Llengües, dialectes, idiomes i literatura

En un comentari des del plàcid bosque i en la meva resposta, tot plegat en el context del comentari que vaig fer sobre el llibre de Sales, ha sorgit, altra volta, un tema que m’ha preocupat sovint i que també en alguna ocasió ha generat debat amb persones de diversos blogs: el tractament, mai innocent, de la llengua en la literatura. Més que ‘de la llengua’ diria que ‘de les llengües’, car, en principi, la cosa anava sobre el català i el castellà però em sembla que el problema, -si és que és un problema-, és força més global. Per cert, el 2008 l'ONU celebra l'Any de les Llengües, i, encara que aquestes celebracions no sé ben bé per a què serveixen, sempre està bé reflexionar sobre un aspecte tan important de la nostra vida.

Vivim en una societat de moltes varietats i registres lingüístics. No em refereixo, tan sols, a l'ús del català i al castellà, -objecte de tantes controvèrsies, valoracions i enquestes-, llengües que, en general, a la zona urbana que m’envolta conviuen de forma fluïda i poc conflictiva –i que duri-, més enllà dels desigs d’uns i altres i de les crides abrandades lligades a tarannàs ideològics de molts colors. Em refereixo també a les múltiples varietats dialectals, vives, que es transformen, neixen, moren i es reprodueixen, a causa dels canvis inevitables i imprevisibles, en la població, en la societat.

Com en tot tema històric i, per tant, temporal, hi ha una dèria en fixar –limpia, fija y da esplendor, manifesta la Real Acadèmia, i no crec que l’Institut de les Lletres Catalanes tingui uns objectius gaire divergents d’aquests- les paraules, les expressions, els mots, mentre que el món real flueix com un riu cabalós i acull, recull, barreja, enterbolina, dispersa, malmet i poleix tots els nostres orgulls dialèctics. Se suposa, més ben dit, afirmen alguns, que, a casa nostra, el castellà havia estat una imposició. Bé, potser sí, però jo el vaig viure com una normalitat, en el meu barri barceloní, sempre tan multicultural. Oh, doncs m’haig de concienciar. Bé, ja m’he conscienciat, opto pel català, doncs? Pel català pur, normatiu? Pel de Barcelona, pel del meu barri? Ai, aquestes vocals tan obertes, em diran que sóc de Can Fanga, sarcàstica expressió de menyspreu que no em fa cap gràcia. Parlo com a la Terra Alta? Òndia, aquelles formes dialectals encara no són prou conegudes ni valorades, segons on sonen a ruralia endarrerida. Com a Girona? Oidà, aquest sí, que segons alguns, és un català com cal. Com a Lleida, com a València, cosa que m’evitaria molts problemes ortogràfics a l’escola, a l’hora de fer el dictat? No, no és l’estàndard, què hi farem.

Podria fer aquestes consideracions amb el castellà, que encara té moltes més formes dialectals i, suposo, amb tots els idiomes, dels quals, encara que els estudiem, en copsem tan sols, si no som uns políglotes desacomplexats, les formes normatives i canòniques. Hi ha qui suposa que existeix un estàndard bo, que cal purificar i academitzar, i una sèrie de variants poc apreciades, en general, que els poders culturals ja s’han cuidat prou de bescantar i considerar ordinari i poc adient a algú amb estudis. Fins que un bon escriptor les recull, les escampa, els dóna valor. Avui tothom vol el seu espai, la seva diversitat. D’aquí uns anys, els fills dels immigrants reivindicaran, potser, el substrat propi. Si això ho faran en català, en castellà, en xinès o en anglès, tan sols ho sap el vent. En alguns idiomes europeus, el que es consideren formes dialectals, tenen moltes més diferències que no pas el català i el castellà, per exemple. Els estàndards, en els estats d'unificació més tardana, es van, pràcticament, inventar. Com que en tot aquest món de les parles, estem, en general, tan mal informats, donem per bons suposats dogmes que no ens hem molestat massa en contrastar, no fos que se'ns esberlessin moltes conviccions aparentment sòlides.

