EL DIA DESPRÉS I ELS DIES QUE VINDRAN

Avui el blog dedicat de forma continuada i excel·lent a la recopilació de goigs evoca Santa Xaripa. I és que avui és el dia de la loteria nacional. La loteria nacionalista, però, és la de la Grossa, personalitzada per un ninot horrible i grotesc. Per raons òbvies aquest any el Gordo s'ha vist desplaçat per la Grossa. Per estimular l'adquisició de loteria nostrada la tele ha emès uns anuncis ximplets que juguen amb la tendència humana a l'enveja per l'alegria dels altres, aquests en els quals la gent prudent que no es permet frivolitats de ludopatia casolana i passa acaba caient en el parany d'amargar-se la vida davant de la disbauxa dels privilegiats als quals Santa Xaripa ha estat propícia.

Avui acabaran les escoles, moltes de les quals a migdia o després de dinar. No sé si encara s'esdevé així però durant uns anys demanar plegar a migdia, tal dia com avui comportava, com passa amb gairebé tot, una empipadora burocràcia absurda. Ahir, de forma estranya i per raons que no cal recordar, va ser festa, a les escoles, i es podia haver fet acabar l'escola ahir mateix però, res de res. Hi ha tantes coses absurdes en aquest món que no ve d'una. 

Si la memòria no m'enganya crec que el dia de la loteria, quan jo era petita, ja teníem festa, a l'escola, perquè em sembla que el programa de ràdio tradicional, el dels nens de Sant Ildefonso, que avui ja són els nens i nenes, faltaria més, l'escoltava a casa, tot esmorzant. Malgrat que la gent gran deia que la millor loteria era el treball i l'economia i que els calerons guanyats amb les rifes duien malastrugança, un munt de gent esperançada desitjava que la seva sort canviés gràcies a l'atzar o que, al menys, pogués comptar amb una poma per la set, gràcies a la pedrea.

De gran, quan ja treballava a l'ensenyament, el dia de la loteria, amb alguna excepció, era de feina. De feina sorollosa, festivals, nadales, gresca, obertura de portes per rebre pares, mares, avis i àvies, i un munt de tasques diverses relacionades amb les festes properes. Durant uns anys vaig ser a una escola de L'Hospitalet entranyable, avui reconvertida en Escola d'Idiomes. 

El conserge, gairebé un personatge de sarsuela, engegava la ràdio per escoltar la loteria i l'encarava als altaveus, així podíem gaudir de forma col·lectiva de la sonsònia dels números i els premis. Aquell conserge tenia uns quants ocells engabiats, que en escoltar la ràdio es tornaven bojos i no callaven, canaris, periquitos. Per tal de silenciar-los els tapava la gàbia amb un tovalló. El mateix havia de fer quan sortien les criatures de l'escola, provocant més xivarri del recomanable.

Després de la festa escolar el professorat es reunia per dinar i ens repartíem els regals de l'amic invisible. El dinar, durant anys, el fèiem en algun restaurant, però també recordo dinars a l'escola, amb sobretaules que s'allargaven fins tard cantant desde Santurce a Bilbao i Clavelitos o Baixant de la Fot del Gat, i ballant la conga o coses com ara allò de volando, volando, a Mallorca voy, a Mallorca voy i d'altres tonades eternes  de la varietat patxanguera. Oblidàvem enfrontaments, discussions als claustres, divergències pedagògiques i personals i l'esperit nadalenc ens amarava de companyonia fraternal.

No sé què fa la gent ara, hi deu haver de tot. Aquest any, però, tot és diferent, han passat coses, moltes, i ahir la loteria va ser una altra, unes eleccions raretes, a les quals no sé si s'havia d'haver participat o no, però en les quals hi han participat fins i tot els anti sistema, que tot i ser minoria ja s'han ofert per entrar al govern, si és que es pot fer govern, tot i que fa quatre dies deien que amb els hereus del masisme, res de res. 

Una cosa o altra s'haurà de fer, vaja.

