2.2.08

Relliscades musicals


En uns comentaris a un tema tan seriós com és l’avortament, al blog d’en Francesc, per una estranya associació d’idees, dels embarassos no desitjats vam derivar a allò que en deien ‘les relliscades’ i d’aquestes a la frivolitat del títol d’una opereta en català de fa anys, La reineta ha relliscat, que va ser una de tantes, en un context social que va permetre una gran producció en català del gènere lleuger i picaresc.

Poca gent recorda, avui, que el famós Remena nena era un número d’aquesta opereta, la qual, per cert, es va recuperar durant els setanta en un disc, disc que jo vaig regalar als meus pares i que en algun lloc deu raure i en el qual van col·laborar Motta, Feliu i d'altres. És clar, tant de meneio, com deien els grans, induïa a les relliscades més o menys serioses, encara que, en el cas d’una reina, tenien solucions evidents. En el disc intervenia Emili Vendrell, fill, que va tenir una carrera breu, però remarcable i cantava el tema principial, la reineta ha relliscaaat, fent entrega del seu cooor...

Un altre número de La reineta ha relliscat era el de la nit de nuvis: la nit més dolça, la més inquieta, pels que s’estimen de debò, és la que a totes ens fa l’aleta, la nit de nuvis, nit d’amooor... La nit de nuvis, avui un tema d’arqueologia sentimental, havia generat, a més de cançons, moltes brames, acudits i fins i tot escrits agosarats que ens passàvem en secret, de jovenetes. D’una revista del Paral·lel també en va sorgir una de les més famoses cançons de Carmen de Lirio, aragonesa com la Meller, sobre aquest tema, aleshores enigmàtic: si en la noche de bodas hay en tu cama colcha de seda, colcha de sedaaaa...

Crec que a un d’aquells llibres educatius entranyables de la nostra adolescència aperturista que van ser El diari de Dani i El diari d’Anna Maria, de Michel Quoist, la protagonista s’ensopega amb un d’aquests textos sobre aquella nit misteriosa, i el rebutja, per la càrrega immoral, és clar. De fet, quan algú es casava, l’imaginari col·lectiu dels coneguts i parents sojornava aquell vespre en les boires de la mitologia sexual que el fet generava. Quan algú relliscava i es casava de penalti, per exemple, un dels comentaris més habituals era, no s’han pogut esperar?

El cuplet va reviure a finals dels cinquanta amb l’èxit, esclatant i inesperat, de les pel·lícules de Sara Montiel. Les mares i iaios ens n'havien cantat ja alguns, en la intimitat de la família, perquè els records musicals sempre suren i es transmeten de generació en generació, encara que sigui en versions apòcrifes. Jo recordo que ens apreníem cuplets de memòria, ens disfressàvem amb parracs, i amb algunes amiguetes que venien a jugar a casa, davant d’un immens mirall de la cambra de l’avi, endegàvem representacions cupletístiques molt adients al moment musical. Quan hi penso, fins m’estranya que una cançó amb un doble sentit tan evident, com La chica del diecisiete, fos un dels meus èxits infantils en l’àmbit familiar i que ningú no hi tingués res a dir, sinó que fins i tot me la fessin cantar sovint i ho passessin d'allò més bé escoltant els meus refilets i contemplant el meu garbo infantil: dónde se mete la chica del diecisiete, de donde saca, pa tanto como destaca... A mi, els que més m’agradaven, però, eren els dramàtics, com la Flor de Te, o aquell que fa: la aldea antes callada se agita inquieta ahora... i que explicava la història d’un xicot que ha d’anar a la guerra i vol guanyar medalles per a la promesa. Torna amb les medalles, però cec, tot un drama, ves, i poc educatiu, car semblava que la guerra fos una cosa molt heroica, bonica i desitjable. Molts d'aquells temes els va cantar Lilian de Celis, més propera a la forma clàssica del gènere que no pas la Montiel, que en va fer una altra lectura i que les nenes trobàvem molt més moderna.

