29.6.20

FAMÍLIES INTERNACIONALS I EXPECTATIVES PATERNES

Están todos bien | betevé

El cinefòrum sobre Contes de Tokio em va recordar d'altres pel·licules sobre el tema familiar i les relacions entre pares vells i fills emancipats. Feia temps que tenia ganes de tornar a veure Stanno tutti bene, de Giuseppe Tornatore, i tot i que l'han passat en alguna ocasió per la televisió no n'havia tingut ocasió. Ara, per fi, es pot trobar a la xarxa, amb subtítols en castellà. I és que seria molt trist, en aquest cas, haver de veure-la doblada.

Mastroianni és un pare vidu, sicilià, amb cinc fills, dues noies i tres nois, escampats per Italià. Decideix anar-los a visitar, creu que tots han triomfat en la vida, gràcies al fet que ell i la seva dona van esmerçar molts esforços, i algun bolet, per tal que fos així. Com es pot preveure, les coses no son com ell es pensa i el retorn serà molt més trist que l'anada, però, també, servirà per tal que l'home reflexioni sobre el seu propi capteniment amb la fillada.
Everybody's Fine (2016) - IMDb
El tema és universal i, de fet, hi ha qui fins i tot pensa que té molt a veure amb una pel·lícula de Pedro Masó, La família bien, gracies, la darrera de la famosa saga familiar amb en Closas, anterior a aquesta. Jo crec que la inspiració i les idees poden venir de molts llocs, fins i tot de forma inconscient, i que això no comporta pas un plagi, ben mirat. Contes de Tokio, en alguns aspectes, toca el mateix tema.  La família espanyola tenia setze fills, coses de l'època. La italiana i la japonesa en tenen cinc i sis, respectivament. 


La película 'Todos están bien' con Robert de Niro, el 18 de febrero, en  ETB2 | EiTB Televisión

De la pel·lícula italiana se'n va fer un remake americà, que no està malament, protagonitzat per Robert de Niro, tan americà com italiana es la pel·lícula de Tornatore. I, encara, fa quatre anys, es va estrenar un nou remake, en aquest cas xinès, que, de moment no crec que haguem vist per aquests verals.

Mastroianni està excel·lent, com sempre, en el seu paper de pare, però ignoro per quins motius li van haver de posar unes ulleres de cul de got que li canvien l'expressió. La pel·lícula va arribar després de l'èxit de Cinema Paradiso, i va decebre una mica tot i que va obtenir alguns reconeixements. Cinema Paradiso té mitologia i devocions incondicionals però a mi no em fa el pes. Reconec això de què es un homenatge al cinema i tota la resta, però cau en el sentimentalisme fàcil i cada vegada que l'he tornat a veure, a l'inrevés del que em passa amb la d'Ozu, m'ha agradat menys. Algunes de les limitacions de Cinema Paradiso, pel·lícula que inaugurarà, m'expliquen, la reobertura de moltes sales, es repeteixen a Stanno tutti bene, tot i el seu encant, la bona banda sonora, i algunes escenes que freguen Fellini. 

En tot cas, les històries familiars i les relacions entre pares i fills sempre seran ben rebudes quan ens mostren humanes realitats amarades de tendresa i no pares sàdics i autoritaris, abusadors i rebutjables. Ens enfronten amb això de les esperances posades en la fillada, sovint excessives i lligades a èxits acadèmics, econòmics o professionals. M'ha agradat poder tornar a veure Stanno tutti bene, i, si no és ben bé com la recordava conserva, malgrat les seves trampes sentimentals, virtuts innegables. 

Amb la tendència als fills únics o, a tot estirar, a la parelleta, totes aquestes històries quedaran, ai, molt limitades, em temo.

3 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Hola, Júlia,

Respecte "Contes de Tòquio", què t'haig de dir? És d'aquells clàssics insuperables. Per cert, que el tema familiar està present a bona part de la filmografia d'Ozu.

I a mi tampoc m'acaba de fer el pes "Cinema Paradiso", tot i que he d'admetre que la banda sonora d'Ennio Morricone està prou bé.

Salutacions.

Júlia ha dit...

La meva opinió és que a Tornatore el perd un excés de sentimentalisme trampos, les bandes sonores de Morricone, excel·lents, eleven el nivell.

OZU cada dia m'agrada més.

Josep Salvans Arola ha dit...

Jo, amb el teu permís, Júlia Costa C. faré una mena de reflexió (potser fins i tot una mica més profunda heheh) envers l'adaptabilitat dels fills (que no he tingut mai, però això no vol dir que no en sàpiga... del que potser no en sé és de ésser pare!).

-Y, los hijos? qué tal?
-Como tonelillos! -diu l'acudit.- Jo proposo que les limitacions "a la vida" que abans serien bàsicament el menjar i d'aquí lo de engreixar-los desmesuradament ("engreixar el porc" en deia en Joan-Manuel Serrat) fins esdevenir tonelillos proposa una existència (en vida "nostra") que potser egoistament, un cop desapareixem, ens morim, no s'aguanta per enlloc...

Seria el cas de l'Antonio Flores?

Ara no se més exemples que el meu mateix, i la veritat és que tot i que quedava una "mermada" per l'Alzheimer presència de la mare, certament li va servir més a ella que no a na mi la companyia un cop desaparegut el meu pare. El negoci se n'en va anar en orris (per sort per a la meva germana: no tant ràpid com el Titanic) però van fer falta algunes hipoteques que la mare perquè la duguessin a la perruqueria (en tenia costum un cop a la setmana i de tant en tant cada dos mesos, per firmar (algo) ja li anava bé) van motivar que el que, -per bé que és cert que s'ha devaluat molt tot per aquelles contrades de Vic, si més no-, doncs van motivar que en aproximada ment s'hagi passat de un patrimoni de uns cinc milions d'€ a cobrar cinc milions de "les antigues" (també) pessetes per la venta de "tot el que quedava" (una casa de tres plantes, noucentista, amb uns 2.000 metres quadrats de jardí que s'ha venut abans de impostos per 490.000€ i que després de tallar els arbres i arreglar el jardí en demanen, es veu un milió.

Un milió és el que ens en donaven quan hi vivia jo el 2013. ("per malvendre no!" recordo que vaig espetar jo)

Però a banda de l'apartat econòmic no he aconseguit jo trobar una feina que no sigui subvencionada ni m'he pogut veure, per circumstàncies que ja us explicaré un altre dia (i en un altre lloc, és clar! Júlia) emprenedorament disposat ni gaudint d'una presència el que motivà rialletes del meu pare en "haver de marxar" i dic haver perquè el fill gran que vivia a Barcelona tenia un càncer terminal i volia enterar el seu pare per a que els seus fills en tinguessin l'experiència (que ell volia) per a enterrar-lo a ell (i el va matar a la Clínica sant Andreu)

Penso que això diria més del què és la família i "la llei de vida" que qualsevol pel·lícula ensucrada (o no).

Cordialment,