Si sentiu tocar campanes...

Yo las amo, yo las oigo/ cual oigo el rumor del viento/
El murmurar de la fuente/ o el balido del cordero./
Como los pájaros, ellas/ tan pronto asoma en los cielos/
El primer rayo del alba/ lo saludan con sus ecos!/
Y en sus notas, que van prolongándose/ por los llanos y los cerros/
Hay algo de candoroso/ de apacible y de halagüeño./

Si por siempre enmudecieran/ ¡Qué tristeza en el aire y en el cielo!/
¡Qué silencio en las iglesias!/ ¡Qué extrañeza entre los muertos/

Las campanas, Rosalía de Castro



En la visita a Serrateix de diumenge passat vaig poder pujar al campanar del monestir, en una torre que es va construir en temps de Pere el Cerimoniós, en guerra, aleshores, ai, amb els castellans, segons ens van explicar. Feia molt de temps que no pujava a un campanar. Els campanars són indrets misteriosos, enigmàtics, que ens descobreixen un paisatge de camps, muntanyes, terrats i teulades, tan sorprenent al camp com a ciutat. Abans era molt freqüent pujar als campanars, eren llocs oberts o, al menys, accessibles. Avui, la majoria d’esglésies, per seguretat, romanen tancades, i pujar al campanar resulta una activitat difícil, si no tens algun contacte adient. A més, la manca de restauracions aprofundides els ha fet insegurs, em molts casos, com ara el de la meva estimada Santa Madrona del Poble-sec al campanar de la qual, per cert, el rellotge ha quedat des de fa temps ancorat a un quart de quatre. Els rellotges parats em produeixen una inquietud profunda.


Crec que els campanars, tots, s’haurien d’arranjar i esdevenir practicables, es podria cobrar, en molts casos, una mena d’entrada, cosa que he vist fer en esglésies de l’estranger (no sé si al nostre país es fa també en algun indret), i els diners podrien contribuir al seu manteniment. Les campanes, de tota manera, no han emmudit pas, però moltes funcionen de forma electrònica, cosa que fa que persones interessades en l’art dels campaners es queixin del fet que han perdut, amb aquesta modernització, nombrosos matisos. Fa alguns mesos, la xerrada que fem mensualment al meu barri, sobre la seva història, va girar, precisament, a l'entorn de la història de les campanes del Poble-sec. Hi ha molts poemes i cançons que parlen de campanes. La professora de religió de la meva escola en parlava fa uns dies, també, del paper de les campanes en la vida quotidiana de fa anys, a un petit grup d’alumnes. Més enllà de consideracions educatives i personals, que em fan desitjar que arribi un dia en el qual la religió no hagi de romandre a l’escola laica i pública dels nostres temps, tinc una bona amistat amb ella. És una andalusa reciclada i integrada absolutament, d’un poble de Granada que tan sols conec per fotografies, però que em sembla que deu ser absolutament meravellós: Huéneja. Tinc pendent de fer un viatge, quan disposi de temps, pels pobles més o menys ignorats (per mi, és clar) de gent que conec i aprecio. Una periple per pobles poc coneguts pel turisme massiu, vinculats a persones concretes, em sembla una possibilitat viatgera captivadora i estimulant.


Aquesta professora, però, (i enllaço amb el tema que vaig tocar en un post anterior) junt amb la seva filla, no té cap problema identitari en posar-se una bata de cola i una peineta i assistir, ambdues fetes un braç de mar, a la fira d’abril catalana, cosa que em fa admirar-la de forma incondicional i contundent. A causa de la conversa sobre campanes i campanars que vaig tenir amb la profe, vaig cercar a la xarxa informació sobre el tema, que n’hi ha un munt. L’altre dia fins i tot li vaig fer una broma, des de l’ordinador d’una aula del costat de la seva vaig posar-me a una web campanera, i li vaig dedicar un repic a tota màquina. Els nens estaven ben estranyats, en sentir, de sobte, aquells sons inesperats. Com que no han estat educats en les tradicions ancestrals no van anar a apagar cap foc ni a missa major. Haurem d'esperar al simulacre d'incendi per tal que el so dels tres timbrassos convinguts mogui les masses.