Aleshores encara era viva Raquel Meller, molt gran i amb un aspecte físic decadent, que va refusar les versions de Montiel i no m’estranya pas, des de la meva percepció actual, però la Saritíssima va saber trobar el seu moment i el va aprofitar. De Meller, van fer córrer que vivia en la misèria, cosa que els llibres de Badenes sobre el Paral·lel desmenteix. Meller va ser una dona d’un caràcter fort i estrany, difícil, que va arribar a tenir un èxit immens, va anar a Hollywood i potser no va pair el fet de l’eclipsi del seu món, com sol passar. Li van fer un monument molt modest, al començament del carrer Nou de la Rambla, amb una font. Al menys és un monument realista, que la mostra cantant la Violetera, i no un ferro rovellat simbòlic. Meller, d’origen aragonès, havia viscut, com tants emigrants d’aquelles terres, al Poble-sec, de jove. I crec que de gran també vivia a prop del Paral·lel.

Aprofitant aquell èxit, es van editar uns discos que es deien Recuerdos de Eldorado, amb algunes peces en català, com ara El Vestit d’en Pasqual, els Tres Tombs i d’altres. Anys després, figures importants com Guillermina Motta i Núria Feliu van fer gravacions amb cuplets catalans, on n’hi van incloure de molt coneguts i d’altres que ho eren menys. En català hi va haver estrelles importants, avui poc conegudes, com la Serós o la Càndida Pérez. Per als qui es queixen dels preus dels pisos, vull recordar que n’hi havia un, de cuplet, que cantava la Feliu, i que deia: Per carrers i carrerons jo no em canso de mirar, els cartells que hi ha els balcons d’algun pis que hi ha per llogar... Reso a San
ta Tecla, reso a Sant Benet, per què em concedeixin trobar algun piset, però si no me’l troben, amb el meu Narcís, no podré casar-m’hi... pel pis. En certa manera, aquest de la parella que no troba pis, tenia relació amb la nit de nuvis, perquè es veu que el noi de la cançó, en Narcís, ja estava avorrit d’esperar i també la noia, que feia: he perdut ja l’esperança de que arribi a prendre estat, però si pel pis no em caso, jo faré algun disbarat... L'expressió prendre estat, per cert, resta, actualment, en desús. Jo no l'entenia, de petita, i em pensava que tenia relació amb allò de quedar-se en estat, que deien els grans en veu baixa.

La cultura més elitista i moderna va bandejar la cançó popular, fins i tot, en ocasions, la tradicional. En una cançó, Espinàs demanava: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Era un crit a produir novetats, cosa que es va esdevenir amb la Nova Cançó, la qual, en els seus inicis, va voler oblidar la tradició nostra i mirar cap a França, coses del país. Més endavant, com sol passar, algú es va adonar que aquelles peces que cantaven Emili Vendrell i d'altres eren molt boniques i elaborades. O que el cuplet era ple d’enginy. Fa uns dies escoltava pel ràdio una cantant d’ara que, com fan els més joves, quan descobreixen la sopa d’all, parlava dels valors moderns de les cançons del passat. La noia ha recollit cançons antigues que parlen de la situació de la dona, de la violència que patia, com ara la dama d’Alió, morta a cops pel marit perquè la sogra li ha dit al fill que estava xerrant amb uns senyors que li donaven conversa, conversa innocent, mentre rentava al riu. O aquella de la noia que se’n va al ball sense permís del pare i aquest la va buscar i la mata també a bastonades, una cançó que cantava una iaia quan jo era petita i que em feia posar els pèls de punta, a la plaça fan ballades, mare deixeu-m’hi anar... Caterina, Caterineta, el teu pare no voldrà...

Pere Sagristà ha fet una gran tasca recollint cançons populars en català de tota aquella antiga època del Paral·lel, moltes s’han perdut, i sembla que recuperar les lletres encara és possible, en molts casos, però que trobar les músiques és una tasca de xinesos –i dic de ‘xinesos’ en positiu, ep-. El mateix passa amb tantes i tantes sarsueles catalanes –però també castellanes-, d’autors tan remarcables com Guimerà, pel que fa als llibrets, que dormen com l’arpa becqueriana en algun lloc. Sempre es fa el de sempre i el de sempre esdevé clàssic fins que algú s’ensopega amb el que no es fa ni s’ha fet des de fa temps i ho redescobreix, per a gaudi dels nostàlgics impenitents i desacomplexats.



