8.4.08

Turisme local i sentimental


Quan jo tenia si fa no fa vuit anys, durant un parell o tres d’estius, vaig anar a passar uns dies a Besalú, a casa d’uns oncles que aleshores hi vivien. No m’hi devia estar cada vegada gaire més de deu o dotze dies però em va quedar d’aquell poble un record profund, molt emotiu. Durant anys, em va semblar que Besalú era el poble més bonic de tots els pobles del món.

En aquella època la gent es dedicava, sobre tot, a l’agricultura. Hi havia tanta història per tot arreu que, en caminar pel poble i els seus voltants, o en endegar obres a les cases, els habitants s’ensopegaven tot sovint amb monedes i pedres antigues, gairebé de la mateixa manera que, durant anys, als indrets de les batalles de la guerra, s’hi trobava material bèl·lic i restes humanes. Més d’una persona i de dues tenien col·leccions particulars, més aviat per curiositat que no pas per cobdícia.

El riu Fluvià, que em semblava molt gran, m’impressionava i em produïa una mena de basarda. En alguna ocasió ens hi havíem anat a banyar, amb la meva cosina, més gran que jo i que ja era festejadora i ben plantada; tenia aleshores un nòvio amb qui després va renyir, cosa que va provocar un gran trasbals familiar, ja que els festeigs eren seriosos i incombustibles quan s'havien formalitzat, i encara més als pobles. A la meva cosina i a una seva amiga, en una ocasió, les havien hagut d’estirar d’un remolí, perquè els rius tenen aquestes bromes de mal gust amb els nedadors massa agosarats.

Vaig conèixer unes quantes nenes de la meva edat i vaig anar amb elles a berenar a fonts properes, la del Ferro, la de l'Amatller. Hi havia aleshores, a més del pont de les postals, un pont molt més precari i en una ocasió em van fer anar a portar uns encàrrecs –la meva cosina era brodadora- a l’altra banda del riu, indret remot, a una casa de pagès, per arribar a la qual havia de passar pel pont estret. Vaig tenir molta por, no es filustrava ni una ànima. No feia massa temps que havia vist al cinema, a Barcelona, una pel·lícula que he oblidat, en una escena de la qual un home molt dolent mata una promesa que el destorba, disparant-li un tret d'escopeta des d’un pont, crec que era francesa, però a mi em semblava aquell el mateix escenari. El poble comptava amb un cinema d’aquells de poble, entranyable i petit, amb cadires incòmodes i so una mica deficient. Recordo que hi vaig veure El fantasma de la Calle Morgue, la del mico ensinistrat, i que tothom cridava a cor què vols en els moments dels ensurts, perquè aquells cinemes, els d’abans de la tele, eren absolutament participatius. D’aquell temps és la fotografia que he inclòs en el post, amb un avi veí dels oncles a qui deien l’Avi Rei, potser pel cognom o pel motiu de casa seva. Tenia una néta una mica més gran que jo, aquest avi, molt responsable i serieta, i ja aleshores estava una mica delicat de salut i la néta el cuidava amb molta estimació. Una altra nena veïna es deia Hortènsia, i aquest nom em va agradar tant que al cap dels anys el vaig posar a la protagonista d'una meva novel·la. En una de les darreres festes majors d'aquells anys, el pèrfid ex-promès de la meva cosina ballava amb una altra noia de forma ostentosa, cosa que va produir molt mal rotllo, la veritat. Amb els anys, ella es va casar i tot es va oblidar, com sol passar amb aquests afers sentimentals juvenils, per això és un disbarat morir d'amor. Recordo, ai, que la cançó de l'estiu era Mustafà, oooooh Mustafà... i que un dels musics de l'orquestra es posava un turbant al cap mentre la cantava. També tocaven aquell estiu: ay niña de Puerto Rico por quién suspiras, tus ojos se llenan de agua cuando me miras, la niña que antes reía hoy sòlo llora... i la trista historia de la noia de Puerto Rico em semblava talment la de la meva guapíssima cosina, injustament abandonada.

