20.2.17

IMATGES DE LA CATALUNYA HETERODOXA

Resultat d'imatges de PANTOJA SANT JORDI


Por si hay una pregunta en el aire 
Por si hay alguna duda sobre mi 

Hoy quiero confesarme 
Hoy que me sobra tiempo 
Voy a contarle a todos como soy...


No sóc especialista en el tema de la cobla però no podem deixar d'admetre que a Catalunya hi ha públic per a tots els gustos. Alguns diaris han explicat l'escalf del públic del Sant Jordi durant l'actuació de la Pantoja, d'altres han evidenciat, de forma una mica perversa, que el recinte no va omplir del tot o han incidit en el preu de les entrades, ni més cares ni més barates, per cert, que moltes altres que es vénen per a concerts de tota mena.

A un canal friki de la tele, fa uns dies, amb certa malícia, comentaven que ya se vería en Barcelona. Doncs deunidó, moltes senyores, també senyores catalanes de tercera o quarta generació, i alguns admiradors masculins de la diva omplien els voltants de l'indret i manifestaven sense manies que els agradava aquell tipus de música. Al capdavall, comentaven, la dama ha pagat les seves relliscades amb calerons i presó, mentre que molts corruptes de tota mena se n'han sortit millor i la gran majoria ni tan sols canten, ni bé ni malament, vaja.

A mi, pel que fa a la cobla, m'agradava la Piquer i, anys després, vaig ser fan de la recuperació del gènere que va fer Carlos Cano tot i que hem d'admetre que el gran cantant va aparcar, amb allò de la recuperació de la tradició, una tendència juvenil molt més contestatària i no va ser l'únic. Quan escolto la seva cançó sobre l'oblidat cas Almeria encara m'esgarrifo. Amb la Jurado i la Pantoja no hi he acabat de connectar mai, la veritat. Però no els trec mèrit, encara que jo tiri més cap al Poveda o la Mayte Martín els quals, a més a més, són de casa, gairebé.

Tampoc no m'agrada el Sant Jordi, facin el que facin. Em fa angúnia contemplar com cantants nostrats, els quals vaig conèixer en sales parroquials de petit format i en un context proper i intimista fan calaix amb macroconcerts, quan els convé, precisament ara que són a l'edat de la jubilació i ja haurien de tenir els estalvis fets. Avui tot es fa a l'engròs i per audiències, quanta més gent millor sembla ser la causa que es promociona, el programa que s'emet o l'exposició que s'inaugura. Allò de Juan Ramón Jiménez, a las minorías, siempre, sembla una vulgaritat elitista i passada de moda. Però caldria no oblidar que els enemics del poble acostumen a lluitar sols i rebutjats.

Als meus pares, catalans de generacions, els encantava una bona part de la cobla i del flamenc. Van anar a veure la Pantoja quan era una noieta de divuit anys i en van venir encantats, no sé si de l'Apolo o del Victòria, en tot cas de ben a prop de casa. Quan jo era petita hi havia una devoció, que es va perllongar en el temps, per la Lola Flores. Hi ha cantants d'aquest gènere que sobrepassen la professió per esdevenir personatges, mites, llegendes. Llegendes que als catalans amarats d'estètica ens poden semblar, si més no, una mica surrealistes, però que també consoliden el mite i l'anhel de tafaneria del públic heterodox. En un altre camp, però no tan lluny pel que fa a divisme, vam tenir el cas de la Montiel, a qui un altre heterodox, Terenci Moix, va aconseguir arrodonir-ne la mitificació i perllongar-la en el temps. 

A la imprescindible Ràdio 4 fan un programa excel·lent a l'entorn del flamenc, eclèctic i intel·ligent, Planeta Omega, a càrrec de Pere Pons. Per cert, és una llàstima que aquesta ràdio que tantes alegries em dóna, encara, no pensi en recuperar l'excel·lent programa de cançó francesa que durant tants anys va emetre Enric Cusí a la malauradament desapareguda COM i que després va surar una mica per Ràdio Estel. La ràdio, en general, té moltes estranyes desaparicions poc explicades de tant en tant i per això cal aprofitar aquest Planeta Omega mentre duri. Un altre programa que enyoro, desaparegut i que havia passat per diferents emissores va ser Voces con swing. 
Resultat d'imatges de Perales
La senyora Pantoja pot provocar rebuig a causa de la faramalla que l'ha envoltat des de fa anys. Però una cosa és la parafernàlia familiar i frívola i l'altra el tema musical i professional, com en tants casos. Algunes bones lletres de cançons de la Pantoja, com també de la Jurado, les ha escrit Perales, sobre qui vam fer tanta broma en temps pretèrits, gràcies a l'enyorat Perich. El cantant responia així a una pregunta de fa uns anys sobre com es prenia les ironies de l'humorista:


Hola José Luis. ¿Le hicieron mucho daño las críticas constantes del gran humorista catalán Perich? ¿Se acuerda aún de todo aquello? Saludos y gracias.-


No. Contrariamente a lo que pensaba la gente entonces, yo me divertía mucho con las viñetas que me hacía cada semana. Tanto es así que cuando hice mi primera presentación en Sony recopilamos varias de las viñetas y las regalamos en la presentación del disco. Nunca me molestó. Incluso cuando murió Perich escribí una viñeta en la que salía volando, llegaba al cielo y cuando llegaba estaba sonando el velero. Lo tomé con mucha deportividad. Tuve un encuentro con él en un programa de tv a través de la polémica que se creó y acabó confesandome que en su casa le gustaba mi música a todo el mundo y que por favor le firmara mis discos. Al día siguiente se publicó en un periódico 'Perales gana por K.O. a Perich'. Yo siempre encajé sus críticas.


