IMPRESCINDIBLE VALDERRAMA

 

Ahir, per la televisió, vaig veure un d'aquests programes tan interessants de la sèrie 'Imprescindibles', dedicat a Juanito Valderrama. Ja tenia uns quants anys, crec que devia ser del 2017, hi sortien persones que ja no hi son, com ara la seva segona dona, Dolores Abril. No l'havia vist i em va encantar. Els meus pares devien tenir gens andalusos ancestrals malgrat ser catalans de moltes generacions, els agradava el flamenc popular, la copla, la sarsuela, la sardana, el tango, i moltes coses més. Jo, de jove, vaig caure en el parany de considerar que allò del flamenc i la cobla no tocava, malgrat que molta d'aquella música està lligada a la ràdio i a la meva infantesa i primera joventut.

Fins i tot, ai, com es veu en el programa, una mena d'afany flamenc purista, ignorant, car la ignorància és molt agosarada, va bandejar durant un temps el Valderrama madur dels festivals i esdeveniments del gènere. L'enveja també pesa, al final del programa surt Antonio Mairena, que va ser un dels qui remenaven les cireres de les contractacions i els homenatges, demanant gairebé perdó i admetent que es va equivocar.

Valderrama va ser una molt bona persona que no va tenir en compte traïdories ni efectes col·laterals de les enveges de la professió. Va ser un home seriós, intel·ligent i treballador, té uns fills de categoria, amb carrerons, que el recorden amb amor i admiració. Per a mi, va resultar especialment emocionant el moment el el qual Serrat canta amb ell i en parla amb afecte i admiració. Aquí, quan anàvem de progres, no quedava bé dir que t'agradava segons què. Fins i tot Serrat ha format part en ocasions d'aquest 'saló dels refusats' perquè és un heterodox admirable. A Núria Feliu se l'està reivindicant però durant un temps se la va tenir per una mena de 'secundària pintoresca'. 

La no-invitació de Valderrama a festes i esdeveniments andalusos, durant un temps, em va recordar quan, a casa nostra, per la Mercè, tot just es llogaven Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet, fins i tot un periodista va ironitzar amb el tema dient que de la 'cançó', en aquelles festes majors, tan sols es contractaven dues patums i una patumeta. La Nova Cançó es va fer miques en poc temps. I gent del passat com Vendrell, que hauria de ser més valorat a Catalunya que Gardel a l'Argentina, és un desconegut per a la majoria de jovent i fins fa poc trobaves poca cosa seva per la xarxa. La recuperació de molta cançó catalana de tot tipus ha estat, a internet, durant anys, gràcies a particulars que hi han anat penjat discos, com va fer l'admirable Toni Serra, durant molt de temps, amb el seu admirable blog 'Cançons en català i més'.

Juanito Valderrama, casat i amb tres fills, es va enamorar perdudament, ja una mica grandet de Dolores Abril i fins i tot en aquest tema espinós va actuar amb honradesa i coherència, tot i el dolor que, de forma inevitable, provoquen aquestes coses. Amb Abril va tenir dos fills més, el petit, ara ja grandet, és periodista i cantant, un noi intel·ligent i de molt bon veure, i una noia molt maca i excel·lent cantant també. Els fills grans també son gent molt preparada, un d'ells, advocat, és a més a més un molt bon poeta i un gran estudiós del flamenc.

A la famosa cançó de 'L'emigrante', al principi, l'intèrpret diu allò de 'me voy a hacer un rosario con tus dientes de marfil'. Aquest vers ha generat molta brometa, una cantant catalana que, per altra banda, admiro, deia si és que li pensava arrencar les dents. El que molta gent avui ignora és que les dents de llet es deien també 'de marfil' i es guardaven amb cura i no era estrany encastar-les en algun rosari, encara que avui això sembli estrany. Fins i tot iaies del meu temps explicaven que si les perdies les havies d'anar a buscar, després de mort, amb una 'candela al cul'. És habitual fer afirmacions estranyes quan no se saben les coses ni hi ha interès en esbrinar-les.