Al capdavall la vida segueix i avui llegirem comentaris de tota mena. Triomfalismes diversos, murrieries, interpretacions segons les idees i tarannà de cadascú o segons les directrius que els partits amollin als seus comentaristes. Raimon, Premi d'Honor, cantant que en aquests temps no hem sentit opinar en cap moment sobre la situació, entonava  fa segles ideològics allò tan real de què l'any quaranta tots havíem perdut. Sense arribar a aquell dramatisme d'aleshores ni haver viscut una tragèdia comparable, ni de lluny, amb la de la guerra, jo també penso avui que, d'alguna manera, tots hem perdut encara que ens sembli, fins i tot, el contrari. 

És clar que la vida segueix i, d'alguna manera, ens refarem dels trasbalsos, menjarem torrons, farem xirinola i beurem xampany Canals i Nubiola, tot i que el xampany ja no és xampany i Canals i Nubiola ja no és aquella marca mítica del temps dels meus avantpassats recents. També les boniques bombolletes de Freixenet han esclatat o s'ha esvaït, tot canvia i hem d'admetre els canvis i adaptar-nos al que sigui per tal de sobreviure, mentre puguem i ens deixin. La vida pasa y la verdad asoma, va escriure un senyor de culte, al qual no li conec producció literària en català, però que compta amb devocions sòlides i mítiques a casa nostra.

Que Santa Xaripa hi faci més que nosaltres.

SENTIMENTS HUMANS POC RECOMANABLES

Nunca le cuentes a nadie

el secreto de tus penas

que el que está alegre se ríe 

y el que está triste, se alegra...

cobla popular

La mejor lotería es el trabajo y la economía.

refrany popular castellà

Estic llegint l'interessant llibre de Richard H. Smith que porta per títol una popular paraula alemanya, Schadenfreude. És una d'aquelles paraules fàcils d'entendre i explicar però que en d'altres llengües potser no tenen una correspondència exacta en un sol mot i per això se sol recórrer a l'alemany original. Fa referència a l'alegria pel mal dels altres, en general dels enemics però també de gent més propera i a qui no tenim cap mena de mania. Llegeixo que clínicament se la relaciona amb el sadisme però jo crec que són dues coses diferents, al menys en un context casolà i popular.

El llibre està ple d'exemples cultes i populars, admetre que és aquest un sentiment ben humà ajuda a controlar-lo, o així m'ho sembla. En el món infantil, en el qual els comportaments encara no estan tan condicionats per l'entorn, per la hipocresia cívica i per l'educació convencional, és fàcil detectar-lo. Potser més freqüent encara que el goig pel mal dels altres és la dificultat per alegrar-nos amb els seus èxits i la seva bona sort. Al rerefons de tot plegat hi rau un dels pecats capitals més perillosos, l'enveja.

La publicitat fomenta des de fa anys aquesta mena d'enveja perillosa i ens ofereix solucions a les nostres mancances i plaers a l'abast per a les nostres fatxenderies. Aquests dies es pot veure una i altra vegada, per la tele, un anunci molt divertit sobre la loteria de la Grossa. Un munt de gent fa el ximple, balla, beu i canta, cosa habitual que sembla practiquen, tot i que jo diria que cada cop menys, les persones a les quals els ha tocat alguna rifa. Però en el conjunt festiu hi ha sempre una persona amb cara de pomes agres, algú que ha passat de la loteria i, és clar, s'ha quedat amb un pam de nas i ofegat per la ràbia.

He comprovat que un bon nombre de gent compra loteria perquè tem aquesta situació reflectida a l'anunci, que li toqui al veí o al parent i a ell no. Fa anys vaig anar a una excursió i vam aturar-nos a fer un cafè en un poblet, uns nens i nenes d'una escola venien apuntacions de la rifa de Nadal -com en deien abans- d'un esplai. A mi, per deformació professional, aquelles criatures em van fer gràcia i els vaig comprar un parell de butlletes. Aleshores molts dels companys de sortida que havien passat de l'oferta i dels venedors entusiastes també en van comprar, per si un cas em tocava a mi i a ells no.

