Memòries d'una mestra gairebé velleta (V)

Després de tenir la meva filla, devia ser pel remot 1976, vaig anar a petar a un altra escola de Sant Feliu de Llobregat. Encara era provisional, vaig estar set anys d'aquesta manera, donant voltes segons l'administració disposés, abans de no tenir la plaça en propietat, com es deia aleshores.

Malgrat que anava molt enfeinada, que em van fer anar a segona etapa i donar la llengua –castellana-, que l’alumnat no estava gens interessat en l’anàlisi sintàctica ni en els morfemes i, molt menys, en la literatura, i que els nens i nenes no em feien massa cas, ja que mai no he estat una mestra carismàtica d’aquestes afortunades, que amb una mirada imposen un ordre plàcid i seriós, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé, en aquella escola.

Vaig trobar una guarderia arcaica per a la meva filla on, pobreta, s’hi passava moltes hores. Crec que no està massa traumatitzada, encara que una companya em va explicar en aquella època les tragèdies i problemes d’aprenentatge dels infants guarderitzats, que aleshores eren molt pocs. Una vegada que feia tard i vaig agafar un taxi el taxista fins i tot em va esbroncar per portar la meva filla a aquests llocs de mal viure, ell, segons em va dir de forma contundent, havia treballat molt per tal que la seva dona pugués quedar-se a casa i fer el que havia de fer.

L’escola es deia Modelo, en aquella època. El motiu era històric, em van explicar que la primera escola de Sant Feliu, em sembla que religiosa, s’havia dit així. Com que el nom, amb els anys, semblava estrany i ridícul, li van canviat pel de Falguera, que és el d’un carrer que hi limita, i també el nom d'un palau misteriós del qual parlaré més endavant. Això de canviar els noms quan no ens plauen i maquillar-los segons toca és una constant inevitable, encara que sempre he sentit dir que el nom no fa la cosa.

A segona etapa tot eren xicots, professors, i ser l’única noia entre xicots té inconvenients, però també grans avantatges, en els detalls dels quals no entraré massa, però que em semblen evidents. L’escola s’havia fet seguint una mena de plantejament modern, sense envans ni parets, cosa que després, com que el sistema que se suposava que s’hi havia d’aplicar no es va aplicar mai, va obligar a fer estalvis i aixecar murs de separació, amb els anys. Al país sempre fem aquesta mena de coses, començar la casa pel terrat.

He de dir que les primeres escoles on vaig ser sempre es trobaven en terrenys sense asfaltar, quan plovien eren un fangar, i després, la pols de les sabates s'assecava i feia una mena de boirina interior molt empipadora. Al Modelo, també passava. Se solien construir en terrenys barats i despoblats, encara que amb els anys els barris han millorat moltíssim i les escoles també. Més enllà del fang, l'escola era lluminosa i gran, la veritat.

Vaig tenir companys molt bons, seriosos i simpàtics, bromistes i animats. A l’hora del pati, si no ens tocava vigilar, en ocasions anàvem a passejar pels camps propers, on creixien i florien els presseguers, els amatllers i les pruneres. Ja en queden pocs, d'arbres, per allà, al menys tan a prop de l'escola. Recordo un noi molt seriós i responsable, Bolea, aragonès, que devia tornar a la seva terra amb els anys. En Francesc Millà, lleidatà, amb el qual i amb d’altres anàvem a dinar pels bars, aleshores molt cutres, dels volts, que crec que també va tornar al seu poble. I en Toledano –fins I tot ens dèiem pel cognom, aleshores- irònic, ocurrent i que feia morir de riure. De vegades ens passàvem còmics i acudits inventats, recordo que en una ocasió, a causa del debat sobre religió-sí religió-no, encara vigent i solucionat de forma oficial a favor de la transcendència, es va inventar una mena de prova objectiva humorística, amb preguntes com ara triar el menú del Sant Sopar entre tres opcions. Es va casar amb una mestra de l’escola, Anna Maria, tothom sabia que festejaven i ells dissimulaven i feien l’orni. Un dia ens va dir, de sobte: mañana esta y yo nos casamos... Es veu que no estava massa decidit a prendre estat, però després la vida matrimonial li va anar molt bé i va tenir dos nois; a la seva dona me la vaig trobar una vegada al ginecòleg, quan jo esperava el meu fill, amb ell. Esperaven el segon, i també va fer un acudit, em va dir: si le ponen anestesia le llamaremos Anastasio.

Em sap greu haver-los perdut la petja, han passat tants anys! Qui sap, potser algun d’ells passa pel blog i m'hi posa un comentari, imagino que potser estan jubilats, ja, eren una mica més grans que jo. Hi havia un alumnat difícil, famílies complicades, desarrelades, molts problemes i molts infants. Els de segona etapa estaven molt esverats, com cal a l’edat. Va venir un profe jovenet que s’assemblava al Pablo Abraira de jove i les nenes-lolita, que semblava que tinguessin vint anys, se li llençaven al damunt amb qualsevol excusa. Venien molt escotades i exuberants i li vam comentar al director que els digués alguna cosa. Recordo que ens va comentar:
-Dios me libre, aún dirían, mira el viejo verde como se fija...