Quan jo era petita, al cine del barri, el Condal, els programes dobles, en general, constaven d'una pel·lícula 'bona' i una altre de farcit, entre les quals sovint hi havia allò que van etiquetar com 'espanyolada'. Coses de la memòria misteriosa, recordo que 'L'emigrante' va compartir programació amb 'Los Bucaneros' i, és clar, les jovenetes vam anar al cine a veure el Yul Brinner, més aviat, que compartia amors amb Claire Bloom i Inger Stevens, morena i rossa, noia del poble i noia fina i amor impossible, una mica com el Gable a Mogambo, vaja.

A la tomba de Juanito Valderrama es pot llegir aquest epitafi, possiblement obra seva o del seu fill:

En mi tumba no se llora, 

aquí se canta y se ríe 

desde la noche a la aurora. 

En mi último viaje, 

en el último trayecto, 

quiero llevar de equipaje 

el hombre que llevo puesto.

IMATGES DE LA CATALUNYA HETERODOXA

Por si hay una pregunta en el aire 

Por si hay alguna duda sobre mi 

Hoy quiero confesarme 

Hoy que me sobra tiempo 

Voy a contarle a todos como soy...

No sóc especialista en el tema de la cobla però no podem deixar d'admetre que a Catalunya hi ha públic per a tots els gustos. Alguns diaris han explicat l'escalf del públic del Sant Jordi durant l'actuació de la Pantoja, d'altres han evidenciat, de forma una mica perversa, que el recinte no va omplir del tot o han incidit en el preu de les entrades, ni més cares ni més barates, per cert, que moltes altres que es vénen per a concerts de tota mena.

A un canal friki de la tele, fa uns dies, amb certa malícia, comentaven que ya se vería en Barcelona. Doncs deunidó, moltes senyores, també senyores catalanes de tercera o quarta generació, i alguns admiradors masculins de la diva omplien els voltants de l'indret i manifestaven sense manies que els agradava aquell tipus de música. Al capdavall, comentaven, la dama ha pagat les seves relliscades amb calerons i presó, mentre que molts corruptes de tota mena se n'han sortit millor i la gran majoria ni tan sols canten, ni bé ni malament, vaja.

A mi, pel que fa a la cobla, m'agradava la Piquer i, anys després, vaig ser fan de la recuperació del gènere que va fer Carlos Cano tot i que hem d'admetre que el gran cantant va aparcar, amb allò de la recuperació de la tradició, una tendència juvenil molt més contestatària i no va ser l'únic. Quan escolto la seva cançó sobre l'oblidat cas Almeria encara m'esgarrifo. Amb la Jurado i la Pantoja no hi he acabat de connectar mai, la veritat. Però no els trec mèrit, encara que jo tiri més cap al Poveda o la Mayte Martín els quals, a més a més, són de casa, gairebé.

Tampoc no m'agrada el Sant Jordi, facin el que facin. Em fa angúnia contemplar com cantants nostrats, els quals vaig conèixer en sales parroquials de petit format i en un context proper i intimista fan calaix amb macroconcerts, quan els convé, precisament ara que són a l'edat de la jubilació i ja haurien de tenir els estalvis fets. Avui tot es fa a l'engròs i per audiències, quanta més gent millor sembla ser la causa que es promociona, el programa que s'emet o l'exposició que s'inaugura. Allò de Juan Ramón Jiménez, a las minorías, siempre, sembla una vulgaritat elitista i passada de moda. Però caldria no oblidar que els enemics del poble acostumen a lluitar sols i rebutjats.

Als meus pares, catalans de generacions, els encantava una bona part de la cobla i del flamenc. Van anar a veure la Pantoja quan era una noieta de divuit anys i en van venir encantats, no sé si de l'Apolo o del Victòria, en tot cas de ben a prop de casa. Quan jo era petita hi havia una devoció, que es va perllongar en el temps, per la Lola Flores. Hi ha cantants d'aquest gènere que sobrepassen la professió per esdevenir personatges, mites, llegendes. Llegendes que als catalans amarats d'estètica ens poden semblar, si més no, una mica surrealistes, però que també consoliden el mite i l'anhel de tafaneria del públic heterodox. En un altre camp, però no tan lluny pel que fa a divisme, vam tenir el cas de la Montiel, a qui un altre heterodox, Terenci Moix, va aconseguir arrodonir-ne la mitificació i perllongar-la en el temps. 