De totes les grans enredades que ens amollen, la de la loteria és una de les més grans però també ens ho podem prendre com una mena de compra d'il·lusió. Actualment, amb el tema català, la loteria estatal ha perdut pistonada a favor de la Grossa, personalitzada en aquest horrible ninot promocional. Avui, a més a més, hi ha tot un gran nombre de dificultats per a qualsevol associació si vol vendre loteria, de fet durant anys la loteria de Nadal havia estat un sistema de recapte per a petites comunitats que funcionava prou bé.

Si no compro la loteria que m'ofereixen i toca potser faré durant una estona la cara emprenyada dels no premiats de l'anunci i, a més a més, seré víctima d'un schadenfreude moderat per part dels coneguts i saludats, apa, per garrepa, pensaran. 

De tant en tant m'agrada fullejar virtualment premsa antiga. Fa trenta anys el govern català, amb Pujol com a líder, passava per un cert tràngol a causa de les loteries catalanes que havien comptat amb el rebuig d'una part de convergents. Aquell tema va provocar molts disgustos a gent de CIU crítica amb el tema, com Maria Rúbies, a qui van marginar de forma maldestra i absurda. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora a l'Escola Normal, a principis dels setanta, i recordo que comentava que si la gent sabés matemàtiques no compraria mai loteria. 

Al mateix diari, el del primer de novembre d'aquell avui llunyà 1987, també hi surt Roldán, el de les estafes, que aleshores remenava les cireres, comptava amb una entrevista on se'l lloava i es remarcava el seu càrrec com a primer director civil de la Benemérita i on aquest senyor apostava per les policies autonòmiques. De tant en tant el ressusciten en algun programa de la tele, no sembla pas gaire penedit i en ocasions fins i tot sembla que els calerons fossin seus. Uns calerons dels quals, cal recordar-ho, se'n van recuperar ben pocs.

Ja sabem com els anat a aquests dos personatges polítics, als quals, malgrat fets impresentables se'ls ha de reconèixer algun encert en el context de l'època. La caiguda d'ambdós, sense fer comparacions, sempre odioses, segur que va provocar tones de schadenfreude en moltes persones, una part de la qual ben justificada i l'altra augmentada per la ideologia partidista de cadascú. En aquella època, tan allunyada del present, o eres convergent i llegies l'Avui i La Vanguardia, o eres socialista i llegies El País. Hi havia alguns serrellets per totes bandes però eren força irrellevants, em temo.

LA LOTERIA, LES LLUMETES I D'ALTRES TRADICIONS NADALENQUES

La publicitat de la loteria ja no em fa ni fu ni fa des que van despatxar aquell senyor calb tan atractiu. Enguany, a més, tenim una publicitat amb trampa que ens ofereix històries suposadament solidàries, molt ben filmades i molt ben interpretades, això sí, destinades a fer-nos vessar fins i tot alguna llagrimeta. Al menys, penso jo, hauran donat feina a actors gairebé anònims en lloc dels ridículs famosos de l'any passat, que devien cobrar una pasta.

La meva recordada i admirada Maria Rúbies, que vaig tenir la sort d'ensopegar-me a la Normal de Sants, sense que cap evocació biogràfica reculli el seu pas per aquella Escola, així com tampoc els seus problemes gruixuts amb el partit, explicava que si la gent sabés matemàtiques no jugaria a res de tot això, considerant les poques probabilitats de què et toqui alguna cosa. Per criticar el rasca-rasca català i d'altres aspectes més seriosos de CIU la van condemnar a l'ostracisme ja que als partits no els agraden gens els dissidents intel·ligents. Ni als partits ni a gairebé ningú.

D'històries sobre loteria en conec de més aviat tràgiques que no pas solidàries. En un petit poblet català, fa molts anys, va tocar la grossa i segons em van explicar testimonis d'aquells fets, tothom va quedar renyit, més o menys. Un repugnant infanticidi que es va cometre a Granollers va tenir el seu detonant en el tema de la loteria. El meu avi no es parlava amb algú de la feina per temes de loteria, per no haver-li venut participacions d'algun número que devia tocar, una cosa així. També hi ha hagut qui ha guillat amb la loteria d'alguna associació modesta i no l'han vist més.

