PESCADORS DE SOMNIS MALMESOS

He llegit aquests dies la novel·la Els pescadors, editada per Quaders Crema. Siruela la va publicar en castellà fa poc. L'autor, Chigozie Obioma (Akure, 1986), és un jove escriptor nigerià, ha estudiat a llocs diferents i actualment treballa en una universitat americana. Aquesta és la seva primera novel·la llarga, ha rebut guardons i una nominació al Main Booker. Ha comptat amb una bona promoció i s'ha traduït a molts idiomes. Es tracta d'una història familiar, escrita en anglès, però situada en un context que encara coneixem poc, aquest món africà on conviuen el passat i el present, una convivència que sovint és traumàtica i espinosa.

El narrador, Ben, ens explica la seva infantesa i les tragèdies que la van condicionar quan ja és un jove, un adult. Pertany a una família de classe mitjana, nombrosa, que quedarà marcada per uns fets tràgics moguts per una atzarosa fatalitat. L’autor utilitza un llenguatge complex, treballat, amarat de descripcions, comparacions i metàfores i que beu en les fons inherents a una societat que es modernitza amb dificultat i en la qual convergiexen l’occidentalització i la pervivència de mites i llegendes pròpies. I també, així mateix, les característiques d’un món primitiu, rural, ple de contradiccions, en el qual, per llunyà que ens pugui semblar, hi podem retrobar evocacions de la gent de les nostres pròpies generacions anteriors.

Obioma utilitza frases en igbo, una de les llengües nigerianes, i des del nostre món occidental no podem valorar a fons si els diàlegs són o no versemblants. Potser es tracti, com han opinat alguns crítics africans, d’un llibre sobre nigerians escrit per als occidentals, però és que l’autor compta en el seu procés de formació amb un munt d’influències diverses que es reflecteixen en l’estructura del llibre. El fet és que el relat captiva i inquieta, ens passeja per un món en el qual l’autoritat paterna pot semblar brutal en ocasions, contemplada des del nostre present, però es troba a faltar quan fa fallida i resulta atenuada per l’amor que, sense cap mena de dubte, existeix entre els membres d’aquesta família sacsejada per la desgràcia. Aquest pare no és un padre padrone, vol que els fills estudiïn, siguin homes de profit i amb carreres importants, tot i que ha de quedar clar qui mana, encara que sigui a cops de corretxa.

L’autor ha estat influenciat per la mitologia occidental i en aquesta història hi retrobem mites clàssics, com ara l’enfrontament entre germans, absurd, inútil, i inevitable, que aconseguirà esberlar les il·lusions sobre el futur del pare de família i ajornar, una vegada i una altra, l’anada dels germans al Canadà, que esdevé un altre mite llunyà, inabastable.  La desgràcia arriba per molts motius, a la família, però sobretot a causa d’una profecia, la d’un boig, víctima d’una irracionalitat que té una gran part de símbol, de metàfora. En alguns comentaris sobre el llibre hi ha qui fins i tot ha volgut identificar aquest boig amb occident. Jo no aniria tant enllà però, vaja, és interessant pensar-hi.

Els infants d’aquest relat miren pel·lícules juvenils, llegeixen, veuen la televisió i juguen amb la consola i al mateix temps estan immergits en un mon dominat per creences lligades a la tradició, que podem considerar supersticions des d’un punt de vista reduccionista. Tot i que encara avui, en el nostre món més proper, hi ha qui creu en aquesta mena de coses i en misteris improbables. I és que les diferències entre la gent, fins i tot en persones molt allunyades culturalment i geogràfica, sovint són molt més superficials del que voldríem creure.

Malgrat un ambient que en ocasions pot semblar irreal, que juga amb les comparacions dels personatges amb animals, segons les seves característiques, o que ens mostra un riu amb un poder inquietant, prohibit als infants, i un fatalisme menat pel destí, l’autor fa un munt de referències reals al seu país, al sistema polític, als governants i a un nivell de violència, enfrontament i corrupció que millora amb problemes i enmig de grans dificultats. 

L’herència colonial és dolorosa, va contribuir a la divisió i l’enfrontament però l’autor tampoc no la rebutja de forma absoluta. Obioma ha manifestat en ocasions que l’anglès és per ell una llengua pròpia, un instrument que li ha estat imposat però que s’ha fet seu, i que li aporta cultura i beneficis. M'agrada la visió que té l'autor sobre l'anglès, de vegades he volgut fer raonaments semblants a dogmàtics ortodoxos a l'entorn del castellà i no m'he sabut explicar amb tanta claredat. 

Fa anys vam entomar allò que es va dir el boom de la literatura hispanoamericana, un moviment que va comptar amb una promoció intensiva i que va propiciar l'aparició de grans noms, molt coneguts, i d'altres, tant o més interessants, que no van tenir tanta sort mediàtica. Avui, potser sense fer tant de soroll, els joves autors d’aquest món africà en procés de desenvolupament, que sovint no surt per la televisió i que ens és força desconegut, van emergint i renovant el panorama literari, i ens enfronten amb una realitat diferent i atractiva. És probable que ens calgui consultar la història recent de Nigèria, en llegir aquest llibre, em temo que, en general, en sabem poca cosa, ara per ara. Àfrica és la gran absent dels telediaris i, quan se'n parla, les coses s'expliquen poc i malament, jo diria que més aviat per ignorància que no pas per mala fe, en molts casos. 

ChigozieObioma potser ha volgut dir-nos massa coses en aquesta primera novel·la que és, a la vegada, una tragèdia familiar, un homenatge al gran autor nigerià, Chinua Achebe, un quadre gairebé costumista i una metàfora sobre el seu país i la qual, malgrat tot, ens és propera i comprensible.  I és que el dolor d’una mare quan perd un fill, la frustració d’un pare amb una ambició excessiva sobre el futur dels seus descendents però que, al mateix temps, és incoherent pel que fa la seva autoritat, o l’odi que es pot generar entre germans per motius diversos, són fets dels quals podem trobar molts exemples en la vida quotidiana, en la literatura universal de tots els temps i en els mites i llegendes en les quals s'uneixen i transformen les diferents cultures. 

L’autor no és deixa arrossegar del tot pel destí i ens consola amb una esperança que supera culpes i tragèdies, la vida continua, tot i que res no serà com era o com hauria pogut ser. I un nou món urbà, amb totes les seves servituds, canviarà el paisatge de forma apressada i, segurament, irreversible.