A la imprescindible Ràdio 4 fan un programa excel·lent a l'entorn del flamenc, eclèctic i intel·ligent, Planeta Omega, a càrrec de Pere Pons. Per cert, és una llàstima que aquesta ràdio que tantes alegries em dóna, encara, no pensi en recuperar l'excel·lent programa de cançó francesa que durant tants anys va emetre Enric Cusí a la malauradament desapareguda COM i que després va surar una mica per Ràdio Estel. La ràdio, en general, té moltes estranyes desaparicions poc explicades de tant en tant i per això cal aprofitar aquest Planeta Omega mentre duri. Un altre programa que enyoro, desaparegut i que havia passat per diferents emissores va ser Voces con swing. 

La senyora Pantoja pot provocar rebuig a causa de la faramalla que l'ha envoltat des de fa anys. Però una cosa és la parafernàlia familiar i frívola i l'altra el tema musical i professional, com en tants casos. Algunes bones lletres de cançons de la Pantoja, com també de la Jurado, les ha escrit Perales, sobre qui vam fer tanta broma en temps pretèrits, gràcies a l'enyorat Perich. El cantant responia així a una pregunta de fa uns anys sobre com es prenia les ironies de l'humorista:

Hola José Luis. ¿Le hicieron mucho daño las críticas constantes del gran humorista catalán Perich? ¿Se acuerda aún de todo aquello? Saludos y gracias.-

No. Contrariamente a lo que pensaba la gente entonces, yo me divertía mucho con las viñetas que me hacía cada semana. Tanto es así que cuando hice mi primera presentación en Sony recopilamos varias de las viñetas y las regalamos en la presentación del disco. Nunca me molestó. Incluso cuando murió Perich escribí una viñeta en la que salía volando, llegaba al cielo y cuando llegaba estaba sonando el velero. Lo tomé con mucha deportividad. Tuve un encuentro con él en un programa de tv a través de la polémica que se creó y acabó confesandome que en su casa le gustaba mi música a todo el mundo y que por favor le firmara mis discos. Al día siguiente se publicó en un periódico 'Perales gana por K.O. a Perich'. Yo siempre encajé sus críticas.

De tota manera crec que al principi no li devia fer gràcia, com no n'hi fan a molta gent coneguda les imitacions, de vegades força estripades i xarones, del Polònia. Al capdavall, per no quedar malament, tothom sembla acceptar el tema amb esportivitat, però en general que es fotin de nosaltres o que ens dibuixin la caricatura no ens resulta agradable, d'entrada. Molts dels humoristes que creuen que la resta ha d'aguantar les seves brometes sublims té molt poca corretja quan fan broma amb ells, Boadella es va picar a causa d'una obreta que van fer en un teatre petit sobre la seva persona, per posar un exemple recent. 

Referent al tema de Perich, encara que en algun lloc he llegit que no suportava el Perales no era ben bé així, ell mateix explicava que hauria pogut fer broma amb qualsevol altre, com ara amb l'Osborne, però que el Perales havia arribat abans. A més a més, dir-se Perales té ja una mena de valor humorístic afegit. Una gran part de l'humor de Perich és plenament vigent, del tot actual i es troba a faltar. Avui l'humor és estripat, caut, políticament correcte i xaró a la moderna. O així m'ho sembla a mi, que ja em faig vella. Per això coses com ara l'èxit pantojià fins i tot em provoquen tendresa, nostàlgia retrospectiva, semblen d'un altre temps i, en canvi, són del present. Seria una llàstima que la Catalunya rància acabés amb Ràdio Olé i tantes altres coses culturals eclèctiques que són ben nostres i que, per molts intents elitistes que s'han fet per tal de neutralitzar-ne la realitat, continuen vigents i gaudeixen de bona salut.

