Musiques i musiquetes

L’Arare explica, en un comentari a Can Saragatona, que té la guitarra amagada i oblidada, doncs, res, a treure-la i a tornar a refilar. Hauríem de fer un grup blogaire de cançó, em sembla. Jo m’ofereixo a fer les lletres, ep.

Jo també tinc guitarra oblidada, encara que la música no és el meu punt fort, precisament. No me la van regalar quan era una adolescent, malauradament, sinó quan era ja una senyora madura, però menys que no pas ara. Altrament potser la Nova Cançó hauria comptat amb un altre membre destacat... De tota manera, sóc força analfabeta en el tema i la meva oïda no és bona. Malgrat que no crec en l’horòscop, he d’admetre que una de les coses que he llegit dels taure m’ha encertat el problema de ple: diuen que ens agrada cantar però que desafinem.

L’oïda es pot educar, però, és clar, no és el mateix que aquell que ja té el do. Durant un temps, quan anava de càmping, ens ajuntàvem unes quantes i fèiem barrila cantant. Un xicot ens va ensenyar uns quants acords, poca cosa, però així va començar en Raimon. Al final vam formar un grup estable de tres, Antonia, Maria i jo mateixa: la guapa, la que entonava i la intel·lectual. Com que ningú no ens hauria pres seriosament, van optar per fer-ho en broma, ens vam posar de nom ‘Les Cloïsses de Castellterçol’, ja que acampades per Castellterçol vam començar el tema artístic. Això de cloïsses té connotacions picaresques una mica xarones, certament, però també fa referència al vessant havanerístic del nostre repertori.

Aquella època daurada del càmping i del grup es va acabar com s’acaba tot a la vida, sense haver-nos pogut donat a conèixer als mitjans, és clar, tan sols compartint divertides estones de gresca. Jo creia que teníem futur, que podíem ser una mena de trinca o tricicle femení, però no vam trobar el mànager adient. Tinc moltes lletres que vaig fer aleshores, la majoria de riure, ja en posaré alguna un dia d’aquestes, per tal que en valoreu el contingut. Són de l’estil dels ‘Clavellets’ uoqueros que conserva l’estimada Arare. També en tinc de serioses i transcendents.

De vegades, fent arranjaments molt simples amb tres o quatre acords, aconseguíem reeixir en algun tema seriós. Ens vam atrevir fins i tot amb una dels Esquirols, grup que mencionava jo en el post anterior. No era el mateix que sentir-los a ells, evidentment. Com que em sembla adient al context polític del present, en copio la lletra, que m’agrada molt:

Captaire com sóc

Captaire de cors adoro l’amiga,

amb ella aniria arreu i per tot

per a ella em demano un poc més d’amor,

captaire com sóc.

Captaire d’instants estimo la vida

i a ella m’arrapo com l’heura en el bosc,

per a ella demano sotmetre la mort,

captaire com sóc.

Captaire de mots venero ma parla,

com ella no en trobo de més nostra al món,

per a ella us demano més drets i més lloc,

captaire com sóc.

Captaire de fets faig meva la història,

l’anhel d’aquest poble de canvis frisós,

per a ell us demano lleials servidors,

captaire com sóc .

Potser pensareu que demano massa,

per contra jo crec, que demano poc,

captaire com sóc.


Les lletres dels Esquirols m’agraden molt més pel seu lirisme que pel contingut polític, que de vegades era, com tot en aquells anys, una mica ingenu. En aquest cas crec que lirisme i contingut polític van de la mà de forma harmoniosa, la veritat. Admeto que quan cantàvem, en lloc de convocar multituds al nostre entorn, tothom desapareixia, què hi farem, hi tants genis i tantes gènies incompresos i incompreses, pel món... Ningú no és profeta al seu càmping.