19.9.17

EL SENYOR COUSTEAU I EL NOSTRE IMAGINARI SUBMARÍ

Resultat d'imatges de Cousteau

Avui ja no fem gaire cas dels documentals a l'entorn de la Natura i les bestioles, en podem veure molts de molt ben fets i fins i tot s'ha fet broma amb això de mirar els documentals sobre animalons de la segona cadena. Però els qui ja som grandets vam créixer amb la televisió incipient i en el nostre imaginari hi ha dos personatges indefugibles lligats a la natura mediàtica, Rodriguez de la Fuente en la terra i Cousteau en el mar. Jo hi afegiria aquell Naturalista amateur del senyor Durrell però la veritat és que no va tenir la mateixa transcendència.
Resultat d'imatges de Jacques Cousteau cine 2017
Aquests dies ha arribat als cinemes una pel·lícula biogràfica sobre el senyor Cousteau, dirigida per Jérôme Salle, que vol mostrar llums i ombres del personatge però que acaba amb les llums i prou. Si la temàtica fos religiosa el moment en el qual el comandant mariner veu la llum de l'ecologia, gràcies al seu fill, seria una cosa semblant a la caiguda del cavall de Sant Pau i la conversió compta amb moments una mica ridículs com ara quan el protagonista es neteja les soles de les sabates en trepitjar la neu virginal i pura de l'Antàrtida. 

La pel·lícula, llarga i apressada al mateix temps, té el seu interès i moments remarcables. Passa de puntetes sobre les moltes infidelitats del protagonista, intuïm que caldria incidir més en la personalitat de la seva dona i es beneficia d'un molt bon repartiment. Aquí a la peli l'han titulada Jacques i prou però el nom original és L'Odyssée, poca broma.

Resultat d'imatges de L'Odyssee


La pel·lícula roba protagonista al pare per entrar més a fons en la personalitat d'un dels seus dos fills, Philippe, qui va morir de forma tràgica, abans de fer quaranta anys,  en un accident d'aviació. L'interpreta un actor en alça, Pierre Niney, un xicot interessant però potser no tant com el Cousteau fill original. 

A Niney el vam veure no fa gaire a Frantz, pertany a l'estètica masculina de galants amb aspecte de no menjar massa sopes (a casa meva en deien cara de garbanzos atrasaos, en èpoques pretèrites) i amb un rostre poc convencional, estil Brody, vaja. En el camp dels senyors el ventall cinematogràfic de l'atracció és més generós que no pas amb les senyores o així m'ho sembla.
IMG_6283
A Cousteau l'interpreta, molt bé per cert, Lambert Wilson, un senyor que aquí no hem pogut veure tant com seria desitjable. La seva dona, Simone, es l'Audrey Tatou, que ho fa molt bé també i que mereixeria més penetració psicològica i més protagonisme. Per allà surt una mica l'altre fill, qui, al capdavall, va col·laborar també amb els negocis paterns tot i que ja no mencionen l'època en la qual va tenir un plet amb el pare pel tema de la marca. Tampoc diuen res sobre el segon matrimoni del protagonista en morir la seva primera dona. Amb la segona ja tenia dos fills, per cert. Tota la descendència cousteaunera ha continuat dedicant-se a l'ofici tot i que sembla que uns i altres no es fan gaire.

Cousteau va rebre moltes crítiques per la seva manera de fer les coses, tot i que després, com es mostra a la pel·lícula, va evolucionar i es va mentalitzar ecològicament, de fet el tracte amb els animals i amb la natura en general ha canviat molt amb els anys i cada cosa s'ha de situar en el seu context. 

Algunes crítiques semblants a les que es van fer a Cousteau es van fer aquí a Rodríguez de la Fuente però quan es fa un balanç de la tasca de tots dos, en el present, prevalen molt més les virtuts que no pas les mancances. La tècnica per a les filmacions també ha evolucionat i això s'ha de tenir en compte. Un gran nombre d'aquesta mena de crítiques cal posar-les en quarantena i mirar d'on venen, no en debades l'enveja és un dels pecats capitals.
Resultat d'imatges de L'Odyssee
La darrera part de la pel·lícula acull un excés de glorificació de la figura de Cousteau, a l'estil francès, o sigui, amb grandeur. Però tot i amb això és aquesta una pel·lícula adient per a una estona de cinema sense massa complicacions i recomanable per als qui volen anar al cinema i no amargar-se la vida, ja n'han vist unes quantes de les que es troben en projecció convencional i no tenen ganes de patir amb Detroit. I com que jo ja no faré immersió submarina fins a la meva propera reencarnació, aquest passeig per les profunditats marines és prou agradable, ben mirat. 

Amb tanta descendència en actiu i no massa ben avinguda no deu haver estat fàcil consensuar aquesta pel·lícula biogràfica i decidir què s'explicava i què se silenciava. 

Si a Rodríguez de la Fuente, el qual vam perdre de forma prematura, li van dedicar aquella bonica cançó que feia Amigo Félix, cuando vayas al cielo... els nostres Amics de les Arts n'han dedicat una altra a Monsieur Cousteau, qui va poder morir vellet, potser és que això del barretet vermell tipus gorro frigi fa pensar en una barretina, no ho sé. 

Deu ser mania de iaia però trobo que les lletres de les cançons en català cada dia són més ripioses i lamentables, vegis:

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.


6 comentaris:

Unknown ha dit...

Si no ho tinc mal entès aquest senyor va col·laborar amb l'exèrcit nazi d'ocupació. Si bé s'ha de valorar les seves importants investigacions aquest tema no s'hauria d'obviar. Veig que no en fas esment.
El recordo una vegada a tv3. Va coincidr amb Nuria Espert i li va dir: Quan je vous ai vu, j,ai tombé amoureux. Ella va respondre, no massa reeixida, mon mari voustuera. He he...

Tot Barcelona ha dit...

Uyyyyyy...Uyyyyyyyyy.....Uyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyy
Este es más peligroso que un escorpión en un bidet ¡¡¡¡

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment de tot això a la peli no en surt res i els francesos són molt hàbils per arranjar la història incòmoda. No està clar, el que era col·laboracionista era un germà seu, Pierre, qui, per cert, de jovenet era comunista. Jacques sembla que va ser condecorat per col·laborar amb la resistència, fins i tot, però hi ha historiadors que el titllen d'antisemita i d'haver jugat a dues bandes, no està res gens clar. Gràcies al germà nazi va poder estrenar un dels primers documentals durant l'ocupació, per cert. No he parlat del tema al post perquè no hi ha dades fiables i tot és molt eteri però, vaja, això del germà és ben cert. Això de l'Espert no és estrany perquè sembla que era molt 'lligon' i que no parava d'intentar-ho. Un peix que es duia l'oli, vaja, he, he.

Júlia ha dit...

MIquel, como dicen ahora, fue un personaje 'poliédrico', tiene luces y sombras pero los franceses todo lo mitifican, la Revolución, Napoleón y lo que caiga.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Els de Rac1 el varen iuncloure entre els execrables otoe exe rables a banda de nazi red en twnia d.ecologista. Clar que Rodriguez de la Fuente encara era pitjor. I no vegis la mare Teresa dr Calcuta. Es que no hi ha un pam de net.

Júlia ha dit...

Francesc, potser van exagerar, i al de la Fuente l'estan reivindicant actualment, no tot és blanc o negre. Realment no hi ha un pam de net però en general, la majoria de biografies tenen punts foscos, no tan sols les dels 'famosos', les coses s'han de situar en el seu context.