Em temo que encara que la gent sabés més matemàtiques continuaria caient en aquests paranys ludòpates modestos. De fet, com et comenten sovint, a algú li toca. En canvi, de la mort no s'escapa ningú, com vaig escoltar en una ocasió ironitzar al gran Pere Calders: si veiessis que se n'escapa ni que fos un... A Catalunya s'han inventat una nova loteria nostrada, per tal que tot quedi a casa, personalitzada en una horrible ninota que deu haver dissenyat el pitjor enemic de l'invent. Quan als polítics els fan fer segons quins paperots em fan fins i tot pena, la veritat.

A casa em deien allò de la mejor lotería son el trabajo y la economía. Però com que avui no hi ha feina tampoc no es pot economitzar, és clar. Fa poc, a la tele, fent volar coloms sobre la disiminució de l'atur en època estacional va sortir una colla de gent de sexes i edats diferents, fent paquetes i posant llacets a regals nadalencs. Estaven fins i tot contents com si els hagués tocat la loteria pel fet de tenir un contracte que els pot durar, a tot estirar, dos mesos. A això hem arribat i no sé si els sindicats existeixen o és que no tenen res a pelar en aquest tipus de coses. 

Ahir, amb una gran parafernàlia, es van encendre les llumetes de Nadal, que cada any s'encenen més aviat i d'aquí un temps potser ja les deixaran tot l'any, el mateix que tot l'any acabaran per estar oberts, dia i nit, tots els comerços de moda i bestieses. Les del meu districte les encenien des del Poble-sec per primera vegada i aquestes coses motiven el personal. El motiu de l'encesa prematura era il·luminar un d'aquests invents consumistes, la nit de les botigues o shopping night, ja que en anglès tot queda més beautiful. Suposo que hi devia anar molta gent, a comprar o a badar al Passeig de Gràcia, gairebé tanta com al comiat sevillà d'aquesta dama multimilionària i latifundista d'upa, perquè tenim un component masoquista populista i estrany en el nostre inconscient col·lectiu. 

Hi ha gent que compra loteria per si un cas toca i li toca al veí. No sé què ens fa més ràbia, que no ens toqui o que li toqui al veí. En un d'aquests anuncis crepusculars es veu un pobre home que no ha comprat loteria del bar del barri i resulta que toca i tothom fa aquella gresca xarona de cada any però l'amo del bar, que és un sant, n'hi ha guardat vint euros de forma generosa. Hi ha qui et diu que si et toquen molts diners et pot canviar la vida, però és que jo no vull que me la canviïn gaire i em conformaré si no em toquen la pagueta de jubilada i puc continuar compartint-la -una paraula molt del gust de l'educació papanates dels nostres temps- amb les persones conegudes i estimades. 

La veritat és que alguna cosa compro, de forma inevitable, loteria d'aquesta d'associacions diverses que ajuda a fer una mica de calaix tot i que el sistema s'hauria de qüestionar. Moltes coses del Nadal són absurdes inclosa la reconversió del Tió normal i vegetal en el Cagatió, un ninot més horrible que la Grossa, amb barretina i tot. Fins i tot faria shopping night si el pogués fer pels paisatges urbans d'altres temps, quan pel centre de Barcelona hi havia botigues antigues, llibreries assortides, la vella Canuda i l'estamperia del Pi, per exemple, i no havies de pagar per entrar a resar i no és pas que jo resi gaire però sovint entrava a l'església del Pi o a la Catedral quan m'abellia, ni que fos a seure una estoneta o a contemplar els retaules dels altarets. 

