10.11.17

SENTIMENTS HUMANS POC RECOMANABLES

Portada

Resultat d'imatges de anunci de la grossa 2017

Nunca le cuentes a nadie
el secreto de tus penas
que el que está alegre se ríe 
y el que está triste, se alegra...

cobla popular

La mejor lotería es el trabajo y la economía.

refrany popular castellà

Estic llegint l'interessant llibre de Richard H. Smith que porta per títol una popular paraula alemanya, Schadenfreude. És una d'aquelles paraules fàcils d'entendre i explicar però que en d'altres llengües potser no tenen una correspondència exacta en un sol mot i per això se sol recórrer a l'alemany original. Fa referència a l'alegria pel mal dels altres, en general dels enemics però també de gent més propera i a qui no tenim cap mena de mania. Llegeixo que clínicament se la relaciona amb el sadisme però jo crec que són dues coses diferents, al menys en un context casolà i popular.

El llibre està ple d'exemples cultes i populars, admetre que és aquest un sentiment ben humà ajuda a controlar-lo, o així m'ho sembla. En el món infantil, en el qual els comportaments encara no estan tan condicionats per l'entorn, per la hipocresia cívica i per l'educació convencional, és fàcil detectar-lo. Potser més freqüent encara que el goig pel mal dels altres és la dificultat per alegrar-nos amb els seus èxits i la seva bona sort. Al rerefons de tot plegat hi rau un dels pecats capitals més perillosos, l'enveja.

La publicitat fomenta des de fa anys aquesta mena d'enveja perillosa i ens ofereix solucions a les nostres mancances i plaers a l'abast per a les nostres fatxenderies. Aquests dies es pot veure una i altra vegada, per la tele, un anunci molt divertit sobre la loteria de la Grossa. Un munt de gent fa el ximple, balla, beu i canta, cosa habitual que sembla practiquen, tot i que jo diria que cada cop menys, les persones a les quals els ha tocat alguna rifa. Però en el conjunt festiu hi ha sempre una persona amb cara de pomes agres, algú que ha passat de la loteria i, és clar, s'ha quedat amb un pam de nas i ofegat per la ràbia.

He comprovat que un bon nombre de gent compra loteria perquè tem aquesta situació reflectida a l'anunci, que li toqui al veí o al parent i a ell no. Fa anys vaig anar a una excursió i vam aturar-nos a fer un cafè en un poblet, uns nens i nenes d'una escola venien apuntacions de la rifa de Nadal -com en deien abans- d'un esplai. A mi, per deformació professional, aquelles criatures em van fer gràcia i els vaig comprar un parell de butlletes. Aleshores molts dels companys de sortida que havien passat de l'oferta i dels venedors entusiastes també en van comprar, per si un cas em tocava a mi i a ells no.

De totes les grans enredades que ens amollen, la de la loteria és una de les més grans però també ens ho podem prendre com una mena de compra d'il·lusió. Actualment, amb el tema català, la loteria estatal ha perdut pistonada a favor de la Grossa, personalitzada en aquest horrible ninot promocional. Avui, a més a més, hi ha tot un gran nombre de dificultats per a qualsevol associació si vol vendre loteria, de fet durant anys la loteria de Nadal havia estat un sistema de recapte per a petites comunitats que funcionava prou bé.

Si no compro la loteria que m'ofereixen i toca potser faré durant una estona la cara emprenyada dels no premiats de l'anunci i, a més a més, seré víctima d'un schadenfreude moderat per part dels coneguts i saludats, apa, per garrepa, pensaran. 

De tant en tant m'agrada fullejar virtualment premsa antiga. Fa trenta anys el govern català, amb Pujol com a líder, passava per un cert tràngol a causa de les loteries catalanes que havien comptat amb el rebuig d'una part de convergents. Aquell tema va provocar molts disgustos a gent de CIU crítica amb el tema, com Maria Rúbies, a qui van marginar de forma maldestra i absurda. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora a l'Escola Normal, a principis dels setanta, i recordo que comentava que si la gent sabés matemàtiques no compraria mai loteria. 

Al mateix diari, el del primer de novembre d'aquell avui llunyà 1987, també hi surt Roldán, el de les estafes, que aleshores remenava les cireres, comptava amb una entrevista on se'l lloava i es remarcava el seu càrrec com a primer director civil de la Benemérita i on aquest senyor apostava per les policies autonòmiques. De tant en tant el ressusciten en algun programa de la tele, no sembla pas gaire penedit i en ocasions fins i tot sembla que els calerons fossin seus. Uns calerons dels quals, cal recordar-ho, se'n van recuperar ben pocs.

