26.10.19

CICERÓ, NOSALTRES, GUERRES I PAUS








Els fruits de la vellesa (com jo he dit ja) són la memòria i la participació dels béns que un ha adquirits. En conseqüència, tot lo qui ve segons l’orde de la naturalesa ha d’esser posat al nombre dels béns: ¿què pot haver-hi, doncs, més conforme a les seues lleis, que morir quan un és vell? Lo qui succeeix àdhuc als joves, encara que per una espècie de violència que sent la naturalesa. Per això, jo acompar la seua mort a un fester qui s’apaga a força d’aigua; i la dels vells a un foc qui s’apaga de si mateix. Així com la fruita de los arbres, qui, quan és verda, s’ha d’arrencar amb força i quan és madura cau d’ella mateixa, així mateix la mort dels joves és una mort violent, i els vells moren de maduresa: aquest és, doncs, el punt en què jo me trob, i amb tanta satisfacció, que tant com m’acost a la mort, m'apareix que som com un mariner qui descobreix terra i qui després d’una llarga navegació s’alegra ja anticipadament de veure que està per arribar al port.


Ha aterrat al Romea, tan sols durant quatre setmanes, l'obra Viejo amigo Cicerón. Podeu llegir aquí la ressenya que he publicat al blog Llegir en cas d'incendi.  Condensar en una hora i mitja la complexa personalitat del filòsof i polític no és gens senzill, tot i que es compta amb el sempre eficaç treball d'un actor de categoria, com és Pou. 

Sense pretendre fer paral·lelismes excessius l'obra del Romea i Ciceró m'han fet pensar en la pel·lícula d'Amenábar i Unamuno. El més gran mèrit de totes dues és provocar debat i desvetllar curiositat sobre les complexes personalitats dels seus protagonistes.  Dos éssers ben humans, que dubten i canvien i que moren en temps convulsos, Ciceró de forma violenta i Unamuno, gairebé. 

Malgrat que Ciceró va escriure i reflexionar sobre la vellesa no el van deixar morir de vell. La promoció de l'obra es molt amable amb el tarannà de Ciceró però, en realitat, el personatge mostra ombres i llums, va tenir la seva ambició, les seves fidelitats i les seves relliscades. L'obra de teatre se centra en aspectes molt coneguts, la Conjuració de Catilina, la seva suposada instigació de l'assassinat del seu antic amic, César, la relació amb la seva filla Túlia, però avui, malauradament, els textos clàssics i els seus autors son, en general, molt menys coneguts que durant la meva joventut, quan a tercer de batxillerat elemental, dotze, tretze anys, ja aprenies algunes beceroles de llatí. Per cert, ja aleshores hi havia una mena de corrent acadèmic progre en contra d'aquells ensenyaments, suposadament inútils. 

Es troben per les xarxes i en molts reculls llargues rastelleres de frases atribuïdes a grans homes, sovint fora de context i que s'utilitzen de forma recurrent. Una d'elles és aquella de Terenci sobre allò de ser humà i que, per tant, res humà no ens resulta aliè, que s'esmenta a l'obra del Romea en més d'una ocasió. La dita pertany a una obra còmica i es pronuncia en un context de tafaneria veïnal, absolutament hilarant. Malgrat aquest origen la posteritat n'ha fet bandera, el mateix que d'aquella atribuïda a Unamuno sobre vèncer i no convèncer. Tot és relatiu, els dolents amb poder i armes vencen i, en ocasions, per desgràcia, també convencen, com es pot comprovar contemplant el present o llegint sobre el passat. 

Una frase de Ciceró assegura que prefereix la pau més injusta a la més justa de les guerres. Hi estic d'acord, la guerra és el caos absolut, la guanya qui té més força bruta i més diners, afavoreix el govern dels brètols i els arrauxats, i a les guerres hi mort molta gent, una gran part de la qual innocent o gairebé. El que passa és que després resulta habitual fer-ne lectures heroiques, de les guerres i les revolucions, volem creure que els sacrificis col·lectius han servit per alguna cosa i que no hi ha havia cap altre camí per al progrés. La pau acompanyada d'un cert grau d'injustícia sembla avorrida, absurda, sobretot quan ets jove i tens poc seny i poca experiència. 

Tot i que Ciceró digués tal cosa no es va mostrar pas, tot sovint, gaire pacifista.  Unamuno o Ciceró no eren pas més contradictoris ni incoherents que la gran majoria de la gent. Canviem d'opinió segons les circumstàncies i el context i el pes, en cada moment, de les ideologies, o segons i com ens trepitgen l'ull de poll, cosa que no ajuda a tenir el cap fred. Per anar bé  i conviure en pau en tindríem prou amb la regla d'or, allò de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, però això, que sembla tan vulgar i casolà no és gens fàcil d'aconseguir, a nivell pràctic i universal. 

A casa nostra hi ha una frase que també ha fet fortuna, aquella de Jordi Carbonell sobre que la prudència no ens faci traïdors. Això de traïdor és molt relatiu però resulta un penjament molt inquietant, per no semblar traïdor al que sigui s'han fet molts disbarats, ben poc prudents i alguns, com qui diu, de fa quatre dies. Una altra frase que caldria analitzar és aquella de qui perd els origens perd identitat. Com que això de la identitat no se sap tampoc, ben bé, què és, la frase sembla una crida contundent a conservar les essències pàtries. 

El mon d'avui, el real,  acull gent amb origens diversos i amb identitats múltiples, les coses com siguin. La frase té un origen incert però la va popularitzar un cantant nostrat que ara està una mica silenciós, diria jo. No m'estranya, avui i aquí s'ha d'anar amb compte amb el que es comenta, es desvetllen moltes susceptibilitats i hem perdut una mica la capacitat humorística irònica, el mateix Polònia cada dia és més estripat i histriònic, pel meu gust. Els orígens, la identitat, les essències i la  resta no les hem triat, ens han vingut d'origen, és allò que canta en Serrat, en castellà, sobre les criatures, que els posem al damunt la nostra llengua, els nostres déus i les nostres dèries. I les nostres reivindicacions, afegeixo. Però ningú o gairebé ningú no vol admetre el, potser inevitable, adoctrinament familiar. Així doncs, el tema de la traïdoria també s'hauria d'analitzar en profunditat i sense prejudicis ni tòpics consolidats.

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ara ja diuen: que la prudencia no ens faci botiflers

Júlia ha dit...

Bé, botifler, segons com, és sinònim de traïdor, per als puristes. I un penjament que ningú no vol entomar, és clar.