Aquest primer quart de segle em sembla força surrealista, tot i que sé prou bé que hi ha hagut temps molt pitjors, però em conformo en conservar, -mentre duri, tot és efímer-, una salut més o menys sostenible. I ja no vull ni parlar de quan al Portal de l'Àngel hi havia el cinema, i la llibreria Porter, i la noucentista botiga de pintes i raspalls o de quan Can Jorba era Can Jorba. Tot canvia, sí, però no sempre millora. Passejar per segons on de Barcelona és plorar, o gairebé. O riure, fins i tot, si t'ho prens tot amb una certa distància irònica. M'ha vingut al cap un article de fa anys, quan en un Nadal també amb molta faramalla i molt d'atur van sorgir com a bolets les primeres botiguetes de tot a cent encara, aleshores, menades per autòctons. Com deia un director d'escola que vaig tenir a Sant Feliu, de vegades em sembla que tot és com una pel·lícula que ja he vist. Bé, més aviat com un remake a l'americana.

ELS PERILLS DE LA LOTERIA ATZAROSA I DE L'ENVEJA INCONSCIENT

Més enllà del tema concret de la loteria nostrada, a l'entorn del qual m'adono que hi ha més partidaris que no pas contraris, sempre he constatat que al volt de les rifes i dels diners s'apleguen les nostres misèries més íntimes, relacionades amb un pecat capital, l'enveja. Molta gent no reconeix les seves enveges i t'asseguren que no envegen ningú, però perceps que no és així amb molta facilitat. En aquest món estrany la sort i l'atzar hi tenen un gran pes, les loteries són l'atzar en estat pur. 

A nivell familiar recordo que el meu avi no es parlava amb algú de la feina per un tema de loteries, com ara que no li van amollar números d'un bitllet que després va tocar, una cosa així. No era l'únic cas. En un petit poblet del Pirineu, fa molts anys, va tocar la loteria. Quan els números estan repartits no acostumen a estar repartits de forma equitativa, a uns els toquen molt, a d'altres poc, a alguns, res. Anys després algú de per allà em va explicar que la bona convivència es va malmetre en poc temps, en aquell racó geogràfic abans tranquil. Tranquil o aparentment tranquil, car en el món rural es donen foscos crims i terribles venjances, recollits per la literatura i la llegenda. Fins i tot durant la guerra i la postguerra els assassinats, delacions i la resta van ser molt més nombrosos, en termes estadístics, als pobles que no pas a les zones més urbanes. I això sembla que no passa tan sols aquí, sinó a tot arreu.

El fet més horrible que recordo, relacionat amb la loteria, va ser l'assassinat d'una nena molt petita a mans d'una veïna, botiguera del barri, en una població catalana, aquella persona va anar covant una ràbia fonda en contra de les famílies de la vila afavorides per una loteria que a ella no li havia tocat. Va segrestar la nena d'uns coneguts, sembla que també tenia un trauma infantil i una certa frustració per haver tingut tan sols nens i no la nena desitjada, i va acabar per assassinar-la, després de demanar rescat. L'aspecte de la senyora era tan normal i quotidià que malgrat l'evidència dels fets hi havia qui no se'n sabia avenir. Ella mateixa, explicaven, negava l'evidència fins a creure's que no havia fet una cosa tan terrible. És clar que la culpa no la té la loteria, l'enveja i la guilladura irracional es poden manifestar de moltes maneres. 

Entristir-nos amb les penes dels altres és fàcil, alegrar-nos amb la seva sort i les seves alegries, no tant. Una amiga sempre em recorda una cobla castellana que fa: nunca le cuentes a nadie/ el secreto de tus penas/ que el que está alegre se ríe/ y el que está triste se alegra. Hi ha un conte antic sobre un home a qui un mag promet donar-li el que demani, amb la condició de què al seu veí li donarà el doble de tot. L'home acaba demanant perdre un ull. És un conte cruel, terrible, ancestral i salvatge, però reflecteix el tarannà humà en el seu vessant més ombrívol.

També he conegut gent a qui ha tocat la loteria i n'ha gaudit força i tots ens n'hem alegrat, eren, és clar, petites pessigadetes per tapar forats i fer algun extraordinari. Els afavorits amb molts dinerons cada vegada són més discrets i no en fan ostentació, per més que els voltors de les televisions i de les entitats de crèdit els assetgin per tot arreu. Per això em fan angúnia les imatges amb gent fent el ximple després de guanyar la grossa o la mitjana, són unes imatges que em semblen d'altres èpoques, ridícules i lamentables. 

