27.6.17

EVOCACIÓ PERSONAL DE JOAN CAPRI I EL SEU TEMPS

Resultat d'imatges de Joan Capri

En un comentari, fa alguns dies, la Glòria em preguntava si mai havia escrit sobre Capri i si ho faria. He repassat aquest blog i he comprovat que en moltes ocasions he mencionat Joan Capri, he parafrasejat Joan Capri i n'he evocat anècdotes lligades al meu imaginari personal. Però es pot dir que, fins avui, no li havia dedicat  una entrada sencera, diguem que especialitzada.

Vaig riure molt amb Capri però vaig passar per aquestes èpoques juvenils en les quals deixes de creure en tot, sobretot en allò que creuen els teus pares. I és que Capri va ser molt present a casa meva durant anys, compràvem tots els discos dels monòlegs i comptàvem amb un tocadiscos rudimentari, mono. Els diumenges pel matí el pare, que tenia molt poc temps de lleure, posava aquells discos, també sardanes i xalava d'allò més. 

El meu germà, quan era petit, se sabia de memòria i sencers alguns dels monòlegs i tenia molta gràcia quan els repetia, en concret, el seu èxit més reeixit era De Madrid a Barcelona en tercera. Una meva tieta política explicava amb nostàlgia que de joveneta havia conegut l'actor i fins i tot havien passejat en alguna ocasió plegats. A casa teníem un disco amb la gravació d'una obra de teatre del gran Rusiñol, El pobre vidu, protagonitzada per l'actor, i en repetíem fragments a cada moment.

Capri tenia fama de mal caràcter, de ser depressiu. Molts personatges famosos no són, en la seva vida privada, el que semblen, però això és el de menys. Capri va aconseguir reflectir un tipus de personatge català senzill, que ja no era el pagerol dels antics acudits sinó aquest home que es començava a guanyar la vida amb esforços, es comprava un sis-cents, feia algun viatget i vivia en un món on la mediocritat era poesia. Una altra cosa era quan Capri intervenia en obres de teatre amb més actors, no sempre la cosa funcionava car sembla que ell anava molt a la seva. Recordo un molt fluixet Bon Nadal, Mr Scrooge, per exemple.

El gran Ricard Salvat, a la universitat, havia evocat sovint els temps millors, segons la seva opinió i crec que també la de l'actor, per a Joan Capri, aquells en els quals va comptar amb la col·laboració del gran Josep Maria de Sagarra. Salvat ens va fer veure la importància d'aquestes persones que s'identifiquen amb la gent normal i corrent, humil però amb possibilitats de tirar endavant, com Cantinflas a Mèxic i que floreixen en totes les cultures, sovint menystinguts per les elits fins que aquestes no se'ls fan seus i els donen una lectura tirant a intel·lectual, cosa que és un perill per a la memòria  objectiva.

Capri va ressuscitar en diferents ocasions, com ara amb la sèrie del Doctor Caparrós, amb la gran Maria Matilde Almendros i d'altres actors, entre els quals Joan Pera. Pera semblava voler imitar Capri però jo crec que no era ben bé així tot i que sentia admiració per ell i no fa gaire anys li va dedicar un bon homenatge al Teatre Condal. Pera s'ha enquistat durant molt de temps en un tipus de teatre de consum però quan ha volgut i pogut ha demostrat que té molts registres i que pot fer coses molt diferents, el que passa és que en el món teatral d'avui no és senzill viure de l'ofici sense fer concessions o adaptar-te a les possibilitats del mercat. 

Capri, Pera i gent d'abans, com el gran Rusiñol, feien riure, però crec que tenen un rerefons una mica tràgic, allò del sentiment tràgic de la vida, vaja, amagat rere una façana que no és falsa sinó que forma part del conjunt. Potser tots som una mica així. Ja se sap que no tan sols es fa teatre al teatre sinó també a la vida i que vida i teatre es confonen sovint. TV3 no va saber aprofitar ni Capri ni Pera, amb Capri va fer un intent tardà, però els temps havien canviat i la cosa no va acabar de reeixir. 

Capri va rebre molts reconeixements i homenatges de gran, certament. Aquelles elits que n'abominaven i criticaven el poble que l'aplaudia al Romea van intentar fer-se perdonar la miopia, sense sortir-se'n. Moltes frases dels monòlegs de Capri formen part del nostre imaginari i del nostre vocabulari, algunes situacions que ell reflectia encara són prou vigents, aquest afany per la fatxenderia, pel consum de poca volada... 

L'humor de Capri era innocent, aparentment innocent, blanc, que diuen. Fregava el surrealisme en moltes ocasions, com en allò del desmemoriat, que ho va barrejant tot i no sap per on navega. Capri en general i els seus monòlegs en particular ens expliquen, com una gran part del cinema hispànic de l'època menys valorat pels experts, una realitat que va ser molt viva i que avui pot semblar llunyana, incomprensible per als joves.

