Relliscades musicals

En uns comentaris a un tema tan seriós com és l’avortament, al blog d’en Francesc, per una estranya associació d’idees, dels embarassos no desitjats vam derivar a allò que en deien ‘les relliscades’ i d’aquestes a la frivolitat del títol d’una opereta en català de fa anys, La reineta ha relliscat, que va ser una de tantes, en un context social que va permetre una gran producció en català del gènere lleuger i picaresc.

Poca gent recorda, avui, que el famós Remena nena era un número d’aquesta opereta, la qual, per cert, es va recuperar durant els setanta en un disc, disc que jo vaig regalar als meus pares i que en algun lloc deu raure i en el qual van col·laborar Motta, Feliu i d'altres. És clar, tant de meneio, com deien els grans, induïa a les relliscades més o menys serioses, encara que, en el cas d’una reina, tenien solucions evidents. En el disc intervenia Emili Vendrell, fill, que va tenir una carrera breu, però remarcable i cantava el tema principial, la reineta ha relliscaaat, fent entrega del seu cooor...

Un altre número de La reineta ha relliscat era el de la nit de nuvis: la nit més dolça, la més inquieta, pels que s’estimen de debò, és la que a totes ens fa l’aleta, la nit de nuvis, nit d’amooor... La nit de nuvis, avui un tema d’arqueologia sentimental, havia generat, a més de cançons, moltes brames, acudits i fins i tot escrits agosarats que ens passàvem en secret, de jovenetes. D’una revista del Paral·lel també en va sorgir una de les més famoses cançons de Carmen de Lirio, aragonesa com la Meller, sobre aquest tema, aleshores enigmàtic: si en la noche de bodas hay en tu cama colcha de seda, colcha de sedaaaa...

Crec que a un d’aquells llibres educatius entranyables de la nostra adolescència aperturista que van ser El diari de Dani i El diari d’Anna Maria, de Michel Quoist, la protagonista s’ensopega amb un d’aquests textos sobre aquella nit misteriosa, i el rebutja, per la càrrega immoral, és clar. De fet, quan algú es casava, l’imaginari col·lectiu dels coneguts i parents sojornava aquell vespre en les boires de la mitologia sexual que el fet generava. Quan algú relliscava i es casava de penalti, per exemple, un dels comentaris més habituals era, no s’han pogut esperar?

El cuplet va reviure a finals dels cinquanta amb l’èxit, esclatant i inesperat, de les pel·lícules de Sara Montiel. Les mares i iaios ens n'havien cantat ja alguns, en la intimitat de la família, perquè els records musicals sempre suren i es transmeten de generació en generació, encara que sigui en versions apòcrifes. Jo recordo que ens apreníem cuplets de memòria, ens disfressàvem amb parracs, i amb algunes amiguetes que venien a jugar a casa, davant d’un immens mirall de la cambra de l’avi, endegàvem representacions cupletístiques molt adients al moment musical. Quan hi penso, fins m’estranya que una cançó amb un doble sentit tan evident, com La chica del diecisiete, fos un dels meus èxits infantils en l’àmbit familiar i que ningú no hi tingués res a dir, sinó que fins i tot me la fessin cantar sovint i ho passessin d'allò més bé escoltant els meus refilets i contemplant el meu garbo infantil: dónde se mete la chica del diecisiete, de donde saca, pa tanto como destaca... A mi, els que més m’agradaven, però, eren els dramàtics, com la Flor de Te, o aquell que fa: la aldea antes callada se agita inquieta ahora... i que explicava la història d’un xicot que ha d’anar a la guerra i vol guanyar medalles per a la promesa. Torna amb les medalles, però cec, tot un drama, ves, i poc educatiu, car semblava que la guerra fos una cosa molt heroica, bonica i desitjable. Molts d'aquells temes els va cantar Lilian de Celis, més propera a la forma clàssica del gènere que no pas la Montiel, que en va fer una altra lectura i que les nenes trobàvem molt més moderna.

