Amors invisibles i passions eternes

Explica Arare un viatge a Barcelona molt distret, en el transcurs del qual s’ha comprat el meu llibre –gràcies, Arare, pel teu suportincondicional a la meva producció literària!- i la Carta d’una desconeguda de Zweig. Que el meu llibre viatgi en tren, amb l'Arare, de Barcelona a Blanes, en el mateix paquest que el de Zweig és un gran honor. No he anat a veure la versió teatral que n’estan fent, al Borràs, del llibre de Zweig, però tothom diu, entre els quals l’Herald, gran comentarista cultural de la blogosfera en el qual tinc gran fe, que l’obra està molt bé i que les actuacions de les actrius són remarcables, excel·lents.


Zweig havia estat un autor molt popular fa anys i darrerament s’ha recuperat amb força, amb èxit. No m’estranya, perquè té una producció literària diversa, singular, excel·lent. Quan jo era molt joveneta, petita, recordo que la gent –poca- del meu entorn que comprava llibres ja en tenia, en aquelles limitades biblioteques, alguns d’aquest autor. Van ser molt llegides, aleshores, les seves biografies, sobretot les de Maria Antonieta i Maria Estuard, perquè les vides de dones poderoses amb finals tràgics sempre exerceixen una atracció evident entre la gent normaleta. Maria Estuard, gràcies a la llegenda, s’ha convertit en la bona de la pel·lícula, davant d’aquesta Isabel més lletja, però també molt millor estadista, i molt més preocupada pel seu país que l’escocesa. Maria Antonieta atrau, sobretot, per la seva conscienciació tardana, per la seva grandesa davant de la tragèdia, perquè, en el fons, és la víctima propiciatòria d’uns temps convulsos, uns temps, com tots els violents, amb víctimes molt més innocents que no pas ella, i totalment anònimes.


Sobre la revolució francesa, com sobre totes les revolucions, caldria molta desmitificació, hores d’ara, però la història ja és escrita, com hauria de ser i no pas com va ser, de fet, i qualsevol posa el cascavell al gat, l’objectivitat no ven, avui. Només cal veure a casa nostra, com ens estan endinyant una guerra civil idealitzada i falsa, obviant les misèries més evidents, l’esmicolament ideològic i les proclames abrandades i irracionals que la van fer possible. Durant el segon centenari de la revolució algun francès moderat va intentar fer una lectura, també moderada, dels grans mites revolucionaris, i de poc que no se’l mengen i en fan ratatouilles. De la mateixa manera, ha comptat amb moltes biografies apassionades Sissí, per exemple, molt sobrevalorada com a mite, al meu entendre i que sembla fascinar encara un gran nombre de persones al llarg del temps. O, darrerament, i ja parlant de la premsa del cor, els personatges de lady Di i Grace Kelly, ambdues lligades a ambients més o menys aristocràtics, han fet vessar també molta tinta. Tot plegat engrandeix personatges que, al capdavall, són humans, amb defectes, ambigus, contradictoris. També hi ha un component a afegir, eren més o menys joves, belles i van morir de forma violenta, o, en el cas de les contemporànies, en foscos accidents mal aclarits. Una princesa lletja, amb una mort per malaltia tardana, no genera llegendes tan abrandades. La església ho sap prou bé, això, només cal veure les idealitzacions iconogràfics de santes tan estranyes com Maria Goretti.


Zweig és també un personatge estrany, intel·ligentíssim, contradictori a voltes, immens. Va viure uns temps molt difícils, de canvis i trasbalsos, de barbaritats il·limitades, no m’estranya que optés pel suïcidi però em desplau que arrossegués la seva segona dona, Lotte, més jove, amb ell. Ja sabem que hi ha amors que maten, de fet. Una cosa és el suïcidi d’un matrimoni de la mateixa edat, ja molt vellets, malalts, més comprensible, però aquestes dependències amoroses arrauxades m’inquieten. Personalment, Carta d’una desconeguda, llibre molt llegit, perquè té un volum limitat –es llegeix de pressa- i una estranya màgia, em desplau també, m’inquieta. Trobo que és evident que es tracta d’un llibre escrit per un home, la veritat. Jo crec que hi ha homes que cobegen aquestes devocions extremes, al llarg de tota una vida. En el fons, penso que aquesta desconeguda és una fantasia sexual de l’autor, de la mateixa manera que el cinema eròtic o pornogràfic retrata un lesbianisme que és, de fet, fantasia masculina. HI ha alguna cosa malaltissa, de malaltia greu, en aquesta dona que viu un amor al llarg del temps, amb una devoció tan encesa. Fins i tot troba una altra parella, està de sort, vaja, que la protegeix i l'estima, però ella, res, masoca que masoca.


No sabem què hauria passat si aquest senyor, indiferent al seu amor, li hagués fet cas; qui sap, potser la convivència hauria esberlat definitivament el somni, com sol passar. Afortunadament, a la vida, hi ha molta més gent pràctica (em venen al cap aquells consells galdosians del coronel a Fortunata, innocent víctima també d’un amor únic i devot, quan li diu que, a la vida, ha de ser pràctica), que en perdre un amor en busca un altre, o que intenta, sovint amb èxit, estimar aquella parella que ha trobat i que potser, en principi, no era la dels seus somnis. En l’amor, penso, al menys en el que jo en dic ‘amor saludable’, hi ha un gran feix de voluntat pròpia de ser feliç i de no fer volar coloms. De tota manera, en un programa de ràdio van demanar que truqués gent que havia viscut aquesta mena de coses i hi van haver unes quantes trucades, sempre necessitarem somnis impossibles, sembla. Allò que podia haver estat i no va ser té ganxo, vaja. La realitat i el dia a dia sempre són menys emocionants.


Que l’argument sigui, al meu entendre, una mica delirant, no vol dir que no sigui creïble, ni que no es tracti d'un llibre molt ben escrit, com és habitual en aquest autor. En va fer, fa anys, una pel·lícula excel·lent Max Ophuls, director magnífic, capaç de retratar aquells anys romàntics amb una gran emoció, precisió i amb una ambientació acurada. Ophuls va excel·lir en aquests ambients d’època; malauradament, va morir força jove (fa poc vaig veure per televisió la seva boníssima versió de La Ronda, obra desencantada i amarga). Joan Fontaine, bona actriu, però que sempre fa cara d’encantada, d’innocent a qui algú pren el pèl, però amb cert pervers rerefons, va ser Lisa, una Lisa absolutament creïble, mentre Louis Jourdan, senyor elegant, ben plantat, seductor lligat a una època del cinema esplèndida, va ser aquest home sorprès davant d’aquesta submissió sentimental inesperada, desconeguda. Se suposa, és clar, que l’objecte del desig de la desconeguda, havia de ser un home atractiu, ben plantat, no pas un del montón o un tap de bassa. Per a esdevenir llegenda, somni, mite, cal, ai, respondre a uns paràmetres estètics d’excel·lència evident. Ja ho diuen, que la bellesa és l’únic valor que no cal demostrar. A la resta d'humans i humanes ens queda el recurs d’esdevenir saludablement pràctics i gaudir d'una felicitat casolana assolible i sostenible, com diuen els de l'ecologia. També hi ha una bona versió xinesa de la història, del 2004, que no he vist, i que va tenir molt bona acollida, cosa que fa pensar que la història deu ser més o menys universal, al capdavall.