En una ocasió, quan encara treballava, un nen de l'escola se'm va acostar, a l'hora del pati, i em va dir si volia que em recités monòlegs del Buenafuente. Em va venir al cap el meu germanet i els seus èxits infantils amb els monòlegs caprians. Comparats amb els del Capri els del Buenafuente van semblar amb poca gràcia, i això que l'alumne tenia grapa, potser més i tot que l'imitat. És clar que l'edat i l'experiència compten molt. Aquells discos de vinil de Capri es van reeditar en cassette, després d'un temps d'oblit, gràcies a Salvador Escamilla, un altre personatge irrepetible i inoblidable que avui ja no és, tampoc, entre nosaltres.

Fa pocs dies vaig tornar a veure En Baldiri de la costa. Crec que la versió en teatre que va fer Garsaball, un dels grans actorassos inoblidables de casa nostra, era superior, però això és igual. A la pel·lícula Capri fa de Capri, el vaig veure molt jove, tan gran com el veia aleshores!!! Garsaball era un actor tot terreny, una altra cosa. Capri era un actor característic. Va esdevenir un mirall estrafet de la realitat, una realitat popular que també van copsar els actors de La Cubana al principi, però res no dura per sempre. 

De vegades m'he adonat de què frases fetes o expressions que formaven part de l'imaginari familiar procedien d'obretes de teatre, de revistes, de sarsueles. De la mateixa manera, gent jove que em coneix potser algun dia s'adonarà que expressions meves pertanyen a aquells monòlegs inoblidables. Capri va ser un fenomen sociològic teatral que feia esgarrifar els moderns esquerranosos de l'època. Avui el jovent té el seu propi argot i potser li fan gràcia coses diferents que desconec o que no entenc, cadascú és fill de la seva època i de la seva cultura cronològica.

Capri va tenir èxit perquè ens hi reconeixíem. Hi reconeixíem els coneguts, les anècdotes, les circumstàncies, les aspiracions, la mediocritat, l'humor català més ranci però també el més viu i inspirat. Molt rebuig cap a Capri venia dels qui no volien admetre que es veien reflectits en aquells personatges que eren i no eren el mateix actor.  L'humor de Capri, malgrat l'homenatge de Pera, és irrepetible, no es pot imitar a fons i, en tot cas, hem canviat força i això també té un pes. 

No soc capaç de fer  un judici objectiu sobre l'actor, forma part de la meva història sentimental, de la mitologia familiar, de la meva parla personalitzada, feta de tants pedaços diversos i eclèctics. Potser per tot això anar al Romea, facin el que facin i malgrat que no és el que havia d'haver estat, encara m'emociona d'alguna manera. No crec que hi hagi per allà el fantasma de la Xirgu, que hi va treballar molt poc i va guillar aviat cap a Madrid i després cap a les Amèriques. Potser sí que hi podrem trobar, però, l'esperit de Maria Vila, de Joan Capri, del mateix Sagarra, qui sap. 

Sobre Sagarra, Rusiñol i alguns altres heteorodoxos, o sobre el teatre Romea, volia explicar unes quantes coses més però en desviaria del tema central i ho deixaré per a un altre dia.

7 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Gràcies, Júlia!. Ja ens en seguiràs parlant quan et vingui de gust.
Efectivament Joan Camprubi, Capri sofria de feroces depressions. Vaig tenir conèixer el psiquiatra que l'havia portat. No em va explica res del que es parlava a la seva consulta -la ètica mana- però sí que em va dir amb tristesa que l'home patia molt, cosa que ningú hauria pogut endevinar.
Jo em sentia jove i esquerranosa però no hagués vist mai el què criticant els monòlegs de l'excel·lent Capri, actor de mal dirigir, engolit per la seva pròpia creativitat. "El pobre vidu" em sembla genial i la broda. D'altra banda i de manera molt subtil, és picant. També va incidir molt en l'humor negre -aquell amic seu que enterra la cama que li han tallat!- i similars. Jo el vaig tornar a escoltar fa poc i feia anys que no el sentia. Hi ha monòlegs absolutament despietats que ell diu meravellosament i a mi em fan partir de riure tant o més que anys endarrere.

Júlia ha dit...