La llengua ha estat un arma carregada, no sé si de futur, però sí de males o bones intencions, segons qui la feia servir. En castellà, un recurs còmic era, fa anys, fer sortir gent amb accent gallec, català, andalús, a les obres de teatre, al cinema. En un context costumista, tipus Álvarez Quintero o sarsuela, doncs la cosa tenia, fins i tot, la seva gràcia. Castúo, bable... quines excentricitats. En algunes obres catalanes antigues hi feien sortir un personatge ridícul o malvat, parlant en castellà, recurs innocent, però que el ministre de cultura nazi va utilitzar amb perversió fent aparèixer a moltes pel·lícules de la UFA uns jueus dolentíssims. Jo mateixa, fa anys, per provocar una mica el professorat no reciclat i fer gresca, vaig posar bafarades als personatges de la llegenda de Sant Jordi, en un mural escolar, i al drac el vaig fer parlar castellà, era una brometa, és clar i com que em coneixen, no s'ho van prendre malament, em sembla. El meu admirat Rusiñol ironitza a Gente Bien, amb molta grapa, sobré els ricatxos del moment, que s’han passat al castellà i el trepitgen de forma aclaparadora. A la tele hispànica, la imatge del paleto ha estat un recurs fàcil, una boina, un bastó, una forma dialectal imprecisa però no ortodoxa... En català, el mateix, durant un temps la figura del pagès que no sabia ni un bri de castellà i que parlava un català una mica brètol surava pels acudits de tota mena. Amb la nostàlgia per la vida rural, en lloc de riure’s del pagès hem passat a riure’ns dels de Barcelona, encara que la tipologia del fangaire abasti la immensa zona geogràfica urbana que s’estén com taca d’oli per molts i molts indrets. Ha emergit, entre les bromes del present, un altre personatge còmic, barceloní, reflectit en aquella Sandra Camaca, que brodava la Lloll, com si la pijeria fos un monopoli de la capital catalana, quan tants noiets de comarques responen al paradigma, més enllà de l'accent. Hi ha hagut, com és natural, també, molts patriotes mediàtics que, quan els han pagat millor, s’han passat a l’enemic.

Avui, com que som políticament més correctes, -que diuen-, riure’s de segons qui fa repelús, però el barcelonisme ridícul encara no ha estat reivindicat des de la marginació de qui se sent malament quan es fa referència, de forma despectiva, als de Barcelona, amb els quals –amb el tòpic dels quals- tothom fa l’agost, com els restauradors. Vaig escoltar per ràdio una cuinera estrellada –amb les Mitxelins aquestes- dient penjaments dels urbanites, quan, suposo, representen un bon feix d’euros al seu calaix. En fi. Diversos són els homes i diverses les parles... escrivia, el poeta. Mentre que en èpoques en les quals es predicava l’amor universal, de forma ingènua, es cercaven llenguatges unitaris, com era el cas dels esperantistes, -hi havia fins i tot qui reivindicava el llatí i, de fet, els religiosos amb estudis i una part d’intel·lectuals, fins no fa massa dècades, s’entenien en llatí amb els seus afins arreu del món occidental- ara reivindiquem la diversitat i tothom vol la seva parcel·la d’independència, de reconeixement de la singularitat. Això, en teoria, perquè, inevitablement, l’anglès s’estén i s’estén, en un món com el nostre, amb tants tactes i contactes i moviment amunt i avall. I amb internet.

Fa uns dies llegia una entrevista sobre la possible futura independència escocesa, l’entrevistat, que n’era partidari, manifestava que hi havia d’haver uns límits, car d’independència mai n’hi ha prou i sempre hi haurà alguna minoria, dins de la minoria, que voldrà la seva, o sigui, que sempre vindran les rebaixes i els malentesos, ja ho sabem prou. Podem fer volar molts coloms sobre la necessitat de preservar les llengües parlades per molta gent, és imprescindible recollir-les i saber que existeixen, en aquest tema l’analfabetisme és dramàtic, però seran, al capdavall, aquelles que les parli i/o escrigui molt poca gent, com una bella ermita romànica, útil per a casaments i turisme, però no pas per a fer-hi una conferència internacional sobre el medi ambient. A l’hora de la veritat, tots acabem fent gratacels semblants, a la Xina, a Londres i a Diagonal Mar. És a dir, que quan més reivindiquem la diferència, més ens assemblem. No volem dur l'uniforme de les monges, però acabem tots uniformats amb texans i samarreta. Una altra cosa és que una educació mínima faci saber als infants, joves i també als adults, que el món és complex i divers i que totes les formes d’expressió, fins i tot aquelles que ens sonen més pintoresques i estranyes, són respectables i estimables i que han servit i serviran a la gent per al objectiu més noble i humà de tots els que es fan i es desfan, entendre’s, però en aquest sac no hi ha d’haver tan sols els estàndards sinó també totes les variants, tots els dialectes, paraula, per cert, que s’ha utilitzat també a bastament com a pejorativa. També hem de saber i difondre, però, que molts il·luminats i abrandats líders han fet servir les llengües, de tant en tant, -i potser encara en veurem de més grosses-, per estarracar al bàrbar o per ridiculitzar qui no segueix la gramàtica vigent. Com les religions, com tantes altres manifestacions culturals.

