EL GOS ENTREMALIAT I ELS IDIOMES ÚTILS

Un dels articles que recull el llibre que comentava ahir, i que continuaré comentant, de forma desordenada i atzarosa, recorda una antiga anècdota, que jo havia oblidat, relacionada amb un jugador de futbol, Francisco, de qui no en en sabia res fins que persones més futboleres no em van explicar qui era. He d'admetre, entre d'altres mancances, el meu analfabetisme esportiu.

Sembla que aquest jugador havia d'anar a parar al Barça, a mitjans o finals dels anys vuitanta del segle passat, i, de forma ben imprudent, va manifestar, a la premsa, que allò que el molestava dels catalans era que tinguéssim el vici de parlar en català. Calders comenta que encara bo, car això vol dir que, per a la resta, no li som del tot antipàtics. 

Aquelles declaracions del futbolista sembla que van fer un cert soroll, és clar. En alguns reculls editats, amb la intenció de mentalitzar-nos, i amb penjaments de tot tipus en contra del català i els catalans, aquelles declaracions han passat a la posteritat. 

Calders ironitza mirant de tranquil·litzar el futbolista, ja que es trobarà amb què l'idioma interior del Barça és l'espanyol o castellà. El Barça se suposa que és més que un club i en ocasions ha educat futbolistes des de la seva més tendra infantesa, però ben pocs han assolit un català més o menys correcte, ni tan sols a nivell col·loquial. Fins i tot, en el cas d'estrangers, ni tan sols no han assolit un castellà ortodox. Evidentment, no puc opinar sobre si han assolit, per exemple, un nivell interessant de matemàtiques.

És clar que l'escola del Barça deu incidir més en d'altres aptituds però, vaja, una mica de cultura general no estaria malament. Quan es parla de fracàs de l'escola i d'altres galindaines s'obvia el tema d'aquestes escoles esportives, tan centrades en fer bitlles. Per altra banda, es critiquen escoles on se separen nens i nenes però resulta que a les escoles esportives i a les escolanies cantaires això és el pa nostre de cada dia i, mira, tothom els fa la gara-gara, Sobretot als de l'esport, això de les escolanies ja està una mica mal vist, actualment.

Calders aprofita el tema per explicar una anècdota personal que gairebé sembla un dels seus contes. En anar a comprar nata a una granja es troba una veïna amb un gosset. La veïna parla català amb la grangera però es dirigeix al gos en castellà, de forma afectuosa, quan aquest fa entremaliadures: estate quieto, cariñu, que molestas a los señores...

L'escriptor no es pot estar de preguntar-li si el gos es castellà i la dona li explica que no, però que van tenir una minyona andalusa que sempre li parlava en castellà i, ves, s'han acostumat a fer-ho així. Però afegeix que se li pot parlar en català, que ho entén tot. Calders acaba fent una reflexió sobre el fet, jo diria que inqüestionable, de què el jugador de futbol, si no se'l contraria i se li paga el que toca acabarà per... entendre-ho tot, com tothom.

Fa anys, quan el català era absent de l'ensenyament oficial i mal tolerat pels manaies estatals, em vaig adonar de què els primers en intentar parlar-lo, de la gent nouvinguda, eren aquells que tenien tracte comercial amb el públic de per aquí, botiguers, manyans. Però hi havia un estol de classe mitjana castellana, funcionaris i mestres que vaig conèixer, molt repatanis amb la qüestió, fins que no va venir tot allò de la immersió. De forma miraculosa, després, alguns d'ells es van convertir al catalanisme oportunista, fins al punt de tornar-se més radicals que jo mateixa. La meva filla era petitona i més d'una vegada havia escoltat coses, per part de companys i companyes de professió, com ara: ¿a tu nena solo le hablas en catalán?  

El tema econòmic es important i, al capdavall, com cantava Ovidi, parlant d'uns extraterrestres que cercaven mà d'obra... si paguen millor. Això explica el poc valor que avui es dona a la versió original dels llibres, per exemple, o a la proliferació de cantants nostrats que ja refilen, directament, en anglès. 

Des que la política ha anat envaint el tema crec que s'ha bandejat una mica l'aspecte cultural tot i que, segons la meva opinió, quan els de per aquí hem assolit més admiració i respecte ha estat quan la cultura ha brillat sense complexos. Avui es canta molt en català però hi ha lletres de cançons que no passarien un nivell C, en un examen canònic sobre la llengua. L'excusa és que la massificació de l'educació ha fet baixar el nivell general, una mala excusa, segons la meva subjectiva opinió de mestretites. Encara més, crec que passa fins i tot amb el castellà, això. Podria posar molts exemples concrets, un altre símptoma és la proliferació de vulgaritats en el teatre i el cinema, com si esventar tacos a tort i a dret fes realista i modern. 

Ep, no estic en contra del llenguatge català popular, castellanismes inclosos i dialectalismes assumits i preceptius. Però sí de les vulgaritats introduïdes amb calçador. Potser poques famílies normaletes tenen, avui, criades andaluses, però molta gent té gossets i gatets i hem d'acceptar que les sèries que veu el jovent acostumen a ser en anglès o, a tot estirar, en castellà. Així que la catalanització de les mascotes, hores d'ara, em temo que deu anar de baixa. El mon funciona com vol, més enllà de les nostres dèries, dogmes, desitjos i bones intencions.

La trista realitat és que si ets espavilat o espavilada i fas pela llarga escrivint, cantant, ballant, jugant a futbol o fent menges exòtiques en un restaurant elitista, ho podràs fer en castellà, català, anglès, xinès, varietats dialectals de tot tipus o el que toqui. Tothom et farà reverències i ningú no incidirà massa en la teva manca d'ortodòxia lingüística, en la teva traïció a la pàtria o en la teva lamentable fonètica. La veritable llibertat ideològica, ens agradi o no, funciona molt millor amb les butxaques plenes.