El dia 24 de novembre en farà vint de la mort de la cantant Barbara. El seu veritable nom era Monique Andrée Serf i havia nascut a París, el 1930. El nom artístic el va manllevar del d'una seva àvia, jueva russa nascuda a Odessa. Durant uns anys va viure a Brussel·les on va actuar en alguns cabarets, més endavant es va presentar a París. Al principi s'acompanyava ella mateixa al piano i interpretava cançons d'altres autors, a França hi ha molt per triar. Més endavant va començar a cantar les seves pròpies cançons i va tenir èxit.
Es va casar amb un belga, el matrimoni va durar poc temps. Va ser amiga de pintors, escriptors, actors i d'altres cantants entre els quals Jacques Brel, amb el qual va col·laborar en moltes ocasions. A una part del públic no li feia gràcia el seu aspecte, que va ser considerat sinistre i inquietant, excèntric en moltes ocasions.
Jo la vaig conèixer, com a d'altres cantants francesos, gràcies a les traduccions i versions en català. La més popular és la de l'Àguila Negra feta per Maria del Mar Bonet però les meves preferides són les que va interpretar Guillermina Motta, em semblen admirables. També en castellà se l'ha versionat, Luz Casal i d'altres han cantat cançons seves. Va dedicar una part dels guanys econòmics a ajudar infants en situació de risc o de misèria. Més endavant va estar implicada a fons en la lluita contra la SIDA.
Va fer incursions en el cinema i en la comèdia musical. De petita va patir abusos per part del pare, una situació que reflecteix en algunes cançons de forma gairebé metafòrica, com a l'Àguila Negra i que va admetre anys després. L'origen jueu va marcar la família, que va haver de fugir i amagar-se durant l'ocupació.
El seu físic, que recorda a un ocell rapinyaire i encuriosit, i la seva mirada, tan personal, van donar un valor afegit a les seves actuacions. A França se li han dedicat homenatges i concerts aquests dies, i s'han editat discos diversos amb reculls seus i versions diferents dels seus temes, n'hi ha per a tots els gustos però sempre va bé tornar a l'original. Llegir les llistes dels participants en aquests actes dóna una idea del poc que ens arriba avui del que es cou en el món de la música i la cançó d'autor (i d'autora, ep).
12 comentaris:
Fascinant Barbara, i cert, les versions de la Guillermina i Maria del Mar són molt dignes, de fet, jo la vaig conèixer a travès d'aquestes versions.
Ostras ¡¡¡¡ no la recuerdo, y mira que tengo memoria.
Mireille Mathieu ; Hardy; Caterina Spaak; la Gall...
En fin
Em faig vell
Salut
Jo també Francesc, la Motta en va fer més que la Bonet que crec que tan sols té la de l'Àguila Negra i en aquest cas m'agrada més com ho fa la Motta. Ara, per sort, pel youtube ho pots escoltar tot però aleshores no era fàcil ni tan sols trobar discos seus, amb Brel i Brassens s'acabava gairebé tot.
Miquel, doncs és del nostre temps i fins i tot d'abans, però havies d'estar interessat en la cançó catalana i en la francesa d'autor per saber-ne alguna cosa, en la cançó catalana més enllà de les grans 'marques', ep. Si mires pel youtube i la xarxa la podràs escoltar en les versions originals.
Hi ha una cantant encara més oblidada aquí de la qual Motta va fer també versions, Anne Sylvestre. Aquesta encara viu i canta, per cert, potser en alguna entrada de fa temps la vaig mencionar.
I per a més desgràcia els magnífics programes de l'Enric Cusí sobre cançó francesa que van durar anys, primer a la COM i després a Radio Estel, han desaparegut del mapa.Fins i tot s'organitzaven viatgets a recitals, llàstima que jo aleshores no hi podia anar pel tema familiar.
De vegades jo també escoltava a l'Enric Cusí. Era un programa interessant pels com jo estimàvem els cantautors francesos, sovint monòtons i també, plens de sentit.
Barbara tenia un aspecte molt poc convencional. Si no se sabia mirar era fàcil trobar-la sinistra però el seu cant desmentia qualsevol por i transmetia intimisme. No vaig escoltar gaire a la Guillermina per causa del seu accent, aquelles as tan obertes que, com les Vilarasau, molestaven i, encara molesten, a molts gironins. No sé que hi diuen a Lleida i Tarragona.
L'àguila negra versionada per Bonet m'agrada molt. El to de veu potser és massa baix però "diu" la lletra amb autèntic art. És, com sempre, una opinió.
