EVOCACIÓ PERSONAL DE JOAN CAPRI I EL SEU TEMPS

En un comentari, fa alguns dies, la Glòria em preguntava si mai havia escrit sobre Capri i si ho faria. He repassat aquest blog i he comprovat que en moltes ocasions he mencionat Joan Capri, he parafrasejat Joan Capri i n'he evocat anècdotes lligades al meu imaginari personal. Però es pot dir que, fins avui, no li havia dedicat  una entrada sencera, diguem que especialitzada.

Vaig riure molt amb Capri però vaig passar per aquestes èpoques juvenils en les quals deixes de creure en tot, sobretot en allò que creuen els teus pares. I és que Capri va ser molt present a casa meva durant anys, compràvem tots els discos dels monòlegs i comptàvem amb un tocadiscos rudimentari, mono. Els diumenges pel matí el pare, que tenia molt poc temps de lleure, posava aquells discos, també sardanes i xalava d'allò més. 

El meu germà, quan era petit, se sabia de memòria i sencers alguns dels monòlegs i tenia molta gràcia quan els repetia, en concret, el seu èxit més reeixit era De Madrid a Barcelona en tercera. Una meva tieta política explicava amb nostàlgia que de joveneta havia conegut l'actor i fins i tot havien passejat en alguna ocasió plegats. A casa teníem un disco amb la gravació d'una obra de teatre del gran Rusiñol, El pobre vidu, protagonitzada per l'actor, i en repetíem fragments a cada moment.

Capri tenia fama de mal caràcter, de ser depressiu. Molts personatges famosos no són, en la seva vida privada, el que semblen, però això és el de menys. Capri va aconseguir reflectir un tipus de personatge català senzill, que ja no era el pagerol dels antics acudits sinó aquest home que es començava a guanyar la vida amb esforços, es comprava un sis-cents, feia algun viatget i vivia en un món on la mediocritat era poesia. Una altra cosa era quan Capri intervenia en obres de teatre amb més actors, no sempre la cosa funcionava car sembla que ell anava molt a la seva. Recordo un molt fluixet Bon Nadal, Mr Scrooge, per exemple.

El gran Ricard Salvat, a la universitat, havia evocat sovint els temps millors, segons la seva opinió i crec que també la de l'actor, per a Joan Capri, aquells en els quals va comptar amb la col·laboració del gran Josep Maria de Sagarra. Salvat ens va fer veure la importància d'aquestes persones que s'identifiquen amb la gent normal i corrent, humil però amb possibilitats de tirar endavant, com Cantinflas a Mèxic i que floreixen en totes les cultures, sovint menystinguts per les elits fins que aquestes no se'ls fan seus i els donen una lectura tirant a intel·lectual, cosa que és un perill per a la memòria  objectiva.

Capri va ressuscitar en diferents ocasions, com ara amb la sèrie del Doctor Caparrós, amb la gran Maria Matilde Almendros i d'altres actors, entre els quals Joan Pera. Pera semblava voler imitar Capri però jo crec que no era ben bé així tot i que sentia admiració per ell i no fa gaire anys li va dedicar un bon homenatge al Teatre Condal. Pera s'ha enquistat durant molt de temps en un tipus de teatre de consum però quan ha volgut i pogut ha demostrat que té molts registres i que pot fer coses molt diferents, el que passa és que en el món teatral d'avui no és senzill viure de l'ofici sense fer concessions o adaptar-te a les possibilitats del mercat. 

Capri, Pera i gent d'abans, com el gran Rusiñol, feien riure, però crec que tenen un rerefons una mica tràgic, allò del sentiment tràgic de la vida, vaja, amagat rere una façana que no és falsa sinó que forma part del conjunt. Potser tots som una mica així. Ja se sap que no tan sols es fa teatre al teatre sinó també a la vida i que vida i teatre es confonen sovint. TV3 no va saber aprofitar ni Capri ni Pera, amb Capri va fer un intent tardà, però els temps havien canviat i la cosa no va acabar de reeixir. 