Vaig estar durant molts anys que no hi vaig tornar, a Besalú. Un cap de setmana, quan estava embarassada de la meva filla, fa trenta-tres anys, vam anar-hi a passar un cap de setmana, el meu marit i jo. Aquells oncles ja no hi eren, però hi vivia aleshores una altra cosina, casada amb un xicot d’allà, també força més gran que jo, perquè el meu pare era el més petit d'onze germans i jo tenia cosins molt grans. Em va veure, em va reconèixer i em va convidar a dinar, un excel·lent arròs amb colomí, que encara recordo. El seu marit ens va explicar que hi havia tants elements arqueològics en els subsòls de les cases que la gent amagava les seves descobertes, per tal que no els privessin de construir-hi un pàrking o de fer-hi algun tipus de millora. Encara existia el cinema. Després, sempre hi vaig estar de passada, fins fa uns deu anys, quan en una sortida de la UOC vam visitar les Coves de Serinyà. Vaig tenir la sort de comptar com a tutor amb en Narcís Soler, els primers anys de la carrera d’Humanitats, professor de prehistòria, arqueòleg, membre de l’IEC, i la visita a les coves va ser una meravella, perquè ell ens la va comentar en profunditat, amb amenitat i amb una gran saviesa. Vam fer també aquell dia un recorregut històric per Besalú, i vam dinar a l’antiga Fonda Siques, per cert. Ja aleshores s’iniciava el procés turístic imparable que ha acabat per frivolitzar tots els nostres paisatges rurals i urbans fins a límits surrealistes, però encara era una situació turística sostenible.

Malauradament, aquesta segona cosina, la de l’arròs amb colomí, ens va deixar de forma prematura, i vam tornar a la vila per l’enterrament, fa uns cinc anys, però no pas per fer turisme. Ens vam retrobar amb alguns cosins i els seus fills i néts, vam constatar com el temps no respecta res de res i vam aprofitar la trobada per anar a dinar plegats uns quants familiars. Els enterraments, quan et vas fent gran, tenen aquest component de retrobada i comiat, cosa que jo no entenia massa quan era joveneta i bescantava els adults, que semblaven fins i tot gaudir de l'assistència a aquests actes socials i familiars, inevitables i dolorosos.

Hi vaig tornar aquest diumenge, a Besalú, amb uns amics que no hi havien estat mai. La meva filla em va avisar, hi havia anat feia poc i havia tingut un desengany, amb el turisme massiu i la reconversió del poble en parc temàtic atapeït de bars, restaurants i botigues de records diversos. Pel riu, a més, hi baixava poca aigua, com passa darrerament, a causa de la sequera d’aquests temps. Què hi farem, el que s’ha guanyat per una banda s'ha perdut per l'altra, i els pobles típics ja són indrets molt diferents dels de la nostra infantesa, no fan olor de garrofes, ni compten amb pallers, ni amb carrers enfangats, ni amb vaques pasturadores, ni amb rucs residents. La gent, com és normal, es fa cases modernes als afores, i els centres queden per als turistes i per a la explotació turística adient i incontrolada. No sé si el fantasma del Comte Tallaferro deu romandre amagat en algun racó, esperant el silenci nocturn per cavalcar a pleret, d’incògnit...

4 comentaris:

el llibreter ha dit...

Doncs jo vaig descobrir Besalú amb 18 anys, fent autostop. Veníem de Castellfollit de la Roca i em pensava que res no es podia comparar a aquell poblet enfilat dal d'uns penya-segats. Fins que vam arribar a Besalú, és clar.

Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Bon dia, Llibreter,
Castellfollit és molt impressionant, també. Afortunadament, sempre queda algun racó per descobrir i cada descobriment és diferent per a cadascú. Als divuit anys, però, els descobriments són molt més acolorits.

Luis Rivera ha dit...

De petit, visitaba cada any Banyoles, uns díes que pasaba la familia a l'Hotel Mundial, que hi era a la Plaça Major. Excursions en bici a Besalú; en 600 a Calella de Palafrugell, o a Llafranch, Tamariu, Cadaqués. A Calella llogabam una barca amb un pescador que ens duía sota els acantilats del Faro. Era aquell un indret magic al que no he tornat mai.

Júlia ha dit...

Hola, Luis, segurament el trobaries força canviat, però... què no ha canviat?