Dèries musicals

De tant en tant em miro el Qui és qui de Tele Taxi, sobretot perquè, al menys, el senyor Molinero porta al seu programa gent molt diversa, des de cantants catalans a flamencos, polítics, escriptors, promotors culturals i el que calgui. Ara que tant es parla de diversitat, crec que aquestes entrevistes són un bon exemple a seguir pel que fa a la tria de personatges. Les entrevistes, a les nostres teles, han perdut molt, aquests darrers anys. S’havien fet programes excel·lents, com el Personatges de Montserrat Roig o el de Soler Serrano. Jo crec que el de Tele Taxi potser no té aquesta categoria, encara, però es pot veure, és digne, i l’entrevistador, que és el mateix senyor Molinero, qui, com sabeu, fa una mica de tot, deixa parlar força l’entrevistat, cosa d’agrair.

Els debats i les entrevistes, que eren programes emblemàtics de les televisions transicionals i de les ràdios de fa anys, han anat a menys. Si són en directe pràcticament no deixen parlar a la gent, els tallen, els entrevistadors opinen o fan brometes pocasoltes, coses així. També n’hi ha que són tan ensopits que no se’ls mira ningú. O sigui, que el de Tele Taxi, encara que el senyor Molinero és molt senyor Molinero, es pot veure, distreu, descobreix i redescobreix.

Ahir repetien una entrevista amb una nena de dotze anys, Maria Carrasco, que canta flamenc, flamenc popular, del que m’agrada a mi, perquè ja vaig manifestar en una ocasió que malgrat els meus avantpassats, que jo sàpiga, han estat tots i totes catalans autèntics, en alguna altra vida misteriosa devien haver estat andalusos. Sempre hi va haver, a casa meva, una bona afició per la cobla andalusa, afició que es barrejava amb d’altres de populars més nostrades, com Emili Vendrell, la sardana o el senyor Capri. Quan jo era jove em feia vergonya dir-ho, això; veure que els meus pares anaven a veure la Pantoja o l’Escobar, àdhuc que fessin cap al Molino un cop l’any, em produïa una profunda vergonya, però ara ja he sortit de l’armari dels escrúpols i fins i tot em fa il·lusió admetre-ho. Aquesta vergonya primer va tenir un motiu adolescent, trobava que aquestes aficions eren carques i antigues, i posteriorment un motiu juvenil, progre, ja que em semblaven, més endavant, xarones i de poca qualitat. I, a més, poc catalanistes, ves. Pecats de joventut, tot plegat.

El fet és que a Catalunya, en general, sempre ha agradat el flamenc, el més popular i el més minoritari i que, a més, el país n'ha produït i exportat força, també. Només cal mirar diaris antics per constatar que les pel·lícules d'aquest tipus van tenir una època daurada i que els teatres s’omplien quan actuaven aquests artistes, i no tan sols d’immigrants, ni molt menys. Hi havia -i encara hi ha- un flamenc de més qualitat –en teoria- lligat a classes més benestants, com era la colla del Destino, que admiraven i seguien el ball de Carmen Amaya, de la Chunga, i cantants més minoritaris que no pas els de la cobla popular.

