En broma, en broma, i ja fa tres anys que vaig començar amb tot això dels blogs, al blocat. Viatjo en el temps al primer post en prosa d'aquella primera època, accessible encara als enllaços, i veig que evocava personatges del meu temps, a causa de la mort, poc comentada als diaris, per cert, d'un d'ells. També m'adono que, seguint les consignes, no m'allargava tant. És que ara ja he perdut la vergonya... Doncs, mireu, copio l'entrada, segur que a molts -els més vellets i les més velletes- us agradarà, i a més, incloc una fotografia de Matías Guiu, ja gran:
He llegit a la premsa que ha mort Armand Matías Guiu, autor tan lligat a la infantesa de les persones que ja som una mica grandetes. Dels milers de coses que va escriure (guions per a ràdio i televisió, teatre, humor) les més entranyables, per a mi i per a molta gent de la meva generació, va ser l'audició al migdia dels contes de la sèrie 'Tambor', plens de personatges meravellosos i originals. Matias Guiu, Mallorquí, G. de Blain i tants d'altres mereixen un bon homenatge i també la recuperació del món imaginari que van crear. La televisió encara no s'ha adonat del valor d'aquesta tradició que, malgrat haver-se elaborat en un temps gris, va omplir de colors molts dels nostres somnis.
Visca per sempre més el ciempiés curioso que sabia llegir coses interessants a qualsevol fulla d'arbre o a qualsevol còdol del camí!!! (La Panxa del Bou, primera època, 14 d'octubre de 2004)
20 comentaris:
escoltava cada dia "Tambor", amb aixó ja està tot dit. Ets de les blocaires veteranes (no ho dic per l'edat,que s'ha de ser primmirat amb aquestes coses)tres anys en aquest món és molt de temps. Enhorabona.
He creat dos blocs nous( M'ho hauré de fer mirar)
http://musicaimusics.blogspot.com
o he recopilat tots els haikus
i
http://francesp.blogspot.com
on hi aniré penjant vídeos de mùsica de gent que m¡'agrada o m'ha agradat -que tambè n'hi han -
com veuràs hi ha mùsica de tots tipusm, i d'aixó que abans se'n deia tenir poc criterim, ara s'en diu ser "eclèctic"
Abans de res deixa'm expresar-te el meu condol per la mort de la teua mare.
I ara perdona que comenti ací el post anterior. No vull que et passi per alt el comentari.
En aquest tema tan complicat, el de la pàtries, els amors a la terra, les cultures, sempre em trobo incapaç de escriu-re res que em deixi satisfet. Per això m'agradat tant el teu post: Per alló que diu l'Orwell que ha de fer un escriptor: ficar en blanc i negre el que tu tenies al cap.
D'altra banda, el que està clar és que tenim un problema ben fotut. Este pont ha vingut a vorem a Madrid la meua xicota, que és de Saragossa, i vam sopar amb una parella d'amics de Málaga. Va sorgir inevitablement el tema de la llengua, que,tambè inevitablement, va derivar cap a la igualtat d'oportunitats, Espanya, Catalunya i tot el demés. Com dius, no ens entenem. No ens entenem!. Tot el món presenta afrentes, agressions, conculcació de drets..
M'ha deixat molt mal cos. I més desprès de llegir la resposta que Lola m'ha donat. Casi no m'ho crec: ¿així estem? ¿Separats per un abisme de rencor, desenvolupat sigilosament per polítics? O, ¿ ja no ens calen ni els polítics, i simplemet mana l'odi? No vull escriure més que encara pasaré mal diumenge.
Un abraç, Jùlia.
Júlia: els posts llargs són solament els que es fan pesats. I no és evidentment el cas dels teus, tinguin l'extensió que tinguin.
Ja em semblava que tu també devies escoltar Tambor, Cascabel y Taxi Key...
Ets un fenòmen blogaire, Francesc. Espero que aixó no et provoqui problemes familiars per absentisme, ep.
Jo recordo que et vaig dir alguna cosa, en aquell post. Alguna cosa relacionada amb el Tambor, que, a part del cempeus que llegia, també, les vides de la gent,i deia "Ohhhhhh qué novela tan interesannnnnnte!", hi havia "El grillo violín", el recordes? i al matí hi havia Tambor i a la tarda Cascabel, quins temps!