Hi ha una cançó relacionada amb nostàlgies i campanars que sempre m’emociona. És aquella de Quan érem infants, de Delfí Abella, que Serrat va recuperar. La Cap d’Estudis del cole (això de la cap, paraula polisèmica en llengua nostrada, en cap cap cap el que cap en aquest cap, sempre em fa meditar en si jo no seré la cul, -amb perdó- de l'escola) ens ha regalat un muntatge fotogràfic, fet amb ocasió dels vint-i-cinc anys de l’escola, que es van celebrar el 2006. Un muntatge excel·lent, amb un fons musical molt ben triat, en el qual ha inclòs aquesta cançó en la versió serratiana. A mi m’agrada més l’original d’Abella, del 1962, però vaja, la de Serrat també em fa el pes. A mitjans dels seixanta, en una castanyada de la meva parròquia, una parelleta jove la va sortir a cantar. Jo els envejava, estaven molt enamorats, es fitaven amb ulls devots, eren guapos, feliços, excursionistes, i cantaven junts en català. Després van renyir, coses de la vida. Ell era molt atractiu, ulls verds, amb una veu fonda, de locutor de ràdio, tocava la guitarra, i, a més, era d’un poble del Pirineu (estudiava jardineria a Barcelona), cosa que el feia molt més desitjable i exòtic, als ulls de les adolescents urbanes, com jo mateixa. Es va casar amb una noia del seu poble i ella també es va casar amb un altre xicot. Fa tres o quatre anys, en una trobada d’amics antics el vaig veure, malmès per una malaltia molt greu, que li havia afectat, precisament, aquella veu inconfusible i amb unes ulleres gruixudes davant dels ulls verds, una mica entelats pels anys. La malaltia, un càncer, l'havia superat, de moment. Al capdavall, totes les malalties del món les superem de forma temporal, és la vida. L’antiga nòvia, que ja és àvia, i, em consta, feliç en la mida que a la vida se’n pot ser, però encara ressentida, em va comentar en veu baixa, al dinar, la dona és un ‘callo’, segur que s’hi va casar per diners, aquests de poble... I és que els desamors i els desenganys juvenils costen, de superar. I encara més, els plantons inesperats.


Quan jo tenia l’oncle capellà a Sant Feliu de Girona, de vegades pujàvem al campanar, però no al més alt, sinó a un d’intermig, potser es tractava del comunidor, aquest espai destinat a esventar les tempestes. Allà, la meva tia Maria, la majordona, hi criava gallines i de vegades alguna ratota havia fet un escabetx sagnant, gore, amb els pobres i febles polls, cosa que em provocava fàstic i basarda i, a ella, un enuig extrem que l'empenyia a la revenja a cops d'escombra, arravatats i furibunds, contra la rata assassina -o contra la primera rata que enxampava-, amb més sang i fetge, que és el que passa amb les revenges, per regla general. De vegades recordo tots aquells topants misteriosos de la rectoria i el campanar, als quals durant un temps vaig tenir accés lliure. HI havia una escala de cargol al final de la qual un dels antics rectors havia caigut, desnucant-se i sempre imaginava que el seu esperit gelatinós em donaria un ensurt sobtat. Recordo aquells racons sinistres quan rellegeixo, per exemple, aquesta història terrible de Bertrana, Josafat (per cert, fa anys van fer-ne una versio per televisió, molt reeixida, l’Ovidi Montllor, impressionant i, crec, l’Àngels Moll hi feia l'eixelebrada prostituta masoquista). Els campanars són adients per a històries sòrdides, per a amagar Josafats i Quasimodos, però també per a amors infantils i adolescents, com els de la cançó mencionada.


Els campaners afeccionats són una bona colla, hi ha webs impressionants sobre el tema, I a Os de Balaguer celebren una trobada molt interessant. Les campanes abans eren a tot arreu, a més dels campanars. S’entrava a l’escola i fins a la fàbrica a toc de campana, fins que les sirenes agressives i els timbres elèctrics van fer variar el so d’inici de les tasques obligatòries. Una mestra de l’escola, molt jove, té, encara, per fer callar els infants, una campaneta daurada, al més pur estil autàrquic, deliciosa. Jo recordo, a la meva escola, aquell conjunt que, a la taula de les monges, feien el cap-guardiola de xinès, indi o negrito, la bola de paper de plata i la campaneta. Fer anar a toc de campana, abans, tenia evidents connotacions totalitàries, fins que es va passar a anar a toc de pito. N’hi ha molts que senten tocar campanes i no saben on i també n’hi ha que no toquen ni quarts ni hores, com jo de vegades escrivint al blog-bloc, la veritat.



Quan tu duies trenes/ quan jo era un vailet/
No hi havia penes/ no feia mai fred./
Amb una joguina/ buscàvem la pau/
Tu amb la teva nina/ jo amb el cavall brau./
Ning nang, com ressona/ la campana gran/
Records d’hora bona/ se’n vénen, se’n van.

D’un vaixell corsari/ jo era el capità/
De paper de diari/ me’l vaig fabricar/
Collars i corones/ lluïes gentil/
Eres reina a estones/ o captiva humil/
Ning, nang...

Per Nadal nevava/ cantàvem cançons;/
La mare ens donava/ neules I torrons./
Un bri d’esperança/ I ens vèiem pastors/
Un buf de gaubança/ àngels bufadors./
Ning, nang...

Eren temps feliços/ no ens calia més/
Que caramels i anissos/ i jocs falaguers./
Rèiem I fremíem/ sabíem somniar/
El niu el teníem/ dalt del campanar/
Ning, nang...


No em direu que no és bonica, aquesta lletra, és que m’emociono fins i tot de copiar-la al blog-bloc, òndia...