De vegades descobreixes cosa de la manera més impensada. Recordo que vaig conèixer Jacques Brel perquè al diari d’Anna Maria esmentat, de Quoist, en parlen i també perquè Vendrell, fill, cantava una versió digníssima de Le plat pais, adaptada a la nostra realitat geogràfica, em sembla. Ja no hi ha nits de nuvis com aquelles, però de tant en tant alguna cançoneta del passat ens recorda que tampoc no hi ha res excessivament original, ben mirat.
Traducció castellana al blog: Caracteres Ocultos

21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El que por arribar a donar de si una relliscada, si cau a les teves mans.
Lidia Pujol m'agrada molt, ja quan feia duo amb Silvia Comas i cantaven poemes de Gil de Biedma, i dels poetes "on the road" de la generació beat, em vaig comprar el su CD. La Guillermina havia gravat alguna cançó de Barbara, però no ho trobo al Youtube. Recordo almenys "El dia que vindràs"

Gregorio Luri ha dit...

Passo per aquí per re-confessar-te simplement la meva adicció al reu blog (i al d'en Francesc, per cert).

Júlia ha dit...

Efectivament, unes cantants amb una gran personalitat. Sobre la Guillermina, recordo bé el seu disc amb cançons de Bàrbara, jo no el tenia, aquest, encara que me'l van deixar, però aleshores no hi havia manera de copiar-los. En tinc per algun lloc un de 45 rpm amb cançons d'Ann Sylvestre, cantant ara poc recordada, molt maques també. El dia que vindràs no portis equipatge.... jo et reconeixeré, tu em reconeixeràaas.... m'encantava. M'encanta, vaja.

Júlia ha dit...

Gregorio, la teva benedicció erudita i filosòfica és un honor. No cal que et digui que em passa igual amb el teu i que, a més de l'erudició, allò que em corprèn del Cafè és el sentit de l'humor, gran senyal d'intel·ligència emocional i de les altres, al meu entendre, cosa que no és massa habitual, ja que, com deien dels sants 'un santo triste és un triste santo'. I de savis de Vilatrista ja en tenim massa, pel país.

Marali ha dit...

Júlia; una vegada més m'has fet recordar la meva infantesa, tan semblant a la teva. Saps que les meves amigues i jo també feiem representacions? Els cuplets que va tornar a posar de moda la Sara Montiel me'ls sabia quasi tots i m'agradava molt cantar-los i fer d'artista de cabaret tot i que no en sabia pas massa de cantar per allò de l'oide (desafinava. També recordo quan a l'estiu les mares sortien a prendre la fresca al carrer i es posaven en rotllana comentant si fulana a tingut una "relliscada" o zutana és una "fresca" i quan s'adonaven que la canalla estavem parant l'orella feien: ei, que hi ha roba estesa. Que be que escrius. Ens comentem.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, gràcies per la visita i el comentari.

En el meu cas, el carrer era estret i amb trànsit i les tertúlies veïnals es feien al terrat, a l'estiu, o a casa les veïnes, això de la roba estesa era freqüent.

Júlia ha dit...

Per cert Marali, a mi també m'agrada cantar i també desafino, vaig llegir en algun lloc que això passava als Taure i he vist que tu també ho ets... Òndia, i jo que no crec en els astres!

BELLES IMATGES ha dit...

Era realment una canta la Carmen de Lirio? La meva mare seia al costat de la pasarela i no la sentia

Júlia ha dit...

Belles imatges, no sé si això tenia molta importància, el que deien és que era guapíssima, la veritat.

Jo no l'havia vista personalment, que recordi, només al cinema i havia sentit els discos, sobretot Em tu noche de bodas, que va ser el de més èxit i que és la cançó que comento. No sonava malament, en disc.

Jordi Beltran ha dit...

Bona nit. Arribo desde la cita de Campoamor "las hijas de las mujeres que amé tanto me miran como se mira a un santo". Moltes gràcies. En Quim Auladell ha publicat també un recull de cuplets, em sembla, i per Sant Jordi organitza una cantada a la plaça de Sant Just de Barcelona

Júlia ha dit...