Veient el que he vist i sentint el que he sentit al llarg dels anys, penso que era un gran savi.

Aquell director, el senyor Garcia, era molt bon home; un seu germà havia estat mestre del meu marit, a Molins de Rei. No era director d’oposició, sinó, més o menys, per antiguitat. El darrer any que hi vaig ser va venir una notificació que obligava a triar director per votació i ell gairebé ens va demanar que el votéssim, ja que al poble tothom el coneixia com a director i li feia vergonya deixar de ser-ho. El vam votar, de fet ningú no cobejava el poder, aleshores. Més endavant, amb totes les lluites polítiques de després, va ser ell mateix qui va dimitir, suposo que tot havia canviat molt i volia tranquil·litat. Amb la política i els canvis d'aquells anys, sempre ens deia:
-Esto es como una pel·lícula que yo ya la he visto....
De vegades, penso el mateix, hores d’ara.

Vaig endegar una revista, jo em cuidava de tot, de recollir els treballs, corregir-los, passar-los a ciclostil, amb aquells clixés de cera que es dibuixaven amb punxó. Ara em fa gràcia, quan veig aquells exemplars tan rancis i rudimentaris, en castellà, fets amb tan bona voluntat i amb tanta il·lusió i tan precaris. La vam titular, segons suggeriment del director, AULA 77, amb l’esperança d’anar fent AULA 78 i la resta. Però em van desplaçar d’aquell cole i vaig haver de marxar, llàstima. No crec que hagin arribat a l'AULA 08, en tot cas, segur que li han canviat el nom, ja.

El pati era a tocar de la carretera, amb una tanca no massa alta, i les pilotes sovint anaven a parar a la calçada. Les lolites cridaven i es ficaven sovint amb qualsevol xicot que passés, treballadors de la construcció, escombriaries i vianants diversos. Al carrer Falguera hi havia el Palau de la Marquesa, em sembla que aquesta marquesa era la mare del senyor de Vilallonga. Ara el palau ha passat a l’Ajuntament, hi ha una escola de música, el parc que l'envoltava és públic i encara no he anat a fer-hi un volt, ho tinc pendent. Hi havia una verduleria on quan era el temps venien rovellons molt bons, aquells anys van ser d’una gran collita de bolets, me’n vaig afartar. Recordo també que quan comprava els bolets, sovint sortia el repartidor del butano del palau rondinant, perquè es veu que no li donaven propina: cuanto más marqueses más tacaños, remugava.

Hi va haver en aquella època una vaga llarga, d’aquelles tan divertides, en les quals no ens descomptaven calerons perquè encara el dret de vaga no era legal, una delícia protestatària. Les dones fèiem mitja, catifes de llana, explicàvem acudits i per torns anàvem a les assemblees, molt sorolloses en aquell temps. De vegades m’emportava la meva filla a l’escola i anava a quatre grapes com un llampec, per aquells passadissos tan llargs, com que no hi havia parets... El Toledano volia fer enfadar una mestra molt recatada, l'Encarnita, i li va posar unes fotos porno a dins d’un llibre de cuina, però la noia s’ho va prendre de bon rotllo. Ell i els altres mestres solters acostumaven a anar a Perpinyà els caps de setmana, a veure aquelles pelis verdes que feien aleshores, que, per cert, les anunciaven a algun diari i tot, no sé si al Tele-Exprés. Feien riure molt els títols, Las azafatas calientes, Ardiente Barbacoa, Sally la cochina, coses així, i també s'aprofitava el viatge per mirar-ne alguna de política, és clar, com La guerre est finie. Aquest mestre, a més, tenia un exemplar clandestí –després es va editar i ja no va tenir gràcia posseir-lo- de El jardín de Venus, una sèrie de poemes eròtics atribuïts a Samaniego i ens els llegia rient a cor què vols. A més, gravava en cassette coses com ara el conte de la Caputxeta Vermella en castellà, fent veus diferents, que imitaven les de personatges de l’època, com ara Rodríguez de la Fuente o aquell senyor tan simpàtic que feia crítiques de cinema, Toni Leblanc i d’altres. També gravava fent veus textos de llibres com ara La cebolla contra el càncer, del famós doctor Capó. Era molt divertit, no he tornat a riure tant a gust des d’aleshores, em sembla.

Encara que per tot això que explico podeu pensar que érem tots plegats una colla de carallots he de dir que, pel que fa a l’ensenyament, érem tots boníssims i seriosos i que s’aprenia molt més que no pas ara, comptant amb el fet que hi havia classes amb més de seixanta alumnes i que la menys poblada arribava als quaranta-cinc, sense especialistes, reforços, eaps, ordinadors ni galindaines. També he de dir que el 99 per cent del professorat era jove, molt, entre vint-i-tants i trenta-pocs anys.


Ai, qui no va viure els primers anys de la transició, prima della revoluzione, no sap què era l’alegria de viure, com deia algú (referint-se a d’altres fets històrics, segurament).