Aleshores encara era viva Raquel Meller, molt gran i amb un aspecte físic decadent, que va refusar les versions de Montiel i no m’estranya pas, des de la meva percepció actual, però la Saritíssima va saber trobar el seu moment i el va aprofitar. De Meller, van fer córrer que vivia en la misèria, cosa que els llibres de Badenes sobre el Paral·lel desmenteix. Meller va ser una dona d’un caràcter fort i estrany, difícil, que va arribar a tenir un èxit immens, va anar a Hollywood i potser no va pair el fet de l’eclipsi del seu món, com sol passar. Li van fer un monument molt modest, al començament del carrer Nou de la Rambla, amb una font. Al menys és un monument realista, que la mostra cantant la Violetera, i no un ferro rovellat simbòlic. Meller, d’origen aragonès, havia viscut, com tants emigrants d’aquelles terres, al Poble-sec, de jove. I crec que de gran també vivia a prop del Paral·lel.

Aprofitant aquell èxit, es van editar uns discos que es deien Recuerdos de Eldorado, amb algunes peces en català, com ara El Vestit d’en Pasqual, els Tres Tombs i d’altres. Anys després, figures importants com Guillermina Motta i Núria Feliu van fer gravacions amb cuplets catalans, on n’hi van incloure de molt coneguts i d’altres que ho eren menys. En català hi va haver estrelles importants, avui poc conegudes, com la Serós o la Càndida Pérez. Per als qui es queixen dels preus dels pisos, vull recordar que n’hi havia un, de cuplet, que cantava la Feliu, i que deia: Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar, els cartells que hi ha els balcons d’algun pis que hi ha per llogar... Reso a Santa Tecla, reso a Sant Benet, per què em concedeixin trobar algun piset, però si no me’l troben, amb el meu Narcís, no podré casar-m’hi... pel pis. En certa manera, aquest de la parella que no troba pis, tenia relació amb la nit de nuvis, perquè es veu que el noi de la cançó, en Narcís, ja estava avorrit d’esperar i també la noia, que feia: he perdut ja l’esperança de que arribi a prendre estat, però si pel pis no em caso, jo faré algun disbarat... L'expressió prendre estat, per cert, resta, actualment, en desús. Jo no l'entenia, de petita, i em pensava que tenia relació amb allò de quedar-se en estat, que deien els grans en veu baixa.

La cultura més elitista i moderna va bandejar la cançó popular, fins i tot, en ocasions, la tradicional. En una cançó, Espinàs demanava: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Era un crit a produir novetats, cosa que es va esdevenir amb la Nova Cançó, la qual, en els seus inicis, va voler oblidar la tradició nostra i mirar cap a França, coses del país. Més endavant, com sol passar, algú es va adonar que aquelles peces que cantaven Emili Vendrell i d'altres eren molt boniques i elaborades. O que el cuplet era ple d’enginy. Fa uns dies escoltava pel ràdio una cantant d’ara que, com fan els més joves, quan descobreixen la sopa d’all, parlava dels valors moderns de les cançons del passat. La noia ha recollit cançons antigues que parlen de la situació de la dona, de la violència que patia, com ara la dama d’Alió, morta a cops pel marit perquè la sogra li ha dit al fill que estava xerrant amb uns senyors que li donaven conversa, conversa innocent, mentre rentava al riu. O aquella de la noia que se’n va al ball sense permís del pare i aquest la va buscar i la mata també a bastonades, una cançó que cantava una iaia quan jo era petita i que em feia posar els pèls de punta, a la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar... Caterina, Caterineta, el teu pare no voldrà...

Pere Sagristà ha fet una gran tasca recollint cançons populars en català de tota aquella antiga època del Paral·lel, moltes s’han perdut, i sembla que recuperar les lletres encara és possible, en molts casos, però que trobar les músiques és una tasca de xinesos –i dic de ‘xinesos’ en positiu, ep-. El mateix passa amb tantes i tantes sarsueles catalanes –però també castellanes-, d’autors tan remarcables com Guimerà, pel que fa als llibrets, que dormen com l’arpa becqueriana en algun lloc. Sempre es fa el de sempre i el de sempre esdevé clàssic fins que algú s’ensopega amb el que no es fa ni s’ha fet des de fa temps i ho redescobreix, per a gaudi dels nostàlgics impenitents i desacomplexats.



De vegades descobreixes cosa de la manera més impensada. Recordo que vaig conèixer Jacques Brel perquè al diari d’Anna Maria esmentat, de Quoist, en parlen i també perquè Vendrell, fill, cantava una versió digníssima de Le plat pais, adaptada a la nostra realitat geogràfica, em sembla. Ja no hi ha nits de nuvis com aquelles, però de tant en tant alguna cançoneta del passat ens recorda que tampoc no hi ha res excessivament original, ben mirat.

Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos