Versos, versaires, versions, poemes i poetes, morts i vius

Quins temps, aquests, en els quals tan sols es recorda els bons poetes quan moren o fa cent anys que han mort!!!

CANCIÓN DE AMIGA

Nadie recuerda un invierno tan frío como éste.
Las calles de la ciudad son láminas de hielo.
Las ramas de los árboles están envueltas en fundas de hielo.
Las estrellas tan altas son destellos de hielo.
Helado está también mi corazón,
pero no fue en invierno.
Mi amiga,mi dulce amiga,
aquella que me amaba,
me dice que ha dejado de quererme.
No recuerdo un invierno tan frío como éste.
(Ángel González)

Deu ser l’edat, però em costa aprendre coses noves i memoritzar nous poemes o textos. És clar que tampoc m’hi esforço massa. De petita i de jove em sabia de memòria un munt de poemes, de versos, com deien aleshores, i era freqüent que m’exhibissin en festes familiars recitant llargues històries versificades, bàsicament de llibres com Lo Trovador Català, (El Trobador Català, normalitzat), del qual hi havia, a casa meva, un exemplar antiquíssim. Aquest llibre encara el tinc, molt malmès, i l’havia fet servir el meu avi a una escola on anava de petit, a Esplugues, i on es va ensopegar amb un mestre que, per l’època, era força innovador. De fet, el seu autor, Bori i Fontestà, era mestre, i va escriure aquest llibre, que va ser popularíssim i que s’ha continuat editant, afortunadament, gràcies a la desapareguda editorial de la Llibreria Millà, (que Déu i/o el destí ens la conservin per molts anys més), amb l’objectiu d’utilitzar-lo com a llibre de lectura.

A casa meva, sense tenir uns estudis excessius, eren, sobretot pel costat de la meva mare, grans amants dels versos. La meva mare, un dia que semblava experimentar una millora relativa, millora que sabíem temporal, va començar a recitar-nos un munt de poemes en català i castellà, recital improvisat que va sorprendre tothom, per cert. Hi havia a casa meva alguns llibres emblemàtics, a més del Trobador, com ara un de Pitarra, Contes a la vora del foc, en català pre-normatiu, molt antic, i d’altres de Campoamor, Bécquer, així com una mena de revistetes que devien vendre als quioscs fa molts anys, i que eren reculls de versos d’autors castellans diversos.

Els poemes del Trobador Català són diversos i lligats a l’època, n’hi ha de patriòtics, com el de les quatre barres, i de religiosos i, també, molts de tràgics, narratius, amb mares que perden fills i fills que perden mares. N’hi ha de moralitzants, com cal a un llibre escolar. Fer plorar i fer emocionar era una activitat habitual, recuperada avui per les telesèries, i a banda del conjunt del Trobador, era freqüent recitar coses com ara el plat de fusta a centres parroquials i teatres modestos, poemes que incideixen en el tracte als vells, problemàtic aleshores, encara que la nostàlgia romàntica ens faci pensar que en aquella època se’ls respectava molt. Tots aquests poemes sobre la gent gran, com ara, també el camí de l'hospital, partien de la dita catalana, tal faràs, tal trobaràs, dita que, com tots sabem, no respon pas a la realitat, en la majoria de casos. Una altra dita freqüent, base moral de molta producció poètica, era aquella de el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, que és, expressada de forma senzilla, la regla d'or moral per excel·lència, i que si fos seguida per tothom faria inútil el recurs a lleis complexes. El llibre té també unes quantes proses, i, com a curiositat, una perla de l’època, Anem a matar jueus. Matar jueus era, en aquells temps, una activitat incruenta de setmana santa i els jueus, una abstracció imprecisa. Avui, després d’haver viscut el que s’ha viscut, la cosa resulta dolorosa, i ens fa mal a la vista aquest títol, així com totes les referències del llegendari a matar moros. Quan una activitat, teatre, cinema, no era de massa qualitat es deia, alegrement, encara durant la meva infantesa: no mata moros... He de dir que també els comunistes eren durant aquest passat recent una imprecisió dolentíssima i boirosa. Aquests adjectius feien referència a personatges llunyans, de llegenda, inexistents en la realitat quotidiana, aleshores.

Totes aquestes coses cal situar-les a l’època, en el context i la mentalitat del moment. Sovint la història, la literatura, la interpretem des del present, des de les nostres dèries i creences actuals que, en general, al menys de forma teòrica, pel que fa al respecte als altres, han millorat molt i molt. Sobre els versos, hem passat una bona temporada, que, com en pintura, allò tradicional i, suposadament convencional, es considerava encotillat i menyspreable. La rima, el ritme... bajanades. Ara sembla que, com sol passar, el panorama ha canviat una mica i rimar no és pecat. No sé el perquè, però avui m’ha vingut al cap el conegudíssim sonet de Quevedo, sobre l' amor més enllà de la mort. Quevedo és un personatge que cal situar en el seu temps, hem llegit i escoltat durant anys estranyes anècdotes apòcrifes a l'entorn de la seva difícil personalitat, coneixíem el seu enfrontament amb Góngora, que sempre semblava el dolent de la pel·lícula i, a més, el poeta críptic i fatxenda enfront de l’assequible i popular, cosa que no és certa, perquè Quevedo també té poemes críptics i Góngora de molt i molt populars. De vegades se li retreuen, a casa nostra, els seus textos anticatalans. L’anticatalanisme d’aleshores s’ha de situar en l’època, una època d’estats forts, durant la qual el govern hispànic intentava, sense massa èxit, unificar per ser més fort, també, en comparació amb França, i en aquest sentit s’ha d’estudiar el capteniment d’Olivares, bèstia negra dels nostres afanys sobiranistes retrospectius. El present és molt diferent i Aznar no és Olivares, ep, que ja li agradaria. Crec que tan sols hi va haver un bon moment –bo, en el sentit d’intel·ligent i efectiu, no em fico en consideracions morals sobre el tema patriòtic- per a aquesta unificació, que va ser la del govern de Carles III. Malauradament, la bonança va durar poc i va arribar el segle XIX on el país va rodolar de desgràcia en desgràcia i de guerra en guerra, fins fa quatre dies.

Quan anava a la Normal, un molt bon professor, Jesús Tuson, que encara no s’havia catalanitzat aleshores, ens va fer conèixer Quevedo i recordo que va comentar de forma apassionada i apassionant el sonet que esmento. Anys després, quan estudiava a la UOC, algú, en un dels fòrums, va mencionar el fet que no coneixia cap traducció al català del poema. No sé perquè serveix traduir del català al castellà, la veritat, ja que no hi ha res com poder gaudir d'un text en versió original (encara que també, paradoxalment, en comptades ocasions algunes traduccions han superat l'original) però el cas és que allò em va tocar la moral, i em vaig esforçar en aconseguir una traducció una mica digna. Fa algun temps vaig endegar un blog amb versions catalanes i castellanes de textos literaris, on vaig incloure aquesta traducció, Caracteres Ocultos, però el temps no dóna per tant i vaig acabar per tancar-lo, encara que ara l’he ressuscitat per tal d’incloure-hi traduccions d’alguns posts, per si a algun visitant llunyà li fa peça aprofundir-hi. No sé si durarà ni si ho traduiré tot, la veritat... però, qui pot saber que ens amollarà el futur?

Per a encuriosits sense prejudicis, incloc original i traducció personal del poema en qüestió:

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blaco día
y podra desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido:

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seràn ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
Amor constant més enllà de la mort

Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.