Capri va rebre molts reconeixements i homenatges de gran, certament. Aquelles elits que n'abominaven i criticaven el poble que l'aplaudia al Romea van intentar fer-se perdonar la miopia, sense sortir-se'n. Moltes frases dels monòlegs de Capri formen part del nostre imaginari i del nostre vocabulari, algunes situacions que ell reflectia encara són prou vigents, aquest afany per la fatxenderia, pel consum de poca volada... 

L'humor de Capri era innocent, aparentment innocent, blanc, que diuen. Fregava el surrealisme en moltes ocasions, com en allò del desmemoriat, que ho va barrejant tot i no sap per on navega. Capri en general i els seus monòlegs en particular ens expliquen, com una gran part del cinema hispànic de l'època menys valorat pels experts, una realitat que va ser molt viva i que avui pot semblar llunyana, incomprensible per als joves.

En una ocasió, quan encara treballava, un nen de l'escola se'm va acostar, a l'hora del pati, i em va dir si volia que em recités monòlegs del Buenafuente. Em va venir al cap el meu germanet i els seus èxits infantils amb els monòlegs caprians. Comparats amb els del Capri els del Buenafuente van semblar amb poca gràcia, i això que l'alumne tenia grapa, potser més i tot que l'imitat. És clar que l'edat i l'experiència compten molt. Aquells discos de vinil de Capri es van reeditar en cassette, després d'un temps d'oblit, gràcies a Salvador Escamilla, un altre personatge irrepetible i inoblidable que avui ja no és, tampoc, entre nosaltres.

Fa pocs dies vaig tornar a veure En Baldiri de la costa. Crec que la versió en teatre que va fer Garsaball, un dels grans actorassos inoblidables de casa nostra, era superior, però això és igual. A la pel·lícula Capri fa de Capri, el vaig veure molt jove, tan gran com el veia aleshores!!! Garsaball era un actor tot terreny, una altra cosa. Capri era un actor característic. Va esdevenir un mirall estrafet de la realitat, una realitat popular que també van copsar els actors de La Cubana al principi, però res no dura per sempre. 

De vegades m'he adonat de què frases fetes o expressions que formaven part de l'imaginari familiar procedien d'obretes de teatre, de revistes, de sarsueles. De la mateixa manera, gent jove que em coneix potser algun dia s'adonarà que expressions meves pertanyen a aquells monòlegs inoblidables. Capri va ser un fenomen sociològic teatral que feia esgarrifar els moderns esquerranosos de l'època. Avui el jovent té el seu propi argot i potser li fan gràcia coses diferents que desconec o que no entenc, cadascú és fill de la seva època i de la seva cultura cronològica.

Capri va tenir èxit perquè ens hi reconeixíem. Hi reconeixíem els coneguts, les anècdotes, les circumstàncies, les aspiracions, la mediocritat, l'humor català més ranci però també el més viu i inspirat. Molt rebuig cap a Capri venia dels qui no volien admetre que es veien reflectits en aquells personatges que eren i no eren el mateix actor.  L'humor de Capri, malgrat l'homenatge de Pera, és irrepetible, no es pot imitar a fons i, en tot cas, hem canviat força i això també té un pes. 

No soc capaç de fer  un judici objectiu sobre l'actor, forma part de la meva història sentimental, de la mitologia familiar, de la meva parla personalitzada, feta de tants pedaços diversos i eclèctics. Potser per tot això anar al Romea, facin el que facin i malgrat que no és el que havia d'haver estat, encara m'emociona d'alguna manera. No crec que hi hagi per allà el fantasma de la Xirgu, que hi va treballar molt poc i va guillar aviat cap a Madrid i després cap a les Amèriques. Potser sí que hi podrem trobar, però, l'esperit de Maria Vila, de Joan Capri, del mateix Sagarra, qui sap. 

Sobre Sagarra, Rusiñol i alguns altres heteorodoxos, o sobre el teatre Romea, volia explicar unes quantes coses més però en desviaria del tema central i ho deixaré per a un altre dia.