Doncs benvingut, vinguis d'on vinguis, Jordi.

Haurem d'estar al cas, doncs, d'aquest recital de cuplets. El fet és que els gèneres antics de tant en tant revifen i retorne, encara que sigui de forma breu i resumida.

newtaos ha dit...

Benvinguts i benvingudes,
vull agrair la informació i dedicació que aquesta pàgina te al tema del cuplé. Jo mateixa sóc cantant i fa dos any defenso el repertori de la Cándida Pérez. Un repertori al qual li he agafat molta estima i m'ha aportat grans moments sobre l'escenari. M'ha revelat moments íntims de dones i homes que mai m'hagués imaginat i m'ha recordat que hi ha certes condicions humanes que es repeteixen de generació en generació. Trobar un enllaç de la meva web de la Cándida Pérez m'ha fet molta il·lusió. Gràcies de nou i una salutació ben sincera.
Aprofito per demanar qualsevol informació que quelcom tingui sobre la Cándida Pérez, ja que malgrat ser una gran compositora que es va estar a mig món, queda poca cosa sobre la seva biografia i obra. Qualsevol dada serà ben rebuda. Us podeu adreçar a: newtaos@gmail.com

Júlia ha dit...

Gràcies per la visita i els comentaris, Newtaos, quan cantis, avisa'ns, que si podem, vindrem!

newtaos ha dit...

Benvinguda Júlia, (i lectors), et prenc la paraula i us convido al concert de Cuplés de la Cándida Pérez que tindrà lloc a Castellfollit de la Roca (Girona)el 28 de juny a les 22.00 hores. Al cor de la Garrotxa, envoltats d'un paisatge únic, a l'església vella del poble, ben bé a la punta d'un acantalitat.
Desitjo de tot cor la vostra visita.
Rocío.

Júlia ha dit...

Rocío, m'encantaria, però no m'és possible de moment, encara treballo. Castellfollit és, efectivament un poble preciós, el meu pare era de la Garrotxa, també.

Jo faré una xerrada a la Biblioteca Francesc Boix, de Barcelona, Poble-sec, carrer de Blai, el dia 1 de juliol, dimarts, de 19:30 a 21:00, sobre Raquel Meller, per si és també del vostre interès i algú pot venir.

newtaos ha dit...

Hola Jùlia,
m'apunto la data de la teva xerrada l'1 de juliol. També li comentaré a coneguts que puguin estar interessats.
Llàstima que estiguis ocupada el dia del concert. T'en proposo un altre data:
el 27 de juliol a Besalú!!!

una abraçada.
Rocío

Júlia ha dit...

A veure si puc venir, newtaos, ja m'agradaria, esteu fent la ruta de la Garrotxa? Bonic poble, Besalú, però massa explotat darrerament pel turisme, com tants altres llocs, si busques al meu blog veuràs que vaig parlar d'aquest poble no fa massa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

o s'ha embolicat el meu ordinado0r, o tu, pero aquest poost del més de febrer, em surt després de la Meller. La Mistinguet que tal? per cert

newtaos ha dit...

Benvinguda Júlia,
com a sòcia de "la plataforma per la reivindicació de la personalitat de la Cándida Pérez" estem enfrascats en recopilar tota la informació possible sobre aquesta compositora. Ens queden grans misteris que es perden entre Espanya, Argentina, Brasil... el cas es que et volia demanar on podria trobar informació d'en Rossend Llurba, lletrista que va col·laborar amb la Cándida en més d'una ocasió. Et quedaria molt agraïda i La Plataforma també per qualsevol pista que ens puguis donar.
Una abraçada
Rocío

Júlia ha dit...

Newtaos, jo sóc d'una entitat d'hìstòria del meu barri i vam tenir la sort que ens fes una xerrada Pere Sagristà, crec que és professor de l'institut del teatre, i ha muntat algun espectacle de recuperació d'aquest tipus de música, ell és qui va parlar-nos de Llurba, al Poble-sec se li va posar una placa on va viure i on encara hi viu una filla i netes. Envíem l'email i et donaré una mica més d'informació, si vols.

newtaos ha dit...

El meu e-mail és : newtaos@gmail.com

grácies Jùlia.
una abraçada.
Rocío