Fa anys va tenir molt d'èxit un llibre de Fernando Díaz-Plaja, El español y los siete pecados capitales, fins i tot se'n va fer una sèrie per a la televisió. Crec que el tema de l'enveja era el més reeixit, es deia que era el pecat hispànic per excel·lència. Estaria bé creure que avui que ja no volem ser espanyols aquests pecats no són els nostres però em temo que l'enveja és un pecat universal i en èpoques de crisi s'agreuja. Terenci Moix explicava en una ocasió que ell, molt hàbil en promocionar-se, intentava també ajudar els seus amics a fer el mateix per evitar les enveges, precisament. Hi ha qui diu que l'èxit dels primers llibres de Montserrat Roig va ser a causa de la promoció que en va fer Terenci Moix. 

L'enveja va lligada al ressentiment i ens enganyem en esperar agraïment als nostres favors, val més no esperar res i acceptar amb alegria el que vingui. La biografia de l'emperador Tiberi, escrita per Marañón, porta com a subtítol historia de un resentimiento i el tret de caràcter més inquietant d'aquest personatge és, precisament, aquest ressentiment que el feia ser molt poc agraït, més aviat cruel i injust amb les persones a qui devia favors, i no pas la seva suposada luxúria senil, que Marañón qüestiona, amb molt fonament.

He entomat molt sovint comentaris sobre la loteria quan he defugit comprar números en algun lloc, sobre la ràbia que em pot fer veure que toca als coneguts i a mi no, en el sentit que em comentava Loreto en el post anterior. Potser sigui aquest un sentiment molt humà, però és un sentiment humà negatiu i que caldria bandejar sense manies. El món és injust, la fortuna reparteix els seus dons de forma arbitrària, però sentir enveja per la bona sort dels altres no porta enlloc. El pitjor és que poques vegades admetem la presència d'aquests perillosos dimoniets a dins nostre, com he pogut comprovar manta vegades al llarg de la vida. 

Una forma d'intentar evitar les enveges seria no fer ostentació de la nostra sort, com feien aquells musulmans de Granada, que amagaven les seves cases luxoses rere murs senzills i poc vistosos. Però més aviat tenim tendència a fer a l'inrevés: ensenyar el pis nou o la gran torreta amb piscina, explicar els èxits acadèmics i professionals dels nostres plançons, mostrar les fotografies dels nostres viatges exòtics, sortir al carrer brindant sense manies quan ens ha tocat una pessigada, fatxendejar sobre la nostra salut de ferro o la nostra parella de bon veure. Sense pensar, ai, que en aquest món tot és breu, temporal, insegur i estantís, la meva mare repetia sovint una altra dita, aquesta ben catalana: no et riguis dels meus dols, que quan els meus seran vells, els teus seran nous.

ENS HA TOCAT LA RIFA

Ahir es comentava al blog del Francesc el tema de la nova rifa nadalenca, destinada a augmentar la recaptació. Un expert en el tema, com és el senyor de la Bruixa d'Or ja n'ha pronosticat el fracàs. En tot cas he llegit també opinions populars de suport a una loteria nacionalista enfront de la loteria nacional de tota la vida, de tota la vida nostra, és clar. Sóc poc jugadora en general però compro una mica de loteria per Nadal, aquella que m'ofereix gent relacionada amb entitats diverses que amb aquest tema, a nivell modest, fa el mateix que vol fer la Generalitat, calaix. És un sistema lamentable però sembla que funciona, malgrat que la gent gran del meu temps jove ja repetia allò de la mejor lotería es el trabajo y la economía. Tot i que avui ja costa tenir feina i economitzar encara costa més i no saps pas on amagar els pocs estalvis per tal que no te'ls fotin.

Els temps de crisi són propicis a posar la fe en etèries il·lusions com són les loteries, els jocs d'atzar. El  tema dels jocs d'atzar sempre ha propiciat debats diversos i condemnes morals però la pela és la pela tot i que en aquest cas no sé pas si ara és un bon moment per intentar competir amb els niños de San Ildefonso. Tenint en compte l'èxit de coses com la Marató cada dia em sorprèn més la reacció de la gent davant de fets que en d'altres èpoques s'haurien criticat a fons. Crec que l'èxit de la loteria pot tenir molt a veure amb la manipulació televisiva que se'n faci, com tantes altres coses.