Glòria, jo no els trobo monòtons, no pas a tot, de vegades a Brassens, ho admeto, però les lletres salven el conjunt. Jo era seguidora del programa que ja va perdre espai quan va passar a Ràdio Estel, el trobo a faltar, la veritat.
Barbara tenia molta personalitat, poc convencional, com molt bé dius, encara més d'agrair en una època en la qual una gran majoria de nassos artístics es reconvertien en arremangats.
La Guillermina Motta m'ha anat agradant més al llarg del temps, no em molesten aquestes as obertes, que són barcelonines, és una forma dialectal com qualsevol altra. Les seves versions d'algunes cançons franceses són admirables, però també m'agrada el seu costat frívol, els cuplets, els tangos amb el malauradament desaparegut Barbat, crec que era una comedianta i que va estar poc aprofitada pel teatre i la comèdia musical. Per cert, fa molt temps que no surt enlloc, fa molt de temps col·laborava a la ràdio en un programa de cinema molt divertit però un dia va fer mutis.
La Bonet és un altre estil i una altra personalitat, molt diferent, té coses que m'agraden molt i d'altres que no tant, la versió de l'Àguila és molt bona i em quedo amb alguns discos dels inicis, tot i que li reconec el fet d'haver-se arriscat a fer coses molt diferents i no haver-se adormit en els llorers, que diuen.
Ara ningú no gosaria però quan jo era jove molta gent gran catalana criticava Raimon pel fet de cantar amb accent valencià, això de les variants dialectals no ho teníem gaire clar, ara potser una mica més però el barceloní i les seves variants per barris encara es critica i sembla 'pitjor' que el gironí o el lleidatà, per a mi tot això són prejudicis.
Una vegada, també fa anys, en un tren vam conèixer uns nois mallorquins i criticaven la Bonet -de bon rotllo- perquè deien que era 'una mallorquina que cantava en català-, els semblava que el seu accent mallorquí era ja molt feble i poc representatiu.
Ja sé que hi ha varietats dialectals i que la Motta parla i canta en barceloní d'un determinat indret de la ciutat -jo sortia amb un xicot barceloní que parlava un català neutre i se'n reia de la coiné de les as tan obertes-. Només he volgut fer notar que aquesta varietat barcelonina em desagrada. No sóc de les que crec en aquella brama que fa córrer que el català de Girona és el millor. És absolutament fals i, de vegades, quan és rural més aviat em fa riure. Al meu poble parlen diferent a vila que a pagès. Tinc una cosina gran observadora de llenguatges i accents i em parteixo quan fa imitacions. Quan vaig començar a treballar, lluny de Girona, tothom se'n reia, amb afecte, del meu català -accent i sintaxi-. Sense ni adonar-me'n el vaig anar perdent i parlant un català neutre.
Quant als cantautors mai he trobat que la lletra pugui suplir la música. Formen un tot. Ara bé, és cert que els continguts han estat i són interessants i sempre han fet una labor pràcticament política. Raimon mai m'ha agradat i no és per causa de l'accent i sí és perquè, aquell cant tan visceral que té, no em val per totes les cançons. Però estava bé allò de "no creiem en les pistoles" i "diguem no". Encara em sonen com a principis i consignes de pau, rebel·lia i bondat.
...i Veles e vents que em té près el cor.
Hi ha molts prejudicis en tot això dels accents, jo crec que tots són bons si serveixen per a la comunicació, depèn del context, és clar. Un altre tema és que ens sonin millor o pitjor, això també depèn de la trajectòria vital de cadascú.
De tota manera és un tema que no s'acaba mai, una vegada vaig estar reflexionant amb una amiga sobre la validesa de totes les fores dialectals, ens referíem al català, em donava la raó i després, en explicar-me que la seva mare era d'Extremadura em va dir 'allà parlen un castellà tan lleig...'
Una professora que vaig tenir a la Universitat fa molts anys deia que en això del llenguatge, parlat o escrit, no hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context comunicatiu. No és el mateix fer una conferència que una xerrada informal. Els límits entre llengües tampoc són clars però ens entestem en posar barreres i limitar la permeabilitat, sovint per un tema més politic que altra cosa, és clar que 'tot és política' que deien abans.
A la gent, en general, la fa riure l'accent que no coneix o li sona estrany, a mi mateixa em passava al principi d'anar a la Terra Alta, ara em sembla un català magnífic, aquell, com tots, vaja.
De Raimon m'agraden més les versions sobre literatura que les seves pròpies cançons, hores d'ara. Crec que no ha aconseguit connectar amb les noves generacions, cosa que sí han aconseguit d'altres. Però tot són gustos, durant un temps li vaig tenir devoció i ara m'estranya...
Publica un comentari a l'entrada