Felicitats, Júlia, per aquest aniversari blogaire!
Joseph, és un tema que em preocupa a mi també, perquè tinc amics i amigues diferents, i sé que cadascú viu el tema segons els seus sentiments, sovint viscerals. Només tinc l'esperança que la realitat de la convivència no faci que les coses es compliquin més del compte. No corren bons temps per a l'entesa, certament. Però potser tot acabarà en aigua de figues i la vida real canalitzarà tot plegat vers el camí de la ironia desacomplexada. Esperem... al capdavall, a la capsa de Pandora, diuen, hi va restar l'esperança. O potser és allò de 'creía un ciego que veía y eran las ganas que tenía'.
Gràcies Gregorio, el teu recolzament moral pot augmentar la meva autoestima... i la dimensió dels posts...
Arare, el grillo violín, i la ranita simpàaatica, i la bruja nosequé... Però a mi, és que el ciempiés em tenia el cor robat, efectivament, ho llegia TOT i anava dient QUÈ INTERESANTE, QUÈ INTERESANTE... I això que tu ets més joveneta. Matías Guiu també escrivia aquells DIÁLOGOS PARA BESUGOS al PULGARCITO que començaven:
-Buenos días
-Buenas tardes
Jo també escoltava Tambor. Tornava de l'escola amb presa per escoltar-los cada dia abans de dinar.
Tres anys en el món dels blocs és molt de temps. Enhorabona.
felicitats pels 3 anys!
a mi em falta un mes per fer-los i em sembla molt poc temps, em fa l'efecte com si tingués el blog de tota la vida, a tu no?
Felicitats! Eres la bloguera más veterana que conozco y, sin duda una de las mejores. Tus textos no son largos: tienen mucha sustancia siempre y se hacen cortos. Un abrazo.
Ai, Ricard, que em pensava que eres més jovenet... Tambor era un clàssic i va durar força anys, a més, aleshores no es quedava tanta mainada a dinar a l'escola, per cert.
Doncs sí, Deric, t'acostumes aviat a aquesta marxeta bloguera, per això sap greu que alguns pleguin, de forma temporal o definitiva.
Muchas gracias por el comentario, Francisco!
És una benedicció que hages perdut la vergonya i que escrigues com ho fas ara. Amb coneiximent i pasió. I una bona dosi de valentia.
Tres anys..., enhorabona!
He llegit que havia faltat ta mare fá uns dies. Tens el meu condol. Jo també he perdut un bon amic. Però no és comparable.
Per tu la meva amica
Un temps a les paraules
Un temps ens assoleix la tristesa
i embarga el nostre pas per la vida,
humans amb la pena immerescuda nostàlgica existència sense
certesa.
Un temps ens recorda la cruesa que arruga el cor amb cada ferida i a cada
desraó preconcebuda s'oposa i és vençuda la noblesa.
Perdón si hayas faltas de ortografía.
Gracies, Yayo, pel comentari i el condol; ja vaig llegir el que escrivies al blog sobre la desaparició dels amics grans, és un dels posts que em va fer escriure fa uns dies sobre el tema.
Gràcies, Enrique, molt bonic.
Escrius molt bé en català, és el Sabaté, que d'algun lloc deu venir?
Jo també escoltava Tambor, com també Cascabel. Com a marca d'una època, però, per mi és Armando Matías Guiu. No ho dic amb mala intenció, jo era Alberto de la Hoz, cosa que ara no admeto.
Doncs de Matias Guiu també llegia cosetes a tebeos.
Per cert, el meu idol era el enanito cascarrabias...
Ai, Albert, l'enanito Cascarrabias!!! El fet és que Matías Guiu, de gran, va escriure algun llibre en català, firmant, ja 'Armand'. Era un home al qual caricaturitzaven sovint en les historietes dels mateixos tebeos pels quals escrivia guions. Impressiona pensar en el volum material de tot el que arribaven a escriure aquells guionistes d'abans.
Publica un comentari a l'entrada