29.3.20

UNA DAMA DE CATEGORIA

Portada de Una senyora de Barcelona


UNA SENYORA DE BARCELONA
Elvira Elias
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2019


Una senyora de Barcelona és la història d’Emília Cornet i Palau (1881-1976), explicada per ella mateixa. Emília Cornet va ser l’esposa del pintor, dibuixant i crític d’art Feliu Elias i Bracons (1878-1948). Elvira Elias (1917-2016), filla de tots dos va ser una il·lustradora, escriptora de llibres infantils i de cançoners. La vida de tota la família, una família benestant, burgesa, culta i feliç, es va veure trasbalsada per la tragèdia de la Guerra Civil. Elvira Elias va tenir cura de la seva mare, vídua, durant molts anys i, com explica al pròleg del llibre, va demanar-li, en complir aquesta noranta anys, que li dictés els records de la seva vida. El títol del llibre, manllevat de Josep Pla, va ser triat per Emília Cornet, ja que Pla va ser un gran admirador de Feliu Elias.


El llibre ens mostra la història d’una noia intel·ligent, en una bona situació social i econòmica, però limitada al marc estret que condicionava la vida de les noies joves de l’època. La perspectiva era casar-se amb algú del seu cercle. Emília Cornet ho va fer així però el seu marit era un artista, en el sentit més extens de la paraula. Un artista progressista, catalanista, compromès amb el seu temps, amb un doll de relacions interessants i enriquidores. Van tenir tres fills i els van donar una educació el més oberta i moderna possible, considerant les circumstàncies. L’ebullició del catalanisme es va veure escapçat per la dictadura de Primo de Rivera primer i, després, per la Guerra Civil.

Feliu Elies, que havia denunciat els excessos de certs sectors de la FAI, va haver de fugir, aconsellat per Ventura Gasol, però va poder tornar després dels Fets de Maig. I va haver de tornar a fugir en acabar la guerra civil, amb la filla petita. L’estada en un camp de concentració francès, durant un any i mig, i les penes passades van fer minvar la seva salut. Va poder retornar a Catalunya però tot era molt diferent, malgrat que la bondat personal i la vàlua artística havien fet que tingués molts amics que li van donar el suport que van poder. Va morir l'any que jo vaig néixer.


Més enllà d’un marit i pare tan brillants el llibre incideix, sobretot, en la persona d’Emília Cornet, que ens explica, en primera persona, com era aquell seu mon juvenil, aquella Barcelona que es transformava tan de pressa, com va anar obrint-se a experiències com ara una estada a París, forçada, però assumida amb entusiasme. Els fills, la família, els fets tràgics de la història i els bons moments, les mesquineses d’unes classes socials privilegiades i ràncies, carinclones i reprimides en molts aspectes, tot conflueix en una mena de recerca de llibertat, d’horitzons, i, sense arribar al trencament, Emília Cornet va esdevenint una dona lliure. 

La narradora se'ns mostra com una dona oberta, generosa, que parla amb respecte però també amb humor de tothom, com, per exemple, de l’imprescindible servei que tenia la gent ben situada, cambreres, cuineres, mainaderes. Estableix una sòlida amistat amb una d’aquestes minyones, els agraeix de forma sincera l’ajuda i la llibertat que li van proporcionar i, sense criticar a fons la seva classe social en sap veure la mesquinesa. Pel llibre desfilen un munt de personatges diversos, d’aquella època, artistes, escriptors, polítics... 
Les memòries d’Emília Cornet son sempre amables, tendres, respectuoses amb tothom, amb alguns trets de simpàtica ironia. És aquest un llibre deliciós, senzill en la seva grandesa, que ens ajuda conformar una mica més la imatge d’aquella Barcelona d’abans de la guerra, però també de la de després, la de la llarga postguerra i la difícil represa cultural. Ser una dona no era gens fàcil, ni tan sols per a les noies de casa bona. 

He escrit sobre Feliu i Elvira Elias en diferents ocasions. No entenc com un personatge immens com aquest artista polifacètic i genial no és més conegut i valorat. Pocs quadres seus son al nostre abast, però quan tot sovint m'aturo davant del parell d'obres remarcables que té al MNAC sempre em torno a sorprendre. Va ser humorista, ninotaire, crític d'art, catalanista, republicà, va ser encalçat per moltes bandes però va aconseguir el respecte de gent molt diferent. Va col·laborar en publicacions diverses, una de les quals l'emblemàtic PAPITU. Emília Cornet el menciona sempre amb un dels seus heterònims, APA, i en llegir aquest llibre he sabut que un altre, Joan Sacs, provenia de la seva afició wagneriana ja que aquest és un dels grans personatges dels Mestres Cantaires de Núremberg.