Respecte al tema de reflectir, en literatura, un món lingüísticament complex, és impossible. No ho aconsegueix ningú, ni Graham Greene quan fa passar las seves històries a La Havana o al Vietnam, per exemple, ni Simenon investigant per les províncies gavatxes. Se sol posar, això sí, alguna frase d’aquestes que porten la nota a peu de pàgina, en castellano -o en catalán, o en polaco- en el original. Això no produeix mala consciència si no hi ha conflicte, com que no sabem com parlen a l’Índia, ens empassem sense manies una novel·la traduïda que s’esdevingui en un poblet d’aquell país, per exemple. Un problema de la producció catalana ha estat aquesta preocupació per la versemblança, una novel·la negra, quan la policia no ha tingut, fa anys, cap argot propi en català, requereix un gran esforç de creació i recreació, però no és una tasca impossible, perquè la ficció és la ficció i la realitat tampoc no ha de ser pas versemblant, més aviat no ho és mai. Els escriptors en castellà, a Catalunya, s’han trobat amb els mateixos problemes, qui pot creure que Mariona Rebull i el vidu Rius parlessin castellà en la seva vida quotidiana? Vázquez Montalbán, Marsé, es limiten també a algunes frases en català, escrites en cursiva, en l’original en castellà. Aquests dos casos són ben emblemàtics dels molts problemes literaris -i no tan literaris- que ens encalcen, mentre a Marsé se l’ha mirat una mica de cua d’ull, a Vázquez Montalban no se li va retreure massa –jo diria que gens- que no fes servir, habitualment, en el camp literari, -ja que parlant ho feia sovint-, el català. En tots dos, si es llegeixen els seus llibres, aquells en els quals la història s’esdevé a Catalunya, es pot copsar subtilmente -o no tant-, un cert ressentiment per aquest català que és la llengua, per a ells, més o menys, d’una certa burgesia. De fet, per causes socials, el català de barri ha esdevingut minoritari des de fa dècades. El cas de Vázquez Montalbán és important, ja que estava casat amb una catalana, havia accedit a la universitat jove, en fi, que, d’haver-ho volgut, penso que no hauria tingut cap dificultat en el tema, però va triar una opció determinada, sense que això li fes perdre lectors nostrats ni seguidors incondicionals. En tot, a més de la llengua, hi ha també el pes de la política, del partidisme i fins i tot de la simpatia que l’escriptor desvetlla en el seu públic. Per no parlar del cas, curiós i emblemàtic, de Terenci Moix... o de Serrat... en música. Que del català es passen al castellà, no de forma absoluta, però gairebé.

Rosalia de Castro va sentir un estrany ressentiment també vers la simbologia que se li volia atorgar en les lletres gallegues i va retornar al castellà, en els seus darrers llibres. I és que representar quelcom eteri, una mena de patriotisme, de resistència, si no ets un patriota convençut, no és fàcil, cansa, condiciona, amarga la vida, segons com. Avui dia és possible, per cert, editorialment parlant, publicar un llibre d’èxit previsible em ambdues llengües, gairebé de forma simultània, s’ha fet darrerament amb La catedral del mar, La ciutat sense temps i la cosa no ha anat malament del tot, crec. En aquests casos, s’ha fet una traducció apressada, però correcta, de l’original castellà. En català, si es vol tenir una bona difusió, la traducció castellana ha de ser també ràpida i efectiva, però això s’aconsegueix poques vegades. Olga Xirinacs, per exemple, es queixava del tema i va optar per escriure una de les seves novel·les, darrerament, en castellà. De vegades s’obliden totes aquestes coses, una mica embolicades, quan es titlla alegrement algú de traïdor. Si tants arrauxats patriotes com sentim i llegim militessin, de veritat, en l’àmbit cultural català, la situació editorial, les revistes, els llibres, la música, les iniciatives culturals i la vida real de la llengua no serien el que són, el català tindria molt més prestigi entre les masses. Perquè la difusió i el valor s'amollen a través de moltes formes diverses, a través de la vida real, i no pas de les proclames abrandades, que de vegades, no han passat, ni tan sols, la prova del corrector seriós. Tevetrès va iniciar la seva singladura fent-ho tot en català, però aviat, interessos comercials van fer que alguns anuncis ja no es traduïssin, ai, els dinerons. I els anuncis són la vida real, mentre que els programes ben intencionats són el complement, tal com van les coses. Ja ho deia, la Trinca –un altre cas com un cabàs de transfuguisme sobtat- en una cançó, quina llàstima que els treguin, per posar programes. Vaig viure a l'escola, amb optimisme pedagògic, la primera època de tevetrès i em vaig adonar del seu gran pes, els programes infantils, emblemàtics, van fer molta més feina pel cinturó obrer de Barcelona, que no pas la immersió. Els programes culturals amb grapa van fer que fins i tot els qui posen per defecte 'la 2', es passessin al Puyal. Les sèries ben triades, més frívoles, van captar també algun altre ciutadà habitual de canals hispànics més intranscendents. Ara, el panorama és decebedor, la veritat, hem perdut pistonada molt de pressa. Tot plegat és preocupant, sobretot quan s’identifica de forma tan absoluta llengua i cultura. Ben mirat, què és, la cultura? Ningú no ho sap ni ho sabrà, hi ha milers de definicions del mot, més enllà d'aquelles que ens posen als diccionaris, objectes imprescindibles i, per a mi, estimadíssims, que, com sabem, tampoc no són immutables.

En una cançó, Ovidi Montllor ironitzava sobre uns extraterrestres que venien a cercar mà d’obra i acabava fent, home, si paguen millor. Doncs això. La resta, com deia Rusiñol, només es pot ressumir amb la frase que la lúcida àvia de Gente Bien amolla amb convicció, quanta llana que porten los hombres en el clatello.