De tota manera crec que al principi no li devia fer gràcia, com no n'hi fan a molta gent coneguda les imitacions, de vegades força estripades i xarones, del Polònia. Al capdavall, per no quedar malament, tothom sembla acceptar el tema amb esportivitat, però en general que es fotin de nosaltres o que ens dibuixin la caricatura no ens resulta agradable, d'entrada. Molts dels humoristes que creuen que la resta ha d'aguantar les seves brometes sublims té molt poca corretja quan fan broma amb ells, Boadella es va picar a causa d'una obreta que van fer en un teatre petit sobre la seva persona, per posar un exemple recent. 

Referent al tema de Perich, encara que en algun lloc he llegit que no suportava el Perales no era ben bé així, ell mateix explicava que hauria pogut fer broma amb qualsevol altre, com ara amb l'Osborne, però que el Perales havia arribat abans. A més a més, dir-se Perales té ja una mena de valor humorístic afegit. Una gran part de l'humor de Perich és plenament vigent, del tot actual i es troba a faltar. Avui l'humor és estripat, caut, políticament correcte i xaró a la moderna. O així m'ho sembla a mi, que ja em faig vella. Per això coses com ara l'èxit pantojià fins i tot em provoquen tendresa, nostàlgia retrospectiva, semblen d'un altre temps i, en canvi, són del present. Seria una llàstima que la Catalunya rància acabés amb Ràdio Olé i tantes altres coses culturals eclèctiques que són ben nostres i que, per molts intents elitistes que s'han fet per tal de neutralitzar-ne la realitat, continuen vigents i gaudeixen de bona salut.




8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La 'copla' pels que tenim certa edat, està prou arrelada, el Serrat del començament tenia alguna cançó de 'copla', com m'en vaig a peu, i en el meu imaginari hi Marifè de Triana, Carlos Cano, Valderrama i altres, potser per qué en una época determinada sonàven molt a la radio.
Ara no està ben vist, la 'copla' no toca, valgui el joc de paraules, encara que no se si és correcte escriure 'cobla' en català, em sona a sardanes.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que el tema lingüístic no està clar del tot, a molts llocs es refereixen a l'andalusa com a 'copla' però la posen en cursiva o entre cometes, el diccionari català no recull 'copla', però el fet és que les dues paraules tenen el mateix origen i 'cobla' té molts significats. També he trobat 'cobla andalusa', bé, com que el cas és que ens entenguem, al capdavall...

Ara no toca però la toquen sovint, per a escàndol dels puristes.

gloria abras pou ha dit...

Jo encara escolto copla de tant en tant. Als meus pares i sobretot a la meva mare els hu agradava molt. La mama em va introduir en la gran Piquer però no ens varem descuidar mai l'estupenda Imperio Argentina. Valderrama i Farina. Aqyest últim feia un "Vino amargo" irrepetible.
Poveda guanya molt en cd perquè sent innegable que canta bé va molt mancat de veu. A la tercera fila ja no l'escoltes i necessita molt el micròfon que, per desgràcia, de vegades li distorsiona el so. Quant a Maite Martín em sembla esplèndida.
També la meva mare em va fer veure que Sara Montiel cantava bé. I és cert. La veu era nítida, el castellà impecable i el fraseig perfecte. No olidaré a Lola Flores que més enllà de cantant i balladora ha estat un fenòmen, una força de la naturalesa. Ai! A tu vera!.
Serrat ha estat un gran admirador de Valderrama. Quant a Carlos Cano, ja t'ho vaig dir una vegada, canta bé però és "tonadillera" i això em crea rebuig.També m'agrada molt, dels moderns, Falete.

T'he deixat un altra comentari al post de la "Jackie".

Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, jo crec que, en general, i atenent a la diversitat d'oferta, per aquí sempre hi ha hagut afició al flamenc o a la cobla andalusa o a aquest tipus de cançó popular.

Júlia

Lectoracorrent ha dit...

Si els cantants fan ara macroconcerts és perquè el negoci de la música ha canviat. Abans la major part dels seus ingressos procedien de la venda de discos. Ara, però, de discos, se'n venen molt pocs i molta gent pirateja les cançons per Internet, en comptes de comprar-les. El recurs que els queda són les gales i concerts. I com més gent hi acudeixi, millor per a ells.

Júlia ha dit...

Això és cert, Lectora, i en sóc conscient i tothom s'ha de guanyar la vida, però hi ha gèneres que admeten millor la massificació que no pas uns altres i vaig viure una època en la qual tampoc no es venien molts discos d'aquells cantants, per exemple, de la Nova Cançó que actuaven en centres de barri, parròquies i on fos, de forma generosa, em va sobtar com gent aparentment tan 'compromesa' s'aficionava als calerons però no entraré en detalls per no personalitzar i perquè tothom té dret als seus mites. Tot ha canviat molt, el món de la música, el de la literatura, em temo que poca cosa s'hi pot fer i la gent ha de sobreviure com pot, alguns ni tan sols es poden donar a conèixer, per cert, encara sort de les xarxes.

gloria abras pou ha dit...

Jo tinc amics i coneguts que no volen ni sentir parlar de la copla i, fins i tot, en tinc que es neguen a llegir en castellà. Parlo de bona gent amb altres idees.
Encara t'he deixat un altra petit comentari al posst de Jackie.

Júlia ha dit...

Glòria, hi ha de tot, aquests són els ortodoxos, per això he posat per nom a l'entrada això de la Catalunya heterodoxa, que existeix encara que hi hagi a qui no li abelleixi.