Doncs sí, una gran part dels seus monòlegs són absolutament actuals i genials, Glòria. Això de la seva malaltia ho vaig sentir comentar força, fins i tot crec que en alguna ocasió en un programa de la tele ho van comentar també familiars seus, penso que es va casar amb una vídua i eren les fillastres, així mateix ho vaig escoltar dir a companys de professió, al principi quan jo era petita deien que 'era molt raro', avui, per sort, els temes mentals es miren amb més respecte. El pobre vidu no la vaig veure al teatre, tan sols escoltar en el disc, però és que Rusiñol és un geni, ell ho broda, efectivament, i la resta del repartiment és de categoria. Les vegades que en broma he repetit i he escoltat a casa allò de 'totes quedareu contentes', o 'això és art, art que belluga', l'altre dia vaig veure una cantant moderna i jove que es movia molt i em va venir al cap la frase. Pel que fa als monòlegs, frases estrella eren 'sabeu qui té cotxe?' o 'hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa'... i moltes més.

Júlia ha dit...

Sobre això de la família recordo que aquelles noies, crec que eren noies, van comentar que la gent els deia de vegades que s'ho devien passar molt bé amb ell a casa, i que més aviat era al contrari. De vegades recordo un altre cas amb problemes d'aquest tipus, Xesco Boix, quan al Vostè pregunta que li va dedicar Puyal trucaven nens i li deien que els seus fills serien molt afortunats i s'ho passarien molt bé amb ell. Les depressions son complexes, diverses, cruels amb els qui les pateixen i amb l'entorn. I ja dic, encara avui hi ha més informació i tolerància vers aquest tipus de patiments.

Capri era també un molt bon nedador, suposo que era una altra via d'escapament, l'esport.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Els LP d'en Capri estan gastats de tan escoltar-los. De fet, el que més l'imitava era Jordi Pujol.
Capri almenys un estiu, va veranejar a Sant Feliu de Codines, recordo haber-me creuat amb ell per la Quintana, tot desastrat i amb les sabates velles i foradades. semblaba un rodamón pidolaire.
Els seus monòlegs són recurrents encara a dia d'avui.

salut

Júlia ha dit...

Francesc, jo no crec que l'imités sinó que Capri va concentrar moltes característiques d'un tipus de català, tot plegat és com un peix que es mossega la cua, de fet algunes expressions pujoleres, fora de context, semblen teatre de per riure, com l'ara no toca, el cauran els nius, cauran els ous, i moltes més, fins i tot diria que una de les claus frívoles de l'èxit popular de Pujol, ara caigut en desgràcia i que ningú admetria, era aquesta manera 'capriana' de parlar amb la gent catalana de les capes mitjanes-baixes i populars. Pujol era un humorista en molts aspectes, potser sense ser-ne conscient. O sí, qui sap. Alguns faranduleros outsiders, com ara l'inefable Boadella, en van voler fer broma i en lloc de reeixir no van aconseguir res més que grolleries, segons la meva opinió. Feia falta un Capri fi, vaja. Recordo també quan va fer sàtira dels cantautors, aquests es van mosquejar una mica i tot, amb allò de 'rebent, sempre rebent' o el 'tu ja m'entens'...

Un dels discos de Capri mostra un alcalde al qual se'l presenta amb la frase 'aquí teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries', ho penso sovint quan vaig a actes on algun polític o patum de torn ha de dir 'quatre tonteries' i les diu, he, he.

Tot Barcelona ha dit...

És curiós el que l'ambient, les circumstàncies, o les necessitats fan que
una mateixa Barcelona en pocs quilòmetres quadrats s'actuï de manera diferent.

En Can Valero, no s'escoltava el nom de Capri (en trets generals), i record que si parlaven de teatre, la gent ho feia pensant en El Molino, però en paraules baixes i lluny de l'abast dels nens.

Va ser pels anys 70 que en el Talía vaig veure a Pau Garsaball i el "ja tenim 600", però el teatre estava fos del nostre poder adquisitiu (no és que valgués excessivament car, però és que les entrades de diners eren excessivament minses).

Una altra cosa de la qual em dono ara, és que hi havia molt teatre i que es facturava molta obra en català, detall que se m'havia passat desapercebut.

Una abraçada.
Salut

Júlia ha dit...

A Barcelona i a tot arreu, Miquel, jo crec que fins i tot a Can Valero hi devia haver seguidors de Capri. Jo vaig començar a anar al teatre 'de veritat' quan vaig començar a treballar, de fet era car, en general, pero també hi havia moltes representacions d'aficionats, a la parròquia, a llocs així. Els meus pares anaven un cop l'any a veure revista, al Molino o l'Apolo i a mi em semblava pecaminós i em feia vergonya dir-ho, ja veus. En general anàvem al cinema del barri, al Condal sobretot. Una vegada un parent llunyà em va dur a no sé quin teatre on feien sarsuela i em va semblar una meravella. Es va començar a fer teatre en català relativament aviat, a mitjans dels quaranta, al Romea i d'aficionats i fins i tot a Ràdio Barcelona, era teatre 'conservador' però el que es feia en castellà, Paso i la resta, també.