Vaig saber qui era Feliu Elias gràcies al Poble-sec, a la impagable biografia, catàleg de l'obra inclòs, que va fer del pintor Simó Gómez Polo, poble-sequí il·lustre i mític. És un d'aquells llibres que va molt més enllà del seu argument central, traspua ironia i intel·ligència. Elias, per encàrrec de la Junta de Museus, va escriure més biografies de pintors, però jo diria que la de Simó Gómez Polo és la millor. Elvira Elias, il·lustradora i escriptora de contes i cançoners infantils, va viure molts anys, com la seva mare. Era tot un personatge molt estimat a Arenys de Mar, vila amb la qual tenia moltes vinculacions. Vaig trigar a saber, així mateix, que era l'autora dels bellíssims dibuixos de molts d'aquells llibres de Rondalles catalanes, unes de les poques publicacions en català que teníem a l'abast, durant la meva infantesa.

Altres entrades al meu blog sobre Feliu i Elvira Elias:



11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

La pasó mal con la FAI. Se salvó de un pelo.
No conocía la obra de su señora. Cuando vaya al MNAC me fijaré en ellas.
Salut

Júlia ha dit...

No fue el único, un señor de mi barrio, muy republicano, decía a menudo que hizo más franquistas la FAI que Franco.

Su esposa no escribió nada, este libro que comento lo escribió la hija, dibujante y escritora, Elvira Elías, al dictado de la madre, aunque sí que la madre tenía unos cuadernos de memorias.

En la familia hubo otras personas importantes, pero me he centrado en estos, de momento.

Júlia ha dit...

Ventura Gassol consiguió que muchas personas perseguidas por la FAI pudiesen escapar. Pero algunas, como el periodista Planes, no tuvieron suerte. Creo que en la FAI también había buena gente, válida, pero en momentos así dominan la situación los matarifes y los incendiarios. Habría que estudiar el fenómeno a fondo pero incomoda por todas partes y se ha ventilado con eso de los incontrolados que, a menudo, de incontrolados nada de nada.

Júlia ha dit...

El pobre Feliu Elias ja havia hagut de fugir durant la dictadura de Primo. La bona gent rep per totes bandes, quan van mal dades.

Júlia ha dit...

El fill gran va ser metge al front republicà, per cert.

.Chiloé ha dit...

Ningún otro movimiento social ha sido tan calumniado, denostado y represaliado por el aparato del Estado de cualquier país como el anarquismo. Es bueno saberlo, aunque se carezca de impulsos anarcos.


Una vez más leerte ha sido un placer.

Tot Barcelona ha dit...

Ya sabes JÚLIA, que he comentado en alguna ocasión, la relación de mi madre con la FAI. Y creo que he hablado de sus últimos tres meses explicándome muchas cosas con las que no se encontraba conforme, y tenía ganas de explicarlas.
Le cogió la guerra con 19 años y la juventud unida a la tranquilidad de masa de no verse reprendida y en ocasionas, las más, impune, hacen un mal coctel.
De ahí y de sus historias mi interés por las chekas, por Laurentic, por Susana Frouchtmann y por aquel período de año y medio que dejó tan mal parada la idea básica de la república, pués estos fueron mal bichos, los mismos (otra cara de la moneda) que los que fusilaron a Mendez Álvarez, un ilustrador de TBO´s valenciano, por sus ideas republicanas.
La maldad no es patente de una parte sola.
Salut

Júlia ha dit...

Totalmente de acuerdo, todavía es ese un tema que levanta ampollas, MIquel.

Júlia ha dit...

Chiloé, las ideologías, en abstracto, no tienen la culpa de como las interpretan las personas. Claro que las hay que son excluyentes y negativas de entrada, como el nazismo. Sin embargo, a mi me duele mucho más cuando en nombre de buenas ideas se hacen barbaridades.

El anarquismo, por su mismo punto de partida, se ha interpretado de muchas maneras, existe un anarquismo utópico, pacifista. Por desgracia se le identificó con determinados grupos, pero creo que también ha pasado con el cristianismo, el comunismo o, recientemente, con el independentismo. Las generalizaciones siempre son injustas.

Durante la guerra hubo enfrentamientos entre las izquierdas, básicamente entre anarquistas y comunistas, salieron ganando los comunistas en el 37 y algunos grupos supuestamente anarquista dejaron mal recuerdo. Son temas complejos, mal tratados por la posteridad porque la gente se siente implicada si sus parientes pensaban de un modo determinado.

Hay que juzgar a la gente por su trayectoria personal, también hubo gente que ayudó, con riesgo, a personas del otro bando, afortunadamente la bondad también surge, de vez en cuando.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Per variar, ni idea de qui era aquesta senyora ni el seu marit ni el seu pare. A veure si algun dia en conec algun d'aquests genis oblidats i oblidades que tu rescates per la nostra memòria.

Júlia ha dit...

Francesc, ara he mirat l'entrada que menciono, on vaig escriure sobre Feliu i Elvira Elias, als comentaris hi van entrar dos blogaires més o menys en actiu i que conec, Galderich i l'Enric H. Marc, i també dues més de les quals no sé res des de fa temps. Una firmava Coralet i, l'altra, Oliva, tenia un blog on posava enigmes sobre Barcelona i em va comentar que coneixia la família. Galderich també sap moltes coses sobre Elias, es clar.

Sembla que hagi passat un segle, de fet han passat gairebé deu anys, era el 2011.