Ja sabem com els anat a aquests dos personatges polítics, als quals, malgrat fets impresentables se'ls ha de reconèixer algun encert en el context de l'època. La caiguda d'ambdós, sense fer comparacions, sempre odioses, segur que va provocar tones de schadenfreude en moltes persones, una part de la qual ben justificada i l'altra augmentada per la ideologia partidista de cadascú. En aquella època, tan allunyada del present, o eres convergent i llegies l'Avui i La Vanguardia, o eres socialista i llegies El País. Hi havia alguns serrellets per totes bandes però eren força irrellevants, em temo.

6 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per què riem quan algú cau...? És un gest espontani que explica tot això. A l'enveja la pinten de verd-bilis, i ja és això.

Júlia ha dit...

Teresa, es poden trobar molts exemples, moltes coses són evidents però el llibre les analitza a fons. Malgrat la tendència crec que hem millorat en això de riure del que cau o del que té alguna mancança, avui molts acudits sobre quecs, homosexuals, dones lletges, cecs, coixos, sords i la resta no ens farien cap gràcia i això em passa sovint quan veig gravacions de còmics de fa uns anys que m'havien fet riure i ara em fan angúnia.

Enric H. March ha dit...

L'enveja i una innata tendència a construir la personalitat rebutjant i negant els altres: allò que nosaltres no som.

Júlia ha dit...

Enric, de fet un dels aspectes que surt al llibre, sobretot pel que fa als infants, és aquesta afirmació de nosaltres mateixos en el rebuig als altre, volem ser 'especials i reconeguts'.

gloria abras pou ha dit...

Jo no era ni de CiU ni socialista ni llegia cap dels diaris que esmentes. La Vanguardia, per la qual tinc un record emocionat perquè la llegia el meu pare, em semblava gris i conservadora i El País, penso que tal i com va dir Garci era "Le Monde de Palencia" , un manual per saber ser progre. És indiscutible que d'ambdós se'n podien extreure bons articles.
És cert que hi ha gent que celebra, dissimuladament, la mala sort dels altres. Fins hi tot he tastat de prop aquesta sensació venint de "companys i amics". Ja deia Nietszche, en un dels seus ensopegats aforismes, que si algú ens preguntava com estàvem féssim el posat ensopit de "l'anar tirant" perquè, "fora de quatre extraviats" cita literal, la majoria de gent no s'alegraria de veure'ns massa bé. El compositor Rossini, no seguint al filòsof, quan traobava algú acostumava a dir que tenia malestar i que tirava com podia. Un dia un amic li va dir com podia expressar-se així si era home de salut i èxit i ell, molt llest, va respondre que era la forma de mantenir l'apreci de la gent.
Jo només compro loteria per Nadal però això de "si sabéssim matemàtiques no en compraríem" trontolla. És com dir, "si fossis biòleg, no menjaries" i similars.

Júlia ha dit...

Glòria, era un comentari irònic, també vaig conèixer, per exemple, molta gent del PSUC, però vaig conèixer molts ambients on si t'hi veien t'identificaven amb una cosa o una altra. Jo llegia gairebé tots els diaris, si podia, per cert.

El llibre que comento analitza molts aspectes d'aquest sentiment, alguns que fins i tot ens poden passar per alt si no hi pensem a fons, hi ha moltes gradacions i matisos en aquest sentiment que en ocasions també es relaciona amb la venjança, l'enveja i, en alguns extrems, amb un cert sadisme en diferents graus. Posa molts exemples de tot tipus.

No crec que sigui comparable el que dius sobre els biòlegs, Rúbies es referia al càlcul de probabilitats, segons el qual n'hi ha poquíssimes de què et toqui res. Per altra banda és cert allò que diuen de què 'a algú li toca' però no deixa de ser un negoci sucós per als qui les organitzen i la publicitat que es fa es lamentable, és un joc d'atzar més, de fet. He de dir que en ocasions genera complicitat social i al capdavall a la vida comprem molt de fum, el tema de les loteries a l'època de CIU va generar divisions i problemes en el partit i en el govern. Rúbies era una persona amb una ètica molt sòlida i va dir el que pensava, que ja hi havia prou loteries i no feia falta que a Catalunya n'hi hagués més i a l'abast de tothom. Però no se'n va sortir ja que d'algun lloc s'han de treure els calerons i la loteria dóna molt rendiment als governs.