Maria Carrasco sorprèn perquè parla com una vella, amb intel·ligència i senzillesa, és una personeta que crida l’atenció perquè sembla tenir les idees molt clares i no és gens, al menys en aparença, repel·lent, com són alguns nens i nenes d’aquests que fan coses extraordinàries molt aviat. Canta bé, porta bons músics, a Canal Sur actua molt sovint, compon i escriu, toca instruments i està molt enamorada del seu poble i de la seva terra, pel que explica. Va venir a Can Zam, i té un molt bon record de Catalunya, va saludar en català, i en una cançó diu coses com que andalusos, catalans estremenys, tenim la mateixa sang, afirmació que pot semblar ingènua i carrinclona però que de tant en tant va bé recordar. No entraré ara en el debat sobre si els infants han de fer aquestes coses, sovint el tema infantil es toca de forma subtil o hipòcrita, en teoria els nens no poden treballar en res, però fan pel·lícules, publicitat, esport precoç, els posen a tocar el piano acabats de néixer, fan mil-i-una activitats extraescolars destinades a estarrufar els progenitors, i anglès des del cabasset. També es vol pensar que no tenen impuls sexual, quan ja fa molts anys que se sap que no és així, malgrat que com s'ha de tractar el tema encara és un aspecte pendent i no resolt. Tot plegat ens portaria a un ampli debat sobre la infantesa real, però no és el moment ni la intenció. Si no ens agraden aquestes coses seríem conseqüents en rebutjar, per exemple, l’obra motzartiana, ja que el músic va ser ben explotat de petit, amb resultats sorprenents, per cert, com tothom sap. Precisament fa un parell de dies escoltava per ràdio un programa sobre aquests nens esportistes que entrenen tantes i tantes hores, o les promeses futbolístiques, tancades en un internat especialitzat, de luxe, sí, però amb un ritme de treball i entrenament molt especial.

Una de les poques referències en català a Maria Carrasco, a icat, està plena de prejudicis subtils. Se suposa que pateix una certa explotació familiar, el comentarista acaba l’escrit amb un m’ensumo el pitjor que no està fonamentat en res, perquè ni coneix la família ni com és la nena. Si fos catalana i cantés temes infantils, o toqués el violí, encara que també guanyés diners, segur que no semblaria ben bé igual. Al capdavall els pares de la nena han fet com tants altres pares i mares que s'adonen del fet que el fill té un do especial, intentar potenciar-lo i, treure'n algun benefici, coses, ambdues, ben humanes. Una altra crítica subtil és als continguts, les cançons de Carrasco, algunes d’elles, parlen de l'amor als avis, de les noies jovenetes i dels perills dels primers amors... tot plegat fa que siguin titllades de conservadores. Mentre en el món de la realitat quotidiana pensem que l’oci juvenil va a mal borràs, amb tanta nit esbojarrada i excessivament llarga, en teoria progre valorem més la disbauxa alternativa que no pas la senzillesa i l'austeritat suposadament conservadores. Un exemple de lletra de la cantant, sobre la qual podeu fer totes les valoracions sociològiques que cregueu oportunes, però amb la qual segur que moltes mares ens sentim o ens hem sentit identificades:

Esta niña viene tarde,

No tiene novio ni na

No tiene novio ni na

Esta niña viene tarde

No tiene novio ni na

¿Por qué saldran los chavales

Rompiendo la madrugá?

Madre tienes que acostarte

yo quizás llegue tarde

no me esperes levantá,

dile bajito a mi pare

que ya soy mayor de edad.

Con lo bonito que era

salir con la luz del día

y recogerse temprano

vuelves a la amanecía

y sin novio de la mano.

Dejé mi vida en el tiempo

con tal de hacerte feliz

con tal de hacerte feliz

dejé mi vida en el tiempo

con tal de hacerte feliz

y ya no me entra ni sueño

cuando andas por ahí.

Madre tienes que acostarte

esta noche hace frío

no me vayas a esperar

yo soy ave del nido

tengo que aprender a volar (...)

Se esta perdiendo la gracia

del beso al atardecer

Del beso al atardecer

Se esta perdiendo la gracia

Del beso al atardecer

y la ilusion que se roba

aquella primera vez.

Madre tienes que acostarte

no importa la oscuridad

que más da la oscuridad

si están llenas de chavales

las calles de madrugá (...)


Vaja, que em va agradar l'entrevista i que m'agrada com canta la pubilleta. Pels afeccionats, a you tube podeu trobar molts vídeos amb cançons d’aquesta nena, que ja no és tan nena i que em sembla que té el cap molt ben moblat. El que fa o farà en el futur no ho sap ningú, ni d'ella ni de cap dels nostres infants, cantin o no cantin, perquè la vida té molts topants i revolts i, encara que ens agradaria controlar-ho tot, hi ha molts elements caòtics i imprevisibles.