El tema m'ha recordat èpoques passades, quan Maria Rúbies va deixar CIU per temes diversos, un dels quals el de la loteria gratada i accessible a ca l'adroguer. Poca cosa he trobat per internet sobre aquell afer polític, sembla que no hi ha cap mena d'interès en evocar-lo. Em pregunto perquè no és pública encara l'hemeroteca de l'antic AVUI que funcionava prou bé i era consultable, fa anys. S'ha de recórrer sempre a La Vanguardia, vaja, però alguna cosa he trobat espigolant aquí i allà. A la mateixa pàgina hi ha una altra entrada on l'inefable senyor Prenafeta opina també sobre jocs d'atzar i loteries. 

Hi ha gent que té una mena de mania persecutòria amb determinats partits polítics i no tant amb uns altres, tot és qüestió de sentiments, però jo sé que a tot arreu hi ha ha de tot i que el que compta són les persones i no l'etiqueta política. Del que també m'adono és del fet que les persones honrades i lliures d'esperit, per més ambició política que tinguin, acaben topant amb els manaies de l'aparell, com va ser el cas de Rúbies. Rúbies va morir de forma prematura i avui no la podem anar a trobar perquè ens faci cinc cèntims del tema, un tema que s'ha esfumat de les seves referències biogràfiques, com també s'oblida que va treballar un temps a la Normal de Sants, on vaig tenir la sort de ser alumna seva.

Després de morir, el setmanari El Temps va publicar una llarga i polèmica entrevista amb la professora. No he sabut mai el motiu d'aquestes entrevistes pòstumes. Responen a un desig del entrevistat o als temors dels entrevistadors? A la mateixa revista en recordo una, també pòstuma i polèmica, amb Joan Oliver. Quan els protagonistes han mort el contingut ja no té el mateix pes que si fossin vius, la veritat. En tot cas El Temps era aleshores, encara, una revista molt més comprada i comentada que en l'actualitat. En una Escola d'Estiu, després de la mort de la matemàtica, se li va fer un homenatge que va resultar una mica espinós, amb poca gent i amb una certa batalla dialèctica entre socialisme i convergencisme i amb la família de la difunta una mica oblidada a la primera fila del públic. Els polítics, per més enfrontats que estiguin entre ells, sovint es parlen entre ells en clau hermètica per a iniciats, així que em temo que els qui no havien llegit El Temps no van saber ben bé de què anaven les indirectes mútues.

No sé si la loteria del grata-grata ha donat molts calerons al govern, -la majoria dels quals, segons ens diuen, invertits en causes lloables-, suposo que sí. Em temo que aquesta de Cap d'Any -i no de Fi d'Any- que es vol dir la grossa, no farà història. Els més patriotes, ja ho he llegit en alguns indrets mentalitzats, es passaran a la rifa nostrada però la gran majoria de gent continuarà amb la tradició nadalenca habitual, la cantarella dels infants, el bombo i la resta formen part del nostre imaginari propi i aquestes coses no s'esberlen amb facilitat. En tot cas, recordo que Rúbies sempre va apel·lar a raons ètiques en contra de la loteria, una loteria que es va vendre a moltes fleques i botigues diverses, al menys al principi, gràcies a una publicitat una mica abusiva. En tot cas, no m'agrada el tema per ètica però també per estètica, la loteria ha esdevingut quelcom xaró i només cal pensar en les imatges absurdes de cada any, amb gent obrint ampolles de xampany i fent el ximple perquè li han tocat quatre rals. Salvo de la condemna estètica alguns anuncis de l'ONCE, que tenen una certa gràcia, ep, i fins i tot aquells dels senyor calb i misteriós. Tot i que l'estètica sovint no salva pas l'ètica malmesa. Aquí, ni amb els anuncis tenim grapa.