Es muy joven y puede dar sorpresas o bien pasar al olvido, quién sabe.

gloria abras pou ha dit...

Tens raó, recomanar és una responsabilitat i, avui dia, ni sobre el temps ni els diners per anar adquirint llibres -al menys, a mi-i val a dir que encara me'n compro molts.

Al post anterior he insistit, Júlia.

Salut!

Tot Barcelona ha dit...

OK, Depende, JÚLIA de la traducción.
El catalán si está traducido por un docto, cap problema, lo mismo digo por el castellano.
Depende mucho, mucho de la traducción.
Haré lo que recomiendas, iré a la biblio del Carmel, a ver que pasa. Pero hay traductores, insisto que los prefiero en catalán. Suenan mejor, se ajustan más , se pierden menos detalles...en fin, ¿qué puedo decirte que no sepas ?
Salut

Júlia ha dit...

Glòria, és que no sóc qui per a recomanar res, comento el que llegeixo i dic la meva opinió personal, un altre tema és si coneixes molt la persona a qui recomanes, què li agrada, què ha llegit, la confiança que us teniu...

Júlia ha dit...

Miquel, no puedo valorar las traducciones si no sé el idioma original, sin embargo algo se intuye, lo admito, pero también puede ser recreación, hay traductores que incluso han mejorado el original, recuerdo que en la universidad comentábamos esto en una ocasión con Ricard Salvat. Ya es un milagro que haya traductores, están mal pagados en general y se traduce en exceso porque se publica mucho. Pero la traducción es imprescindible, claro. Ahora me sabe mal no saber más idiomas, al menos inglés, alemán...