EL SENYOR COUSTEAU I EL NOSTRE IMAGINARI SUBMARÍ

Avui ja no fem gaire cas dels documentals a l'entorn de la Natura i les bestioles, en podem veure molts de molt ben fets i fins i tot s'ha fet broma amb això de mirar els documentals sobre animalons de la segona cadena. Però els qui ja som grandets vam créixer amb la televisió incipient i en el nostre imaginari hi ha dos personatges indefugibles lligats a la natura mediàtica, Rodriguez de la Fuente en la terra i Cousteau en el mar. Jo hi afegiria aquell Naturalista amateur del senyor Durrell però la veritat és que no va tenir la mateixa transcendència.

Aquests dies ha arribat als cinemes una pel·lícula biogràfica sobre el senyor Cousteau, dirigida per Jérôme Salle, que vol mostrar llums i ombres del personatge però que acaba amb les llums i prou. Si la temàtica fos religiosa el moment en el qual el comandant mariner veu la llum de l'ecologia, gràcies al seu fill, seria una cosa semblant a la caiguda del cavall de Sant Pau i la conversió compta amb moments una mica ridículs com ara quan el protagonista es neteja les soles de les sabates en trepitjar la neu virginal i pura de l'Antàrtida. 

La pel·lícula, llarga i apressada al mateix temps, té el seu interès i moments remarcables. Passa de puntetes sobre les moltes infidelitats del protagonista, intuïm que caldria incidir més en la personalitat de la seva dona i es beneficia d'un molt bon repartiment. Aquí a la peli l'han titulada Jacques i prou però el nom original és L'Odyssée, poca broma.

La pel·lícula roba protagonista al pare per entrar més a fons en la personalitat d'un dels seus dos fills, Philippe, qui va morir de forma tràgica, abans de fer quaranta anys,  en un accident d'aviació. L'interpreta un actor en alça, Pierre Niney, un xicot interessant però potser no tant com el Cousteau fill original. 

A Niney el vam veure no fa gaire a Frantz, pertany a l'estètica masculina de galants amb aspecte de no menjar massa sopes (a casa meva en deien cara de garbanzos atrasaos, en èpoques pretèrites) i amb un rostre poc convencional, estil Brody, vaja. En el camp dels senyors el ventall cinematogràfic de l'atracció és més generós que no pas amb les senyores o així m'ho sembla.

A Cousteau l'interpreta, molt bé per cert, Lambert Wilson, un senyor que aquí no hem pogut veure tant com seria desitjable. La seva dona, Simone, es l'Audrey Tatou, que ho fa molt bé també i que mereixeria més penetració psicològica i més protagonisme. Per allà surt una mica l'altre fill, qui, al capdavall, va col·laborar també amb els negocis paterns tot i que ja no mencionen l'època en la qual va tenir un plet amb el pare pel tema de la marca. Tampoc diuen res sobre el segon matrimoni del protagonista en morir la seva primera dona. Amb la segona ja tenia dos fills, per cert. Tota la descendència cousteaunera ha continuat dedicant-se a l'ofici tot i que sembla que uns i altres no es fan gaire.

Cousteau va rebre moltes crítiques per la seva manera de fer les coses, tot i que després, com es mostra a la pel·lícula, va evolucionar i es va mentalitzar ecològicament, de fet el tracte amb els animals i amb la natura en general ha canviat molt amb els anys i cada cosa s'ha de situar en el seu context. 

Algunes crítiques semblants a les que es van fer a Cousteau es van fer aquí a Rodríguez de la Fuente però quan es fa un balanç de la tasca de tots dos, en el present, prevalen molt més les virtuts que no pas les mancances. La tècnica per a les filmacions també ha evolucionat i això s'ha de tenir en compte. Un gran nombre d'aquesta mena de crítiques cal posar-les en quarantena i mirar d'on venen, no en debades l'enveja és un dels pecats capitals.

La darrera part de la pel·lícula acull un excés de glorificació de la figura de Cousteau, a l'estil francès, o sigui, amb grandeur. Però tot i amb això és aquesta una pel·lícula adient per a una estona de cinema sense massa complicacions i recomanable per als qui volen anar al cinema i no amargar-se la vida, ja n'han vist unes quantes de les que es troben en projecció convencional i no tenen ganes de patir amb Detroit. I com que jo ja no faré immersió submarina fins a la meva propera reencarnació, aquest passeig per les profunditats marines és prou agradable, ben mirat. 

Amb tanta descendència en actiu i no massa ben avinguda no deu haver estat fàcil consensuar aquesta pel·lícula biogràfica i decidir què s'explicava i què se silenciava. 

Si a Rodríguez de la Fuente, el qual vam perdre de forma prematura, li van dedicar aquella bonica cançó que feia Amigo Félix, cuando vayas al cielo... els nostres Amics de les Arts n'han dedicat una altra a Monsieur Cousteau, qui va poder morir vellet, potser és que això del barretet vermell tipus gorro frigi fa pensar en una barretina, no ho sé. 

Deu ser mania de iaia però trobo que les lletres de les cançons en català cada dia són més ripioses i lamentables, vegis:

Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por?
Monsieur Cousteau, a mi no em cal l’Alta Definició.
Monsieur Cousteau, com més avall te’n vas, hi ha més pressió.
Monsieur Cousteau, creuant l’oceà des d’una habitació.
Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador.